dissabte, 30 d’abril de 2016

La llista unitària

Vagi per endavant que vull una llista untiària dels partits independentistes a les properes eleccions del 26 de juny a les Corts espanyoles. Posats, demano que estigui encapçalada per dos dels diputats que millor han sabut dibuixar el perfil opositor que caldrà fer a Espanya: Gabriel Rufián i Miriam Nogueras o a l’inrevés. Cares joves, amables contundents i sense embuts, que han sabut fer en dos dies l’oposició que el PSOE no ha sabut (pogut o volgut) fer en quatre anys. 

Feta aquesta declaració inicial dic que tot i voler la llista unitària, no penso esmerçar gaire energia a forçar-la. Vaig trobar coherent Artur Mas quan, a Cal Cuní, demanava la unitat, i ho feia des d'un respecte exquisit cap als que la havien de formar, i comprenent els que no la volien. Potser va ser una mica pretensiós en postular-se per a encapçalar-la, però amb prou elegància com per no fer lleig.

En aquest moment de la història d’Ex-panya, semblant a l’Espanya de sempre, però sense el quadrant nord-est; ens és igual si hi ha 4 o 40 diputats indepes a Madrid tocant els nassos al altres 346 o 310, respectivament. L'aritmètica és sempre desoladora. Podran seguir formant tots els tribunals que vulguin contra Catalunya; podran seguir pagant tots els mitjans de propaganda anticatalana, sense que els nostres diners garanteixin ni imparcialitat, ni professionalitat; podran seguir aprovant tots els pressupostos que vulguin, amb dèficits fiscals de jutjat de guàrdia, sense que cap jutjat de guàrdia els jutgi... ... ... 

Hi torno, l’aritmètica és desoladora, Catalunya té el 16% de la població, però només té el 13% de la representació, per molt que aporti el 25% del PIB, és així i seguirà sent-ho tinguem 4 o 40 diputats. 

Així és que si hi ha unitat m'hi tindran, i si no hi ha unitat em tindran, però només uns.

En aquests moment de la història de Catalunya la unitat que cal preservar és la majoria independentista del Parlament Català i la del govern del Junts pel Sí. Hores d’ara amb una fermesa sòlida i, sobretot, molt, molt, molt esperançadora. 

Visca Catalunya LLIURE!!!


PD. La unitat al Senat sí. Oi? Si ja sé que no serveix per res, però...

dimarts, 26 d’abril de 2016

El dia que Espanya va tenir Presidenta

Us en recordeu d'aquells cinc mesos que Espanya va estar sense Govern? Si, amigues i amics, era allà cap a la primavera del 2016. La trucada europea que va arribar a la Moncloa i més enllà, també al Pardo, als voltants del Sant Jordi. Obriu l'APP de Fotos de l'any, va. Us ha de sortir segur la de d'Obama passejant tot somrient per un parc d'Alemanya amb els coleguilles "Europa", xal·lant tota la colla. Merkel, Cameron, Hollande, Renzi... Espanya, exclosa, per variar. Això de fet ja deia molt del que era el club d'Estats de la UE. Pobres il·lusos, els de Madrid, s'havien cregut que lideraven la recuperació europea... No rigueu, no sigueu dolents. En fi. Us la rememoro perquè va ser un senyal pel futur d'Espanya, aquella foto.

Cliiiiing!!

Cric.

"Dígame?"

"Marrrrianno???"

"Oiga, señora, no queremos cambiar de compañía telefónica..."

"Krrreo que cometes un grrrrave error. No puedes en junio otrrras elecciones por culpa de vuestra incapacidad de negociar en España konvocarr. Gobierno de concentrración a la alemana, y punto!" Cric. Tut-tut-tut-tut

"...." (sospir final)

I a partir de llavors a la capital de l'encara "Reino" van disposar-se a interpretar el darrer acte del petit gran teatre que ha estat sempre la política al sud d'Europa. Es van repartir els papers i les perruques. Calia escenificar tot drama per donar valor al final feliç. Els estirabots, els estira-i-arronsa definitius. El "és culpa teva!! / No, teva!!! / I tu més!!" que aconseguien que hom no acabés de tenir clar si el TN era real o s'havia ja convertit en un capítol de la sèrie veneçolana del migdia.

L'escena va començar amb el Rei, quan va convocar la segona ronda de converses amb els líders polítics del Congreso. El pobre, havia d'intentar millorar la imatge de la Monarquia, desprès d'allò tant penós de l'elefant i les farres del pare. Ah, i d'aquell judici interminable de la germana i cunyat, que mentrestant vivien ben acomodats a Ginebra amb els nanos al Liceu francès. Heu de pensar que s'ho jugava tot, el noi, començant per la credibilitat. La primera missió que li donaven, i ja estava repetint examen. No la podia pas espifiar. Que no només ho feia pel futur de la Monarquia, eh? També perquè aquell país seu havia de respondre davant de tots aquells creditors de fora, que no podien esperar fins la tardor per tenir Govern que funcionés, fruit d'unes noves eleccions que tampoc haguessin donat cap guanyador clar. 9 mesos sense un govern a Europa era crear una inestabilitat afegida intolerable en moments de recuperació. I sobretot unes noves eleccions significaven una despesa extra, tant per les arques públiques com pels partits, amb campanyes electorals que poc canviarien de les anteriors i que els sobre-endeutarien més encara. Ei, i això que la gent ja s'ho veia, eh? Apa, noves eleccions! A Catalunya -que aleshores encara hi concorria enviant diputats autòctons- heu de pensar que hi havia juguesques i tot. Si, tu, ja no recordaven el mal de panxa de quinze dies entre Nadal i Reis anteriors amb el mateix disgust a casa.

Llavors va passar. Van trobar allò que va fer el "click": Catalunya, altre cop. El terror a la independència i a l'efecte dominó els unia. "La unidad de España está en juego, no podemos seguir así". Es van mirar, emocionats. Al Marià li va caure una llagrimeta i tot. Es van alçar i fondre en una abraçada d'aquelles que acaben picant l'esquena l'un de l'altre. La mort anunciada trucava a la porta, i ni un plat ni un got ho podrien deixar més clar aquest cop. Abatut, només va pensar a endur-se la foto de família que tenia a l'angle de la taula del despatx. Va sortir per la porta i es va acomiadar de la secretària, tot compungit. I va ser així i no d'una altra manera que Espanya va tenir com a líder de consens per presidir el país a la primera dona de la Història. Va costar, eh? Coses de l'unionisme, no només va aconseguir portar una dona de mà de ferro i mare a primera línia sinó que va desencadenar al cap de poc la tant esperada independència. Sort en van tenir de tot plegat, sinó encara hi seríem.
I ara és quan els que teniu més memòria o ja heu entrat a la wiki direu, amb ganes de debat: però com va poder ser possible, si es van estar tirant els plats pel cap fins el darrer minut! Si aquell... com es deia? El que quedava bé als cartells? Bé, ell. Va arribar a anunciar unes Primàries per tornar a ser escollit candidat, posant ja el marcador de la campanya a punt... Ah, a vegades sembla que no els conegueu. No recordeu que l'home estava penjant d'un fil, amb un andalusa a punt d'arrabassar-li la trona en anunciar el fracàs del pacte d'Esquerres? Primàries... Ha! Havia de fer un gest inesperat i mostrar-se fort i preparat fins el final per evitar punyalades que l'haurien precipitat abans d'hora... Altres em recordareu: Però si el propi Rajoy va anunciar en roda de premsa que les noves eleccions eren inevitables...! Aix, fillets. Alguns sembleu no recordar que la política és la més gran de les comèdies del nostre temps, i que per això el blat de moro per a crispetes segueixen essent un valor segur avui en dia.
Després, com a epíleg final, "namés" quedava per decidir si fer realitat o no el tant desitjat Ministeri català. Podia quedar taaaaant bé de portes enfora, per presentar a Brussel·les que bé que tractava Madrid al cuadrante noreste. En Duran??! Despistats! El compiyogui d'uns i altres, no ho recordeu? Si, home, els de centre, d'esquerres i de dretes alhora, oiga, que ho tenien tot aquella gent, menys vergonya. I sobretot les ganes de ser Ministre, s'ho havia currat en Rivera...

En fi, deixem el cliffhanger aquí. Total, tot això i molt més a partir de demà.

dijous, 7 d’abril de 2016

Dues setmanes de la hisenda espanyola contra Catalunya


Aquests dies comença la campanya de la Declaració de la Renda, la llosa anual per als ciutadans ibèrics que per als catalans és la consumació de la gran estafa de l’Estat. No entraré en la dada dels 16.000 milions de dèficit fiscal que ens asfixia, i que per coneguda, naturalitzem com si fos la llei de la gravetat, el fred de l’hivern o la calor de l’agost. Em centraré només en les notícies llegides aquestes dues darreres setmanes sobre el despropòsit fiscal contra Catalunya

16 de març del 2016: La notícia diu que a Catalunya s’han increment el 45% les inspeccions fiscals i hi hagut un augment del 8% dels ingressos, mentre que a la resta de l’Estat espanyol l’increment del 7% de les inspeccions ha permès ingressar un 27% més. Si Hisenda mantingués el zel inspector, que té amb Catalunya, a la resta de l'Estat espanyol aconseguiria un increment del 173% dels ingressos.
Espanya té molt de paradís fiscal a mida. Hisenda no vol recaptar sinó assetjar fiscalment Catalunya.

18 de març del 2016. El Tribunal Suprem avala que el 0,7% de la part social de la Renda dels ciutadans de Catalunya vagi a les entitats socials espanyoles menystenint les catalanes. La sentència va en direcció contrària a les 13 sentències anteriors dictades en els darrers 20 anys. Patètica incongruència fiscal, legal i social.
 
2 d’abril
del 2016. Amb el rerefons de la guerra judicial i Constitucional dels ministres de Rajoy contra l’Acció exterior catalana. Apareix la notícia que les seves sumptuoses ambaixades, no només són il·legals en les tupinades contra els vots dels nostres ciutadans, sinó que també fan transaccions amb diner negre sense cap tipus de vergonya.

2 i 6 d’abril
del 2016. Quan parlem de les inversions compromeses i no fetes parlem de la pèrdua d’oportunitats i les incomoditats. També parlem de les inseguretats que costen massa vides. Els 7 morts pel no desdoblament de la N-II, emparaulat fa 20 anys, o el mort d’ahir en una Montcada impossible de viure per unes vies d’un tren que 9 anys després de la promesa, encara no s’han soterrat.

5 d’abril
del 2016. Arribava la notícia dels números vermells de l’Assemblea Nacional Catalana per una multa inventada per hisenda després d’un assetjament fiscal intensíssim. Contrasta aquest zel amb la pau fiscal de la protofranquista Societat Civil Catalana, amb menys d’un centenar d’afiliats i un pressupost milionari que ningú no sap d’on surt.

6 d’abril
del 2016. Després d’escoltar Montoro, fa un parell de dies, culpar Catalunya i València pel dèficit fiscal de l’Estat, escoltem com l’Autoritat Fiscal (AIREF) el desmenteix sense cap contemplació. Tenir aquesta mena d'inutilitats ministerials és un clàssic del govern espanyol. Demostra que no té cap interès en solucionar el problema del dèficit amb insultar Catalunya ja fa.

Voldria, com a comentari final, fer una reflexió en com ha de ser la hisenda catalana: Justa, legal i col·laboradora; exactament al revés del que és la hisenda espanyola.