dissabte, 21 de maig de 2016

Catalunya no té dèficit econòmic, té dèficit fiscal,


Després de mesos patint es confirma que el deute espanyol ha igualat el PIB (producte interior brut). Xifra màgica de no retorn, és a dir, xifra partir de la qual ja no es tornaran els diners a qui els ha deixat.

El deute públic és el dèficit públic acumulat en els anys, aquest que mostra el gràfic i que l’Espanya dels PP i del PSOE ha multiplicat per 3 en 7 anys. I un aplaudiment especial pel govern de Rajoy que en 4 anys l'ha aconseguit duplicar.


El dèficit públic és la diferència anual entre els ingressos i les despeses. Allò que gastem, que ni guanyem ni tenim; i que hem de demanar a crèdit. A nivell d'economia domèstica pot ser la VISA, el crèdit personal per comprar el cotxe, o la hipoteca per pagar l’habitatge. És important la distinció. Si ens endeutem per una festa, al dia següent, només tindrem ressaca i deute. Si ens endeutem per un cotxe, és probable que ens duri més, però ens portarà unes importants despeses: assegurança, benzina, aparcament, impostos, reparacions, multes... algunes depenent de l’ús i altres, només per tenir-lo. En cas que ens endeutem per un habitatge, és positiu, perquè hi vivim, el gaudirem, i durarà prou com perquè, si van mal dades, el puguem vendre, recuperant part, o millorant, la inversió.

Les inversions són una de les causes del dèficit, a l'igual que a nivell domèstic, cal analitzar en què s'inverteix. 
És diferent invertir en fer múscul, que ens farà sans i forts o invertir en fer greix, que ens fa malaltissos i febles. Hi ha inversions en infraestructures imprescindibles perquè generaran riquesa o perquè tothom veurà útils: el corredor del mediterrani, l'ampliació del port de Barcelona, les millores en rodalies, la construcció d'escoles i hospitals... En canvi, hi ha grans inversions de dubtosa necessitat i que ens acabaran costant molts diners en el seu manteniment, interessos, rescats... Són les inversions fetes en aeroports buits, AVES inútils, radials de Madrid inservibles, dipòsits de gas fraudulents... Tant el cost de la inversió com les despeses afegides ens abocaran a la misèria. 

Que un deute del 100% del PIB no es pugui tornar mai, emprenya els creditors. I aquí és on intervé la troika (Unió europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). Si saben que Espanya no tornarà els diners, com és lògic, no en deixaran més. Aquesta situació és greu pel benestar, perquè Espanya encara genera dèficit, és a dir, encara gasta més del que guanya i necessita crèdit. Això ens aboca a una situació idèntica a la que esta vivint Grècia, on, per exemple, les pensions han caigut un 40%.

Catalunya no té dèficit econòmic. La xifra del dèficit espanyol, el 2015, era del 5,08%, podríem extrapolar que aquesta és la xifra del dèficit català. Si comparem aquest dèficit amb el dèficit fiscal del 7,5%, encara ens donaria un superàvit del 2,4%. El dèficit econòmic a Catalunya és causat per un dèficit fiscal immens que retalla les prestacions i el benestar de la nostra gent i que només amb la República Catalana podrem salvaguardar.

Aquest mateix article resumit en una sèrie de tuits

dimecres, 18 de maig de 2016

Les eleccions de l'ANC


Em permeteu que faci tres comentaris ràpids sobre les eleccions a l’ANC del dissabte 14 de maig

1) Potser sí que hi va haver una llista de 23, que l’existència de la llista contravenia el que es va acordar a l’AGO de Manresa. Però al costat d’aquesta llista de 23, en corria una altra de 25; i els que figuraven en una llista no eren a l’altra. Per tant, anem a pams a l’hora de fer crítica.

D’acord que hi ha algun mediàtic entre els que ha guanyat, molt pocs, la resta són lluitadors de pedra picada i d’independència.


2) Els que vam votar no som rucs, ni nens petits, ni immadurs... vam votar el que crèiem en consciència. Ni ens van manipular, ni ens vam equivocar. Clar que hi ha candidats que no van guanyar, era inevitable, hi havia més candidats que places. Dir que els que no van guanyar són millors que els que van guanyar és una bestiesa. Els que no van guanyar és perquè no ho van saber fer millor, no van tenir prou currículum, no van saber articular el missatge, no van saber explicar-se bé, no van tenir on explicar-se... Però, en darrera instància, totes aquestes variables són en mans dels candidats, no dels electors. El que està clar és que qui vol ser membre del Secretariat ha de fer un pla de treball i donar-se a conèixer més i millor, i exposar-se al fracàs i frustració.

Que s’ha votat en consciència i bé, ho demostra que els mediàtics que han sortit tampoc han obtingut gaires més vots que els “indepes” de pedra picada.

3) El Secretariat de l’ANC compta amb de 77 membres, tots ells ratificats el mateix dissabte. Ho dic perquè els comentaris que faig se centren només en els 25 de la representació nacional, que és on hi ha hagut maror.

Per cert, sóc un dels candidats que el dissabte no va ser escollit membre del Secretariat, i no era a cap de les dues llistes... I ara permeteu-me que segueixi plorant en silenci. O potser, més ben dit, en solitud... 

Perdoneu-me la broma.

dimarts, 17 de maig de 2016

El català a l'ONU

La llengua utilitzada en adreçar-te a un col·lectiu forma part del missatge. Quan Rajoy és incapaç d’articular cap idioma que no sigui el propi, explica la seva incompetència; la supremacia que atorga al seu “espanyol” contra la resta de llengües de l’Estat; i la dificultat per articular relacions internacionals intel·ligents i en igualtat de tracte.

l’ONU, ja fa anys que el català és un idioma oficial, gràcies a Andorra, la qual cosa li dóna una projecció que no té ni en el “Congreso de los Diputados”. No entenc perquè Ada Colau ha de parlar en castellà quan ofereix la nostra Barcelona per a l'acollida de refugiats. Objectiu aquest compartit per la majoria dels 900 ajuntament catalans. Si ho fa per mostrar internacionalitat, que ho faci en anglès. Si ho fa perquè no sap prou anglès, que ho faci en català, que ja la traduiran. Ella sap perquè ho fa, i jo ho sospito.

Millor Josep Rull quan s’adreça a l'ONU en un anglès esforçat, per dir que pertany a un govern que treballa per la independència de Catalunya, Per cert una Catalunya, amb la seva Generalitat i els 900 ajuntaments, que fa semanes que demana a Espanya que espavili en l’acollida de refugiats.


Potser Ada Colau no pretén fer campanya amb l'idioma. Li reconec i li respecto. Té el dret a parlar en l'idioma que vulgui. Però pel mateix motiu, tinc dret a interpretar-ho i explicar-ho.

Bon vespre, bona gent!

Good evening, good people!

diumenge, 15 de maig de 2016

1.441 gràcies.

L'Assemblea Nacional Catalana tindrà 77 membres d'un Secretariat Nacional renovat. Jo seguiré sent un associat ras. Seguiré dient les meves coses per Twitter. Seguiré escrivint les meves parides al blog. Seguirem fent les nostres activitats a Campins. Seguirem llogant autocars que ens duran a les manifestacions d'arreu... Seguirem construint la nostra independència de cada dia. La que ens ha de permetre ser lliures i propis.

No ha pogut ser. Hi ha hagut 1.441 persones que m'han fet confiança, i els ho vull agrair. Potser m'ha faltat saviesa i currículum per tenir un grapat més de vots i poder ser dins del Secretariat. Tant se val, seré fora, amb les mateixes ganes i dedicació; i una mica més lliure per dir la meva, si les coses es torcen.

Ep 77! Ara no feu com els Rajoys, Sánchez, Iglesias i Riveras de Madrid. Poseu-vos d'acord i feu-nos independents. Catalunya i la seva gent ho necessitem i ens ho mereixem.

diumenge, 8 de maig de 2016

No hi ha guerra a l'Assemblea, és la democràcia de tota la vida.

Sembla que hi ha maror a ca l'Assemblea Nacional de Catalunya. Segons qui ho explica hi ha guerra, escissions, fronts, guerrillers, camps de mines... Tranquils, si us plau, tranquils. Se'n diu democràcia i estem en eleccions. Com es natural és el moment en què s'ha de poder parlar de tot i que tot s’ha de poder confrontar. Segur que els partits volen ser-hi i manegar-ho. Tant segur com que els socis no ho permetrem. L'ANC és gran, el seu Secretariat nombrós (a partir de dilluns 77), i la base social immensa (més de 40.000 socis amb dret a vot). Una immensitat amb bona implantació ideològica (de dreta a esquerra) i molta amplitud territorial. Socis de tots els colors i contrades hi deixen la pell, a diari, per ajudar-nos a riure a la revolució dels somriures.

Catalunya és una terra de gent implicada, ho demostra que 300 anys després d’aguantar els seus Borbons, Primos de Rivera, Francos, González, Aznars, Zapateros, Rajoys... seguim sent-hi; tossudament alçats, amb una llengua viva i volguda; una societat civil dinàmica i unes empreses, de tots els colors i mides, productives i emprenedores. Us proposo un exercici senzill, mireu la festa major de qualsevol poble o barri per petit que sigui i pregunteu quantes entitats componen la seva Comissió de Festes. Us impressionarà la xifra de clubs esportius, entitats culturals, associacions filantròpiques, colles geganteres, castelleres, trabucaires, bastoners, esbarts... que fan colze a colze perquè aquell poble o barri sigui el més florit del món, un parell de dies cada any.

La implicació ens fa savis, tots tenim la millor manera de fer-ho, i a tots ens costa anar darrera de la proposta guanyadora. Sí que empenyem fort però no sempre prou alineadament. Només que l’1% dels que compren samarretes i omplen diades, faci una dissidència; la munten grossa, perquè serien 20.000 dissidents. Poca broma!

Estem governats per un Madrid obtús i mediocre, sense cap projecte d’Estat, enterrat de deutes i corrupte fins al moll de l’os, governat per “cuñados” incompetents, incapaç de pactar cap solució ni per a Catalunya ni per a Kosovo. I ara ens faran repetir eleccions quan toca revetlles, només perquè no saben acomplir l’encàrrec dels resultats. Tota aquesta incapacitat aviat farà pet, com l’ha fet a Portugal i Grècia, i les retallades de prestacions i serveis seran bíbliques. Si no fem la República patirem com els grecs, que avui dilluns, veuran retallar les seves pensions, una vegada més; i a on metges i mestres cobren molt per sota del nostre salari mínim interprofessional.

El dilluns que ve tornarem a tenir un Secretariat nou i l'Assemblea tornarà a empènyer per aconseguir la millor república del món i desfer-nos de la pitjor monarquia possible. És identitat i és dignitat, però sobretot és supervivència i esperança de benestar.

divendres, 6 de maig de 2016

Administració pública i corrupció: A voltes amb Felipe González.


Felipe González ha declarat que la corrupció a Espanya és un “joc de nens”, si es compara amb Veneçuela. Desconec què passa fora d’Espanya, però dintre, la corrupció és prou greu com perquè calli.


La contractació pública és tota l’activitat econòmica que les administracions encarreguen al teixit productiu. Bàsicament són serveis (serveis socials, educatius, sanitaris,...); obra pública (aquelles inversions en infraestructures que l’Estat fa fora de Catalunya); compra de productes i subministraments (Submarins que no floten, coberteries de plata a les ambaixades, llum, telefonia, ...) i consultories diverses.

En la contractació pública, Espanya s’hi gasta el 18,5% del PIB, és a dir 194.000.000.000 € (posar tots els zeros ajuda a prendre consciència de la magnitud). 4.100 € a l’any per persona, (multipliqueu pels que sou a casa i esgarrifeu-vos). D’aquesta xifra publicada per la gens sospitosa Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, hi ha 47.500.000.000 € que es desvien per fer la feina malament. Vull dir que 1.000 € a l'any per habitant es malbaraten. 


Dels diners malbaratats, es considera que 12.000.000.000 € són corrupció.

La contractació pública no inclou la contractació de funcionaris, el capítol 1 dels pressupostos. Poden ser els metges i professors, absolutament útils, però també poden ser els militars que obren la porta al Rei, els fiscals que defensen princeses, els policies que acusen a PODEMOS de ser ETA, els ambaixadors ganduls, els advocats de l’Estat contra Catalunya, els jutges de l’Audiència Nacional que persegueixen titellaires, els magistrats d’un Constitucional convertit en sectorial del PP, els inspectors d’hisenda perseguint l’Assemblea Nacional de Catalunya o empreses catalanes, tots els senadors, els milers d’assessors d’indubtable lleialtat al règim i de dubtosa vàlua... ... ...

La contractació pública tampoc s’inclouen les subvencions que les administracions fan a privats. En aquesta partida hi entra la Fundació Francisco Franco, als mitjans de comunicació afins al règim (La Razón, 13 TV, COPE...), a l’església...

Si als 12.000.000.000 € de corrupció en la contractació pública li agreguem el cost del funcionariat superflu o afí; més les subvencions repugnants; ens farem la idea de la magnitud de la corrupció a Espanya. No és un “joc de nens”.

Encara hi ha una altra corrupció, la de les portes giratòries. Quan presidents com Felipe González o Aznar entren a treballar en empreses (monopolis) privatitzades per ells, i que apliquen tarifes desmesurades, amb beneficis pantagruèlics. Es parla de pobresa energètica perquè el Constitucional s’hi acarnissa; però que Espanya sigui el país europeu on és més barat produir electricitat i on és més car el rebut de la llum, ha tancat moltes empreses i ha enviat milers de treballadors a l’atur.


Fem una República Catalana que funcioni.

Supercatalans? Va home, va!

Els Podem i Comuns porten al seu programa la idea impossible de la transformació ibèrica i xoquen una vegada i una altra amb una realitat que si coneixen, ignoren. No és que defensin una idea que pugui esdevenir objectiu, i propiciar canvis, és només “modus vivendi”; defensen el seu "modus vivendi".


Pregunto a Podem i Comuns: Qui som els catalans per dir a manxecs, asturians o extremenys que s’han de federar? Que han de renunciar al seu caciquisme atàvic, votat una i una altra vegada? Què ens hem cregut els catalans per dir-los que han de prescindir de la seva monarquia borbònica per corrupta que sigui? Qui som per obligar-los a estimar Catalunya només per les ingents quantitats de diners que ens prenen sense aportar res a canvi, llevat de la Catalanofòbia? Dit d'una altra manera. Quina mena de superhomes es creuen els catalans per comunistes o esquerrans que siguin?


Si Castella permet els catalans participar del destí universal de la mare pàtria és, només, per pagar les factures... en silenci.

dijous, 5 de maig de 2016

La prestació pública de serveis

Crisis? What Crisis?
Començo per informar-vos que estem en crisi. Ara fa 8 o 9 anys, en aquesta Espanya seva, que no nostra, manava el Zapatero d'aquell PSOE, que per aconseguir els suports i formar govern va dir “apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”. Després ni ens va donar suport, ni es va adonar de la immensa crisi econòmica, social, financera que se'ns va tirar a sobre. Al principi deien que era uns núvols a l'horitzó, després que seria una ruixat de mitja tarda, però ha acabat sent la tempesta perfecta, que, a més, ha vingut per quedar-se.

La crisi té dos aspectes que afecten a la prestació dels serveis públics: per un costat la greu reducció d'ingressos, a tots els nivells de l’Administració: es recapten menys impostos. I per l’altre, el creixement de les necessitats socials com a conseqüència dels efectes de la crisi: atur, desnonaments, abaixada de sous, pobresa emergent.... Hi ha menys diners i calen més serveis.

 

Quins són els serveis que han de cobrir les administracions públiques? 
Fa quinze anys ens vam creure suecs i vam posar-nos a construir el millor estat del benestar possible. La crisi i les retallades ens van posar a lloc i a deixar-nos clar que aquell model és impossible. Hem de definir i legislar sobre quins són els drets inalienables i separar-los dels sumptuosos. En aquesta classificació no dubtem de sanitat, educació, seguretat... Comencen a dubtar de l'habitatge, hi ha gent que està fent esforços ingents per pagar hipoteques. També és un dret el transport, però, potser, els que no tenen cotxe o l’utilitzen poc, no entenen el per què de les inversions en autovies buides i gratuïtes. També dins del transport tenim l'AVE, l'únic “dret“ cobert pel govern de Madrid malgrat no esetigui escrit a cap constitució, i no hi hagi cap llei que l'avali. Per contra un "dret" com són els trens normals, els que fan servir la gent normal que treballa i estudia, aquest està abandonat per un Estat que ens ha dimitit de ser estat. L'AVE enterrarà el benestar dels espanyols, i dels catalans si no fotem el camp.

Esment a part mereix el dret al treball, L'estat espanyol ha fet molt poques polítiques actives de promoció de l'ocupació, tot i tenir-ne la competència. Recordeu la consigna del "que se jodan" d'aquella diputada del PP de Castelló. L'Estat ha tractat el dret al treball des de polítiques passives de prestació econòmica per a les persones aturades, cada vegada més migrades i condicionades. 



Com es paguen les prestacions que cobreixen els drets?
La factura principal de la prestació de serveis sempre és per a l'Administració, que per això cobra impostos. Ara bé, pràcticament sempre hi ha copagament entre l’administració i l’usuari; per poc que sigui, hi ha una part dels costos d’educació o salut que és sufragada per les famílies: llibres, material i menjador escolar, horaris o activitats complementàries; medecines, odontologia, planificació familiar, ortopèdia... Aquest copagament pot ser més important si les famílies opten per formes educatives o sanitàries concertades o directament privades.

Estem en un moment social en què els copagaments tenen mala premsa i lluitar-ne en contra permet guanyar eleccions a les esquerres prometedores de la utopia de la universalitat de drets: Si el copagament en salut i educació genera un xic de conflicte, més en generarà altres serveis on la cosa grinyola una mica més. Abans esmentàvem la protecció en l'accés a l’habitatge; semblant passa amb els serveis socials especialitzats (residències o centres de dia). Pot haver-hi gent que ha estalviat tota la vida i ara té un racó amb què pagar part del cost de la prestació, però també pot haver-hi gent que no ha estalviat gens, i en no tenir diners, l'Administració li ha de garantir la gratuïtat plena de la prestació. Així, en genèric, no sembla massa just, ni saludable, i ara no és moment per analitzar situacions particulars, que n'hi per tots els gustos.



Tres pecats de l'Administració Pública.
Abans de seguir amb l’anàlisi, una reflexió sobre què és l’Administració pública, no com a definició, que tothom intueix, sinó esmentar els tres pecats que determinen el seu funcionament.

1) L’Administració pública és una gran empresa, de milers de treballadors, amb la dificultat de gestió que això implica i en la infinitat de racons que s’hi generen. Qualsevol gran empresa, pública o privada, funciona amb un nivell de burocràcia i comandaments intermedis importants que encareix el producte fabricat o el servei prestat.

2) El funcionament de l’Administració no és centra en l'eficiència (màxims objectius mínims costos), per molt que sen's digui, sinó en la garantia. Els principis constitucionals de concurrència, transparència i publicitat allarguen molt els terminis d’execució i omplen l’administració de quadres i òrgans que no fan prestació directa, sinó que garanteixen que els diners dels impostos dels ciutadans es gasten correctament. Només faltaria. No tenim en compte els costos dels òrgans garantistes.

3) Els objectius de l'Administració no són sempre la correcta prestació de serveis, estan condicionats per objectius ideològics i polítics, i ritmes i calendaris electorals. Vull dir que els governs faran més polítiques encaminades a la perpetuació del propi govern, que no pas a la prestació. Si la perpetuació es lliga al programa electoral se’n dirà coherència, i si es lliga a les demandes populars directes i arbitràries se’n di populisme. Però sigui com sigui això és un fet natural i, en major o menor escala, passa a tot arreu; per tant deu ser de solució entre difícil i impossible.
 


Col·laboració público-privada
Si deduïm que l'Administració no és una bona empresa per a la prestació de serveis, caldrà buscar la col·laboració privada, que permetin reduir dimensió i protagonisme a l'Administració en la prestació dels serveis. Apunto tres noves justificacions, aquestes en positiu:

1) Si, per exemple, aconseguim serveis un 20% més barats, podrem tenir un 20% més de persones que se’n beneficiïn, o podrem fer un 20% més de serveis.

2) L’Administració no té perquè saber fer de tot, ni té perquè tenir especialistes de tots els camps on que ha d’intervenir. Hi ha gent del sector privat especialitzada que pot fer una feina molt útil a l’Administració sense ser Administració.

3) Les formes privades de gestió empresarial són menys resistents al canvi que les formes públiques, i en la societat liquida que vivim això és imprescindible.

Però de quines empreses estem parlant? La col·laboració público-privada és general i inclou les empreses extractives de l’IBEX-35, gestionades per ex-ministres de partits corruptes i "compi yoguis" de torn. Però noc al que ens centrem en aquests podem eixamplar mires i protegir les empreses del tercer sector: cooperatives, clubs esportius, associacions de tota mena; empreses que treballen amb gent vulnerable...  També podem treballar el suport a autònoms en projectes innovadors, o protegir petites i mitjanes empreses amb funcionaments ètics i medioambientalment sostenibles. Podem treballar formes ètiques de fer negoci.

Abans que l'Administració pública gestioni un servei s'hauria d'analitzar si és la millor opció, o dit d'una altra manera, sinó hi ha una millor opció fora de l'Administració.


Això a Catalunya
No voldria deixar escapar l'ocasió per fer una anàlisi del fet diferencial català, pel que fa a la prestació de serveis.

1) Els estudis diuen que a Catalunya és on hi ha la ràtio més baixa de funcionaris de tot l'estat espanyol. No creiem que això s'hagi de corregir, sinó de potenciar. Vigilem amb les polítiques d'aplantillament que proposen determinades opcions polítiques, perquè poden fer malbé un model d'èxit català. Calen serveis públics, però no tots han de prestar-se des del funcionariat.

2) La crisi a Catalunya opcions, no tenim dèficit econòmic, sinó fiscal; són els 16.000.000.000 € amb què l'estat ens fa pagar, cada anya, als catalans les nostres ganes de ser espanyols (2.500 € per cap). Catalunya genera prou ingressos per prestar els serveis actuals i millorar els aspectes més lligats a infraestructures i inversions on l'Estat espanyol ens ha castigat durant segles.

3) Amb la independència podrem garantir la prestació de serveis, sempre que no cometem els errors comesos abans de la crisi. Si tornem a creure'ns déus, o suecs, i a lligar els gossos amb llonganisses, amb només 5 anys després de la independència estaríem igual que l'Espanya actual, però sense una Catalunya que ens tregui les castanyes del foc. 

Estem en un moment de la història en què la utopia és possible sempre que siguem intel·ligents i toquem de peus a terra.