Pàgines

dijous, 29 de juny del 2017

Victoria Camps

Era el 19 d'cotubre de 2014, ANC i Omnium ens havien convocat a la plaça Catalunya perquè diguéssim SÍ a la independència. Era un d'aquells dies emocionants perquè des de la sortida de casa a Nou Barris veia gent amb estelades agafant el metro cap a la manifestació. Vaig seguir la línia blava per arribar a la Rambla de Catalunya, baixar-la i entrar a la manifestació. A cada parada del metro s'anava omplint de gent i a Diagonal tot eren estelades i samarretes grogues, vam sortir al carrer per fer a peu el trajecte de baixada fins a Plaça Catalunya, érem molts, era una festa, que recordava les sensacions dels onzes de setembre de cada any.



Crec que era a l'alçada del carrer Diputació que vaig veure la Victòria Camps, asseguda en un dels seients del passeig central de la Rambla, amb un diari a la mà. Coneixia la senyora Camps no tant per la imatge pública de debats televisius o de quan fou senadora socialista, sinó perquè ens havia fet alguna formació a mestres municipals. Jo lluïa estelada i somriure d'èxit, i just davant meu ella es va aixecar, em va fitar la mirada i amb una ganyota de fàstic i odi que recordaré tota la vida, va girar la cara i va marxar en direcció contrària a la gent, en direcció contrària a la història. Puc entendre que cregui en Espanya, el que no vaig entendre és aquell odi.

Avui 100 personatges unionistes de la vida pública catalana han fet un altre manifest, ja en són col·lecció. Ens tornen a tractar d'il·legals per no voler ser espanyols. Un 1% del manifest és la Victòria Camps la mateixa catedràtica d'ètica que aquell 19 d'octubre amb va obsequiar amb aquella mirada de fàstic i odi.

No entenc com des de l'ètica es pot odiar la més gran, cívica, acolorida, creativa, multitudinària, moderna revolució dels somriures. Pots no compartir-la, pots estar-ne en contra, però l'has d'admirar.

Allà ella!!!!


dimarts, 27 de juny del 2017

Una mirada sobre ERC i l'alcaldia de Barcelona

L'altre dia a Twitter llegia critiques àcides contra ERC per haver ajudat Ada Colau a ser Alcaldessa de Barcelona, Veritat a mitges, és a dir mentida. La llei electoral dóna l'alcaldia a la llista més votada, i aquesta no pot ser apartada a menys que la resta de formacions construeixin una majoria absoluta. Aquesta situació es va donar a Badalona, on el racista Albiol, que va treure més vots que al 2011, va veure com quatre forces progressistes el relegaven a l'oposició d'on la cohesió social demana que no hi surti mai més.






Al contrari que a Badalona, a Barcelona la majoria nacional era impossible, com també ho era la majoria unionista, la majoria d'esquerres i la majoria de dretes. Ha quedat un trencaclosques que s'anirà repetint a les properes eleccions.

Barcelona en comú va guanyar, per un regidor, però va guanyar. Que la resta de formacions fes una majoria absoluta alternativa era impossible. El context era un altre, feia pocs mesos del 9N i Ada Colau havia fet campanya de votar i votar SÍ. A les municipals les clavegueres de l'Estat mentien comptes falsos a Trias i l'alcaldessa, en boca pròpia i de Pablo Iglesias ho van saber aprofitar. També és cert que el PDeCAT no existia, era aquella Convergència i Unió, sí la Unió del Duran i Lleida, que no parava d’insultar ERC, amb raons o sense. ERC que només va saber fer quart, gens malament si mirem d’on venia, però a totes llums insuficient per ser alternativa; fins i tot va quedar darrera dels postfranquistes de C’s, que en aquell moment anaven de centre esquerra, i van saber captar electors del PSC i del PP que van veure reduir els vots a la meitat i els regidors a la tercera part.

És cert que ERC va votar a favor d'Ada Colau alcaldessa, però és igual si ho va fer o no, el resultat era el mateix. Aquell suport va intentar decantar els comuns cap al fet nacional, apuntar-los a l'AMI i tenir-los més a favor del procés i la independència. Ada Colau va preferir la coalició amb el PSC i li va regalar els districtes i les regidories més vistoses de la Ciutat. També era un PSC més light que votava el 9N, no el PSC d’ara que prohibeix urnes, democràcies i castiga els Regidors que no són prou PSOE.

Un darrer comentari per a la CUP. Van triar per a regidors uns que ni els propis cupaires no es van creure malgrat tot en van fer tres, una cosa mai no vista a la capital.

Mireu el quadre de regidors de Barcelona i jugueu a fer una majoria alternativa de 21 regidors. Creieu-me, és més fàcil resoldre el Rubik de 4 x 4.

Salut i independència.

dijous, 15 de juny del 2017

Un estado que sólo nos boicotea. Ahora con la educación

Me dicen que en una escuela pública del Maresme han pre-inscrito, a 2º de primaria, 15 niños de origen chino, con demanda expresa de estudiar en español. Como es lógico estos 15 niños no tendrán plaza escolar, ni en catalán, ni en español, y la Generalitat deberá pagar una millonada para que estos niños estén escolarizados, gratis en una escuela clasista y sin concierto y conocida por todos.

Me comentan que todo está dirigido por unos abogados muy lucidos, caros y nada chinos, que se aprovechan de la miserable norma que se inventó el PP para obligar a la Generalitat a garantizar la educación en exclusivo español y que está permiten financiar escuelas fascistas que reniegan de nuestro idioma.
Recuerdo que cuando la Conselleria de Educación intentó explicar en Madrid esta práctica, se la quitaron de encima con el desprecio clásico con que Madrid soluciona los problemas que tiene Cataluña, con demasiada frecuencia generados en Madrid. Que por otra parte retira este dinero de la financiación que tiene obligación de pagar a Cataluña.

Me duele la descapitalización de la Conselleria de Educación, provocada por el estado español.

Me duele ser de un estado donde la picaresca tiene demasiado premio.

Me duele pertenecer a un estado que incumple la protección del catalán.

Me duele que la medida genere animadversión contra la comunidad china.
Me duele ser de la mierda de estado que quiere romper la cohesión social que tenemos en Cataluña.

Un estat que només sap boicotejar. Ara l'educació.

Em diuen que en una escola pública del Maresme s'han pre-inscrit, a 2n de primària, 15 nens d'origen xinès, amb demanda expressa d'estudiar en espanyol. Com és lògic aquests 15 nens no tindran plaça escolar, ni en català, ni en espanyol, i la Generalitat haurà de pagar una milionada perquè aquests nens estiguin escolaritzats, de franc en una escola espanyolitzadora, classista i sense concert.

Em comenten que tot plegat està dirigit per uns advocats molt lluïts, cars i gens xinesos, que s'aprofiten de la miserable norma que es va inventar el PP per obligar la Generalitat a garantir l'educació en espanyol exclusiu, i que està permeten finançar escoles feixistes que reneguen del català.

Recordo que quan la Conselleria d’Educació va intentar explicar a Madrid aquesta pràctica, se la van treure de sobre amb el menyspreu clàssic amb què Madrid tracta els problemes que té Catalunya, massa sovint generats a Madrid. Que d'altra banda retira aquest diners del finançament que té obligació de pagar a Catalunya. Són diners que ja no arriben.

Em fa patir la descapitalització de la Conselleria d'Educació, provocada per l'estat espanyol.

Em fa patir ser d’un estat on la picaresca té massa premi.

Em fa patir pertànyer a un estat que incompleix la protecció del català.

Em fa patir que aquesta bestiesa generi animadversió contra la comunitat xinesa.

Em fa patir ser d'una merda d'estat que vol trencar la cohesió social que tenim a Catalunya.

Recordeu aquell ministre delinqüent que deia "nos hemos cargado su sistema sanitario". Doncs ara, potser sense micros, hi ha un altra ministre sinistre que diu "nos estamos cargando su sistema educativo".

dimarts, 6 de juny del 2017

El referéndum y la campaña.




El unionismo intenta desesperadamente secuestrar el relato clave del Referéndum que no es otro que el porqué. En un contexto democrático, no hay discusión, si una mayoría social y continuada lo pide, se hace; se podrán negociar las condiciones, la pregunta, la fecha, el censo, el alcance territorial, la campaña, la eficacia... pero se hace, y punto. Es democracia.

Negar la mayor es una maniobra de filibusterismo político para entretenerse en las formas y no abordar el fondo. El unionismo sabe que no tiene argumentos para convencer a una mayoría suficiente de catalanes que le permita bloquear la independencia. Lleva demasiados años de expolio fiscal, vejación, persecución del catalán, ausencia de inversiones prometidas y comprometidas... y en los últimos años, aplicando un acoso fiscal y judicial fuera de ley, asfixiante y absurdo. Los partidos de alcance estatal en Cataluña lleva mucho años sin buenos resultados, mientras que los partidos independentistas y autonomistas sacan mayorías sobrantes.

Cataluña ha sabido hacer grandes cosas. Ha apostado por una economía productiva e industrial ligada a las exportaciones; tiene un sector emprendedor de pequeñas y medianas empresas amplio, versátil, de mucha creatividad y calidad; tiene una complicidad pública y privada en investigación con unos resultados punteros; tiene un sector turístico, hotelero y gastronómico que, si bien en Barcelona chirría, está repartiendo mucha riqueza por todo el territorio.

Cataluña tiene un proyecto, sabe qué quiere ser y orienta las actuaciones para serlo. Demasiado a menudo con el boicot descarado y absurdo del Estado que impide la comercialización internacional; dificulta el desarrollo del aeropuerto; incumple las inversiones de cercanías, hace pasar el corredor del Mediterráneo para Madrid; aísla el Puerto de Barcelona de la red ferroviaria...

En estos momentos el único proyecto que hermana España es destruir el proceso catalán; a cualquier precio y con la guerra sucia y los fondos reservados que sean necesarios. En eso enseguida se ponen de acuerdo PP, PSOE y C 's y todavía se solidarizan alguna de las infinitas familias del PODEMOS y COMUNES, que al negar la unilateralidad dan carta blanca al veto del PP.

Estos días he estado un poco punzante en mi producción en Twitter, la reacción del Unionismo ha sido de una agresividad y contundencia fuera de toda medida, He leído insultos que no sabían ni que existían, se me han criticado faltas de ortografía, se me ha tachado de funcionario ... pero nadie ha salido a defender un modelo de España, donde los catalanes nos podamos sentir cómodos. Nadie ha razonado ningún argumento que equilibre ninguno de mis criterios. Siempre lo mismo, en resumen, "eras español, te jodes".

España no tiene proyecto, va en una deriva de gestión digna de la inoperancia y autismo de su Presidente. No tiene políticas de refugiados, de energías renovables, no sabe qué hacer con la deuda de las eléctricas; no tiene política para abordar las hipotecas, los desahucios, las cláusulas tierra, la vivienda social. No es capaz de garantizar ni la libre competencia entre privados, ni la libre concurrencia en los contratos públicos. No sabe generar empleo si no es rebajando los salarios a niveles de esclavitud; no podrá garantizar las pensiones, ahora que en julio acabará con la famosa hucha; sigue empeñada en inversiones faraónicas de AVES vacíos y radiales fallidas; los tribunales europeos le tumban las políticas fiscales; su calidad jurídica ha retrocedido 50 años, en meses; la deuda pública es tan inmensa como la incapacidad para hacerle frente. Tiene una corrupción tan arraigada que los hace ineficaces y poco fiables...

En Cataluña sabemos que somos y tenemos una idea de qué queremos ser, de cómo queremos proteger nuestras empresas. Sabemos cómo tenemos que mejorar en la educación de nuestros hijos; somos punteros en un sistema sanitario que querrían ingleses y franceses. Queremos mejorar la situación de dependientes y vulnerables, porque queremos una sociedad de cohesión y equilibrio salarial. Tenemos un clima amable. Sabemos integrar los recién llegados, porque los necesitamos. Somos conscientes de que pagar las pensiones será un reto, pero no vamos a bajar los brazos y vamos a salir adelante; tendremos políticas de reequilibrio territorial para que todos los rincones de nuestra geografía participen de este proyecto común.

Hemos conseguido que Cataluña sea un sueño. Si lo sabemos explicar, ganaremos la independencia.

La campanya pel referèndum


L'unionisme intenta desesperadament segrestar el relat clau del Referèndum que no és altre que el perquè. En un context democràtic, no hi ha discussió, si una majoria social i continuada el demana, es fa; es podran negociar les condicions, la pregunta, la data, el cens, l'abast territorial, la campanya, l'eficàcia... però és fa, i punt. És democràcia.

Negar la major és una maniobra de filibusterisme polític per entretenir-se en les formes i no abordar el fons. L'unionisme sap que no té arguments per convèncer una majoria suficient de catalans que els permeti bloquejar la independència. Porta massa anys d'espoli fiscal, vexació, persecució del català, absència d'inversions promeses i compromeses... i en els darrers anys, aplicant un assetjament fiscal i judicial fora de llei, asfixiant i absurd. Els partits d'abast estatal a Catalunya porten massa anys sense ferres, mentre que els partits independentistes i autonomistes treuen majories sobreres.

Catalunya ha sabut fer grans coses. Ha apostat per una economia productiva i industrial lligada a les exportacions; té un sector emprenedor de petites i mitjanes empreses ample, versàtil, de molta creativitat i qualitat; té una complicitat pública i privada en recerca i investigació amb uns resultats punters; té un sector turístic, hoteler i gastronòmic que, si bé a Barcelona grinyola, està repartint molta riquesa per tot el territori.

Catalunya té un projecte, sap què vol ser i orienta les actuacions per ser-ho. Massa sovint amb el boicot descarat i acarnissat de l'Estat que ens impedeix la comercialització internacional; ens dificulta el desenvolupament de l'aeroport; incompleix les inversions de rodalies, fa passar el corredor del Mediterrani per Madrid; aïlla el Port de Barcelona de la xarxa ferroviària...

En aquest moment l'únic projecte que agermana l'Estat espanyol és destruir el procés català; a qualsevol preu i amb la guerra bruta i els fons reservats que calguin. En això de seguida es posen d'acord PP, PSOE i C's i encara s'hi solidaritzen alguna de les infinites famílies de PODEMOS i COMUNS, que en negar la unilateralitat donen carta blanca al veto del PP. 

Aquests dies he estat un xic punyent en la meva producció a Twitter, la reacció de l'Unionisme ha estat d'una agressivitat i contundència fora de tota mida, He llegit insults que no sabien ni que existien, se m'han criticat faltes d'ortografia, se m'ha titllat de funcionari... però ningú no ha sortit a defensar un model d'Espanya, on els catalans ens puguem sentir còmodes. Ningú ha raonat cap argument que balancés cap dels meus criteris. Sempre el mateix, en resum, "eres español, te jodes".

Espanya no té projecte, va en una deriva de gestió digna de la inoperància i autisme del seu President. No té polítiques de refugiats, d'energies renovables, no sap què fer amb el deute de les elèctriques, cap política de com abordar les hipoteques, els desnonaments, les clàusules sol, l'habitatge social; no és capaç de garantir ni la lliure competència entre privats, ni la lliure concurrència en els contractes públics; no sap generar ocupació si no és rebaixant els salaris a nivells d'esclavitud; no podrà garantir les pensions, ara que el juliol acabarà amb la famosa guardiola; segueix obstinada en inversions faraòniques d'AVES buits i radials fallides; els tribunals europeus li tomben les polítiques fiscals; la seva qualitat jurídica ha retrocedit 50 anys en pocs mesos; el deute públic és tant immens com la incapacitat per fer-hi front; té una corrupció tan brutal i arrelada que els fa ineficaços i poc creïbles arreu...

A Catalunya sabem què som i tenim una idea de què volem ser, de com volem protegir les nostres empreses. Sabem com hem de millorar en l'educació dels nostres infants; som punters en un sistema sanitari que voldrien anglesos i francesos. Volem millorar la situació de dependents i vulnerables, perquè volem una societat de cohesió i equilibri salarial. Tenim un clima amable; sabem integrar els nou vinguts, perquè els necessitem. Som conscients que pagar les pensions serà un repte, però no abaixarem els braços i ens en sortirem; tindrem polítiques de reequilibri territorial perquè tots els racons de la nostra geografia participin d'aquest projecte comú.

Hem aconseguit que Catalunya sigui un somni. Si el sabem explicar, guanyarem la independència.



dilluns, 5 de juny del 2017

Amenazando funcionarios...


La noticia ni es nueva, ni imprevista, ni original; es la amenaza de siempre contra todo lo que no les gusta, con énfasis especial contra la Cataluña tratada desde un desprecio racista. Esta vez el foco se sitúa sobre unos funcionarios amenazados con medidas jurídicas, si no aplican su orden, su sagrada orden.

Para mí, ser funcionario era una opción de servicio público que convivía con la seguridad del trabajo y la corta paga (no me he quejado ni cuando era corta). La Moncloa (Moncloaca desde la guerra sucia) debe pensar que la seguridad es el "leitmotiv" de los funcionarios; nos ve como corderos encogidos bajo las consecuencias administrativas, civiles y penales, teledirigidas y vergonzantes de jueces (funcionarios, ellos) con más nómina que criterio.

El 9N fue el primer día de nuestra independencia, ese día en que el Estado desapareció de Cataluña (para no volver más), los voluntarios que componían la mesa de mi pequeño pueblo éramos funcionarios. La gente venía a votar con un entusiasmo nunca visto y un agradecimiento que nos hacía privilegiados. Ninguna brizna de miedo por estar donde estábamos y por pasarnos la amenaza del estado por el arco de triunfo de nuestra necesaria insumisión.

Trato su Constitución como una mierda, porque se firmó hace 39 años, a punta de pistola, pero sobre todo, porque el Tribunal Constitucional que debía defenderla se la cargó con el golpe de estado de la sentencia contra el Estatuto de 2010 (Javier Pérez Royo). Esta Constitución, imposible de transformar, que los "jóvenes" de menos de 56 años no han podido votar, ha convertido la política española en una gerontocracia franquista incapaz de garantizar derechos.

Personalmente he asociado ser funcionario a la renuncia de militancia política. He querido mantener independencia entre la gestión del servicio y la lucha de los partidos políticos. Es decir, estar al lado de la gente, por encima del lado del partido de turno. Cuando el PP ha politizado fiscalía, judicatura y Constitucional, los ha hecho siervos de sus voluntades y cómplices de sus robos; ha subvertido la función pública, convirtiéndola en el brazo armado del partido más corrupto de Europa (caciquismo). Aquí no me encontrarán, no seré quien busque excusas en la obediencia debida; y, como en aquel 9N que nos hizo libres, seré uno de los miles de funcionarios que volverán a estar donde sea necesario para defender la democracia y la voluntad de la gente, sin más miedo que la de seguir siendo siervo de la gerontocracia franquista en que han convertido España.

Amenaçant funcionaris...




La notícia ni és nova, ni imprevista, ni original: és l'amenaça de sempre contra tot el que no els agrada, amb èmfasi especial contra la Catalunya tractada des d'un menyspreu racista. Aquesta vegada el focus se situa sobre uns funcionaris amenaçats amb mesures jurídiques, si no apliquen la seva ordre, la seva sagrada ordre.

Per a mi, ser funcionari era una opció de servei públic que convivia amb la seguretat de la feina i la curta paga (no m’he queixat ni quan era curta). La Moncloa (Moncloaca des de la guerra bruta) deu pensar que la seguretat és el “leitmotiv” dels funcionaris; ens veu com xais arronsats sota les conseqüències administratives, civils i penals, teledirigides i vergonyants de jutges (funcionaris, ells) amb més nòmina que criteri.

El 9N fou el primer dia de la nostra independència, aquell dia en què l'Estat va desaparèixer (per no tornar-hi més), els voluntaris que composaven la mesa del meu petit poble érem funcionaris. La gent venia a votar amb l'entusiasme mai no vist i un agraïment que ens feia privilegiats. Cap bri de por per ser on érem i per passar-nos l'amenaça de l'estat per l'arc de triomf de la nostra necessària insubmissió.

Tracto la seva Constitució com una merda, perquè es va signar fa 39 anys, a punta de pistola, però sobretot, perquè el Tribunal Constitucional que l'havia de defensar se la va carregar amb el cop d’estat de la sentència contra l’Estatut del 2010 (Javier Pérez Royo). Aquesta Constitució, impossible de transformar, que els “joves” de menys de 56 anys no han pogut votar, ha convertit la política espanyola en una gerontocràcia franquista incapaç de garantir drets.

Personalment he associat ser funcionari a la renuncia de militància política. He volgut mantenir independència entre la gestió del servei i la lluita dels partits polítics. És a dir, estar al costat de la gent, per sobre del costat del partit de torn. Quan el PP ha polititzat fiscalia, judicatura i Constitucional, els ha fet serfs de les seves voluntats i còmplices dels seus robatoris; ha subvertit la funció pública, convertint-la en el braç armat del partit més corrupte d'Europa (caciquisme). Aquí no m'hi trobaran, no seré qui busqui excuses en l'obediència deguda; i, com en aquell 9N que ens va fer lliures, seré un dels milers de funcionaris que tornaran a ser on calgui per defensar la democràcia i la voluntat de la gent, sense més por que la de seguir sent serf de la gerontocràcia franquista en què han convertit Espanya.

Com a funcionari em dec a la gent i a la democràcia. No a la merda de Constitució signada a punta de pistola i castrada per jutges comprats.