Pàgines

dilluns, 5 d’agost del 2013

Andreu

Ningú no va entendre que estava passant, s'havia separat de la dona feia poc, però aquest era el mal del segle. Cap de les parelles d’aquell entorn havien acomplert el mandat eclesiàstic del “fins que la mort us separi” i totes elles s’havien acabat separant molt abans que els ho fes la mort, gràcies a Déu. En general els homes no se separaven de les dones, només les canviaven, i en general també no trigaven a adonar-se que enlloc havien estat tan bé com a casa, amb la particularitat de què casa ja no hi era, perquè ja l’havien convertit en tràmits legals, separacions de béns, les tuteles compartides, custòdies repartides i massa odis i retrets contra els“ex” respectius, que prenien com a testimonis aquells fills que no entenien res, res de res. L’Andreu estimava molt els seus fills i els veia sovint, els portava regals i explicava a tothom, encaterinat, mentre ensenyava fotografies els seus creixements, les seves escolaritats, les seves expressions... Tenia un càrrec mig a l'Ajuntament, era el cap d’una oficina de serveis socials i una dotzena llarga de treballadors depenien de les seves decisions. A més era professor de postgraus, cursos i cursets arreu que li acabaven d'arrodonir un bon sou.
Tot va començar quan algú s'adonà que els diners destinats a les ajudes a les famílies necessitades que aquell departament atorgava eren molt superiors a la resta de departaments, i en aparença no hi havia cap justificació. Quan se li va presentar el problema acompanyat d’un parell de casos massa indocumentats com per haver fet l’atorgament de l’ajut, no va lluitar gens, senzillament el defugí, com qui amaga el cap sota l’ala. es va acomiadar, sense dir res, a ningú, per la porta falsa, d’aquesta manera es va pactar d’evitar la investigació que l'hagués delatat més encara. Els seus treballadors i els seus companys es van repartir entre els "bona fe" que sabien que no sempre era fàcil de trobar rebuts que justifiquin determinades despeses donades a determinades famílies i els "mala fe" pensaven que era un "mangui" i que més d’un d’ells ja ho havia sospitat de feia molt temps. Tots ells es van sentir profundament decebuts.
II
Feia una pudor d'alcohol que emborratxava a qui tenia a prop quan una companya se'l va trobar cara a cara pel carrer, duia la barba de sempre però més llarga i desbarbada que mai, s'havia aprimat molt i el seu cos era incapaç d'omplir una roba tan bruta com aquelles ulleres que no el deixaven veure res, anava caminant amb l'aire de qui no va enlloc. Va passar pel seu costat i no la va ni veure, ni distingir. Ella no es va atrevir a dir-li res, el va seguir amb la mirada durant una estona molt llarga en què s'anava allunyant. Una eternitat després va tombar per un carrer, per inèrcia, i ella es va limitar a no saber què fer, ni què dir i només va poder despendre dues llàgrimes dels ulls motivades per al impotència i frustració de veure aquell miratge de qui havia estat el seu cap, i amb qui tantes vegades havia enraonat, parlat, discutit, ... va dubtar de si era no l’era ell, però fins i tot va reconèixer els quadres d’aquella camisa.
I ho va explicar als companys, i tots ells deien que s’havia de fer alguna cosa, però no hi va haver cap idea, ningú no sabia on vivia. L’únic que podien fer ho van fer, van trucar la seva ex-dona i va comentar que feia dies que no el veia, que no li havia enviat els diners per als nens, i que ni tan sols els havia vingut a veure feia molts dies. Estava extremadament dolguda i es feia difícil comentar-li res més que el comentari de si el veien li ho comentarien. Després els esdeveniments els van caure a sobre com per certificar que alguna cosa s’hagués hagut de fer, però ningú no va tenir cap idea ni va saber què s’hagués pogut fer.
III
Era de nit i la Carme estava cansada i tenia ganes de plegar, tot el que havia de fer era tancar l'ordinador, la llum, la porta i, senzillament, tornar l'endemà a primera hora de la tarda, en aquella feina d’administradora del Col·legi de treballadors socials de Catalunya, com cada dia. Avui hi havia la Imma, la seva cap, no era normal que s'hi estigués fins tan tard, però s'havia de fer un projecte per tirar endavant un nou servei de formació i s'havia hagut de saltar la seva quotidianitat. El marit de la Imma hauria hagut d'anar a buscar les criatures a l'escola i ella només espera trobar alguna cosa feta per sopar. Per la Carme era l’horari de cada dia, a ella no hi havia ningú que l’esperes a casa. El seu home havia marxat feia cinc anys i ningú havia omplert aquell buit que ara li permetia assaborir una meravellosa llibertat, totes les seves amigues li apreciaven que havia rejovenit molt, fins i tot el que havia estat el seu marit que ver mans i mànigues per tornar a aquella casa, però la Carme ja havia tingut prou. Totes dues creaven projecte amb sensació de rutina, no era per fer res espectacular, no les ajudaria a sortir de l’eterna crisi en què malvivia el Col·legi de treballadores socials, d’aquelles pobríssimes quotes de les les afiliades i alguna subvenció per algun projecte, com la que ara estaven preparant. L'anormalitat era la pressa, les coses queden entretingudes a la taula de l’administració de torn fins que algú s’adona que es fa tard i llavors tothom ha d’anar amb presses. No calia que la Carme guardés aquell expedient de l'any passat, de fet s'havia de desar al fons de l'arxiu i no quedava clar que l’endemà no el tornessin a necessitar per acabar de quadrar alguna dada, aquesta és una de les seves principals virtuts o defectes és obsessivament endreçada. L'oficina és allargada, com tots els pisos que tenen poca façana al carrer i molta fondària a la illa. L'arxiu està a l'altra banda d'on s'organitza la feina comparteix l'espai amb els lavabos i una petita cuina que els permet de fer els cafès. Quan va travessar el passadís no hi va trobar res d'anormal, tampoc va encendre la llum, li agradava de fer el camí a les palpentes. Es recordava de petita jugant a la gallineta cega. Va obrir la porta de l'arxiu i va notar que se li tancava darrera seu, no va tenir temps ni de sentir el calfred de la por tot va ser molt ràpid va notar una pudor agre, i de seguida un cos que se li abraonava a sobre, que la tirava a terra i que li colpejava arreu, no es va ni defensar, l'ensurt del començament i el pànic d'ara l'havien bloquejat i no va poder llençar un crit que li restava impotent entrampat a la gola. Només s’havia protegit la cara amb el braços, mentre seguia rebent cops, va notar el gust salat de la sang al llavi, un dolor molt fort al pit, i un atordiment general. Es notava perdent el sentit i ho desitjà.
IV
La Imma no es va alertar gaire, si és cert que va sentir algun soroll, però no hi va parar atenció, es pensava que eren els veïns que donaven al pati interior. Després quan l'ambulància s'enduia la Carme es va sentir culpable d'insensibilitat i va estar plorant la culpabilitat, la ràbia i la impotència durant moltes hores. De res servia que se li repetís mil vegades, que encara gràcies que quan va cridar la Carme i en no respondre s'alertés, encengués la llum del passadís, el travessés per instint sense entendre ni on anava ni què passava, tornés a cridar, obrís la porta de l'arxiu i es trobés aquella cara desencaixada tan familiar i el cos sagnant de la Carme a terra, que fes el crit més gran del món i que se sentís amb forces com per tirar-se a sobre d’aquell malparit tant conegut i a cops i puntades de peu el fes fugir i que llavors abracés la Carme, truqués a la policia i veiés entrar per la porta de l’escala, que va deixar oberta l'agressor, al primer veí alertat. La Imma havia reconegut en l’Andreu al dimoni que acabava de fer fora. La Carme va tornar una mica en si abans que arribés l'ambulància estava tranquil·la amb la resignació de qui ha sentit la mort tan propera i agraïa l’escalf de la Imma que l'abraçava i gemegava tot repetint que no havia estat res i que tot ja havia passat.
La Carme va estar-se una setmana a l'hospital, les ferides, eren més delicades que greus i es va arribar a témer per la seva vida o per possibles seqüeles. Algun dels cops al cap l'havien deixat en un estat comatós que se li va allargar entre dos o tres dies. Però després el temps es va fer còmplice de la bona sort i aquelles ferides es van anar guarint com quan una espelma s’apaga perquè ha acabat la cera. Li va quedar, això sí, una perpètua sensació d’angoixa que l’acompanyaria de per vida.
V
La notícia va espolsar-se com el pol·len amb el vent de març, tothom en va parlar molt, i tothom en tenia la seva pròpia versió. Aquell món de semitècnics o semi-intel·lectuals era familiar, tothom coneixia tothom, i tant l'agressor com l'agredida n'eren membres rellevants. Hi havia qui planyia la pobra Carme i hi havia qui justificava l'acte en nom del perdó universal, el pecat original, de la injustícia social o la ineficàcia del govern. Ningú no entenia com havia ocorregut. Els uns opinaven que era per les drogues, altres pel joc, altres que per tot una mica i els darrers que per molt de tot. Després del cas es va fer un silenci amb regust de ressaca, no se'n sabia res i no es gosava de preguntar gaire. La policia va estar molt temps buscant-lo sense esma, i que quan el van trobar -potser perquè ell mateix es va presentar- el van engarjolar una temporada. Després el jutge li va donar la llibertat condicional, amb la sensació que, malgrat els fets, era inofensiu. Ara tot resta pendent d'un judici que arriba tan tard com indesitjadament. En un primer moment amb l'escalf dels fets alguna instància oficial va dir que actuarien com a acusació particular, després tot es va refredar i van pensar que aquella era una història sense culpables, només amb víctimes.

Massa preguntes van quedar en els atordits caps d’aquella gent, preguntes alenades per la inseguretat de tot i de tothom. Aquells treballadors socials se sentien arrecerats de la marginació que estaven combatent. Havien fet campanyes de prevencions mèdiques per evitar les malalties venèries i la SIDA, o activitats de promoció social per evitar l'absentisme escolar, o el consum de drogues, l'atur... però cap d'elles va prevenir la marginació dels qui la treballen. Ara ja sí, tots podíem explicar la història de qui havia passat de ser un prestigiós professional dels serveis socials a un vulgar client. Havia passat la línia i tot això només en dos mesos. Els dos ensopits mesos que passen sis vegades a l'any.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada