La gestió de la por

La consciència de què qui decidirà el futur de Catalunya són els catalans, és general i generalitzada, això sí, necessitarem alguna empenta de factors externs, com per exemple, la prima de risc.

Ara que Ministres, polítics, tertulians i pseudoperiodistes, a cara destapada, amb argot militar ens amenacen per terra, mar i aire, de sufocar-nos la sublevació i de prendre'ns els nostres diners perquè no puguem pagar ni proveïdors, ni funcionaris; tot plegat perquè no volem ser espanyols, perquè només volem ser catalans.

Però clar, ser espanyol no és una bicoca, a Espanya, només les seves administracions, deuen un milió de milions d’€, equival i supera el 100% del PIB. Aquest deute és impossible de tornar, no només no el paguen sinó que el fan créixer a diari amb els seus deliris de grandesa. Ja veureu que aquests darrers dies preelectorals el senyor Rajoy anirà per les espanyes profundes i improductives inaugurant milers de km d’AVEs buits que només serveixen per generar comissions a les constructores i financeres del “Palco del Bernabeu”.

El curiós de tota aquesta amenaça és que parteix de la impossibilitat de la reacció catalana. Pensen que ens quedarem asseguts, al sofà de casa, mirant com les seves teles ens menystenen, neguen, insulten i vexen; mirarem com els carrers de les nostres ciutats s’ompliran de guàrdies civils, de policies nacionals, de militars professionals i de mossos d’esquadra; que començaran a ocupar TV3, el Palau de la Generalitat, el Parlament Català, 130 o 140 ajuntaments i aquí no passarà res, res de res.

No sé jo, si després de tantes diades ben parides i 9Ns apoteòsics ens quedarem a casa tranquils, demanarem perdó per la sublevació, preguntarem el “¿qué se debe?, pagarem i farem la ona a les tropes en la seva triomfal entrada per la Diagonal de Barcelona.

Jo mateix, covard com sóc de mena, es probable que acabés amb un dels meus habituals atacs de por, aquells de suor freda, que t'immobilitzen i que amb prou feines et donen temps per arribar a la tassa del vàter. Em resultaria impossible d'anar a treballar en aquestes circumstàncies i em quedaria arraulit a casa per evitar que cap militar, d'aquells que passegen cabres el 12 d’octubre, em fes mal.

Vigilem que això meu no li passés a massa més gent, perquè si és possible que les revolucions parin els països, també ho és que els pari la por; i el que dèiem, no estan els números de les administracions per fer gaires bestieses. Ves que aquesta sensació de por sigui col·lectiva i es traslladi a uns mercats espantats que no s'enfilar-se per les parets, però que t'enfilen la prima de risc d'avui per demà en 2 o 3 punts. I això que sembla tant banal té un cost 20 mil o 30 mil milions d’€ i, com aquell que diu, el primer dia. El crescendo és exponencial, mireu què li va passar a Grècia, i clar la sotragada la rebrà l'euro ja va agafat amb pinces i els "cagunlou" se sentiran des de Ginebra a Brussel·les.

Amb tot això, el deutors poderosos, aquells que ara amaguen el cap sota terra per no mirar que no cobraran mai el seu bilió, no els quedarà cap altre remei que enfrontar-se a la pròpia ruïna. Es posaran nerviosos i fotran el crit al cel i ja sabem com se les van gastar a Grècia. 

De cop diran el que ja sabem, Espanya no té el dret a decidir que Catalunya no té dret a decidir i que negociïn, en una setmana tenim el referèndum (com a Grècia) i en 15 dies tot resolt. Recordeu que aquella reforma exprés de la seva corcada Constitució que van pactar a trio la Merkel, el Zapatero i el Rajoy, doncs si fa o no fa.

Que deixin de fer-nos por perquè som molt més perillosos de porucs que de valents.

Aquí el primer de l'encadenat de tuits del dia 4 de novembre de 2015 on s'explica tot plegat:
1- Qui decidirà el futur de Catalunya seran els catalans, ajudats això sí per la prima de risc.