Barcelona

Que Barcelona no sigui capital d'Estat ha fet molt difícil el seu creixement i progrés. L'Estat espanyol mai no li ha estat favorable, en els bons moments no l'ha bombardejada i en els moments òptims no l'ha molestada. Que Barcelona sigui la ciutat del món més bombardejada per l'exèrcit espanyol és prova de quines són les maneres. En aquest escenari d'hostilitat, el creixement de Barcelona s'ha construït amb grans fites d'impacte internacional. Les Exposicions universals de 1888 i 1929, l'Olímpiada de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004 han estat els grans esdeveniments que han reinventat la Ciutat i li han recuperat grans espais per tornar-los als ciutadans. És gràcies a aquestes intervencions que Barcelona no és l'urbs mediocre i provinciana que voldria Madrid i és un dels grans pols de turisme, negocis, investigació... d'Europa.

En aquest 2016 ha fet 12 anys del Fòrum de les Cultures, el darrer gran event de la Ciutat. No tingué l'èxit esperat; el "bonisme" del seu disseny va xocar amb la realitat de la caiguda de les Torres Bessones de Nova York i tot es perfilar molt més dur, molt més intransigent. Als efectes d'aquest escrit però, el Fòrum fou un altre èxit, perquè va posar llum en un tros de la Ciutat grisa i ombrejada.

Pel motiu que sigui, en aquests darrers 12 anys hem passat de la Ciutat segura a la Ciutat incerta. Les grans majories municipals s'han esvaït i la fragmentació dreta-esquerra de sempre, s'ha matisat per l'espanyola-catalana, fins al punt de que les majories municipals s'aguanten més per la enginyeria legal que per la realitat democràtica. A les properes setmanes s'aprovaran els pressupostos municipals per 15 vots a favor i 26 en contra. I no, no és un error matemàtic, és un giny legal que permet alcaldies a cops de mall.

El problema és que en l'interval de les incerteses s'ha perdut el projecte. És cert que a grans trets la Ciutat funciona bé, o perquè és de funcionament fàcil, o perquè la inèrcia ens ha dut fins aquí tot i que el motor estigui parat. No ens hem d'enganyar, Barcelona és una gran bicicleta, en el moment que pari, caurà. I no voldria tornar en aquella Barcelona trencada de principis dels 80.

La segona part de l'anàlisi són els reptes amb què s'enfronta la Barcelona d'avui: La pobresa, l'atur, la carestia de l'habitatge, els salaris baixos, els manters, el turisme... Temes que no pot abordar amb la limitació geogràfica dels seus cent quilòmetres quadrats, ni amb la migrat espectre competencial, i de recursos, amb què l'Estat espanyol castiga els seus nivells inferiors de la gestió pública. Barcelona no pot abordar polítiques d'ocupació; no sap com gestionar un turisme tan imprescindible com molest; no pot pagar ni una ínfima part dels lloguers socials que calen; no pot intervenir sobre la pobresa energètica, ni alimentària; no pot actuar en pro dels refugiats; o controlar, mínimament, els centenars de manters que s'escolen pels racons turístics, i cada vegada més, per la Ciutat sencera...

Aquesta Barcelona, que ha crescut amb les empentes dels grans esdeveniments, en necessita un de nou que la faci trempar un altre cop, que cohesioni el seu teixit social per construir la ciutat amb un objectiu comú i amb un escenari millorat. Només se m'acut un gran esdeveniment possible, construir la capital de la nova república d'aquesta riba del mediterrani, no serà la solució de tots els problemes esmentats, però ens donarà els recursos econòmics i legals imprescindibles per fer-hi abordatges creatius. I quan se'ns ha deixat fer, ho hem fet molt bé.

PENSEU-HI

Versió castellana