"Ja està,
vinga... Un aaaaaltre article de dona queixant-se dels temes dels que
sempre es queixen les dones....". Si, si, remuga el que vulguis. Però
potser el problema és que ja t'està bé com estan les coses. Potser
ens hem acostumat tant a veure les hostesses amb faldilla curta i
camises entalladíssimes oferir-nos uns caramels mentre repeteixen
mecànicament "Gràcies!", que s'han convertit en hologrames, invisibles,
les hem deshumanitzat, al cap de pocs segons no els recordem ni la
cara. Però són persones, principalment dones, a qui es paga per assistir
amablement a qui se'ls apropi. Una feina que hauria de ser com
qualsevol altra de servei al client, però es veu que no és ben bé així.
Aquesta setmana hem sabut que durant el torneig Conde de Godó, les
hostesses de Schweppes van haver d'estar hores a 3 graus congelant-se en
minifaldilla i maniga curta, negant-los la possibilitat d'abrigar-se ja
que això "tapava la marca". Com a gran resposta, la comunicació de
crisi ha estat brillant: s'han espolsat qualsevol responsabilitat,
aixecant les mans amb l'excusa que ells encara no han rebut cap
denúncia, i llançant tota la culpa a l'agència d'hostesses i a elles
mateixes (té nassos la cosa), que s'haurien d'haver posat roba tèrmica a
sota. Vaaaaaja.... Com si per sota d'una faldilla de dos pams o de
sabatetes estiuenques hi hagués massa roba tèrmica capaç de fer-te
passar fred.
Recordo una vegada, durant un
acte al Palau de la Generalitat. Anava amb el cabell recollit i vestit
negre, discreta, com qualsevol tècnic a qui ens toca anar amunt i avall
en un acte treballant, l'objectiu és anar còmode i no cridar l'atenció,
sinó ser visible només per aquells a qui has de facilitar la feina en
una nit estressant. De sobte una mà em va agafar pel braç descobert.
-"Nena, em poses més endavant? Mira, sóc el xxxx (biiiip! No direm noms per si de cas llegeix l'article), i si em poseu aquí, doncs no veig res".
En
aquell moment no vaig saber si presentar-me jo també, amb el càrrec
inclòs, i explicar-li que m'estaven esperant uns periodistes al costat
de l'escenari per poder entrevistar algú a qui encara havia d'anar a
recollir tot repassant titulars de l'entrevista. Però vaig preferir
dibuixar el més gran dels somriures, i indicar-li que segurament hi
hauria un tècnic de protocol encantat d'ajudar-lo, mentre amb la mà vaig
fer signes a un company que s'acostés.
-"Ah, però no et paguen per fer això? Total, és per seure més endavant, hi ha llocs. Pensa nena, no ho veus?".
I
aquí sí que em vaig haver d'esforçar per mantenir el somriure, cinc
segons més, el temps just que arribés el relleu que podria assistir a
aquell senyor encorbatat sense que una servidora hagués de deixar-li
anar algun aclariment respecte de com es guanyava el sou i què li
importava com ho fes, ni què pensava.
En tot cas, aquella experiència em va ensenyar que per algunes persones, tant és què facis, com ho facis, com et diguis ni qui siguis. Ets la "nena"
que ha de portar caramels i somriure. La "nena" a qui segur que un es
pot imposar perquè t'avanci sis files per poder veure un lliurament de
premis de més a prop. La "nena" a qui un es pot prendre la llicència de
subjectar pel braç tot deixant anar comentaris que ningú ha demanat. I
la "nena" a qui tampoc cal donar les gràcies, perquè total, segur que
li han dit d'enfundar-se en un vestit estiuenc i somriure tota la nit
sense fer més ús del cervell que per indicar "dreta" o "esquerra" per
quatre duros. "Encara sort com tens feina, nena", falta afegir,
probablement només siguis una cara bonica a qui sempre contractaran per
treballar algunes nits així, o en congressos... o si tens sort en una
companyia aèria, on fins i tot podràs servir cafès després d'haver fer
veure que inflaves una armilla salvavides.
Més enllà de les anècdotes, el que ens hem de preguntar és fins
a quin punt les cames d'una hostessa, per molt esveltes que siguin,
faran que l'endemà un espectador de tennis canviï de sobte els seus
hàbits i comenci a demanar Schweppes cada cop que segui al bar. Diré més: qui recorda les marques que porten les hostesses que figuren al costat dels vencedors del propi torneig? O
amb qui es fan les fotos dels premiats ciclistes, corredors de fórmula
1, golfistes, i tants altres esports on qui rep els premis són homes? No s'adonen que la dona es presenta com un trofeu més?
Quin
benefici aporta aquesta imatge a la marca, en ple segle XXI, on tota
empresa presumeix de ser moderna, d'apostar per la igualtat, i de
bolcar-se en la responsabilitat social corporativa? Quina estratègia de màrqueting o comunicació es pot permetre, avui en dia, seguir tractant a
la dona com un tros de carn? Hi posarien a les seves dones i filles,
aquests responsables de màrqueting o directius d'empresa, a somriure
dretes durant hores a 3º tot fingint que gaudeixen d'un partit tot
ensenyant la cuixa i amb samarreta entallada? M'hi jugo un pèsol a que
no. O dos.
La reflexió sobre el paper de la
dona a la publicitat, com a eina de màrqueting, o com a maniquí-florer,
és necessària a tots els nivells, des dels professionals que ens
dediquem a pensar aquestes campanyes, com des de les empreses. No es
pot seguir repetint esquemes de fa 50 anys, sense pensar en l'evolució
de la societat. La dona no és un objecte, o no ho hauria de ser. Les
empreses que s'estanquin en aquesta idea de seguir usant el cos de dona
de manera sexista, com si fos carn de supermercat exposada ben
empaquetada, acabaran pagant-ne les conseqüències, perquè les noves
generacions són cada vegada més crítiques amb aquestes qüestions i és
totalment incoherent defensar uns valors organitzacionals d'una banda, i
pecar del contrari a l'hora de la veritat. Esperem que el cas serveixi
perquè aquesta i altres empreses es decideixin a canviar aquest tipus
d'accions per altres més modernes, originals i creatives. En sortirien
clarament beneficiades.
MIREIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada