Arantxa

L'Arantxa era una noia guapa i ben plantada, ho sabia i li agradava de lluir-ho vestint sempre, hivern i estiu, els texans ajustats i entrats amb no pocs esforços i unes botes negres que els muntaven, amb un taló que dissimulava una alçada una mica curta. Duia una melena llarga i negra com l’atzabeja, conjuntada amb uns ulls grans i expressivament ombrejats, que li donaven una aire enigmàtic. La finesa de la pell i el seu ben perfilat rostre, gairebé agitanat, completaven un conjunt distingit malgrat la seva vestimenta xarona. Sempre deia, amb una pena mal amagada, que d'haver fet deu centímetres més hauria estat model i, potser, actriu d'aquelles pel·lícules superficials que li entretenien les tardes buides i hagués pogut escapar del Barri. Tenia divuit anys, però ja en feia sis que semblava tenir-ne divuit, això la va fer espavilar de pressa. Prenia un aire d’experiència molt ric, gaudia d'una gran vivesa de caràcter i la seva parla fluïda i expressiva es feia atractiva de sentir.

El seu origen era confús, amb això tampoc va poder escapar a la realitat del Barri, només sabia el que li deia la Lola. La seva mare havia estat una prostituta agraciada i ferma. El beure la consumia per dintre, ho feia sempre i sense mesura, la barra americana i l'alternar l'havien alcoholitzat, no se'n va poder estar ni durant l'embaràs per molt que li deien que la criatura se'n podia ressentir. La panxa se li emplenava molt, i això la va fer morbosament atractiva per a clients àvids d’experiències estranyes.

L'Arantxa fou la gran d'un part doble, la petita tot just va viure una setmana. Només va pesar vuit-cents grams i l'estudiant de medicina novell i voluntariós que va atendre el part la va confondre entre les membranes d'una enorme placenta. Ella pesava dos quilos i va néixer en el llit d'una de les pensions petites i brutes del Barri, eren llits on no s'hi dormia mai. Va ser el client qui va avisar al bar que ja tenia dolors. A corre-cuita van anar a buscar un metge fos d'on fos. En el dispensari tothom se'n va desentendre, llevat d'un estudiant avançat de medicina que devia estar fent pràctiques. Quan va arribar a la pensió el carrer era una festa etílica i sentimental, aquell havia de ser un fill del carrer, i tothom el tindria com a pare. El metge s'hi va atansar panteixant i vermell per la pressa, impressionat per l'ambient i esporuguit per una empresa que li venia gran. L'habitació era bruta i fosca, només tenia una llum vermella i minsa al bell mig del sostre, ningú no va posar més llum, i l'estudiant no va gosar de demanar-la. La primera criatura ja era quasi al món, de seguida va veure que era molt petita, tant que va demanar que avisessin una ambulància d'urgències, i sort d'això es va poder arrencar una setmana de vida als vuit-cents grams d'aquell segon embrió que en un primer moment es va confondre entre la placenta. I es salvar l'Arantxa. El carrer, quan va saber el naixement doble, va intensificar la festa, tothom felicitava el metge, la mare, tothom,... i ningú no era conscient del petit drama que corria dins d'una ambulància camí de l'hospital.

Als tres mesos del naixement quan el carrer, a força d'històries, havia oblidat aquell doble part es va presentar la mare de l'Arantxa amb la nena a casa de la Lola per demanar-li servei de guardadora. La Lola era una prostituta vella i arrugada, que per vella i arrugada es dedicava a guardar els fills de les prostitutes que encara no eren tan velles i arrugades com ella. A canvi del servei només demanava les despeses de manteniment i una mica de sou que li acabés d'arrodonir aquella pensió que s'havia fet per "servei domèstic" a la Seguretat Social, per la qual havia estat pagant quotes durant anys i panys. La mare de l'Arantxa, més malament que bé, havia anat pagant els serveis a la Lola durant el primer any. A vegades venia amb moltes joguines per a la nena i feia una gran festa, que contrastava amb la negror i brutícia de la cambra de la nena. Altres vegades venia beguda i depressiva, es limitava a pagar, plorar i marxar sense veure l'Arantxa. A l'any va deixar de pagar, va desaparèixer del carrer, i del Barri, ningú no sabia on era i tothom deia la seva, el seu “xulo” queixós, sentia que algú li havia robat el negoci i jurava venjança. La primera intenció de la Lola fou lliurar la nena a les autoritats, però hi havia acumulada massa factura, pendent de cobrar i, també, prou afecte com per fer-ho. Amb el temps va passar a ser la nova mare de l'Arantxa que, gràcies a la caritat o a l’egoisme de la Lola, es va quedar sense una família d'adopció estable i burgesa.

L'Arantxa tot just va aprendre l'imprescindible. Llegia, a poc a poc i tallada, però comptava com un llampec. De petita havia anat a escola d'una manera esporàdica, sempre que havia pogut o volgut i qualsevol excusa era bona perquè no hi anés, a voltes perquè havia d'ajudar la Lola a guardar aquells nens que arrodonien el sou, a voltes perquè el carrer era molt més atractiu que la pedagogia absurda i llunyana de l'època amb l'esperit de funcionari d'aquelles mestres que no sabien res del que passava en el Barri. Quan no anava a escola corria pels carrers, sabia com aconseguir totes les coses que necessitava, rapinyava en els grans magatzems i a les petites botigues que treien el gènere fora perquè dintre no els cabia. Alguna vegada l'havien enxampat, però el seu tarannà eixerit i agradable, aconseguia enganyar qui l'enxampava o si més no que la retornessin sense més càstig que l'ensurt de veure's rodejada de grans. Quan va semblar una mica més gran del que era, va començar a fer de tot per guanyar-se la vida, havia estat dependenta a diverses botigues, però quan coneixien el seu esperit indomable la despatxaven, per contestar malament, per presentar-se tard, per furtar del calaix, ... Va estar una temporada netejant escales, i fins i tot alguna casa, les hi emparaulava la Lola, però quan els propietaris comprovaven que l'escala quedava tan bruta com estava o l’única cosa que es netejaven de les cases eren petites propietats, també la feien fora.

Feia el carrer només quan necessitava diners, sense prejudicis morals, amb una fredor professional que li donava una naturalitat lloada pels seus clients. Aquell carrer que havia estat la seva escola i n'havia après la lliçó. La Lola comprenia que només serviria per prostituir-se, a vegades li deia i que acabaria igual que la seva mare. Si el moment era prou tendre l'Arantxa deixava caure alguna llàgrima, no tant pel seu futur negre, que no veia, sinó per la nostàlgia d'una mare desconeguda que se li havia anat configurant com una heroïna, llavors la Lola acabava plorant amb ella i li demanava perdó tot dient que havia estat massa vella per fer de mare. En una ocasió la policia va enxampar l'Arantxa en una ràtzia , i no li van perdonar de ser menor, es va guanyar algun mastegot i sobre tot una fitxa que li va provocar una infinitat d'encontres futurs amb una policia incapaç de trobar els culpables reals dels delictes d’aquell Barri on tothom buscava l’amor i ningú estimava.