El discurs perdut de Rubalcaba.

El dia 8 d’abril de 2014 representants del Parlament català van anar a Madrid a demanar que l’Estat transferís la competència per fer la consulta sobiranista. El resultat fou una negativa contundent de l’establishment PPSOE amb la comparsa fidel de la UPyD.  El PSOE va perdre una oportunitat  de ser alguna cosa més que un còmplice necessari per a una gran estafa en què s’ha convertit l’actual PP. No li demanàvem que subscrivís els postulats al cent per cent del Parlament català, però si que exercís un xic d’oposició i que es diferencies del discurs Popular. Posat en la pell de Rubalcaba hagués fet aquest altre discurs que sense ser independentista, no hagués estat tan absurd com el seu.

  

El discurs perdut de Rubalcaba

Senyores i senyors diputats davant de la sol·licitud del Parlament de Catalunya perquè es transfereixi la competència de convocar consultes, el Partit Socialista Obrer Espanyol s’abstindrà, no perquè estiguem contra del dret a decidir, impossible en ser un dret universal que tenen tots els pobles, sinó perquè en l’actual conjuntura de crispació a la que ens ha portat el Govern del PP, l'exercir d'aquest dret pot implicar un pas històric massa irreversible, massa greu, com perquè no volguem donar una oportunitat clara i neta de diàleg seriós que resolgui l’encaix català en el conjunt dels pobles de l’Estat espanyol. El PSOE creu en la unitat dels pobles d’Espanya, però aquesta unitat s’ha de basar en lligams d’entesa i complicitat i no en la força i imposició d’uns pobles sobre els altres.

És a partir d’aquesta abstenció que proposem i, per part nostre iniciem, un procés de canvi radical en la manera de fer política a Espanya i que assenti les bases d’un país modern amb importants reformes estructurals que ens han de permetre sortir de la depressió econòmica i moral on ens trobem ara reforçats.

Convé explicar la història de com hem arribat a què una gran majoria del poble català, fins ara un fidel aliat en la construcció de l’Estat espanyol, vulgui fer via pel seu compte, com a un nou Estat d’Europa.

Fa 10 anys Catalunya sentia una relació amb Espanya dissonant on massa sovint els governs de l’Estat central feien acords de governabilitat amb els diferents governs de Catalunya, i on massa sovint aquest acords s’incomplien directament o, després d’acordats i signats s’acabaven l'Estat Central desenvolupava lleis posteriors que esvaïen el contingut dels acords. La reiteració d’aquests procediments va anar generant un sentiment d'iniquitat del poble català, transversal a totes les seves capes socials, menestrals, burgesia, acadèmics, artistes. Fa deu anys el tema era sobre la taula, se’n parlava i hi havia un cert consens. Calia trobar un nou marc de relació, de reconeixement mutu que permetés descentralitzar decisions, inversions, institucions i que garantís més equitat amb la societat catalana, de la qual l’Estat espanyol històricament n’ha tret un benefici més enllà d’una situació raonable.

Fa 10 anys es va iniciar un debat intern a Catalunya de reforma de l’Estatut encapçalat per un dels polítics més brillants que ha tingut Espanya a la segona meitat del segle XX, algú de qui estic orgullós de dir que era un dels nostres, em refereixo al president de la Generalitat del moment el senyor Pasqual Maragall. El debat de l’Estatut  partia del suport del Govern Espanyol i es pretenia encabir dins de l'ordenament jurídic de la Constitució Espanyola, llegida com una llei de lleis integradora i desenvolupadora de drets i no com la llosa segadora de la voluntat del poble català en què l’hem convertida tots plegats. El President Zapatero va estendre la mà al diàleg en la línea de l’esperit de consens de la transició, que va liderar el President Suárez,  un esperit de consens que va permetre governar més enllà dels períodes electorals i amb polítiques de construcció de l’Estat, més enllà de les conviccions dels diferents partits que reben l’encàrrec popular de gestionar el govern.

No m’estendré en el com va anar tot plegat, només recordaré algunes de les reaccions que el debat estatutari va tenir a nivell d’Estat espanyol. Ja feia anys que el PP exercia la minoria de bloqueig per boicotejar la substitució de càrrecs del Tribunal Constitucional. El mateix Partit Popular que va atiar a escala estatal el seu atàvic anticatalanisme. Es van fer el boicot als productes catalans (el més famós fou al cava), boicot als negocis de les empreses catalanes, recordar l'OPA de Gas Natural a Endesa, PP rebutjada per l’origen català de l’empresa gasística sota el lema de “antes alemana que catalana”. La materialització més repugnant d’aquella campanya anti-catalana fou la recollida de signatures contra l'Estatut de Catalunya que va permetre portar als carrers de tota Espanya la confrontació i la crispació que patim arreu. En una línea d’acció preconitzada per la FAES que tants beneficis hauria de dur al PP.

Malgrat les importants dificultats, l’Estatut va seguir el seu camí. Primer dins del Parlament català, després les negociacions amb l’Estat espanyol, recordin el “cepillo” del senyor Guerra. Una vegada més Catalunya fou generosa i es va acordar un Estatut amb els partits i l’oposició del Parlament català. Recordar l’acord entre Zapatero i l’actual President de la Generalitat , senyor Mas. Aquell Estatut pactat i retallat és va portar a Madrid i es va aprovar a les Corts.

El tercer pas era que el poble català ratifiqués en referèndum aquell Estatut i, no va ser fàcil després de tantes campanyes, retallades, però es va aconseguir. Milions de ciutadans es van empassar la crispació i van anar a votar l'Estatut. Una altra vegada més la generositat catalana dels seus líders, infinitament més responsables que els nostres li van acabar donant suport  per activa, votant-ne a favor o per passiva, amb una abstenció còmode, i van aconseguir que el poble català el votés. Sí, aquest poble català a qui ara neguem que sigui subjecte jurídic.

Aquella fou una època de reformes estatutàries a les diferents Comunitats Autònomes. Moltes d’elles encapçalades per un PP que obria focs on no hi eren per demostrar que tots eren iguals o millors que Catalunya, de manera que regions sense cap voluntat de ser-ho, tenien estatuts nous, amb articulats grotescs que incloïen “i qualsevol millora que es doni a Catalunya”, fent exhibició d’enveges absurdes. El PP no pretenia dotar l’Estat espanyol d’un sistema polític descentralitzat i eficaç, només pretenia treure legitimitat del procés català per poder seguir governant on ho feia i recuperar el govern centra.

Aquell Estatut català, aprovat per dos parlaments i un poble, va tenir impugnacions al Tribunal Constitucional des de tots les institucions possibles, fins i tot el Defensor de Poble. Ajuntaments, Comunitats Autònomes, Partits Polítics, Associacions professionals, ...  tots contra Catalunya que és molt rendible. I en paral·lel el PP continuava postulant taules per tot el territori amb la recollida de signatures, 4 milions diuen que en tenen. La imatge del senyor Rajoy amb desenes de palès de caixes plenes de signatures és una de les situacions patètiques del País. Massa fàcil i rendible és encendre el racisme contra Catalunya.

En el Tribunal Constitucional s’hi coïa una de les sentències més repugnants de la seva història, tant pel contingut, com per al mètode. El PP en no tenir una majoria favorable a la retallada estatutària, dins del Tribunal, en va boicotejar la seva composició desestimant els candicats no afins, presentats pels altres partits polítics. I amb els membres del Tribunal que ja hi eren va anar recusant els favorables a Catalunya i no acceptant les recusacions dels contraris. Aquesta maniobra va comptar amb la passivitat del PSOE. Al final es va aprovar la sentència contra l’Estatut, que en determinades qüestions el feia retrocedir en competències a l’anterior Estatut. Per exemple, aquesta sentència permet l’actual atac contra la política d’immersió lingüística de la Generalitat de Catalunya, en el seu moment aprovada, fins i tot, pel PP català  i que fa que una sola família canviï el currículum escolar de tot un centre. Situació dantesca que no passa a cap altre país del món.

En ple debat de la sentència, es va fer famosa la imatge de magistrats d’aquell Tribunal Constitucional, fumant puros, a la Plaça de toros de la Maestranza de Sevilla. coincidint que el Parlament català legislava contra les curses de braus.

La setència del TC  va fer que el 10 de juliol del 2010 el poble català sortís al carrer, més d’un milió de persones, encapçalades pel President de la Generalitat d’aquell moment el senyor Montilla, al crit de “Som una Nació i tenim dret a decidir”. Aquella manifestació va començar sent un clam contra la sentència del TC, però va acabar sent un clam per a la independència de Catalunya. S’acabava de fer un pas de difícil retorn, no perquè no haguéssim pogut contrarestar aquella voluntat popular, sinó perquè tot el que s’ha fet després, ha anat contra Catalunya i ha fet créixer l’escletxa de la confrontació.

A la manifestació de l’11 de setembre de 2012 ja no va admetre cap dubte de quina és la força i la voluntat majoritària del poble català, un milió i mig de persones van fer un crit unànime d’independència.

A l’any següent la Via Catalana de l’11 de setembre del 2013, dos milions de persones van corroborar la independència i van donar una imatge internacional d'aquell procés en ser una de les manifestacions més immenses, ben organitzades i cíviques de la història de la humanitat.

Curiós que l’únic incident greu d’aquell 11 de setembre de 2013 passés a Madrid, on una colla de feixistes, amics i parents de reconeguts càrrecs del PP, van agredir diputats i altres personalitats que celebraven la diada a la llibreria Blanquerna de Madrid.

La incapacitat del Govern espanyol per valorar i reaccionar al clam popular català no ha estat igual a Catalunya. El President Mas es va reunir tot seguit de la diada del 2012 per demanar el pacte fiscal i el senyor Rajoy li va tancar la porta als morros, per la qual cosa es van convocar eleccions anticipades al Parlament català que amb una participació històrica, van ratificar aquella clara majoria a favor del dret a decidir i de la independència. 

A continuació explico el per què de la intenció de vot del PSOE

Ens abstindrem perquè no podem votar com aquells que han obert la caixa dels trons, com aquells que una i una altra vegada han utilitzat l’anticatalanisme per anar treien vots i majories, ens avergonyeix votar com els que atien l’odi atàvic entre pobles.

Ens abstindrem perquè no podem compatir vot contra el partit que ha fet de la corrupció un “modus vivendi” perquè hem de donar una imatge neta i contundent, que mai més no taparem corrupcions amb corrupcions.

Ens abstindrem perquè no podem compartit vot amb un Govern incapaç de resoldre cap problema, que es limita a esperar a que problemes com Catalunya es resolguin d’inanició.

Ens abstindrem perquè Catalunya ens dóna una oportunitat  de mirar-nos a nosaltres mateixos, als nostres fantasmes històrics i que deixem de ser una societat centralitzada, autocomplaent i ineficaç. Deixem de ser una societat subvencionada que maltracta subvencionadors.

Ens abstindrem perquè no volem treure cap més rèdit de l’anticalanisme, ni de cap forma de racisme que prejutja i es rebutgen pobles només perquè tenen una parla diferent o perquè tenen una cultura pròpia.

Ens abstindrem per posar fi a les agressions contra el Parlament de Catalunya, i per escoltar el clam de la seva gent.

En definitiva ens abstindrem perquè som esquerra i no podem menystenir una voluntat cívica, democràtica i pacífica com la del poble català. I sense que estiguem a favor de la consulta, el poble Català mereix que se l’escolti i amb la nostra abstenció obrim una mà per començar un diàleg que aquesta vegada sí serà sense línies vermelles, recordant les paraules de la comissària Europea la senyora Viviane Reding.

Congrés dels Diputats, 8 d’abril de 2014

No cal dir que aquest no va ser el discurs de Rubalcaba, ni de bon tros. Els seus diputats van sumar els seus vots als de PP i de la UPyD per acabar esclafant la proposta catalana amb un 80% dels vots, demostrant que a Madrid i a Barcelona s’hi gestionen dues realitats confrontades i radicalment diferents. La part més vergonyosa del socialisme espanyol la van protagonitzar els diputats socialistes catalans, que van guanyar l'escó gràcies al frau de presentar-se a unes eleccions generals amb el dret a decidir de Catalunya i aquell dia hi van acabar votant en contra.