No sé el seu nom, igual que no sé el nom de la malaltia que va patir, una espècie de leucèmia que obligà a treure-li la melsa. Es va espantar quan li van comentar l'extracció, immediatament es va veure connectat a una màquina de diàlisi o injectant-se insulina a tota hora. El metge el va tranquil·litzar; aquell orgue, malgrat la seva dimensió, feia ben poca feina; Només s'hauria de preocupar de dur una vida sana de pocs excessos i posar-se unes vacunes que l’ajudarien a compensar la immunologia malmesa. Tot plegat li va sonar a música celestial després d’un pronòstic de leucèmia, que el feia entrar en la ruleta rusa de les operacions, quimios, ràdios i percentatges d’èxit massa propers al cinquanta percent, tot plegat bastant més semblant a una tortura que a una teràpia.
A la setmana justa ja li havien fet totes les proves preoperatòries i als
deu dies es va trobar sense aquell orgue malalt. El que més va sorprendre el
seu doctor fou la rapidesa de la seva recuperació, a les dues setmanes ja
tornava a fer vida normal. Ell va agrair la rapidesa de la recuperació ja que
s'havia de costejar les despeses mèdiques i al no treballar comprovava,
angoixat, com minvaven els seus estalvis. Va trobar normals totes i cada una de
les innombrables proves que li van fer durant la convalescència a l'hospital,
però es va tornar a espantar quan el seu metge li va demanar de tornar a fer
unes altres proves, que a més s'havien de fer en un centre especialitzat que
estava en una altra ciutat, a uns dos-cents quilometres d'on vivia. Li va
comentar al doctor la dificultat per costejar la despesa d'aquelles noves
anàlisis, però el doctor li va respondre que no s'havia d'amoïnar, que li
aconseguiria els diners amb alguna beca que cobrís les despeses. Les
analítiques no tenien res de complicades, com a mínim pel que feia a
l'extracció de les mostres del seu cos, el va estranyar que l'allotgessin en
aquell hotel luxós i que li fessin signar aquell permís on la lletra petita
deia que renunciava a qualsevol guany que es pogués despendre d'aquelles
operacions. Segons el metge aquell procediment, era normal quan es demanava
aquell tipus de beca, però cada vegada entenia menys que anava a fer en aquell
hotel de luxe d'aquella petita clínica d'aquella ciutat llunyana, i cada vegada
malfiava més d'aquells papers que li feien signar, d'aquelles analítiques que
sempre sortien bé i de la vaguetat creixent de les respostes de tots els
doctors que l'envoltaven. Va donar el pas en preguntar en un amic seu, advocat,
l'opinió sobre l'afer; el seu amic va compartir la malfiança i el va adreçar en
un altre advocat especialitzat en litigar per afers mèdics, i aquest va
començar a fer una investigació i quan va recollir prou dades va fer la
denúncia als tribunals de tota l’afer. Aquella sorprenent recuperació havia
alertat als metges sobre la possibilitat que alguna cosa en la biologia
d'aquell pacient fos anormal i, potser, aprofitable en altres tractaments. Les
primeres analítiques, les que va acompanyar el postoperatori van demostrar que
aquelles cèl·lules tenien la possibilitat de guarir ferides amb molta
celeritat. Es va iniciar una investigació mèdica, a les seves esquenes on ell,
amb ardits i enganys, n'era un protagonista mut, un cobai del sistema mèdic. En
el moment que la investigació tingués èxit es podrien patentar les seves
cèl·lules i començar amb elles a sintetitzar nous medicaments, i està clar que
això era possible i molt llaminer pels guanys que podria representar als
investigadors i a la indústria mèdica. Quan els advocats dels doctors van saber
la denúncia van preparar una estratègia, la defensa es basava en totes les
signatures i permisos que el pacient que el producte ofert per aquell pacient
no tenia cap valor en si, era com un tronc de fusta que podia acabar com a
llenya d'un foc o com una escultòrica obra d'art, si així era no tenia cap
sentit que sortís el llenyataire reclamant la propietat d'aquell objecte d'art.
Un llenyataire no pot fer res d'un tros de fusta, ha de ser l'artista.
L’advocat que defensava el nostre home deia, contràriament, que tot plegat era
una qualitat heretada, però no per això l'havia de compartir amb la resta de la
humanitat, i menys amb aquella colla de metges rapinyaires. De fet, els
escultors, escriptors, cantants, models publicitàries no compartien les
qualitats heretades. Tots ells explotaven els recursos heretats tant com podien
i el seu èxit es mesurava en la resposta del públic i els diners aconseguits en
aquesta explotació. Els advocats dels doctors van fer el que van poder per
sortir el més dignament possible de la situació, i encara ho van aconseguir
força. El seu argument de l'escultor de fusta no se l'hagués empassat ningú si
el nostre escultor hagués estat orfebre i en comptes de fusta hagués utilitzat
or i pedres precioses. Com aquell Benvenuto Cellini del segle XVII que de nit
robava or, a la matinada el convertia en precioses obres d'art que, al matí
següent, venia a les víctimes del robatori.
Al nostre amic el que més l’emprenyava de tot el procediment és que aquella
colla de brètols de bata blanca el continuessin tractant de pacient. Amb
l’advocat va pactar un pagament a percentatge, demanarien una indemnització per
la mentida a què l’havien sotmès, ho complicarien al·legant la por patida per
tantes proves i tant sofisticades, i posteriorment pactarien, sempre que
volgués continuar amb les proves i descobrir el per què de la meravella de les
seves cèl·lules un percentatge sobre els beneficis produïts de la seva
descoberta.
No van arribar a judici, les vistes prèvies i antecedents, havien alertat
el laboratori, no tant pels diners que haurien d’acabar pagant, sinó perquè
altres laboratoris de la competència havien començat a fer els primers passos
per entrar en una subhasta.
L’advocat va resultar ser una bona persona i va cobrar només el que s’havia
pressupostat. Ell va pensar que el món esdevenia boig: metges xoriços i
advocats honrats, increïble. Es va guardar la seva tarja perquè intuïa que el
continuaria necessitant en aquell medi tan hostil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada