Dimarts

Camino camí avall, camí de casa, de la muntanya al mar amb eficàcia i desig d’arribar. Quedo aturat per la veu d’una àvia, pansida, que malgrat l’esquena doblegada conserva l’elegància del pas ferm. Em pregunta:

- Si us plau. Avui és dimarts?.

La seva mirada recorre un hipotètic cercle en el cel. Amb perplexitat, intento cercar més informació. Li recollo la mirada responent-li.

- Sí senyora, avui és dimarts. Sap a on va?.

- Sí, per favor, perdoni, visc allà darrera, just a la cantonada. Acabo d’oir missa a l’església del costat, només que m’he quedat absorta en un pensament i necessitava confirmar que avui era dimarts.

- Espero no haver-la molestat amb la meva pregunta.

- No jove, al contrari, suposo que la meva pregunta se li ha fet estranya.

Era cert, de totes les preguntes que et pots trobar a les vesprades refrescades per una marinada forta que amenacen pluja, la demanda de confirmació del dia de la setmana se’m va fer estranya, i vaig especular de si aquella desorientació temporal ho era també de l’espai i aquella bona dona necessitava alguna cosa més que saber-se en dimarts. Va demostrar uns bons reflexos en desmentir amb immediatesa que hi hagués cap altre necessitat que no fos la temporal.

- Bona nit tingui, senyora.

- Gràcies, jove.

Vaig seguir camí avall, camí de casa, com buscant l’origen d’aquella marinada fresca.