Luz, la "luna de la noche", no sabia
d'on arrencava aquell motiu, que ara, després de tants anys, corria el risc de
esdevenir esperpèntic. Recordava que en una època fou jove i preuada, que se la
rifaven entre els més rics i que podia dir no a tots als que amb el temps va
haver d'anar acceptant. La solcaven les arrugues a la cara i els anys havien
desdibuixat les seves formes i havien reduït la seva planta. Aquells mateixos
anys que a força de desencisos s'havien endut la seva simpatia i cordialitat.
Anys que li havien esborrat aquell somriure a la cara que algú va definir com a
la "Luna de la noche". La rossor del cabell aconseguida amb els
artificis de perruqueries brutes. La vermellor dels llavis que servien per
cobrir-hi les esquerdes. La pintura d'uns ulls que intentaven obrir-se pas
entre parpelles caigudes i bosses plenes, potser de llàgrimes. "Luna de la
noche" vaguejava pels carrers amb la bossa de plàstic de cada dia amb la
collita de desfeta del mercat que li ajudaria a apaivagar una fam, convertida
ara, en la seva única companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada