Comentaris a l’article de Francesc Marc Alvaro: Pentinar
el gat del RUI, amb el respecte i admiració que mereix, però fent un
contrapunt necessari per seguir treballant de camí a la República Catalana.
Pel que fa la referència a la poca participació de la consulta feta per l’Assemblea,
aquest cap de setmana, potser sí que seria desitjable arribar al 100% de participació, però és la que
és, i encara gràcies que 9.307 socis responguin una pregunta retòrica de com s’ha
de fer la independència. En Jordi Borràs ens informava que en relació a altres
consultes i votacions aquesta
havia anat molt millor.
Hi ha hagut actes de l’Assemblea on s’han explicat
els motius del referèndum. Tatxar antidemocràtic que no s'hagi explicat els motius en contra és exagerat, no li toca al Secretariat defensar el contrari de la
seva proposta; això ja ho ha fet el teixit polític, mediàtic, civil i social
del país i el teixit penal de l'Estat. Tampoc és que la campanya de l'Assemblea
hagi estat gaire intensa ni massiva. Algunes conferències a territori escoltades pels socis de pedra picada. Res més.
Dir que Jordi Sánchez convoca la consulta del referèndum,
per treure's de sobre la llufa de Mas és descortès i descontextualitzat, Mas ja
no hi és, Sánchez ja és president de l’Assemblea i se'l va acusar de ser del
PSUC i de CiU quasi simultàniament. Una de les crítiques que jo compartia del
Secretariat del 2015 fou la passivitat. Veig que amb la consulta del Referèndum,
el Secretariat del 2016, ho corregeix i me n’alegro.
En Toni Castellà fou el primer dels diputats a parlar de Referèndum, des del mes de maig. Molt abans ho feien l’Anna Arquè i l’Elisenda
Paluzié, però en Castellà fou el primer representant d’un partit que s’hi va posar. Dir
que ho va fer per diferenciar-se d’aquella Convergència del moment o del Partit
Demòcrata d’ara, és més difamador que significatiu. El que és significatiu és
que l’argumentari
sigui consistent i ho és.
El Referèndum no és dolent perquè la CUP el vulgui. No me’n fio gaire de les decisions que prenen les assemblees de la CUP.
Precisament no em veig discutint un procés constituent participatiu, amb 10
diputats de la CUP, qüestionant-me el model de país, amb excuses com el pressupost, Barcelona World o el model sanitari que malda per carregar-se el Fernández Díaz.
Dir que el Referèndum està poc argumentat perquè hi ha manca de musculatura independentista,
és processista, si n'hi ha molta o poca és una opinió. Quan haguem fet el
referèndum sabrem quants som, si guanyem, guanyarem, i si no perdrem. És així
de fàcil i democràtic, gairebé britànic.
Afegir en l'argumentari la capacitat coercitiva de l’Estat és innecessari, ja la coneixem, és un
dels motius que ens impera per marxar, amb la dignitat, el finançament,
les inversions, la catalanofòbia, la vexació... Estem farts de ser terra
conquerida i espanyols de segona. Estem farts de la seva corrupció volguda,
permesa i votada pels seus ciutadans. Potser els funcionaris tindrem por, i m’hi incloc per funcionari. Cadascú
gestiona la seva por com pot. Vagi per endavant el magnífic
treball fet per la sectorial d’Administració Pública de l’Assemblea, que
en resum diu que si el Parlament i el Govern fan ben feta la feina, amb un
mandat clar i definit, cap funcionari podrà ser acusat de cap delicte de
traïció, prevaricació, rebel·lió, desobediència... en cap de les passes que es faran per esdevenir república: Referèndum inclos.
Tots dos arguments vénen a dir que no podem fer el referèndum perquè el perdrem, tampoc aquest és un argument gaire sòlid, i no opinaré sobre els escenaris processistes d'absoluta seguretat que no acabem fent mai cap pas.
Tot el que he escrit fins ara són opinions, no són fets; estem
fent un camí nou, sense brúixola ni paral·lelismes que l’avalin. Tenim indicis d'experiències anteriors,
totes elles diferents. No tenim fets. Som els propietaris de les nostres opinions i això ens fa protagonistes
dels fets que sapiguem fer.
Tot és possible, però tot està per fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada