Cansen els maximalismes i maximalistes que s'omplen la boca de “tots”, “ningú”, “sempre”
i “mai”. La resposta que s’hi escau sol ser que “tots” és massa gent, i “mai” és molt
poca estona. Els maximalistes són els que en parlar de corrupció ho fan amb el "tots els polítics roben" o amb el condescendent “tots són iguals”.
Aquesta bestiesa genera massa reaccions adverses: els que roben queden exculpats
de delicte, els que no roben queden com imbècils, i vaja merda d’ofici on tots
roben. Les primeres fan indefensió: no hi ha res a fer, i la tercera
fa que gent moral, preparada i amb voluntat de servei públic fugi d'una activitat política
tan desprestigiada. Quan una manera de fer protegeix lladres n’és còmplice,
quan aquesta complicitat omple mitjans de comunicació, normalment comprats pels lladres, se'n diu populismes.
Ahir Jordi
Évole, en el concert del Sant Jordi fet a benefici dels refugiats, es va apuntar al maximalisme dels inactius i a
la vergonya del populisme, va
dir que “totes” les autoritats desatenen la competència d’acollida, com si
no fos l’Estat l’únic que la té, i com si Ajuntaments de tot Catalunya i la
Generalitat no formessin pressupostos i busquessin edificis i espais per facilitar l'acollida quan arribi. Com si no fos els seu
estimat Madrid de tots els NOs, el que bloqueja aquesta arribada, malgrat haver-la acordat amb la Unió Europea.
No
tot s’hi val Jordí Évole. Massa premi pels poca vergonyes, massa càstig pels
solidaris i massa protagonisme per a tu i el teu populisme, en un escenari on
no calies.
Tuit 1
Tuit 2
Tuit 3
Tuit 1
Tuit 2
Tuit 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada