Guanyarà el NO

Pretenc, sense gaire pretensions, explicar perquè guanyarà el NO, amb contundència, la pregunta presentada per UDC, per acompanyar o fotre el camp del procés independentista de Catalunya.

1) La militància d’UDC és gent compromesa i documentada, llegeixen diaris, miren internet, ... l'opinió dominant en els mitjans és de consternació per l'absurda pregunta. La resta de mitjans miren cap al nord i feliciten el bé que es mou Felip VI a la República francesa, repeteixo República.

2) Diuen tenir 4.000 militants, dels quals, més de 1.000 han signat la proposta independentista que la cúpula s’ha menjat amb patates. Qualsevol procés participatiu dels partits, amb prou feines aconsegueix mobilitzar un 40% de militants. Fa quatre dies Esquerra mobilitzava un 35% per escollir president, i era una molt bona dada. Vull dir que només demanant que els signants independentistes es mobilitzin, com ja han fet, la derrota de la pregunta és absoluta i escandalosa.

3) Una UDC aprovant una resposta del SÍ queda en l’espectre ideològic del PSC. El mapa de les eleccions municipals situa la l'espai PSC en el cinturó industrial, no són aquests els barris i pobles amb implantació democratacristiana. La massa social d’UDC es mou ens espais diametralment oposats a on els intenta posar el Duran.

4) UDC té un molts càrrecs en relació als pocs militants que tenen. Es podria pensar que els militants amb càrrec votarien com la cúpula. El tema que si guanya el SÍ la ruptura amb CDC serà total i UDC es trobarà que amb prou feines supera el 5% que dóna dret a representativitat, i sense cap poder.

5) La solidesa argumental de la campanya serà clau i ja ha començat. Escoltar en Joan Rigol explicar, amb una pedagogia clarivident, el per què votarà NO i confrontar-ho amb les explicacions de l’Espadaler defensant el SÍ d’una pregunta que enfarfega, no admet dubtes. L’entrevista del Toni Castellà al diari Ara fou molt ben trenada i contundent. És difícil defensar una pèssima pregunta amb pèssims arguments i per mediocres polítics.

6) Tampoc s’amaga que hi ha una majoria de militants que estan fins a la pipa de les excentricitats del senyor Duran, recordem que són aquests militants els que paguen la factura de la suite del Palace, i no és ni barata ni exemplar. El propi Duran reconeix sense embuts l’error de les fotografies de fa més dos anys, però ell segueix, a cos de rei, al Palace.

7) El temps estan canviant, es demana a la política que faci la feina des de baix, que sigui participativa, que sumi sensibilitats diferents, que miri les formes, es demana que els partits tinguin parets de vidre ... i aquesta no ha estat mai la manera de fer de Duran, que ens ha maltractat a tots cada divendres des del seu blog (puntual com el Consell de Ministres) defensant unes postures personals que l’han fet deslleial a tot i a tothom, en especial al President Mas i al procés sobiranista.

8) Un últim argument dels que defensen del SÍ és que UDC no quedi absorbida per CDC, el fumut és que aquest argument s’ha de fer amb la boca petita, perquè ja l’utilitza la gent de la Colau i de la CUP que no defensaran mai cap procés participat per la dreta extractiva catalana.

I una vegada ha guanyat el NO, què?... Això un altre dia.

Una abraçada.

Pepita

 Twitter és una caixa de sorpreses, una font de debats i coneixements inesgotables, d'aprenentatges concrets, sincrètics, d'informacions, de somriures. He pogut materialitzar moltes de les relacions tuitejades, d'altres no, però a vegades han tingut, i tenen, més franquesa de la que tinc amb gent que veig a diari. Un exemple:

 
Posem que es diu Pepita. M'encadena set tuits per explicar una història. Ho fa d'una manera espontània, com si ho necessités. No reprodueixo les meves respostes. No cal.

1) Ahir a la nit vaig recordar perquè penso i parlo en castellà.

2) És molt fort, vaig recordar les baralles amb el meu pare perquè parléssim català. Vaig odiar el meu pare.

3) Anava en un col·legi franquista i cantàvem el "cara al sol" i resàvem.

4) Clar, però com ho feia amb tanta ràbia jo no ho entenia. També hi havia amor.

5) És com si hagués estat segrestada.
 
6) Recupero el meu pare perquè ja no hi és.
 
7) I de moment no puc parlar més. Gràcies per contestar

I aquí acaba. Repasso els tuits i em commoc representant-me la història i els personatges, com en són de víctimes dels odis aliens, amorals, immensos, absurds.

A Franco no li perdonarem mai la guerra, els morts, la destrucció. Tampoc els vuitanta anys de foscors repartides en tres generacions.

Canviem-ho per sempre, ara que podem.