Vagi per endavant que vull una llista untiària dels partits independentistes a les properes eleccions del 26 de juny a les Corts espanyoles. Posats, demano que estigui encapçalada per dos dels diputats que millor han sabut dibuixar el perfil opositor que caldrà fer a Espanya: Gabriel Rufián i Miriam Nogueras o a l’inrevés. Cares joves, amables contundents i sense embuts, que han sabut fer en dos dies l’oposició que el PSOE no ha sabut (pogut o volgut) fer en quatre anys.
Feta aquesta declaració inicial dic que tot i voler la llista unitària, no penso esmerçar gaire energia a forçar-la. Vaig trobar coherent Artur Mas quan, a Cal Cuní, demanava la unitat, i ho feia des d'un respecte exquisit cap als que la havien de formar, i comprenent els que no la volien. Potser va ser una mica pretensiós en postular-se per a encapçalar-la, però amb prou elegància com per no fer lleig.
En aquest moment de la història d’Ex-panya, semblant a l’Espanya de sempre, però sense el quadrant nord-est; ens és igual si hi ha 4 o 40 diputats indepes a Madrid tocant els nassos al altres 346 o 310, respectivament. L'aritmètica és sempre desoladora. Podran seguir formant tots els tribunals que vulguin contra Catalunya; podran seguir pagant tots els mitjans de propaganda anticatalana, sense que els nostres diners garanteixin ni imparcialitat, ni professionalitat; podran seguir aprovant tots els pressupostos que vulguin, amb dèficits fiscals de jutjat de guàrdia, sense que cap jutjat de guàrdia els jutgi... ... ...
Hi torno, l’aritmètica és desoladora, Catalunya té el 16% de la població, però només té el 13% de la representació, per molt que aporti el 25% del PIB, és així i seguirà sent-ho tinguem 4 o 40 diputats.
Hi torno, l’aritmètica és desoladora, Catalunya té el 16% de la població, però només té el 13% de la representació, per molt que aporti el 25% del PIB, és així i seguirà sent-ho tinguem 4 o 40 diputats.
Així és que si hi ha unitat m'hi tindran, i si no hi ha unitat em tindran, però només uns.
En aquests moment de la història de Catalunya la unitat que cal preservar és la majoria independentista del Parlament Català i la del govern del Junts pel Sí. Hores d’ara amb una fermesa sòlida i, sobretot, molt, molt, molt esperançadora.
Visca Catalunya LLIURE!!!
PD. La unitat al Senat sí. Oi? Si ja sé que no serveix per res, però...