El dia que Espanya va tenir Presidenta

Us en recordeu d'aquells cinc mesos que Espanya va estar sense Govern? Si, amigues i amics, era allà cap a la primavera del 2016. La trucada europea que va arribar a la Moncloa i més enllà, també al Pardo, als voltants del Sant Jordi. Obriu l'APP de Fotos de l'any, va. Us ha de sortir segur la de d'Obama passejant tot somrient per un parc d'Alemanya amb els coleguilles "Europa", xal·lant tota la colla. Merkel, Cameron, Hollande, Renzi... Espanya, exclosa, per variar. Això de fet ja deia molt del que era el club d'Estats de la UE. Pobres il·lusos, els de Madrid, s'havien cregut que lideraven la recuperació europea... No rigueu, no sigueu dolents. En fi. Us la rememoro perquè va ser un senyal pel futur d'Espanya, aquella foto.

Cliiiiing!!

Cric.

"Dígame?"

"Marrrrianno???"

"Oiga, señora, no queremos cambiar de compañía telefónica..."

"Krrreo que cometes un grrrrave error. No puedes en junio otrrras elecciones por culpa de vuestra incapacidad de negociar en España konvocarr. Gobierno de concentrración a la alemana, y punto!" Cric. Tut-tut-tut-tut

"...." (sospir final)

I a partir de llavors a la capital de l'encara "Reino" van disposar-se a interpretar el darrer acte del petit gran teatre que ha estat sempre la política al sud d'Europa. Es van repartir els papers i les perruques. Calia escenificar tot drama per donar valor al final feliç. Els estirabots, els estira-i-arronsa definitius. El "és culpa teva!! / No, teva!!! / I tu més!!" que aconseguien que hom no acabés de tenir clar si el TN era real o s'havia ja convertit en un capítol de la sèrie veneçolana del migdia.

L'escena va començar amb el Rei, quan va convocar la segona ronda de converses amb els líders polítics del Congreso. El pobre, havia d'intentar millorar la imatge de la Monarquia, desprès d'allò tant penós de l'elefant i les farres del pare. Ah, i d'aquell judici interminable de la germana i cunyat, que mentrestant vivien ben acomodats a Ginebra amb els nanos al Liceu francès. Heu de pensar que s'ho jugava tot, el noi, començant per la credibilitat. La primera missió que li donaven, i ja estava repetint examen. No la podia pas espifiar. Que no només ho feia pel futur de la Monarquia, eh? També perquè aquell país seu havia de respondre davant de tots aquells creditors de fora, que no podien esperar fins la tardor per tenir Govern que funcionés, fruit d'unes noves eleccions que tampoc haguessin donat cap guanyador clar. 9 mesos sense un govern a Europa era crear una inestabilitat afegida intolerable en moments de recuperació. I sobretot unes noves eleccions significaven una despesa extra, tant per les arques públiques com pels partits, amb campanyes electorals que poc canviarien de les anteriors i que els sobre-endeutarien més encara. Ei, i això que la gent ja s'ho veia, eh? Apa, noves eleccions! A Catalunya -que aleshores encara hi concorria enviant diputats autòctons- heu de pensar que hi havia juguesques i tot. Si, tu, ja no recordaven el mal de panxa de quinze dies entre Nadal i Reis anteriors amb el mateix disgust a casa.

Llavors va passar. Van trobar allò que va fer el "click": Catalunya, altre cop. El terror a la independència i a l'efecte dominó els unia. "La unidad de España está en juego, no podemos seguir así". Es van mirar, emocionats. Al Marià li va caure una llagrimeta i tot. Es van alçar i fondre en una abraçada d'aquelles que acaben picant l'esquena l'un de l'altre. La mort anunciada trucava a la porta, i ni un plat ni un got ho podrien deixar més clar aquest cop. Abatut, només va pensar a endur-se la foto de família que tenia a l'angle de la taula del despatx. Va sortir per la porta i es va acomiadar de la secretària, tot compungit. I va ser així i no d'una altra manera que Espanya va tenir com a líder de consens per presidir el país a la primera dona de la Història. Va costar, eh? Coses de l'unionisme, no només va aconseguir portar una dona de mà de ferro i mare a primera línia sinó que va desencadenar al cap de poc la tant esperada independència. Sort en van tenir de tot plegat, sinó encara hi seríem.

I ara és quan els que teniu més memòria o ja heu entrat a la wiki direu, amb ganes de debat: però com va poder ser possible, si es van estar tirant els plats pel cap fins el darrer minut! Si aquell... com es deia? El que quedava bé als cartells? Bé, ell. Va arribar a anunciar unes Primàries per tornar a ser escollit candidat, posant ja el marcador de la campanya a punt... Ah, a vegades sembla que no els conegueu. No recordeu que l'home estava penjant d'un fil, amb un andalusa a punt d'arrabassar-li la trona en anunciar el fracàs del pacte d'Esquerres? Primàries... Ha! Havia de fer un gest inesperat i mostrar-se fort i preparat fins el final per evitar punyalades que l'haurien precipitat abans d'hora... Altres em recordareu: Però si el propi Rajoy va anunciar en roda de premsa que les noves eleccions eren inevitables...! Aix, fillets. Alguns sembleu no recordar que la política és la més gran de les comèdies del nostre temps, i que per això el blat de moro per a crispetes segueixen essent un valor segur avui en dia.

Després, com a epíleg final, "namés" quedava per decidir si fer realitat o no el tant desitjat Ministeri català. Podia quedar taaaaant bé de portes enfora, per presentar a Brussel·les que bé que tractava Madrid al cuadrante noreste. En Duran??! Despistats! El compiyogui d'uns i altres, no ho recordeu? Si, home, els de centre, d'esquerres i de dretes alhora, oiga, que ho tenien tot aquella gent, menys vergonya. I sobretot les ganes de ser Ministre, s'ho havia currat en Rivera...

En fi, deixem el cliffhanger aquí. Total, tot això i molt més a partir de demà.

Mireia @holaiquetal