1) Impedir o dificultar la respiració a algú.
2) Apagar o extingir, que pot servir per un foc o per un tumult.
3) Avergonyir algú.
Poques vegades les tres accepcions de la trobes una paraula que en totes tres accepcions defineixi tant bé l'objecte que pretén definir.
1) A Catalunya se’ns asfixia, no d’ara, des de fa 300 anys. Bé de tant en tant arriba un mil homes mesetari, i a més ens arcabussa, enforca, bombardeja, ... Però, llevat d’aquestes habituals excepcions l'asfíxia no passa de ser financera, és a dir, una aplicació abusiva d’impostos, peatges o inspeccions fiscals realitzades per una hisenda espanyola que, incapaç de fer treballar massa gent a les espanyes, fot mà al “patacada a la mula que més tira” i a cobrar dels catalans que com deia el poeta Joan Sales, són imbècils.
2) Pel que fa a l'extinció dels incendis o dels tumults, el més curiós de la Catalunya dels imbècils, insisteixo en el sentit de Joan Sales, és aquí ni hi ha incendis, ni tumults. Ens limitem a aixecar-nos d’hora ben d’hora; anar a la feina, els que tenim la sort; produir la nostra humil part del PIB, escoltar a ràdios i teles que ens diuen que som nazis, lladres, feixistes, extraterrestres, il·legals, antidemocràtics, ... i anar fent. Som un poble de silencis continguts, que de tant en tant sortim a passejar estelades tan pacíficament que no necessitem que ningú ens sufoqui.
3) La part d’avergonyir ja dóna més de si, perquè n’hi pels dos costats, per poca vergonya que es tingui i pocavergonya que se sigui. Des del punt de vista espanyol no els avergonyeixen les mentides sobre les balances fiscals; els impostos d’inversions que només fan que llençar diners a les espanyes de projectes absurd perque els de sempre cobrin comissions vergonyants. No senten cap vergonya del franquisme assassí, que encara justifiquen, subvencionen, homenatgen i respecten com si fos de missa. No senten cap vergonya dels borbons que els representen tot i el vergonyós enriquiment per, hom diu, pagat cada vegada que posàvem benzina als cotxes. Ni tenen vergonya de votar amb majories vergonyoses un partit de sobresous, comissions i seus fetes de diners negre. Ni tenen cap vergonya en utilitzar el vergonyós estat amb les seves estructures (fiscals, judicials, policials, militars, ...) contra la voluntat cívica, democràtica i ferma del poble català.
Per part catalana les vergonyes són més limitades, però també ens fan envermellir: Haver tingut de referent una casta pujoliana tan casta com les seves, ni millor ni pitjor. Tenir una partits polítics a l’alçada de l’espardenya de set betes, barallant-se pels matisos metre les espanyes foten totes les seves vergonyes per sobre. Creure i votar polítics tercer viïstes que viuen en Palace de les molles del boicot contra Catalunya. Creure i votar polítics revolucionaris incapaços de veure, davant dels seus nassos, la revolució més cívica, multitudinària, democràtica i ferma de tot el món; mentre abanderen la seva revolució de misèries, que demana permís i perdó al feixisme per ser i pensar el que són...
Per tot això li dic senyor Margallo aquí l'únic que cal sufocar són els seus fogots.
1) A Catalunya se’ns asfixia, no d’ara, des de fa 300 anys. Bé de tant en tant arriba un mil homes mesetari, i a més ens arcabussa, enforca, bombardeja, ... Però, llevat d’aquestes habituals excepcions l'asfíxia no passa de ser financera, és a dir, una aplicació abusiva d’impostos, peatges o inspeccions fiscals realitzades per una hisenda espanyola que, incapaç de fer treballar massa gent a les espanyes, fot mà al “patacada a la mula que més tira” i a cobrar dels catalans que com deia el poeta Joan Sales, són imbècils.
2) Pel que fa a l'extinció dels incendis o dels tumults, el més curiós de la Catalunya dels imbècils, insisteixo en el sentit de Joan Sales, és aquí ni hi ha incendis, ni tumults. Ens limitem a aixecar-nos d’hora ben d’hora; anar a la feina, els que tenim la sort; produir la nostra humil part del PIB, escoltar a ràdios i teles que ens diuen que som nazis, lladres, feixistes, extraterrestres, il·legals, antidemocràtics, ... i anar fent. Som un poble de silencis continguts, que de tant en tant sortim a passejar estelades tan pacíficament que no necessitem que ningú ens sufoqui.
3) La part d’avergonyir ja dóna més de si, perquè n’hi pels dos costats, per poca vergonya que es tingui i pocavergonya que se sigui. Des del punt de vista espanyol no els avergonyeixen les mentides sobre les balances fiscals; els impostos d’inversions que només fan que llençar diners a les espanyes de projectes absurd perque els de sempre cobrin comissions vergonyants. No senten cap vergonya del franquisme assassí, que encara justifiquen, subvencionen, homenatgen i respecten com si fos de missa. No senten cap vergonya dels borbons que els representen tot i el vergonyós enriquiment per, hom diu, pagat cada vegada que posàvem benzina als cotxes. Ni tenen vergonya de votar amb majories vergonyoses un partit de sobresous, comissions i seus fetes de diners negre. Ni tenen cap vergonya en utilitzar el vergonyós estat amb les seves estructures (fiscals, judicials, policials, militars, ...) contra la voluntat cívica, democràtica i ferma del poble català.
Per part catalana les vergonyes són més limitades, però també ens fan envermellir: Haver tingut de referent una casta pujoliana tan casta com les seves, ni millor ni pitjor. Tenir una partits polítics a l’alçada de l’espardenya de set betes, barallant-se pels matisos metre les espanyes foten totes les seves vergonyes per sobre. Creure i votar polítics tercer viïstes que viuen en Palace de les molles del boicot contra Catalunya. Creure i votar polítics revolucionaris incapaços de veure, davant dels seus nassos, la revolució més cívica, multitudinària, democràtica i ferma de tot el món; mentre abanderen la seva revolució de misèries, que demana permís i perdó al feixisme per ser i pensar el que són...
Per tot això li dic senyor Margallo aquí l'únic que cal sufocar són els seus fogots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada