Perquè n'hem de dir DI, i no DUI: the dark side de la U.

Una constant en els meus darrers dos anys d'intens activisme internacional a favor del procés ha estat la meva obsessió per fer servir a cada moment i a cada país la terminologia correcta. L'adequada. La que conté aquella connotació que en aquell idioma vol dir justament aquesta idea que volem transmetre, i no una altra. El dia que vaig rebre un dossier de premsa d'una entitat de cuyo nombre no quiero acordarme on pretenien vendre a Alemanya el sobiranisme com a "nacionalisme català tradicional", em van caure les calces a terrra -amb perdó, però ja m'enteneu: suor freda, tremolors, maleir Sant Google Translator... Sí, amics, es pretenia vendre "nacionalisme català tradicional" a Alemanya. Una gran, GRAN idea. Aquell dia vaig decidir que no només es tractava de fer pedagogia dins la casa, sinó que era URGENT fer-la a fora. Perquè és tant fàcil cagar-la presentant el moviment social que ha impulsat el procés amb el terme culturalment equivocant i fer-nos quedar com a addictes a un règim passat associat encara a la llengua que parlo cada dia amb els meus conciutadans actuals, que cal pensar-ho molt -molt- a l'hora de posar cada paraula. Com a políglota nata, sempre he odiat les traduccions literals. No tenen sentit, i menys a l'hora de vendre un procés tant sensible, diferent i nou com el nostre, on cal mesurar matisos i traduir en funció de la cultura/història/background del teu públic objectiu. I cal dir amb orgull que és quelcom molt cuidat per algunes organitzacions que entenem que la traducció és molt més que simplement traduir: és fer comprensible el missatge adaptant-lo minuciosament al context del teu destinatari. I aquí a casa nostra és un luxe comptar amb Mestres com Miquel Strubell, Liz Castro, Patrick Roca o Krystyna Schreiber que, apunteu, són alguns dels Jedis de la traducció del procés al món.

Per tot plegat, des del 2014 batallo inclús entre els meus per fer-los entendre que NO podem parlar de DUI, sinó de DI. A banda que ens estalviem la conyeta fàcil que farien servir els trolls habituals més lligada a la contracepció que a la creació d'un nou país, és imprescindible que tots fem una reflexió sobre el concepte "unilateral". Què és la Unilateralitat? Unilateralitat és passar-se pel forro l'"Apoyaré" d'un President i tombar els anhels de tot un poble i llei d'un Parlament elegit democràticament. Unilateralitat és anul·lar una llei de pobresa energètica sense preguntar-te a qui perjudicarà realment, per cert, a la gent sense recursos a qui per altra banda t'omples la boca dient que són la teva prioritat. Unilateralitat és prohibir un referèndum com el del 9N, passant per sobre de la voluntat del 80% del que volen els ciutadans. 

Senyors, siguem seriosos: nosaltres no som aquesta gent que truquen de matinada i sabem perfectament què volen perquè fa massa temps que els hem clixat. Nosaltres NO som unilaterals. Nosaltres justament hem trucat tants cops a Madrid que ens ha caigut el pom a terra, de desgastat que ha quedat. Nosaltres hem intentat el diàleg fins la sacietat, encara sabent que a l'altra banda del fil ningú escolta o qui hi ha juga al Candy Crush. Nosaltres som aquests bona fe que paraven la galta fins que vam decidir que the broquil is over, my friend.

El meu admirat Mestre Strubell va explicar-nos una vegada la importància del llenguatge en positiu, el SÍSÍ -el mateix que vam defensar el 9N. I com no podíem parlar de DUI perquè als britànics els evoca el malson de l’Ian Smith a Rhodèsia (a mitjans dels 60). Aquell dia em van saltar les llàgrimes de l'emoció i d'aleshores tinc davant la porta de l'entrada l'estora vermella fins el carrer per quan es digni a trepitjar casa meva.

Ens hem diferenciat justament del #PaChuloYoStyle perquè som així, constructius, positius. La revolució dels somriures. A banda que és de sentit comú que totes les declaracions d'independència, des de la d'Estats Units fins la del darrer indret remot del món, s'han fet sense demanar permís a ningú. Per què, com a poble, l'hauríem de demanar nosaltres? No, amics. No volem una DUI. Volem una DI com un piano. I per cert, la volem aviat, que se'ns covarà l'arròs a aquest ritme...

Mireia