Pàgines

divendres, 25 d’octubre del 2024

Un vespre amb en Junqueras


Un vespre amb en Junqueras a Premià de Mar, 23 d'octubre de 2024

Des del minut zero demostra un vigor i confiança que no quadren amb la situació del partit i el desànim dels militants. D’entrada no explica res, ens demana preguntes ràpides perquè pugui fer respostes curtes i se'n surt, on esperàvem el Junqueras de retòrica i evasives el trobem amb respostes directes i contundents, tant contundents que a voltes es disculpa amb l’interlocutor i li guarneix la resposta amb alguna reflexió, més per cortesia que per necessitat.

Li fem moltes preguntes i això li permet anar desenvolupant el relat, punt a punt, per acabar dient-nos tot el que volia explicar-nos. Té el control i es nota.

Sobre la immigració ens explica sobre aquells dos germans de Mali. Un va anar a Isona i l’altre a Sant Adrià amb poc temps el d’Isona parlava un català perfecte i no sabia castellà i el de Sant Adrià parlava castellà i no sabia català. Són les accions les que determinen què som i no l’origen. Tenim una taxa de natalitat de 1,1 fills per dona això vol dir que en 25 anys la Catalunya dels 8 milions quedarà en 4 i que 25 anys després quedaran 2. Aquest és el pitjor de la drama de la història. Cap guerra, cap plaga, cap pandèmia ha provocat mai un grau de devastació tan fort.

Sobre la necessitat de coalició nacional, ens pregunta quants regidors tenen JUNTS i la CUP en algunes de les grans ciutats de Catalunya: L’Hospitalet, Sant Adrià, Santa Coloma, Cornellà... Zero. Només ERC (i l’Albiol a Badalona) ha estat capaç de fer fora els socialistes de grans ajuntaments.

Una pregunta diu que sí som el carril central de la política catalana deixaríem de ser d’esquerres. Respon que quan era alcalde de Sant Vicenç li van dir que una fàbrica es tancava, va preguntar als treballadors què calia fer, li van respondre que no es podien endur les màquines. Va fer venir una excavadora per fer una rasa llarga i fonda. Quan van arribar els directius amb els camions no hi van poder accedir, li van preguntar el perquè i respongué que havien detectat una fuita d’aigua. El terra era sec i li van dir que tornarien, que no quedaria així. Va fer venir una cisterna i va omplir la rasa d’aigua. Quan els directius i camions van tornar, els va dir que ja havien trobat la fuita i que anaven a arreglar-la. Creieu que això és de dretes o d’esquerres?

Sobre la pagesia, ens explica els 1300 tractors que baixaven cap a Barcelona i els va dir que quan passessin per Sant Vicenç del Horts els saludaria i li van respondre que era mal lloc perquè anirien de passada, li deien trobar-se a la benzinera del Bruc, on s’hi estarien una estona i tindrien temps per parlar. Llavors va trucar al partit i li van dir que no hi anés, que estaven molt enfadats, que farien moltes preguntes. Els va respondre que és llavors quan hi hem de ser. Va agafar el seu tremolós “dacia sandero” i es va arribar a la trobada. Impressionat pel volum de la mobilització i dubtós per les pors que li havien transmès des del partit, va arribar i van ser 1300 abraçades. La gent ens demana que hi siguem, que els escoltem.

Els coneixia del canal d’Urgell, fou l’obra civil més important del S XIX i necessitava una millor gestió, els deia que havíem de guanyar i em deien que els vots no anaven per propietaris sinó per hectàrees i que els grans terratinents sempre guanyaven. Calia fer una estratègia guanyadora sumant petits propietaris, les propietats de les cooperatives, i es van presentar als ajuntaments per guanyar alcaldies i sumar les hectàrees municipals. Al final van guanyar i van fer-ho per majories immenses. Aquells pagesos que havíem fet nostres, anys després han preguntat a la Generalitat si modernitzarien el canal i no els van respondre. A la fira de Sant Miquel de Lleida un ministre del PSOE els va dir que sí, i no ens han tornat a votar.

Gentilesa de la Silvia Saiz

Sobre les negociacions. Em fa sortir (a mi), em dona un bolígraf i ell pren una ampolla d’aigua i m’escenifica una negociació on ell necessita el meu bolígraf i jo la seva aigua. Tots és molt fàcil, li dono el meu bolígraf, el pren i se m’allunya dos metres i em diu “gràcies”; em quedo perplex i amb les mans buides. Llavors pregunta a la gent que què farà jo quan tornem a negociar? Jo li aixeco el dit mig de la mà dreta i l’auditori riu. A vegades no cal arribar a un acord.

S’atansa a un parell de joves de samarretes verdes i els atorga la categoria de banquers, els demana un préstec dient-los que té 36 mil milions de deute però que no pateixin que ja els el tornarà. Els joves li ho neguen per considerar-lo insolvent. Llavors ens pregunta què passaria si la promesa dels PSOE de rebaixa del FLA de 15 mil milions s’hagués fet, amb la meitat del deute hagués estat diferent. Quantes infraestructures podríem finançar amb 7’5 milions de la meitat de la rebaixa?

En una de les respostes diu que “junts” ho aconseguirem, una militant li respon “plegats” i ràpid rectifica “plegats” i dos segons després tothom esclata a riure.

No s’entreté gaire sobre les campanyes “que diuen de contrast”. Resumeix que totes aquestes accions es van pagar amb diners vostres, de les vostres quotes de militant, i quan arribi el moment d'aixecar les vostres candidatures a les municipals demanareu recursos a l’organització i en Pau us haurà de dir que no en tenim. Hosti, on és en Pau? Ja hem tingut la primera baixa de la candidatura (en Pau havia sortit un moment una trucada). Tots riem i ens ho agraeix, ens diu que aquesta candidatura ha de ser seriosa, però ha de saber riure.

I ens fa preguntes que ell no respon perquè no sigui dit que ho ha dit ell. Quan Pujol no va aconseguir aprovar pressupostos, va convocar eleccions? Quan Mas no va aconseguir aprovar pressupostos, va convocar eleccions? Quan Pedro Sánchez no va aconseguir aprovar pressupostos va convocar eleccions?... i en l’aire quedava la pregunta de perquè s’havien convocat les darreres eleccions al Parlament. Ell no la va respondre, ho vam fer tots nosaltres. I ens va recalcar que ell no ho havia dit.

I cap al final arriba el Junqueras més emotiu. Què els dec haver fet perquè em vulguin malament? Els he acompanyat a tots els actes que m'han demanat, he recorregut totes les geografies que he pogut, he estat en totes les converses on m'han interpel·lat. Per què em veten l’accés a la presidència? Sabeu qui serà el proper president de JUNTS?. He compartit presó amb en Rull, els que no volen que em presenti l’han fet President del Parlament. Per què l’únic polític del 2017 que no pot ser-hi és el d’ERC? La pregunta queda a l’aire, precisament la majoria de l’auditori sí que el vol a ell de President. Segurament la política no és tan fàcil com ens l’explica, però els que l’hem escoltat tenim clar que sense ell tot serà molt més difícil.

Espero que arribés a temps a casa i pogués celebrar amb el seu fill la sorprenent victòria del Barça sobre el Bayern per 4 a 1, en el que segur seria el moment més feliç del seu dia.

Eduard Cabús Vinyes 24/10/2024


divendres, 16 d’agost del 2019

Sobre el Front Republicà

Permeteu-me que us parli de la meva por amb el Front Republicà

Tot rau en les eleccions del 27S2015, quan Artur Mas va forçar una negociació “in extremis” per formar “Junts pel Sí” amb ERC i guanyar les eleccions, només amb 62 dels 135 diputats del Parlament. Majoria absoluta = 68.

Ningú no va forçar a la unitat la CUP, a ells sempre se’ls ha perdonat que no siguin unitaris, la CUP ho va aprofitar i amb l’esquerrà raonable de l’Antonio Baños van passar de 3 diputats el 2012 a 10 el 2015.

El 27S2015 també es plantejava com un plebiscit, aquell referèndum que no ens deixen fer, i es va perdre, vam quedar en el 47,8% dels vots, mentre que els del Junts pel No van quedar amb un 48,05% Albano Dante Fachin, d'aquell moment, inclòs.

Els 10 diputats de la CUP amb els 62 de JxS feien una majoria indepe que havia de permetre govern i estabilitat; tanmateix, la CUP no va investir Mas (amb un més que sospitós empat assembleari) i va forçar l’elecció de Puigdemont a qui no després no li van aprovar els pressupostos.

Desesperat Antonio Baños ja va dimitir, al quart mes de diputat.

Amb la perspectiva del temps veiem que “Junts pel Sí” fou el gran fracàs de l’independentisme. Vam perdre el plebiscit i La majoria parlament fou inoperant. És normal que ERC decidís anar en solitari sempre més.

Les eleccions del 21D2017 van donar la raó a ERC i l’independentisme va mantenir el resultat malgrat, la brutal repressió de l’Estat espanyol i una excitació històrica del nacionalisme espanyol que va aconseguir una participació mai no vista del 80%.

En resum:

1) Entenc que ERC vagi pel seu compte sense unir-se a PDCAT, i en tot cas que condicioni la unitat a què la resta de forces independentistes s’hi afegeixin. El babau ja el van fer el 27S2015.

2) No confio en el Front republicà, si canvies l’Antonio Baños per l’Albano Dante són en el mateix escenari que el 27S2015. S’ha demostrat més capaços d’empatar assemblees que de fer majories independentistes.

3) Per implementar la independència calen partits forts. Si el fracàs del 27S fou de Mas i PDECAT, ara li toca una oportunitat a ERC per veure fins a on arriba eixamplant bases o compartint lluites.

4) Potser no m’agraden aspectes de l’estratègia d’ERC, però no cal que m’agradin a mi, jo ja sóc independentista, cal que agradin als que encara no ho són, i pel que sembla a les enquestes se’n surten… Sí ja sé que les enquestes les carrega el CNI...

Salut i Repúblicà


Aquest contingut es va publicar, més o menys, en una llista de twits el 22 d'abril del 2019.

divendres, 10 de maig del 2019

9 de maig

Ahir 9 de maig de 2019 a les 8 del vespre vam fer cap, amb la meva companya, a l’acte de suport als PRESOS POLÍTICS organitzat per Teatre amb R de República a on Manel Barceló, Toni Albà, Joan Lluís Bozzo i molts altres actors, cantants, músics, rapsodes, voluntaris, activistes... van recordar-nos els fets del 20 de setembre (de 2017), allà on van passar molt, Rambla - Gran Via, a tocar d'aquella Conselleria on el jutjat 13 va materialitzar l'escarni i l'odi per una Catalunya que vol menar el seu futur, pacíficament i democràticament. D'entre tots els participants de l’acte destaco la Susanna Barreda i la Txell Bonet, perquè són les companyes d’aquells primers JORDIS que van entrar a la presó i per uns parlaments plens de fermesa, dignitat, amor i humor. A la panxa de la Txell hi creix un petit o petita que s’anomenarà Cuixart, i Joan Lluís Bozzo ens va proposar de regalar-li la República.

De totes les actuacions destaco la veu de la Mercè Martínez que acompanyada pels seus Dagoll Dagom, va cantar un Abril del 74 de Lluís Llac d’aquells que obren cors, el meu ja fa temps que me’l té robat.

Va ser impossible comprar l’Auca del 20S, les hi van prendre de les mans, però això no treu que puguem fer una donació imprescindible a la https://caixadesolidaritat.cat  
per ajudar a fer front a l’espoli del Jutjat 13, que amb una repugnant creativitat i sadisme vol arruïnar 30 càrrecs de la Generalitat imposant-los una multa de 5.800.000 € per demòcrates, un d'aquells maleïts rècords espanyols que patim els catalans.

En acabar l'acte vam sopar per l'Eixample i enfilar Gràcia per descansar del dia. No teníem present que ahir començava la campanya electoral. La primera casualitat ens va menar a un local en cantonada del carrer Llibertat des d'on Jordi Graupera s’adreçava a un molt limitat nombre de gent, la cabuda del local no els donava per gaire. Estava escortat per la Maria Vila i la Diana Coromines, destacades membres de la seva llista electoral. Poc vàrem escoltar, les cames no ens aguantaven i la incomoditat de la situació i la poca complicitat amb el missatge ens va fer recompondre el camí de casa. No havíem avançat ni 100 metres que vam sentir la veu inconfusible de l'Eulàlia Reguant a la Plaça del Poble Romaní participava de l'acte d'inici de campanya de la CUP; asseguts hi havia en Carles Riera i segurament l'Anna Saliente, a qui no vaig saber reconèixer perquè l'efimeritat de càrrecs de la CUP no ens dóna temps per a aprendre-nos-els.

De pujada a casa vaig recordar que ahir l'enquesta del CIS no donava cap esperança de representació a Jordi Graupera i en donava poques a l'Anna Saliente. El nombre de públic de tots dos semblava confirmar aquella previsió. Però això és futur, i tenim uns presents tan carregats que el fan imprevisible.

dimarts, 23 d’abril del 2019

Vam acceptar

Vam acceptar la massacre de Vitòria, amb 5 obrers assassinats i 150 ferits de bala. El seus assassins foren el Fraga de la transició cap al Partit Popular i el Martín Villa que encara fa girar portes rotatòries, per seguir robant-nos a tots.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar que la seva cloaca d’Estat cremés la SCALA, assassinant 4 treballadors, (militants de la CNT) i van imputar els seus companys de la CNT que van acabar a la preso.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar una Constitució signada a punta de pistola, vam acceptar que fos irreformable i per tant inservible, i amb ella una figura de cap d’estat inviolable; pensàvem que era de paper, però resulta que era cap de les forces armades.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar el silenci del 23F, i vam acceptar que servís d’excusa per a la recentralització de l’estat més podrit i corrupte d’Europa.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar un rei lladre, molt, molt lladre, presumpte colpista, assassí d’elefants i rinoceronts, que ha posat en perill seguretats de l’estat amb faldilleries subvencionades amb fons reservats.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar que l’hereu es digués Felip, en homenatge a Felip V el genocida de catalans. O potser us penseu que no fou Franco qui li va posar el nom al Borbó sàdic? I tan bé que el porta.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar la impunitat dels seus feixistes agredint i assassinant els activistes demòcrates, per tota la geografia de l'escarni. Aquests sí, perdonats pels Suprems i emparats pels Constitucionals.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar els 24 assassinats del Gal i cal, i el seu senyor X provinents de les cloaques de l’Estat i el malbaratament criminal dels fons reservants. Vam acceptar Felipe González abraçant Vera i Barrionuevo en entrar a la presó, i després li vam concedir totes les portes giratòries cares i possibles.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar les tortures d'Intxaurrondo, la dispersió dels presos etarres o propers, el tancament d’Egunkaria, l’empresonament i tortura dels seus periodistes, l’empresonament de @otegi, la il·legalització dels partits bascos que no els agradava.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar el seu pudent Aznar entre els golfos de la Guerra del Golf, mentint armes destrucció massiva i generant el pitjor caos de guerra, destrucció i genocidi d’aquest tombant de Segle XXI. No el vam imputar per cap delicte de tots els delictes i encara acceptem aquest pocavergonya donant lliçons de feixisme i intolerància.
#EspanyaFranquista

Vam acceptar els seus 1000 imputats de corrupció, sense el soroll que demana tanta putrefacció i vam acceptar no saber qui era el seu M.Rajoy
#EspanyaFranquista

Vam acceptar l'Estatut del 2006, el vam aprovar al Parlament, ens el van aprovar a les Corts, el vam aprovar en referèndum per ample majoria, i el seu Constitucional, més preconstitucional que mai, se'l van passar per l'engonal.
#EspanyaFranquista

dilluns, 27 de novembre del 2017

Perquè Macron i Europa donen suport a la màfia espanyola?

En llegir l'article de l'Antoine Gasquez l'he trobat interessant pel contingut i pel públic a qui s'adreça, així és que he passat el traductor de Google i ha sortit això. Vagin per endavant les disculpes de les formes.

Per què Macron i Europa donen suport a la màfia espanyola?


Aquesta és una pregunta que s'ha de fer i s'ha de preguntar, i per a això la resposta és eminentment important. De fet, induirà el futur o no futur d'Europa. Podem imaginar una Europa forta i duradora basada en la corrupció de països i partits polítics? Aquest és el cas d'Espanya i del Partit Popular de Mariano Rajoy, designat pels mitjans espanyols com el partit més corrupte d'Europa.

Primer: Per què parlem de màfia espanyola sobre el Partit Popular. La definició utilitzada habitualment per referir-se al terme màfia sovint és: "una organització criminal". El terme "organització criminal" és utilitzat per molts jutges i magistrats espanyols per referir-se al Partit Popular (PP). Ignacio González, antic president del PP de la comunitat madrilenya, acusat i processat per ser responsable d'una "organització criminal" al cas de la corrupció "Lezo". El jutge del fiscal nacional, José de la Mata, va obrir una investigació en el cas "Barcénas Papers", nomenat després de l'ex-tresorer del PP i amic de Mariano Rajoy per crims contra ell. "Organització penal, associació il·legal, venda d'efectes d'influència, blanqueig de diners ..." El cap de la brigada antifrau espanyol, Manuel Morocho, va dir el 7 de novembre, abans que els membres de la comissió per investigar el finançament del Partit Popular que les estructures del partit "respon al perfil d'una organització criminal Per les seves accions en el cas del cas Gürtel. En les seves presentacions, Concepción Sabadell, la fiscal de la Fiscalia Anticorrupció espanyola, va dir que els funcionaris del partit havien establert els "mecanismes de corrupció en la contractació pública (que) s'ha consolidat és un problema sistèmic." Així mateix, ha assenyalat que "la naturalesa dels crims comesos i el mal als fons públics s'estenen i es va arrelar durant un gran període de temps en múltiples jurisdiccions governades pel Partit Popular".

El darrer 3 de novembre el fiscal espanyol anticorrupció va fer empresonar José Manuel Villarejo, un ex comissari de policia, proper al Partit Popular. El motiu de la  detenció fou desmantellar "una organització delictiva" de la que l'antic policia en va ser un dels responsables. Una organització criminal dedicada, d'acord amb les investigacions, a "reintroduir a Espanya i en altres països de la Unió Europea fons procedents d'activitats il·lícites relacionades amb el suborn internacional en els negocis."

En aquest cas, Martin Blas, el cap dels Assumptes Interns, l'equivalent de la francesa IGS, la policia de la policia, diu: "El moment més seriós de tota la xarxa de corrupció policial fou amb el ministre Fernández Díaz (Ministre de l'Interior del Govern del Partit Popular de Rajoy). El Ministeri de l'Interior i el Ministeri Públic han fet de tot per evitar la investigació. Els nivells més alts de l'executiu han intentat descaradament, gairebé de manera pública, impedir l'acció de la justícia.

El primer jutge a Espanya en tancar un banquer a la presó, fou José Elpidio Silva, un dels especialistes de corrupció a  l'Estat, ja va dir el  21 d'octubre que el "Partit Popular es presenta com una organització criminal pels jutges que instrueixen casos de corrupció." Aquesta "organització criminal" del governamental Partit Popular ha utilitzat els seus poders a la justícia per frenar els assumptes actuals. A més de la pressió sobre els jutges, sobre la policia, el Partit Popular va intentar destruir proves de les seves corrupcions.

El 14 de novembre de 2017, el diari Público proporciona evidència que el Comissionat José Luis Oliveira, cap dels serveis d'informació espanyols i ex cap de la Unitat de Lluita contra el Frau, van mentir durant la seva audiència al Congrés dels Diputats. "Oliveira ha intentat reduir o eliminar les proves de corrupció del Partit Popular (...) Va jugar un paper en l'Operació Catalunya, que tenia com a objectiu imputar els líders catalans dels negocis bruts. Una manipulació realitzada amb el comissari Villarejo ", avui a la presó, per altres afers de corrupció i escolta il·legal, indica Público.

El mateix José Luis Oliveira va bloquejar la transmissió d'informació sobre el gihadisme a la policia catalana Mossos d'Esquadra, incloses les alertes de la CIA i altres agències d'intel·ligència internacionals havien informat que Barcelona era un dels objectius previstos per la grups terroristes.

El Partit Popular també va intentar destruir 35 vegades, abans de fer-ho finalment, el disc dur de l'ordinador de Barcenas, l'ex-tresorer del PP, abans que la policia ho agafés. Barcénas va mantenir la comptabilitat paral·lela del PP, la Caja B, l'existència del qual va ser provada al judici Gürtel. Aquestes operacions de destrucció valen per al Partit Popular, que es persegueix, primer a Espanya i potser a Europa, per destrucció de proves.

La cort de València es va incendiar a principis de desembre  passat, la setmana que s'havia de començar el cas Taula, un altre cas de corrupció del PP a la Comunitat Valenciana.

Al juliol de 2017, es van destruir diversos dossiers de la Púnica, un altre cas de corrupció del Partit Popular. Els dossiers eren sobre contractes i adjudicacions de la comunitat madrilenya liderada per la Crisina Cifuetes (PP). La destrucció d'aquests documents es va anar fent durant diverses setmanes.

Els documents o discs durs, no són els únics que desapareixen en el context dels 75 casos de corrupció en què esquitxen el Partit Popular espanyol. Les persones relacionades amb els plets també desapareixen...

Els morts de la corrupció són dotze a principis de novembre inclosos dos des del juliol de 2017.

Miguel Blesa hauria disparat un tret al pit, abans d'ensorrar, va concloure l'autòpsia feta pública el 20 de juliol. Miguel Blesa, expresident del banc regional de Caja Madrid, va ser condemnat a sis anys de presó com a part de la targeta black, que es van oferir a més de 60 líders de l'entitat bancària per cobrir les seves despeses personals. Caja Madrid, ara Bankia, es va haver de rescatar el 2012 amb més de 20 mil milions d'euros de diners públics per part del govern dirigit pel Partit Popular, mentre que molts petits inversors es van arruïnar.

Francisco José Yánez Román, un membre del PP, amic personal de Luis Barcenas, extresorer del PP, i el pare de l'home de palla que ha permès a Bárcenas obrir comptes a Suïssa, va morir per una raó desconeguda, uns dies abans de ser escoltats pels jutges sobre els compte de 10 milions de euros desapareguts per Bárcenas.

El 2015, l'esposa del senador Tomás Burgos PP i portaveu del PP al Senat, Maria del Mar Rodríguez Alonso, acusat per mal acompliment de la contractació pública, es va suïcidar en un hotel.

Un any més tard, Rita Barbera es troba morta al seu hotel, per un atac al cor. Era PP alcalde de la ciutat de València, en l'epicentre d'un escàndol de corrupció en la contractació pública, que havia lliurat el seu testimoni en la cort.

La mort també, Francisco Sanchez Arranz, regidor d'Iberia, elegit PP municipal, va morir de "causes naturals" a la setmana abans de ser escoltat pels tribunals.

La mort, també, però als 86 anys a l'agost de 2015, l'empresari José Martinez Nuñez, esquitxat en el cas Gürtel.

El cos del periodista i cap del Partit Popular, amic de l'exministre de Treball Javier Arenas, Isidre Cuberos, de 58 anys, va ser trobat mort en una rasa prop de la seva motocicleta a l'octubre de 2015. Membre del PP d'Andalusia, va ser acusat en el cas Gürtel.

També va morir l'arquitecte Léopoldo Gomez, home de confiança de Jesús Sepúlveda, exmarit de la ministre PP Ana Mato, un dels millors informats dels mercats públics de la comunitat de Madrid, estava investigat pel cas Gürtel, va morir abans de ser escoltat pel jutge.

Suïcidi de l'increïble Juan Pérez Mora, que es va fer passar per un fals jutge per enganyar el cervell de la trana Gürtel, Fernando Correa. Se'l va trobar mort després de descobrir el seu engany.

El segon jutge del cas Gürtel, Antonio Pedreira, autor dels principals càrrecs en aquest tema explosiu, va morir després de trenta-sis mesos de convalescència per un episodi cardiovascular. Ell havia reprès l'assumpte després que el seu predecessor, el famós jutge Baltasar Garzón, hagués estat desviat per raons curioses.

Álvaro Lapuerta, extresorer del PP, va entrar en un coma irreversible després de caure accidentalment a casa a l'abril de 2013. Era una peça fonamental per a la investigació del cas Gürtel, cas en el qual va ser acusat. No podrà comparèixer pel seu estat de salut.

Tomás Villanueva, expresident del PP de la comunitat de Castella i Lleó, va morir el 2 d'octubre de 2017. Tomás Villanueva, que participa en el cas del suborn de parcs eòlics, va morir a casa seva. El 18 d'octubre fou sentenciat com acusat de comissió il·legal. També estava esquitxat en el cas de La Perla Negra per presumptes acomiadaments fraudulents a Valladolid que havia de ser jutjat el novembre.

La corrupció política a Espanya, 45 mil milions l'any, 900 polítics PP processats...

L'any passat, Espanya va experimentar un dels majors casos de corrupció a Europa, el primer en el cas Gürtel, amb no menys de 74 persones, incloent una antiga Ministre de Rajoy, dos ex-tresorers del Partit Popular, multitud de càrrecs electes del PP ... El cost estimat d'aquest cas per a l'Estat espanyol s'estima en uns 120 M € entre 2000 i 2008.

El 17 de novembre va acabar la primera part d'aquest assumpte Gürtel, per la qual cosa Mariano Rajoy va ser convocat com a testimoni el passat mes de juliol. Aquest judici, que va durar més d'un any, després de set d'investigació, va confirmar el pagament del 3 a 4% del volum de contractació pública al Partit Popular per les empreses beneficiàries dels mercats en qüestió. També va confirmar l'existència de la Caixa B del Partit Popular, alimentat per aquests privilegiats que van finançar les campanyes del partit i alguns dels seus líders, inclòs Mariano Rajoy. El seu nom apareix al quadern de Barcenas, l'antic tresorer del PP que va tenir una comptabilitat paral·lela.

Però aquest gran plet és només un dels més de 75 casos de corrupció en què s'investiga el Partit Popular pel poder judicial, obstaculitzat també des del governt. Prop de 900 líders polítics del Partit Popular són imputats per casos de corrupció.

El cost anual de la corrupció es calcula en 45.000 milions d'euros per la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), volums confirmats per l'ONG Transparency International que ara situa Espanya com el país més corrupte de Europa després d'Itàlia. El cost de la corrupció política, principalment pel PP, s'estima en un 4,5% del PIB espanyol. El cost de la màfia a Itàlia s'estima entre l'1% i el 16% del PIB italià, segons com ho comptem. Els volums desviats a Espanya per la "organització criminal" esmentada es troben perfectament dins d'aquest rang.

Una part de la corrupció espanyola està relacionada amb l'assignació i l'apropiació indeguda dels fons europeus. El que explica per què Brussel·les ha requerit l'Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF), per demanar informació a la Audiència Nacional sobre possibles apropiacions indegudes dels fons europeus (El Pais, 3 de novembre). La sol·licitud es refereix als contractes públics de la Comunitat de Madrid que són objecte d'investigació en el cas Punica. La sol·licitud de la OLAF investiga l'adjudicació de contractes públics l'any 2006 per part de l'Institut Imade de la Comunitat de Madrid, sospitosa de fer aportacions a través d'una companyia intermediària, la famosa Caixa B del Partit Popular.

Però aquest no és l'únic cas de malversació europea a Espanya que sospita l'OLAF. També va fer peticions sobre l'ús de fons europeus en el cas Acuamed. Aquesta empresa pública especialitzada en la gestió i distribució de l'aigua i vinculada al govern del Partit Popular va executar molts projectes d'obres públiques. Obres finançades amb més de 821 milions d'euros per Europa entre 2000 i 2013. Un d'aquests projectes tracta del projecte de dessalinització del Bajo Almanzora a Andalusia, que hauria generat, segons el jutge d'instrucció, una "indemnització indeguda" de 40 milions d'euros, que inclouen alts funcionaris del Ministeri d'Agricultura espanyol. Aquest projecte va rebre 22,7 milions d'euros dels fons del FEDER.

Tota aquesta informació es troba en el debat públic espanyol. El baròmetre sobre les preocupacions espanyoles també va indicar al setembre que la corrupció era el segon rang de preocupacions després de l'atur. La independència de Catalunya només tenia cinquena importància. Com era lògic, la contribució de Catalunya a l'estat central s'estima en 16.000 milions d'euros nets l'any, tres vegades menys que el cost de la corrupció.

Què fa Europa?

Per tant, la pregunta és per què Europa dóna suport al règim corrupte de Madrid i al seu presidents Mariano Rajoy. Es pot comprendre l'ansietat relacionada amb la demanda d'independència de Catalunya i la negativa d'admetre aquest desig d'independència dels catalans. Però no podem comprendre el suport incondicional d'un partit corrupte a aquest nivell.

La idea donada fins ara per Europa, amb la seva lògica de no intervenció, és que l'objectiu d'Europa és donar suport a règims corruptes i així construir una Europa de corrupció. Aquesta no és la idea que els ciutadans europeus haurien de tenir. Intentar construir una Europa sense els seus ciutadans és la utopia. Això suggereix que Europa, la pròpia idea d'Europa, s'està morint lentament entre Madrid i Barcelona.


Aquí hi ha alguns enllaços a articles recents en diaris espanyols que donen a conèixer els casos i nivell de la corrupció a Espanya, temes estranyament amagats pels mitjans francesos. Alguns d'aquests articles es poden trobar resumits a La Semaine du Roussillon.

http://www.huffingtonpost.es/2016/12/09/coste-corrupcion-espana_n_13532158.html
http://www.eldiario.es/zonacritica/corrupcion-endemica-Partido-Popular-desalojen_6_634896541.html
http://www.casos-aislados.com/Caso-por-partido.php?Partido=PP
https://elpais.com/economia/2017/11/01/actualidad/1509564700_977317.html
http://cadenaser.com/ser/2017/11/07/tribunales/1510069965_410843.html
https://politica.elpais.com/politica/2017/10/30/actualidad/1509383749_882560.html
http://www.eleconomista.es/politica-eleconomista/noticias/8723683/11/17/La-juez-Lamela-toma-declaracion-este-domingo-al-excomisario-Villarejo-y-otros-detenidos-en-la-operacion-Tandem.html
http://www.lasexta.com/noticias/nacional/marisa-gallero-asegura-que-barcenas-tiene-copias-de-los-discos-duros-del-pp-me-dijo-que-eran-su-seguro-de-vida_201711215a1442790cf2547f66ab2545.html
http://www.elperiodico.com/es/politica/20171116/concluye-juicio-gurtel-mayor-trama-corrupta-pp-6429101
http://www.publico.es/politica/corrupcion-pp-lezo-marido-cospedal-pujol.html
http://www.publico.es/politica/olivera-miente-congreso-siete-dias-gobierno-nombre-cupula-policial.html
http://www.publico.es/politica/atentados-yihadistas-director-inteligencia-antiterrorista-dirigio-boicot-informativo-mossos.html

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Sobre el 155

Plana la intervenció total sobre Catalunya, amb el 155, no saben ni com s'ha de fer, ni com se'n sortiran quan es faci però ells segueixen amb els somnis humits d’aplicar un article que els permeti tenir el control de tot i tothom. Com si no estiguéssim ja intervinguts de fa mesos, molts mesos i com si aquesta intervenció no servís perquè els catalans seguim ferms en el camí cap a la República.

Tenim intervingut el Parlament amb els membres de la Mesa querellats per permetre debats que no agraden a segons qui. 36 de les lleis socials socials, no nacionals, aprovades pel Parlament han estat impugnades per un Constitucional, que en el colmo del paroxisme anul·la un plenari que no s'ha convocat, ni té ordre del dia.

Tenim unes finances intervingudes, on per pagar qualsevol cosa has de demanar permís al senyor Montoro, no per estabilitat pressupostària, sinó perquè li dóna la gana que sigui així, i així és; sense cap llei l'empari. En el capítol d'economia, el decret de l'Estat perquè els empreses puguin marxar de Catalunya, que serveix, sobretot per assenyalar aquelles empreses que no marxen i fer-les susceptibles de boicot. És política de terra cremada.

Tenim els Mossos assetjats. A la manifestació d'ahir van ser increpats i vexats pels feixistes que s'hi encaraven, acusant-los de desobediència, només per no haver rebentat caps l'1 d’octubre entre la gent que pacíficament anava a votar. Trapero és citat per l'Audiència Nacional tot i que la magistrada no té l'informe que motiva la citació ni el seu tribunal és competent per jutjar sedició.

Tenim una Justícia aliena i embogida contra nosaltres. El Constitucional, que pot multar o inhabilitar a qui li doni la gana sense cap dret a defensa. El TSJC, de la mà d’un fiscal feixista, reprovat pel Congrés.  Dèiem abans l’Audiència Nacional citant per sedició a Cuixart, Sánchez i Trapero. El seu Tribunal de Comptes que ha fet l'ull viu contra centenars de milers de milions d’euros de la corrupció del PP i PSOE i, en tràmit sense precedents, imposa unes multes bíbliques per arruïnar Mas, Ortgega, Rigau i Homs, sense judici, per un 9N que ja havia estat jutjat. Baixant amb l'escala judicial hi ha centenars de causes amb denúncies contra els catalans, només perquè parlen i voten diferent i fan valer la veu i el vot. Només pel referèndum tenim 16 jutges mirant amb lupa la “inacció” de mossos o l’“assetjament” de iaies que trenquen porres a cops de cap de la "pobre" policia espanyola. Només un jutge investiga la criminal actuació d'aquella, amb 893 ferits que només volien votar l’1 d’octubre. Els catalans ja tenim la justícia intervinguda, una justícia arbitrària, absurda, il·legal... i sempre en contra.

També tenim intervingut el nostre Estat, perquè el seu ja ha renunciat a ser nostre. Com a prova la patètica intervenció del seu rei amb cara de ventre i punys premuts d'odi, fent de portaveu del pitjor PP de la història.



De moment ens queda sense intervenir TV3 i Catalunya Ràdio. Això sí amb alguna periodista investigada i obligats a fer la retransmissió de la manifestació espanyolista, innecessària com qualsevol escombraria televisiva de les seves cadenes. Mentre TV3 reetranmetia en directe Borrell els insultava de manipuladors. Mai no dirà res de les televisions o ràdios espanyoles on no hi entra cap català si no és per insultar Catalunya.

Ja estem intervinguts, amb 155 o sense, per això ja no ens poden fer gaire més sense rebentar-ho tot. És aquest el punt on som, a punt de guanyar, perquè hi som, perquè quan ens han obligat hem estat herois, hem defensat la seu de la CUP i milers de punts de votació del referèndum; hem sabut paralitzar el País i omplir totes les capitals de totes les comarques amb manifestacions mai no vistes, contra la seva repressió policial i per la República. Només els queda la violència embogida contra la raó democràtica, i això no els porta enlloc, perquè la violència sí que ha estat criticada al Parlament Europeu i per totes les cancelleries. Hem guanyat perquè els resultats de l’1 d’octubre són demolidors a favor del SÍ i perquè tenim una unitat i cohesió de país, mai no vistes, que ens farà republicans.

dijous, 5 d’octubre del 2017

4 de octubre de 2017: Escrit de l'Ivan Matavera


Ya han pasado unos cuantos días desde el 1 de octubre, el día del referéndum de autodeterminación en Cataluña. Para quienes me conocen, o los que no, soy independentista. Desde muy joven que quiero y anhelo ver a mi tierra convertida en un estado como los que hay por todo el globo terráqueo. He tenido épocas más militantes y otras no tanto, dependiendo del momento político o de mi momento personal. Pero desde hace unos 6 años, mi militancia o mi actividad independentista, ha ido en aumento.
Cataluña, tierra de paz, de pacto, de negociación, de entendimiento, emprendió el 2010 un viaje que muchos de nosotros, no sabíamos a dónde nos llevaría. Ese año, el Tribunal Constitucional despojó a Cataluña de su dignidad como pueblo. Doce jueces recortaron un Estatuto votado y refrendado por el pueblo catalán. La decisión de los catalanes que votaron, no se tuvo en cuenta, no valía, estaba vacía de contenido. En pocas palaras, mucha gente se sintió humillada.

Dicen que los procesos de independencia duran entre 6 y 10 años, y tienen momentos álgidos donde todo cambia. Obviamente es un proceso que no nace el año 1 y acaba el año 6, sino que todo proceso tiene unos orígenes diversos y un poso de largos años cociéndose en la sociedad.

Ese momento álgido llegó el pasado domingo, 1 de octubre, cuando el Govern de la Generalitat de Catalunya, puso a disposición de todos los ciudadanos catalanes la opción de votar en un referéndum de autodeterminación.

La mañana del sábado 30 de septiembre, me ofrecí a dormir en un colegio electoral. Quería participar en la defensa del colegio electoral y poder permitir a la gente que quisiera, la posibilidad de votar. Algunos pensaran, ¿dormir en un colegio electoral? ¿Defenderlo? ¿Qué diablos dice este loco? El objetivo puede llegar a ser surreal, pero era este: defender el colegio, las urnas y las papeletas del posible precinto del colegio y anulación del centro de votación por parte del Cuerpo Nacional de Policía (CNP) o la Guardia Civil (GC) con un contingente de 10.000 policías venidos de otras partes del estado y repartidos por todo el territorio catalán

En el colegio electoral, el Centro de Formación de Adultos Freire, éramos unas 15 personas que nos ofrecimos a dormir. En realidad, yo no dormí. Y con unos chicos, pasamos la noche charlando o jugando a cartas. El ambiente era festivo, tranquilo y con un poco de preocupación a medida que se acercaba la hora de recibir las urnas y la posterior apertura del colegio electoral.

A partir de las 5:00 de la madrugada, los colegios de toda Cataluña, se empezaron a llenar de gente. Diversas asociaciones soberanistas como la Assemblea Nacional Catalana (ANC) o Omnium Cultural (OC), distribuyeron mensajes a la población, el día anterior, para que ésta saliera a defender los colegios del posible cierre por parte de la Policía.


La tensión iba en aumento. La noche iba dejando paso al día y a eso de las 8:00 de la mañana, llegó la urna, las papeletas, los sobres y todo el material para poder realizar el referéndum. Todos estábamos expectantes y emocionados por la llegada de las urnas. Y eso, ¿por qué? ¿Cómo se puede estar ansioso para que llegue una urna? ¿Pasa eso en otras partes del mundo? ¿En otros procesos electorales?

Recuerdo el momento en qué llegó el coche. Aparcó delante del colegio. Salieron tres personas, una con las urnas y las otras dos, con algunos papeles. Había una alegría contenida. Grabé el momento para la posteridad y se oyeron algunos cánticos como “Votarem!”, pero muy tímidamente.

A la hora de constituir las Mesas electorales, los titulares y suplentes no se presentaron y me ofrecí como voluntario para ser uno de los tres miembros que configuraban las mesas, de un total de tres. El responsable, nos juntó a los 9 voluntarios en la sala donde tendría lugar el proceso electoral.

Momentos antes, nos llegaron noticias que la policía había entrado en uno de los colegios de nuestro barrio. Un barrio obrero, humilde, trabajador. Ese barrio, Trinitat Nova, es uno de los que poseen la renta per cápita más baja de Barcelona, estando casi en la cola de todos los distritos que conforman el municipio de Barcelona.

El momento que temíamos, estaba a punto de llegar. Nos llegaban voces que la Policía había entrado con violencia, repartiendo golpes a los que estaban en uno de los colegios electorales del barrio. Yo, la verdad, no me lo podía creer. Durante los días anteriores, se había hablado mucho de esa posibilidad, pero imagino que uno intenta negar esa posibilidad por verla lejana o imposible de hacerse realidad.

Eran las 8:30 más o menos, y estábamos a punto de constituir la Mesa cuando uno de los responsables del centro, nos avisó que venía la policía. Las nueve personas más el responsable del Govern, salimos despavoridos hacia la puerta principal, pero no nos dio tiempo ni a salir del colegio. La gente que se estaba esperando fuera, entró para defender el colegio. Pero detrás de ellos, venían unos 30 policías antidisturbios, entrando a empujones, con violencia y asaltando un colegio electoral.

Todo pasó bastante rápido, pero recuerdo que nos empujaron, entraron avasallando. Frente a mí, empujaron a una mujer de unos 70 años y, con voz trémula, empezó a decir: “Me han empujado!”. Estaba nerviosa, con miedo, asustada. Temblaba. La calmé como pude, pero seguían empujando. Grité como loco. No pude más. La indignación se apoderó de mí. Un chico les gritaba indignado. Todos nos sumamos a su grito de lucha: “Fora les forces d’ocupació!” Y también “Democràcia!”

Los antidisturbios hicieron un pasillo de seguridad para que la policía de paisano, la encargada de sustraer las urnas y todo el material, pudiera salir con seguridad. Mientras esperábamos impotentes, llenos de incomprensión y rabia, pude grabar unos segundos, pero cerré el móvil por miedo a que me lo quitaran.


Quería grabar el momento de la usurpación y la violación del centro de votación por parte de la Policía. Era algo que no podía entender, algo que no entra en los estándares de una democracia avanzada, algo inaudito, temible y terrible. Utilizaron el miedo, la fuerza bruta, la amenaza con sus escudos, sus porras y sus miradas de odio para coartar un derecho básico, como es el derecho a votar.

Detrás de mí, vi a un padre. Había estado hablando con él la noche anterior. Él no se quedó a dormir, pero esa noche jugué a cartas con su hijo y otros compañeros suyos. Lo vi llorar de impotencia, creo que abrazaba a su mujer.
Finalmente, la policía de paisano salió con las urnas envueltas en una bolsa de basura negra. Salieron corriendo. Salimos detrás de ellos. Recuerdo algunos policías haciendo ademán de utilizar el escudo y vi a uno con una maza enorme. Gritábamos, no sé qué gritábamos en algunos momentos, pero gritábamos. Quería decirles de todo. Pero sólo me salía “Vergonya! Y “Votarem!”” No recuerdo si los insulté, la verdad. Puede que sí o puede que no. No lo sé. Fue todo muy rápido, con una tensión enorme.

Cuatro o cinco furgonetas aparcadas en la calle principal les estaban esperando. Entraron todos. De reojo, vi a una furgoneta en la calle de abajo, que debía estar vigilando la salida posterior del colegio por si salíamos por allá. Estaba indignado, los miraba con rabia y cuando se fueron, los aplaudí. Los despedí aplaudiendo.

Aplaudí su cobardía. Porque eso es simple y llanamente lo que pasó ese día, 1 de octubre, en muchísimos colegios de Cataluña. La cobardía de un estado que utilizó, impunemente, la fuerza bruta de sus cuerpos de seguridad, para coartar la libertad de una parte de su población. Unos cuerpos pensados para proteger a la ciudadanía y que, en el caso del día de votación, sirvió para reprimir la libertad individual de todos y cada uno de los catalanes que fuimos a votar, quisieran o no, la independencia de Cataluña.

Un sentimiento de impotencia se apoderó de mí y creo que de todos los que estábamos allí. La noche anterior, habíamos hablado de utilizar tácticas de defensa, sentadas en el suelo, bloqueos de puerta. Pero no pudimos defender el colegio, nos pilló a todos de sorpresa. Nos pasaron por encima y se llevaron las urnas.

El Govern, había anunciado poco antes de que se produjera el ataque indiscriminado de la Policía, que para el referéndum, había un censo universal. Eso daba la posibilidad a quiénes nos habían robado y usurpado las urnas, la posibilidad de poder votar en cualquier colegio electoral de Cataluña. Una jugada maestra del Govern que desactivó la operación que se había gestado meses antes en alguna mesa del Gobierno de España.

Volví a casa. Recogí mis cosas de la noche anterior: la manta y una esterilla. Hablé con algunos que compartimos la noche en vela. Nos dimos ánimos mutuamente y nos emplazamos a votar en otro colegio. Nos dispersamos y unos fueron a votar al colegio más cercano


Lo primero que hice fue explicar a mi mujer, mi familia y mis amigos lo que había pasado. Envié un mensaje de audio por Whattsapp explicando lo sucedido. Estaba afónico, en serio. Me había desgañitado chillando y gritando contra la Policía, contra la injusticia perpetrada por el Gobierno de España. En mi vida, había vivido una situación así. Era la primera. No sé si será la última, pero no la olvidaré jamás. He asistido a múltiples manifestaciones donde podía darse alguna carga policial, pero nunca pensé sentir la violencia de estado, tan sólo por ejercer el derecho a votar.

Antes de llegar a casa, pasé por el colegio donde yo estoy empadronado. Había muchísima gente votando. La noticia que la policía había arrasado en otros colegios del barrio, ya había llegado. Comenté el caso del CFA Freire a los que estaban allí. Había mucha cola y me marché a casa para dejar las cosas y volver más tarde.

Sólo puedo entender la operación del estado de una sola manera: inocular el miedo entre la población para que no votáramos a través de la represión, la violencia, la amenaza, los golpes y la presencia de armamento, expresamente prohibido, en Cataluña, como son las porras extensibles y las escopetas con pelotas de goma. Ambas utilizadas ese día 1 de octubre ante la población de Cataluña por parte de la policía.

Me duché, necesitaba una ducha. Me vestí y salí con mi mujer a votar. Mientras esperaba para salir, vi las primeras imágenes de la represión en otros lugares de Cataluña. Daba pavor. Eran imágenes terribles. Así que, salimos a votar o, al menos, a intentar votar. Las redes sociales, han sido en este 1 de octubre, y anteriormente también, una herramienta indispensable para coordinar y vehicular toda la información sobre el referéndum. Grupos en Telegram daban información contrastada de los lugares donde la policía todavía no había intervenido.

Con esa información, mi mujer y yo nos dirigimos a otro colegio electoral para poder votar. En algún momento pensé que no podría votar. Las noticias no eran muy alentadoras. El dispositivo policial había hecho mucho daño en mi barrio y, especialmente, en casi todo el distrito. Quedaban pocos colegios donde votar.

Llegamos finalmente al colegio Antaviana. Había gente haciendo cola. Me alegré que estuviera lleno de gente. Existían rumores que la policía entraría en el colegio. De nuevo, la imagen de la visión de los antidisturbios entrando con violencia podría volver a pasar. Decidimos quedarnos. Quería ejercer mi derecho a voto. La dirección del colegio, hizo evacuar a ancianos y niños para que no sufrieran daño alguno por si la policía aparecía en el colegio. Muy triste.

Nos decían que el sistema informático caía y volvía a funcionar. Finalmente, la cola avanzaba y llegó el momento. Uno de los momentos más emocionantes de mi vida. Toda la vida o casi toda, esperando ese momento. El sólo hecho de poner una papeleta en una urna y poder ejercer el derecho a voto para que el mundo o quién sea, escuchara mi voz. Una sola voz que, junto a otras, se harían escuchar al final de la noche ante el mundo.

Y voté. Sí, voté. Puse la papeleta del SÍ en la urna. Aquella urna perseguida por la policía como si fuera una delincuente, como si hubiera cometido el mayor de los delitos, como si fuera el demonio en persona. Aquella urna recibió los votos de todo aquél que quiso votar, tanto si fue SÍ como si fue NO. 

Y después, lloré. Sí, lloré. Lloré por todo lo que había pasado, por la impotencia sentida, por la rabia contenida, por la esperanza aflorada, por los deseos de que un estado no pisoteara mis derechos ganados, con sudor y lágrimas, por otros seres humanos a lo largo de la historia para que otros pudieran ejercerlo.  

Con un simple gesto, el de poner un papel en una urna, creo humildemente, que contribuimos un poco más a que el mundo fuera un poco más libre, más justo y más digno. Hubo personas que no pudieron votar, pero salieron a la calle igualmente para defender su derecho. La dignidad del pueblo de Cataluña salió reforzada. La solidaridad entre sus conciudadanos es una de las armas más potentes que tiene el ser humano. El trabajo en equipo, en red, interconectándose los unos con los otros es un éxito incontestable. 

En cambio, el miedo te frena, te coarta, te limita, te empequeñece, te somete, te amedranta, te chantajea. Eso es lo que buscaba el Gobierno de España cuando envió a todo ese contingente de policías parar intentar frenar el referéndum de autodeterminación. Con el uso de la violencia, pensaban amedrentar a todo un pueblo. No lo consiguieron. Es más, diría que lo unió todavía más en los valores que hacen de una sociedad más rica, más plural, más tolerante y más democrática. 

Y al final, votaron 3 millones de personas, muchas de las cuales, su voto fue secuestrado, robado y usurpado por los policías obedeciendo órdenes del Gobierno de España. Fueron votos violentados por la represión de un estado porque el miedo ha cambiado de bando. El miedo de un estado a escuchar a sus ciudadanos, a no importarle lo que piensan o sienten. Y ese miedo se convirtió en represión. 

Del 1 de octubre, los catalanes hemos aprendido una lección. O muchas, pero la que creo más relevante es esta: que quién combate el miedo, la intolerancia y la violencia de estado con determinación, dignidad, valentía, perseverancia y resistencia pasiva, es capaz de alcanzar cotas de libertad jamás nunca vistas. Porque, como dice alguien a quién amo: “No hay cosas imposibles, hay hombres incapaces”.