Aquell dia vaig començar cridant desorientat per un Estatut occit, i vaig acabar cridant, com tots: "Independència". Fou aquell 10 de juliol de vergonyós record per a aquell president de la Generalitat, socialista i cordovès, que a mitja manifestació es va haver d'esmunyir perquè se li escapava de les mans i perquè s'hi jugava la pensió de panxa contenta. Amb el President fugit vam saber que només ens teníem a nosaltres, que calia organitzar-nos. Les consultes populars la transformació política d'Òmnium i l'Assemblea són conseqüències d'aquells dies.
Avui he tornat a recordar aquell Constitucional, mentre reia el tuit de Gabriel Rufián: "A mí de las territoriales del PP la que más me gusta es el TC". Recordava la composició del Constitucional de fa cinc anys. I aquella famosa fotografia dels tres ponents contra l'Estatut, fumant-se puros a la plaça de toros de la Maestranza de Sevilla. Res no era per casualitat, feia pocs dies Catalunya era insultada per l'Espanya profunda per legislar contra les "corrides de toros", i allà estaven ells rient del Parlament Català i de tot un poble.
Ahi va tornar a haver-hi sentència constitucional contra la declaració d'independència. No han passat ni tres setmanes del 9 de novembre en què es va proclamar, i ja la tenim aquí. El ex-diputat del PP Andrés Ollero, només 17 anyets de diputat de l'ala ultra del PP i membre numerari de l'OPUS. El tipus de personatge que en un país democràtic et guarden en un museu i aquí ja el tens de ponent de sentències contra Catalunya des d'un Constitucional esperpèntic de composició i de maneres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada