Carla

Carla

Primer fou la Clara, setze mesos després la Neus, catorze mesos després la Maragda, i poc més d'un any després va arriba la Mercè, i aquí en Josep i la Núria van parar de mostrar aquella provada fertilitat i la incapacitat del Josep per engendrar mascles, o com es demostraria més endavant, la incapacitat de la Núria per acceptar espermatozous mascles. S’havien casat deu mesos abans que nasqués la Clara a la mateixa parròquia on havien estat casats els pares del Josep i els pares de la Núria, a la mateixa parròquia on havien estat batejats tots els descendents dels pares del Josep i dels pares de la Núria, a on ells van fer la primera comunió, i a la mateixa parròquia on havien estat batejats tots els descendents dels pares del Josep i dels pares de la Núria ia on després van fer la primera comunica, a la mateixa parròquia, on aprofitant la visita anyal de l’arquebisbe es van confirmar tots i cada un dels que , algun anys després esdevingueren matrimonis o cunyats, sí a la mateixa parròquia. El casament fou el normal a les famílies mitjanes catalanes, era la gran festa de la vida dels protagonistes, però el seny feia que ningú no perdés el nord i les coses no sortissin de mare, doncs, llevat dels nuvis, la resta havien de tornar a treballa al dia següent. Algun any abans havia aparegut aquell rector, tenia la saviesa i l’empenta dels homes que fan país, estava en aquesta segona joventut que s’allarga en el temps. Era calb de solemnitat i aixecava ben poc de terra, no hi havia dubte que la part més interessant del senyor rector era amagada sota la seva calvície (com a mínim de capellà).

La Núria era infermera i treballava en el gran hospital del barri, feia el torn de tarda, per la qual cosa la feina de recollir les nenes de l’escola, fer el sopar, banyar-les, donar-los el sopar i allitar-les l’havia feta sempre el Josep, a qui una feina administrativa no gaire ben pagada li deixava les tardes lliures.

El rector, a més de per capellà, havia estudiat pedagogia i teniu inquietud per solucionar el problema de manca d’escola a la zona. Primer es van aprofitar uns locals parroquials que poca feina feien, amb els anys i la col·laboració dels pares es van permetre de comprar un solar ben a prop i edificar-hi una de les escoles més anomenades de l’entorn. Era com una capsa de sabates vertical, sense pati. La densitat urbana no donava per privilegis.

Aquell fou el rector que va preparar la Núria i en Josep per al matrimoni, qui els va casar i que els va anar batejant totes i cada una de les filles a mesura les hi anaven posant al davant. Després va veure com totes aquelles filles entraven a l’escola a on feia de director, i fins a la Maragda, tots i cada una d’elles van rebre la primera comunió del rector. A la Mercè no hi va ser a temps per donar-li la comunió perquè uns mesos abans va penjar la sotana en un dels escàndols del barri, i a més, en mantenir-se de director de l’escola costava molt d’oblidar que havia repartit sagraments entre una gran nombre de pares i fills d’aquella escola.

Una vegada va deixar de ser capellà no va trigar a casar-se amb la Beatriu, una dona de la seva edat, treballadora fins a la medul·la, però a qui una malaltia de petita va deixar estèril, cosa que tot el barri sabia, i més el seu actual marit de quan li feia de confessor. Les coses no van anar prou bé, i el matrimoni no va trigar a separar-se, i fins i tot el Tribunal de la Rota, més sensible als diners que a les proves, els va anul·lar el matrimoni amb el pretext de la famosa esterilitat de la Beatriu, aquella que tothom coneixia abans del matrimoni.

La Núria admirava l’ex-rector, després es va embadalir, i s’hi va acabar enamorant bojament en un interval de temps que ningú no gosa delimitar en la història. El que va passar per la seva ment entre la penjada de sotana, el primer casament del ex-mossèn, la posterior anul·lació d’aquell matrimoni fallit i el començament de l’amor impur quedarà en la seva memòria i els ho respectarem. El cas és que les visites de l’ex-rector al domicili familiar van començar a ser prou seguides com per fer pujar la mosca al nas prominent del Josep, i si els sopars ja eren prou incòmodes, els acomiadaments posteriors van començar a allargar-se, els moments en què la Núria acompanyava l’ex-mossèn a la portaria i quan van començar a entretenir-se prou com perquè el Josep els hagués de demanar que marxessin d’allà per discreció.

A partir d’aquí hi ha moltes versions de la mateixa història. L’ex-mossèn, ho desitges o no, va acabar instal·lant-se dins d’aquell nucli familiar; ho va facilitar que el Josep marxés primer de casa, després del país i per últim, del continent. A més no va trigar a aparèixer la Carla, la cinquena germana, la ventafocs de les altres quatre. La Núria va acomplir el somni de substituir la mediocritat terrenal del Josep per la solemne espiritualitat de l’ex-rector. La Clara, la Neus i la Maragda van al·lucinar en colors quan es van trobar el director malcarat de l’escola fent-los de pare i dormint al costat de la seva mare. Obvio els comentaris amb què es van trobar les tres germanes a cada una de les seves classes, o com es van aprofitar de la superioritat que els donava aquella estranya relació amb la jerarquia escolar. La Mercè, massa petita encara, es va limitar a enyorar la mediocritat terrenal del Josep que tan bé l’havia cuidada fins llavors.

En Josep enamorat de tota la vida de la Núria va veure com l’ex-mossèn li arrabassava cinc dones i una casa d’una tacada. Va caure en la depressió que haguéssim caigut tots en la seva situació, i com dèiem, va marxar de la casa, de la ciutat, del País. Potser es va plantejar marxar del món però, per sort, es va limitar a marxar del Continent. No sé quan temps va estar vagarejant per les amèriques fins que algun any després va decidir retornar per mirar de recuperar el que quedés de les seves filles. I sí, les va anar recuperant totes, una darrera l’altra, va aconseguir que aquella casona enmig d’aquella vila de mar, a pocs quilometres de la capital, esdevingués un espai de trobada i llibertat per a les seves filles i les seves parelles. Totes elles van anar recuperant el record d’aquell pare atent i amable que tants sopars i banyeres els havia fet. Ell no va recuperar mai de les filles aquella rialla franca i càndida amb què les va deixar i les trobava amb una ganyota greu que les acompanyaria sempre. Potser més per l’adolescència que per la història.

Un dia, sense cap perquè, la germana petita es trobar acompanyant les seves germanes a casa del Josep, i es va trobar fent el mateix petó que feien les seves germanes a la galta d’aquell adult a qui en dret i llei no li era ni padrastre. Va quedar abduïda per aquell entorn lliure, alegre i desvergonyit; li va córrer un calfred per tot el cos, estava experimentant una sensació fraternal que mai no havia viscut a casa. Es va arraconar de la cridòria i de la festa, tanta llibertat li quedava massa gran, i quan la primera llàgrima li va aparèixer per la galta se li va atansar la Neus, que n’era d’intuïtiva la Neus, la va abraçar i li va prometre que sempre tindria el mateix de pare que compartien totes les seves germanes. És probable que no entengués un borrall del que li deia la Neus però ho va sentir fons, i més quan en Josep, des de l'altra punta de l'estança li va picar l'ullet. Des d'aquell moment va esdevenir la Carla.



Barcelona 26 de gener de 2009