Carta a Felipe González (en castellano)

Respondo su carta publicada en El País hoy, día 30 de agosto de 2015.

Comienza su carta diciendo que hace dos décadas que es un ciudadano normal. Hace dos décadas dejó de ser Presidente de una España de memoria débil y selectiva. Fue usted el Presidente de los gobiernos que construyeron y financiaron los GAL, sólo por eso ya lo miro con descreimiento, como también lo hacen en Venezuela de donde salió por piernas, hace dos días, en postularse de defensor de derechos humanos.

Tampoco el termino de ver de ciudadano normal, los ciudadanos normales y los empresarios pagamos los sobresueldos de las puertas giratorias a las empresas energéticas, su sueldo y demasiado otros sueldos.

No hable de España como un espacio común compartido, cuando parece que hay un importante número de catalanes que queremos abandonar, cuando parece que hay una mayoría importante que no quiere monarquía, cuando parece que hay una desigualdades territoriales insalvables por expolio catalán que hagan ... España es un espacio en crisis, con una deuda de 1 billón de Euros (12 ceros) que no podrá pagar nunca, porque una gran parte de su territorio es improductivo y vive del subsidio. Y por una incompetencia secular de sus gobernantes y por una incapacidad de hacer frente a la corrupción.

España ya no es de España, es de los mercados.

La gratitud socialista hacia Cataluña, que ha sustentado todas las mayorías socialistas españolas, lo hemos notado siempre con sus grandes dirigentes: Guerra, Ibarra, Leguina, Bono ... todos ellos insultadores profesionales de aquella Cataluña sumisa y de ésta que aspira a hacer una construcción nacional.

Habla del enfrentamiento, es estando juntos cuando nos enfrentamos, cualquier partido que quiera llegar a la Moncloa ha de atizar la catalanofobia por todas las tierras de España. Todos estos partidos se despachan a gusto contra Cataluña y cuando hay reacción nuestra, por dignidad, hablan de victimismo y enfrentamiento. Usted señor González, nunca ha salido en defensa de Cataluña cuando ha sufrido vejación, su carta no nos otorga dignidad, sólo nos pide silencio. El mismo silencio secular de siempre.

En algo tiene razón, España dejaría de serlo sin Cataluña, y esto es un planteamiento necesario al negociar las relaciones internacionales. Si Cataluña pierde derechos por no ser España, El resto de España también los perderá porque sin Cataluña tampoco es España.

Habla de aislamiento, pero Cataluña tiene puertos, aeropuertos carreteras y autopistas (con peajes, eso sí), tenemos más turismo y exportamos más que el resto de España. Somos un eje importador y distribuidor de productos para todo el estado español y resto de Europa. Es donde se hablan más idiomas extranjeros y donde se hablan mejor. Venga cualquier día del año, a cualquier hora, pasee por la Rambla y tome nota.

Lo que sí nos aísla, de verdad, es el boicot al Aeropuerto del Prat, nos aísla es que el corredor del Mediterráneo no esté hecho, nos aísla el boicot de las embajadas españolas en la promoción de los productos catalanes, nos aísla el control del Banco de España a las inversiones extranjeros en Cataluña. Nos aísla ser la comunidad con más inspecciones fiscales y más expedientes sancionadores. Nos aísla la competencia desleal del Madrid que aprovecha el sobreingreso de la capitalidad para hacer de paraíso fiscal y chupar todas las empresas relacionadas en el BOE. Nos aísla no tener herramientas de Estado para proteger a nuestros ciudadanos. Nos aísla el no reconocimiento del Catalán en Europa ... Fíjese bien, todos estos aislamientos se resuelven con la independencia, que nos conectará en igualdad de condiciones con el resto del mundo.

Ahora hay una parte de la sociedad catalana que ya está desconectada de la realidad española, que se siente injustamente tratada por un estado incompetente e incapaz de generar ni riqueza ni ilusión. Acallar una parte de los catalanes para que la otra no se sienta  fracturada es un insulto a la inteligencia y a la democracia; conculca la igualdad en otorgar supremacía de unos sobre otros.

La nuestra es una propuesta de independencia inclusiva, de cohesión social, en la línea integradora de Cataluña de los últimos 300 años.

Curioso que hable de la Constitución, de esta Constitución castrada por la FAES y con un Constitucional presidido por un militante cotizante de aquel PP que la votó en contra. Perdone señor González, pero el entorno constitucional es indefendible, lo que debía ser una salida del franquismo y garantía de derechos, ahora sirve para imponer la dictadura de la mayoría y anular las minorías, sean catalana, religiosa o tenga una forma personal de interpretar la sexualidad, o, sencillamente tengan una forma de pensar diferente.

Y vuelve a hablarnos de desconexión. No, no desconectaremos de Europa, estamos, y seguiremos estando, lo decía cuando se hablaba de que España, sin Cataluña, dejaría de ser España ... no existe ninguna ley europea que nos pueda echar, y en Europa la ley sirve, no existe la inseguridad jurídica española. Se negociará, se hará política y pactaremos el mejor encaje posible para seguir dentro de Europa, exactamente igual que ahora. Y al final lo acabaremos preguntando a la gente para que diga lo que piensa. Al igual que harán el Británicos un día de estos.

Cataluña independiente puede articular un espacio de progreso en el sur de Europa, y con unos estados tanto brutalmente endeudados, esto es imprescindible para el futuro. Por cierto en este escenario hay una gran oportunidad de España para aprovechar la inercia económica y hacer un cambio en profundidad de las estructuras de estado obsoletas y las maneras de hacer absurdas.

Qué amenaza más grotesca, Europa no tendrá nunca 150 estados. Los estados europeos respetan los pueblos. Todos ellos están alucinando con la forma en que España trata Cataluña. La relación entre pueblos no se hace imponiendo constituciones post-franquistas, sino desde el consenso y el beneficio mutuo. España, y usted con ella, no tienen ni idea de cómo se hace, llevan 40 años y no han podido construir una realidad común y un objetivo común, y no ponga excusas de nacionalismos porque Cataluña ha sido de largo la Comunidad Autónoma que más esfuerzos ha hecho para la gobernabilidad española.

En cuanto al aislamiento con Iberoamérica. Hace dos días hablábamos con el Parlamento de Uruguay para explicarles la independencia y no fue nada mal a pesar del boicot de los embajadores. A España tampoco es que se salga muy bien con Argentina que les exige juzgar los crímenes del franquismo. Aún arde el acallar al Presidente de Venezuela. En cuanto a Bolivia, como han acabado aquellas nacionalizaciones. Y en Panamá, quien ha terminado de pagar la inoperancia de las constructoras torpes. En Cataluña viven cientos de miles de personas procedentes de Iberoamérica, están trabajando y compartiendo futuro y familias comunes. Son nuestros mejores embajadores. Es la ventaja de ser inclusivos, es más fácil hacer relaciones. No diga más tonterías en cuanto a la lengua, como rotura, en Cataluña todos somos castellanohablantes, y agradecidos de serlo.

Hablar de "desgarro" desde el posicionamiento democrático es demasiado totalitario como para tenerlo en cuenta. Mejore el uso de las palabras, la exageración le hace perder credibilidad.

Y para terminar nos tira un poco de apocalipsis. Puede que las cosas nos vaya fatal. Que los 16 mil millones de euros no nos ayudan a gestionar mejor, quizá sí que no podemos hacer frente al paro, a la pobreza infantil, a la pobreza energética, quizás sí que no podremos ayudar a nuestros dependientes y vulnerables, ... Sabe señor González, ahora tenemos todas estas políticas colapsadas por el gobierno español, tant incompetente como siempre, no sabe hacer, no hace, ni deja hacer. Cataluña es un modelo de éxito garantizado lo dicen los propios, los académicos extranjeros, y los premios Nobel de todo el mundo, ... sólo lo callan y lo mienten los suyos, todos los suyos, sean del PSOE, PP, UPyD, C 's ... Mentir es el deporte donde España tiene más medallas y encuentra un magnífico altavoz en una prensa reconocida internacionalmente como vergonzosa.

España es mucho más importante que su unidad, no sufra señor González, sólo se trata de acabar con la concepción de aquella España falangista del "Una, Grande y Libre" porque no es ni UNA, hace ya muchos años que no es GRANDE y los únicos ciudadanos LIBRES, de verdad, son los propietarios del IBEX 35.

Una última reflexión señor González. Cataluña puede aspirar a ser la Dinamarca del Sur. España tiene algún proyecto, alguna aspiración, algún escenario de futuro donde ir?

Atentamente

Eduard Cabus y Vinyes

Carta a Felipe González

Responc la seva carta publicada a El País avui, dia 30 d’agost de 2015.

Comença la seva carta dient que fa dues dècades que és un ciutadà normal. Fa dues dècades va deixar de ser President d’una Espanya de memòria feble i selectiva. Fou vostè el President dels governs que van construir i finançar els GAL; només per això ja me’l miro amb descreença, com també ho fan a Veneçuela, d’on va sortir per cames, fa dos dies, en postular-se defensor de drets humans.

Tampoc l’acabo de veure de ciutadà normal. Els ciutadans normals i els empresaris paguem els sobresous de les portes giratòries a les empreses energètiques, el seu sou i massa altres sous.

No parli d’Espanya com un espai comú compartit quan sembla que hi ha un important nombre de catalans que volem abandonar, quan sembla que hi ha una majoria important que no vol monarquia, quan sembla que hi ha unes desigualtats territorials insalvables per molt espoli català que facin... Espanya és un espai aguantat amb pinces, amb un deute d'1 bilió d’Euros (12 zeros), que no podrà pagar mai, perquè una gran part del seu territori és improductiu i viu del subsidi. I per una incompetència secular dels seus governants, i per una incapacitat de fer front a la corrupció.

Espanya ja no és d’Espanya, és dels mercats.

La gratitud socialista cap a Catalunya, que ha sustentat totes les majories socialistes espanyoles, l’hem notada sempre en els seus grans dirigents: Guerra, Ibarra, Leguina, Bono … Tots ells insultadors professionals d’aquella Catalunya mesella i d’aquesta que aspira a fer una construcció nacional.

Vostè parla d'enfrontament. És quan estem junts que estem enfrontats; qualsevol partit que vulgui arribar a la Moncloa ha d’atiar la catalanofòbia per totes les terres d’Espanya. Tots aquests partits es despatxen a gust contra Catalunya i quan hi ha reacció nostra, per dignitat, parlen de victimisme i enfrontament. Vostè senyor González, mai no ha sortit en defensa de Catalunya quan Catalunya ha patit vexació. La seva carta no ens atorga dignitat, només ens demana silenci. El mateix silenci secular de sempre.

En una cosa té raó, Espanya deixaria de ser-ho sense Catalunya, i això és un plantejament necessari en negociar les relacions internacionals. Si Catalunya perd drets per no ser Espanya, la resta d’Espanya també els perdrà perquè sense Catalunya tampoc és Espanya.

Parla d’aïllament, però Catalunya té ports, aeroports carreteres i autopistes (amb peatges, això sí). Tenim més turisme i exportem més que la resta d’Espanya. Som un eix importador i distribuïdor de productes per a tot l'estat espanyol i resta d'Europa. Catalunya és on es parlen més idiomes estrangers i on es parlen millor. Vingui qualsevol dia de l’any, a qualsevol hora, passegi per la Rambla i prengui'n nota.

El que sí que ens aïlla, de veritat, és el boicot a l’Aeroport del Prat. Ens aïlla que el corredor del Mediterrani no estigui fet. Ens aïlla el boicot de les ambaixades espanyoles a la promoció dels productes catalans. Ens aïlla el control del Banc d’Espanya a les inversions estrangers a Catalunya. Ens aïlla ser la comunitat amb més inspeccions fiscals i més expedients sancionadors. Ens aïlla la competència deslleial del Madrid que aprofita el sobreingrés de la capitalitat per fer de paradís fiscal xuclar totes les empreses lligades al BOE. Ens aïlla no tenir eines d’Estat per protegir els nostres ciutadans. Ens aïlla el no reconeixement del Català a Europa... Fixi’s bé, tots aquests aïllaments es resolen amb la independència, que ens connectarà en igualtat de condicions amb la resta del món.

Ara hi ha una part de la societat catalana que ja està desconnectada de la realitat espanyola, que se sent injustament tractada per un estat incompetent i incapaç de generar ni riquesa ni il·lusió. Fer callar una part dels catalans perquè l’altra no es trobi fracturada és un insult a la intel·ligència i a la democràcia; conculca la igualtat en atorgar supremacia dels uns sobre els altres. 

La nostra és una proposta d’independència inclusiva, de cohesió social, en la línia integradora de Catalunya dels darrers 300 anys.

És curiós que parli de la Constitució, d’aquesta Constitució castrada per la FAES i amb un Constitucional presidit per un militant i cotitzant d’aquell PP que la va votar en contra. Perdoni, senyor González, però l’entorn constitucional és indefensable. El que havia de ser una sortida del franquisme i garantia de drets ara serveix per imposar la dictadura de la majoria i anul·lar la minoria, sigui catalana, religiosa o tingui una manera personal d’interpretar la sexualitat, o, senzillament tingui una manera de pensar diferent.

I torna a parlar-nos de desconnexió. No, no desconnectarem d’Europa. Hi som, i seguirem sent-hi; ho deia quan es comentava que Espanya, sense Catalunya, deixaria de ser Espanya... No existeix cap llei europea que ens pugui fer fora, i a Europa la llei preval, no hi ha la inseguretat jurídica espanyola. Es negociarà, es farà política i pactarem el millor encaix possible per seguir dins d’Europa, exactament igual que ara. I, al final, ho acabarem preguntant a la gent perquè hi digui la seva. Igual que faran el Britànics un dia d'aquests.

Catalunya independent pot articular un espai de progrés al sud d’Europa, i amb uns estats tan brutalment endeutats, això és imprescindible per al futur. Per cert, en aquest escenari hi ha una gran oportunitat per a per d'aprofitar la inèrcia econòmica i fer un canvi en profunditat d'unes estructures d’estat obsoletes i unes maneres de fer absurdes.

Quina amenaça més grotesca, dir que Europa no tindrà mai 150 estats. Els estats europeus respecten els pobles. Tots ells estan al·lucinant amb la manera com Espanya tracta Catalunya. La relació entre pobles no es fa imposant constitucions postfranquistes, sinó des del consens i el benefici mutu. Espanya, i vosté amb ella, no en té ni idea de com es fa. Porten 40 anys i no han pogut construir una realitat comuna i un objectiu comú. I no posi excuses de nacionalismes perquè Catalunya ha estat de llarg la Comunitat autònoma que més esforços ha fet per la governabilitat d'Espanya.

Pel que fa a l’aïllament amb Iberoamèrica, fa dos dies parlàvem amb el Parlament d’Uruguai per explicar-los la independència i no va anar gens malament tot i el boicot dels ambaixadors. Espanya tampoc és que se’n surti gaire bé amb Argentina que els exigeix jutjar els crims del franquisme. Encara raja el fer callar al President de Veneçuela. Pel que fa a Bolívia, com han acabat aquelles nacionalitzacions. I a Panamà, qui ha acabat de pagar la inoperància de les constructores matusseres. A Catalunya hi viuen centenars de milers de persones procedents d'Iberoamèrica, estan treballant i compartint futur i famílies comunes. Són els nostres millors ambaixadors. És l’avantatge de ser inclusius, és més fàcil fer relacions. No digui més bestieses pel que fa a la llengua, com a trencament, a Catalunya tots som castellanoparlants, i agraïts de ser-ho.

Parlar de “desgarro” des del posicionament democràtic és massa totalitari com per tenir-ho en compte. Millori l’ús de les paraules perquè l’exageració li fa perdre credibilitat.

I per acabar ens llença una mica d’apocalipsi. Potser sí que les coses van fatal. Que els 16 mil milions d’Euros no ens ajuden a gestionar millor. Potser sí que no podem fer front a l’atur, a la pobresa infantil, a la pobresa energètica. Potser sí que no podrem ajudar els nostres dependents i vulnerables... Sap, senyor González, ara tenim totes aquestes polítiques col·lapsades pel govern espanyol, que tan incompetent com sempre, no sap fer, no fa, ni deixa fer. Catalunya és un model d’èxit garantit. Ho diuen els propis, els acadèmics estrangers, i els premis Nobel d’arreu ... només ho callen i ho menteixen els seus, tots els seus, siguin del PSOE, PP, UPyD, C’s... Mentir és l’esport on Espanya té més medalles i troba un magnífic altaveu en una premsa reconeguda internacionalment com vergonyant.

Espanya és molt més important que la seva unitat. No pateixi senyor González, només es tracta d’acabar amb la concepció d’aquella Espanya falangista del “Una, Grande y Libre” perquè no és ni UNA, ja fa molts anys que no és GRANDE i els únics ciutadans LIBRES, de veritat, són els propietaris de l’IBEX 35.

Una última reflexió, senyor González. Catalunya pot aspirar a ser la Dinamarca del Sud. Espanya té algun projecte, alguna aspiració, algun escenari de futur on anar?

Atentament,

Eduard Cabus i Vinyes

Guanyarà el NO

Pretenc, sense gaire pretensions, explicar perquè guanyarà el NO, amb contundència, la pregunta presentada per UDC, per acompanyar o fotre el camp del procés independentista de Catalunya.

1) La militància d’UDC és gent compromesa i documentada, llegeixen diaris, miren internet, ... l'opinió dominant en els mitjans és de consternació per l'absurda pregunta. La resta de mitjans miren cap al nord i feliciten el bé que es mou Felip VI a la República francesa, repeteixo República.

2) Diuen tenir 4.000 militants, dels quals, més de 1.000 han signat la proposta independentista que la cúpula s’ha menjat amb patates. Qualsevol procés participatiu dels partits, amb prou feines aconsegueix mobilitzar un 40% de militants. Fa quatre dies Esquerra mobilitzava un 35% per escollir president, i era una molt bona dada. Vull dir que només demanant que els signants independentistes es mobilitzin, com ja han fet, la derrota de la pregunta és absoluta i escandalosa.

3) Una UDC aprovant una resposta del SÍ queda en l’espectre ideològic del PSC. El mapa de les eleccions municipals situa la l'espai PSC en el cinturó industrial, no són aquests els barris i pobles amb implantació democratacristiana. La massa social d’UDC es mou ens espais diametralment oposats a on els intenta posar el Duran.

4) UDC té un molts càrrecs en relació als pocs militants que tenen. Es podria pensar que els militants amb càrrec votarien com la cúpula. El tema que si guanya el SÍ la ruptura amb CDC serà total i UDC es trobarà que amb prou feines supera el 5% que dóna dret a representativitat, i sense cap poder.

5) La solidesa argumental de la campanya serà clau i ja ha començat. Escoltar en Joan Rigol explicar, amb una pedagogia clarivident, el per què votarà NO i confrontar-ho amb les explicacions de l’Espadaler defensant el SÍ d’una pregunta que enfarfega, no admet dubtes. L’entrevista del Toni Castellà al diari Ara fou molt ben trenada i contundent. És difícil defensar una pèssima pregunta amb pèssims arguments i per mediocres polítics.

6) Tampoc s’amaga que hi ha una majoria de militants que estan fins a la pipa de les excentricitats del senyor Duran, recordem que són aquests militants els que paguen la factura de la suite del Palace, i no és ni barata ni exemplar. El propi Duran reconeix sense embuts l’error de les fotografies de fa més dos anys, però ell segueix, a cos de rei, al Palace.

7) El temps estan canviant, es demana a la política que faci la feina des de baix, que sigui participativa, que sumi sensibilitats diferents, que miri les formes, es demana que els partits tinguin parets de vidre ... i aquesta no ha estat mai la manera de fer de Duran, que ens ha maltractat a tots cada divendres des del seu blog (puntual com el Consell de Ministres) defensant unes postures personals que l’han fet deslleial a tot i a tothom, en especial al President Mas i al procés sobiranista.

8) Un últim argument dels que defensen del SÍ és que UDC no quedi absorbida per CDC, el fumut és que aquest argument s’ha de fer amb la boca petita, perquè ja l’utilitza la gent de la Colau i de la CUP que no defensaran mai cap procés participat per la dreta extractiva catalana.

I una vegada ha guanyat el NO, què?... Això un altre dia.

Una abraçada.

Pepita

 Twitter és una caixa de sorpreses, una font de debats i coneixements inesgotables, d'aprenentatges concrets, sincrètics, d'informacions, de somriures. He pogut materialitzar moltes de les relacions tuitejades, d'altres no, però a vegades han tingut, i tenen, més franquesa de la que tinc amb gent que veig a diari. Un exemple:

 
Posem que es diu Pepita. M'encadena set tuits per explicar una història. Ho fa d'una manera espontània, com si ho necessités. No reprodueixo les meves respostes. No cal.

1) Ahir a la nit vaig recordar perquè penso i parlo en castellà.

2) És molt fort, vaig recordar les baralles amb el meu pare perquè parléssim català. Vaig odiar el meu pare.

3) Anava en un col·legi franquista i cantàvem el "cara al sol" i resàvem.

4) Clar, però com ho feia amb tanta ràbia jo no ho entenia. També hi havia amor.

5) És com si hagués estat segrestada.
 
6) Recupero el meu pare perquè ja no hi és.
 
7) I de moment no puc parlar més. Gràcies per contestar

I aquí acaba. Repasso els tuits i em commoc representant-me la història i els personatges, com en són de víctimes dels odis aliens, amorals, immensos, absurds.

A Franco no li perdonarem mai la guerra, els morts, la destrucció. Tampoc els vuitanta anys de foscors repartides en tres generacions.

Canviem-ho per sempre, ara que podem.

Els eixos electorals, o en defensa d'ERC.

Aquest cap de setmana hem assistit a l’anorreament, per enquesta, de la força guanyadora a les darreres eleccions, a l’hora que s’entronitzava una força nova a qui just ara li coneixem la gent i a qui amb prou feines li coneixem el programa. Sense valorar els enquestadors, a qui la realitat posarà a lloc, sí que vull incidir en el debat sobre els eixos en què s’hauran de moure les eleccions municipals del 24 de maig. Avui Vicenç Villatoro deia per ràdio que demà publicarà un article on reflexionarà sobre els eixos que vertebren la política catalana. Avançava entre eix dreta i esquerra on col·locava el PP i BCN en Comú als que enfrontava a l’Eix sobiranista, on col·locava CiU. Tot plegat feia desaparèixer ERC, i repetia l’estratègia de l’enquestes. Potser m’he malfixat i demà, a l’article del Villatoro, ERC brillarà com es mereix. Disculpeu-me si així és. En tot cas he aprofitat per fer una reflexió sobre els eixos i aquí va:

1) Espanya – Catalunya.- Hi ha qui diu que no són excloents, que tots dos poden simultaniejar-se. Opino que, per cultura o per canons, Espanya anul·la qualsevol cultura que no sigui castellana, i ha convertit el Tribunal Constitucional en un braç armat contra tot allò que fos català. Es parla d’evitar posicions unilaterals, quan la unilateralitat ha estat espanyola que han fet del noïsme una religió i de la Constitució una eina contra la democràcia i contra Catalunya.

2) Dreta – Esquerra.- Aquest tothom té clar que són excloents, els de la dreta practiquen el liberalisme model “salvi’s qui pugui”, mentre que els de l’esquerra són més d’ajudar a solucionar els problemes de la gent. En aquest eix l’esquerra defensa polítiques de solidaritat a partir de la distribució de la riquesa amb la càrrega fiscal. La dreta tendeix a la insolidaritat de pagar pocs impostos i evadir riqueses a paradisos fiscals.

3) Creatiu – utòpics. Aquest eix és més personal. Parteix de la tesi que la riquesa no creix en els arbres i que cal treballar-la per tenir-la. Quan Marx parlava del Capital no parlava de la gènesi, sinó de la distribució. De manera que els països marxistes van empobrir-se ràpidament perquè ningú no els havia dit com havien de generar la riquesa. L’Eix creatiu aposta per economies industrials, productives i de recerca. Mentre que l’eix utòpic aposta per economies de rendes, d’especulació i de drets. Els primers són emprenedors, els segons són rendistes. Els primers són els únics que aporten valor a l’economia.

A la llum dels tres eixos com ens situem les diferents opcions polítiques que es presenten a les municipals.

Català, dreta, emprenedora: CDC

Espanyol, dreta, emprenedora: UDC, PP, C’s

Espanyol, esquerra, emprenedora: PSC

Català, esquerra, emprenedora: ERC

Català,  esquerra, utòpica, Procés constituent

Espanyol, esquerra, utòpica: ICV, BCN en Comú, Podem

Com què tenim una crisi recalcitrant, el primer que demanarem al partit a votar és que sigui emprenedor, és a dir, que sàpiga generar riquesa o que protegeixi les forces productives que generen riquesa.

Si a més volem que la sortida de la crisi sigui solidària, i que permeti eradicar la pobresa i la marginació social, ens haurem de fixar amb partits emprenedors que siguin d’esquerra.

Però si tenim forces emprenedores i d’esquerra però tota la riquesa que generem se l’embutxaca Madrid ni sortirem de la crisi, ni serem solidaris.

Necessitem que qui guanyi sigui català, emprenedor i d’esquerres... M’agrada que, a més, sigui republicà.

23 F del quinze.

Resposta a Toni Comin

Resposta a l'article: Podem i el sobiranisme del Toni Comin publicat al diari  Ara el 17 de febrer de 2015 

1) Podemos no és un soci fidel, té un discurs poc constant. Massa lligat a tacticisme i càlcul demoscòpic.

2) Podemos potser guanya les eleccions espanyoles, però en no tenir la massiva participació favorable de Catalunya, que si tenia el PSOE amb el PSC, no es farà amb una majoria de govern.

3) Sense un PODEMOS amb majoria de govern, l’escenari espanyol seria de pacte constitucional del PPSOE. El PP suavitzarà maneres i el PSOE s’escorarà a la dreta per acontentar la troica. La proposta de llei contra la  jihad, la successió monàrquica i el frontisme contra Catalunya demostren ja aquest pacte.

4) La ruptura espanyola és impossible, la seva Constitució no permet cap reforma. L’encaix català només serà possible des de la repressió, a un nivell que Generalitat podria gestionar. El camí del no retorn ja és real. La història dubtarà en quin dels onzes de setembre fou, o si fou el 9 de novembre; però el retorn és impossible. Comentar que a Espanya hi ha nivells de catalanofòbia que rallen el racisme i que s’amplifiquen en els media més massius.

5) Ara votarem el 24 de maig a les municipals, és probable que es consolidi la representació sobiranista en els ajuntaments, i aquells ajuntaments que abans del 9N declaraven per al dret a decidir, ara decidiran independència. Potser a Espanya Podemos brilli a les CCAA on es presenti, però a Catalunya la seva representació serà testimonial.

6) Després de les municipals tot fa baixada cap el 27S, serà plebiscitari, guanyarà el sobiranisme i només cal saber si tindrem més vots que l’unionisme per tenir el mandat democràtic i fer la  proclamació d’independència. Amb el ben entès que la unilateralitat ha estat sempre espanyola que s’ha negat una i mil vegades a qualsevol proposta d’encaix des de l’any 2006 que va començar aquest infern. Perdó, des del 1714.

7) Catalunya ara ja sap que no pot refiar-se de cap pacte amb una Espanya, que té el constitucional pel mànec per incomplir-lo.

8) La sortida a l’escocesa fou denegada per un 80% dels parlamentaris. Repeteixo, 80%. Que Podemos insisteixi, allà ells, però no ens deixarem enganyar.

Gràcies Toni, per l’article, la reflexió i la resposta. Ens llegim.

Aviat serem lliures

Toni Comín

16/02/2015

Fa algunes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, un article de Jaume Asens responia a aquesta pregunta en els següents termes: “En aquest entorn [d’una part del sobiranisme català] es veu el nou actor com una mena de competidor il·legítim que ve a pertorbar el seu son. […] La veritat és que, no obstant això, el bloc independentista d’esquerres té motius per veure’l com un fort aliat”. Una conclusió que justificava en la convicció que la independència basada en “la via unilateral de la desobediència sembla poc factible”. I continuava: “Requereix, per començar, amplis suports interns i externs ara inexistents. I una voluntat ferma d’insubmissió que pocs estan disposats a assumir”. Una idea que la portaveu de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, ha explicat en altres ocasions en els següents termes: si el govern de CiU no va desobeir explícitament el 9-N, per què hem de pensar que ho farà en el futur? I sense desobediència explícita, al·lega, la via unilateral és senzillament impossible.

Des d’aquesta perspectiva, la independència només serà una possibilitat real si prèviament s’obre un procés constituent a Espanya que obligui les forces polítiques espanyoles a acceptar el dret d’autodeterminació de la societat catalana i, per tant, la celebració a Catalunya d’un referèndum similar al d’Escòcia. Un procés constituent que, no cal dir-ho, des de Podem consideren que només ells volen i poden liderar. En aquest sentit, és lògic que Podem es presenti a Catalunya com un “fort aliat” per al sobiranisme, en la línia del que la mateixa Ubasart va dir ahir a RAC1.

Al mateix temps, l’article d’Asens apuntava sinergies també en el sentit contrari: “Assestar un cop mortal al règim [espanyol] sense comptar amb les esquerdes obertes a la perifèria no és un pla senzill d’executar. Els dos projectes [la ruptura a Espanya i la independència a Catalunya] estan condemnats a fer-se costat mútuament més del que molts s’imaginen”.

Crec que mereix ser considerada la tesi segons la qual els dos processos constituents, el de Catalunya i el d’Espanya, estan íntimament lligats i es condicionen mútuament. Des de Podem se subratlla sobretot fins a quin punt el procés constituent espanyol és convenient per al procés constituent català. Però crec que és tan o més rellevant l’altre sentit del vincle. Si la independència de Catalunya comporta, per definició, una ruptura amb l’ statu quo espanyol, ¿no la converteix això en una condició com aquell qui diu imprescindible de la ruptura amb aquest mateix statu quo que promet Podem?

Podem té com a objectiu “fer fora la casta”, per dir-ho en el seu propi llenguatge. Dit tècnicament: una regeneració radical del sistema polític espanyol. A més -i en un ordre diferent de prioritats- ha proposat una reforma del model territorial que permeti als catalans exercir el dret a decidir. En relació amb això, tal com ha explicat Pablo Iglesias en diverses ocasions, no amaguen el seu desig que els catalans decideixin seguir a Espanya -la nova Espanya que ells proposen.

Però Podem, tot sol, no podria aconseguir cap de les dues coses. Per fer fora la casta necessita aliats. I aquests aliats no seran el PP, òbviament, però sembla que tampoc el PSOE. Per mantenir Catalunya dins d’Espanya, ni que sigui de manera democràtica i respectant la seva llibertat nacional, també necessita aliats. Però no seran ni ERC, ni la CUP, ni tampoc CDC.

Per això Pablo Iglesias i els seus tenen un complicat dilema. ¿Amb qui s’han d’aliar? ¿Compten amb les forces del sobiranisme d’esquerres per tombar la casta espanyola? En aquest cas, han de ser conscients que aquesta aliança farà més difícil, si no impossible, l’altre objectiu -a saber, l’encaix de Catalunya dins d’Espanya-. ¿O bé busquen una aliança per mirar d’assolir aquest segon objectiu, per exemple amb el PSOE? Aleshores, el propòsit de “fer fora la casta” quedaria notablement difuminat, en la mesura que ells han estat els primers a identificar la casta amb el règim bipartidista espanyol -i, per tant, també amb el PSOE.

En síntesi, Podem no pot trobar uns mateixos aliats amb qui fer realitat tots dos propòsits: els aliats que té a disposició fan que aquests dos objectius siguin gairebé incompatibles. Així doncs, haurà de triar amb qui s’alia i, per tant, quin dels dos objectius procura. O, dit al revés, haurà de decidir quin objectiu vol prioritzar i, en funció d’això, triar aliat.

Els dos processos constituents -les dues ruptures, l’espanyola i la catalana- són potencialment complementaris, però només ho seran efectivament si es compleix una condició: que cap actor no obligui l’altre a renunciar als seus objectius. Només ho seran efectivament si Podem no posa traves al camí cap a la independència i si el sobiranisme català no posa impediments a la “jubilació de la casta”.

Fem plebiscitàries les municipals.

La independència és un procés no un acte puntual. Hi ha hagut i hi haurà pujades i baixades a l’ànim, però tots tenim clar que hem travessat i confirmat el camí del no retorn: Eleccions, onzes de setembre i 9-N. En sis ocasions, mínim, hem superat per nombre i legalitat un unionisme que, sense cap proposta, intenta imposar-nos per llei uns sentiments que ja no compartim.

Les municipals del 24 de maig són una baula més en el procés. No hi ha millor estructura d’estat que uns ajuntaments sobirans i sobiranistes que acompanyen la il·lusió de la gent. Em vénen a la memòria aquells quatre ajuntaments mal contats que no van facilitar que la seva gent votés el 9-N, però també els nou-cents restants van sí donar suport al dret a decidir, al Govern i a la gent voluntària que posaven les urnes perquè tots decidíssim. Aquells ajuntaments van fer que Rajoy no s’atrevís a ordenar ni enviar ordres en contra i va perdre el territori.

Ara ja hem fet el pas, no parlem de dret a decidir, parlem d’independència, parlem de respecte a la nostra cultura i llengua, parlem de promoció per a les nostres empreses, parlem d’ocupació per als nostres aturats, parlem de dignitat per als vulnerables, parlem d’educació i oportunitats per als joves, parlem de la salut de tots, parlem d’invertir en infraestructures que generin riquesa i articulin el territori, parlem de tenir un estat amic i amigable, parlem de desempallegar-nos d’un estat enemic que any rere any ens roba 16 mil milions d’€ i ens boicoteja les nostres iniciatives, parlem de construir un futur transparent sense enfangar-nos en unes maneres de fer que s’han demostrat fraudulentes i corruptores, parlem d’una justícia independent al servei de la gent.

Fem que les municipals del 24-M siguin plebiscitàries, votem les llistes independentistes, consolidem el punt de no retorn en el territori i donem-nos l’esperança i l’oportunitat que Catalunya mereix. Aplanem el camí cap el 27-S que farem definitiu.