Aquí l'únic que cal sufocar són els seus fogots, senyor Ministre

Repasso en el diccionari.cat el significat de la paraula "sufocar" i les seves tres accepcions:
1) Impedir o dificultar la respiració a algú.
2) Apagar o extingir, que pot servir per un foc o per un tumult.
3) Avergonyir algú.

Poques vegades les tres accepcions de la trobes una paraula que en totes tres accepcions defineixi tant bé l'objecte que pretén definir.

1) A Catalunya se’ns asfixia, no d’ara, des de fa 300 anys. Bé de tant en tant arriba un mil homes mesetari, i a més ens arcabussa, enforca, bombardeja, ... Però, llevat d’aquestes habituals excepcions l'asfíxia no passa de ser financera, és a dir, una aplicació abusiva d’impostos, peatges o inspeccions fiscals realitzades per una hisenda espanyola que, incapaç de fer treballar massa gent a les espanyes, fot mà al “patacada a la mula que més tira” i a cobrar dels catalans que com deia el poeta Joan Sales, són imbècils.

2) Pel que fa a l'extinció dels incendis o dels tumults, el més curiós de la Catalunya dels imbècils, insisteixo en el sentit de Joan Sales, és aquí ni hi ha incendis, ni tumults. Ens limitem a aixecar-nos d’hora ben d’hora; anar a la feina, els que tenim la sort; produir la nostra humil part del PIB, escoltar a ràdios i teles que ens diuen que som nazis, lladres, feixistes, extraterrestres, il·legals, antidemocràtics, ... i anar fent. Som un poble de silencis continguts, que de tant en tant sortim a passejar estelades tan pacíficament que no necessitem que ningú ens sufoqui.

3) La part d’avergonyir ja dóna més de si, perquè n’hi pels dos costats, per poca vergonya que es tingui i pocavergonya que se sigui. Des del punt de vista espanyol no els avergonyeixen les mentides sobre les balances fiscals; els impostos d’inversions que només fan que llençar diners a les espanyes de projectes absurd perque els de sempre cobrin comissions vergonyants. No senten cap vergonya del franquisme assassí, que encara justifiquen, subvencionen, homenatgen i respecten com si fos de missa. No senten cap vergonya dels borbons que els representen tot i el vergonyós enriquiment per, hom diu, pagat cada vegada que posàvem benzina als cotxes. Ni tenen vergonya de votar amb majories vergonyoses un partit de sobresous, comissions i seus fetes de diners negre. Ni tenen cap vergonya en utilitzar el vergonyós estat amb les seves estructures (fiscals, judicials, policials, militars, ...) contra la voluntat cívica, democràtica i ferma del poble català.

Per part catalana les vergonyes són més limitades, però també ens fan envermellir: Haver tingut de referent una casta pujoliana tan casta com les seves, ni millor ni pitjor. Tenir una partits polítics a l’alçada de l’espardenya de set betes, barallant-se pels matisos metre les espanyes foten totes les seves vergonyes per sobre. Creure i votar polítics tercer viïstes que viuen en Palace de les molles del boicot contra Catalunya. Creure i votar polítics revolucionaris incapaços de veure, davant dels seus nassos, la revolució més cívica, multitudinària, democràtica i ferma de tot el món; mentre abanderen la seva revolució de misèries, que demana permís i perdó al feixisme per ser i pensar el que són...

Per tot això li dic senyor Margallo aquí l'únic que cal sufocar són els seus fogots.

Perquè n'hem de dir DI, i no DUI: the dark side de la U.

Una constant en els meus darrers dos anys d'intens activisme internacional a favor del procés ha estat la meva obsessió per fer servir a cada moment i a cada país la terminologia correcta. L'adequada. La que conté aquella connotació que en aquell idioma vol dir justament aquesta idea que volem transmetre, i no una altra. El dia que vaig rebre un dossier de premsa d'una entitat de cuyo nombre no quiero acordarme on pretenien vendre a Alemanya el sobiranisme com a "nacionalisme català tradicional", em van caure les calces a terrra -amb perdó, però ja m'enteneu: suor freda, tremolors, maleir Sant Google Translator... Sí, amics, es pretenia vendre "nacionalisme català tradicional" a Alemanya. Una gran, GRAN idea. Aquell dia vaig decidir que no només es tractava de fer pedagogia dins la casa, sinó que era URGENT fer-la a fora. Perquè és tant fàcil cagar-la presentant el moviment social que ha impulsat el procés amb el terme culturalment equivocant i fer-nos quedar com a addictes a un règim passat associat encara a la llengua que parlo cada dia amb els meus conciutadans actuals, que cal pensar-ho molt -molt- a l'hora de posar cada paraula. Com a políglota nata, sempre he odiat les traduccions literals. No tenen sentit, i menys a l'hora de vendre un procés tant sensible, diferent i nou com el nostre, on cal mesurar matisos i traduir en funció de la cultura/història/background del teu públic objectiu. I cal dir amb orgull que és quelcom molt cuidat per algunes organitzacions que entenem que la traducció és molt més que simplement traduir: és fer comprensible el missatge adaptant-lo minuciosament al context del teu destinatari. I aquí a casa nostra és un luxe comptar amb Mestres com Miquel Strubell, Liz Castro, Patrick Roca o Krystyna Schreiber que, apunteu, són alguns dels Jedis de la traducció del procés al món.

Per tot plegat, des del 2014 batallo inclús entre els meus per fer-los entendre que NO podem parlar de DUI, sinó de DI. A banda que ens estalviem la conyeta fàcil que farien servir els trolls habituals més lligada a la contracepció que a la creació d'un nou país, és imprescindible que tots fem una reflexió sobre el concepte "unilateral". Què és la Unilateralitat? Unilateralitat és passar-se pel forro l'"Apoyaré" d'un President i tombar els anhels de tot un poble i llei d'un Parlament elegit democràticament. Unilateralitat és anul·lar una llei de pobresa energètica sense preguntar-te a qui perjudicarà realment, per cert, a la gent sense recursos a qui per altra banda t'omples la boca dient que són la teva prioritat. Unilateralitat és prohibir un referèndum com el del 9N, passant per sobre de la voluntat del 80% del que volen els ciutadans. 

Senyors, siguem seriosos: nosaltres no som aquesta gent que truquen de matinada i sabem perfectament què volen perquè fa massa temps que els hem clixat. Nosaltres NO som unilaterals. Nosaltres justament hem trucat tants cops a Madrid que ens ha caigut el pom a terra, de desgastat que ha quedat. Nosaltres hem intentat el diàleg fins la sacietat, encara sabent que a l'altra banda del fil ningú escolta o qui hi ha juga al Candy Crush. Nosaltres som aquests bona fe que paraven la galta fins que vam decidir que the broquil is over, my friend.

El meu admirat Mestre Strubell va explicar-nos una vegada la importància del llenguatge en positiu, el SÍSÍ -el mateix que vam defensar el 9N. I com no podíem parlar de DUI perquè als britànics els evoca el malson de l’Ian Smith a Rhodèsia (a mitjans dels 60). Aquell dia em van saltar les llàgrimes de l'emoció i d'aleshores tinc davant la porta de l'entrada l'estora vermella fins el carrer per quan es digni a trepitjar casa meva.

Ens hem diferenciat justament del #PaChuloYoStyle perquè som així, constructius, positius. La revolució dels somriures. A banda que és de sentit comú que totes les declaracions d'independència, des de la d'Estats Units fins la del darrer indret remot del món, s'han fet sense demanar permís a ningú. Per què, com a poble, l'hauríem de demanar nosaltres? No, amics. No volem una DUI. Volem una DI com un piano. I per cert, la volem aviat, que se'ns covarà l'arròs a aquest ritme...

Mireia

20D: operació Dream Team a Madrid

▲ 27S superat
▲ Majoria de parlamentaris a la Ciutadella
▲ Carme Forcadell, líder de la societat civil que ha dut el país fins avui, presidenta del Parlament

Pantalla superada, nois. I ara què? Quin és l'altre drac?

Dissabte vaig rebre per sorpresa la papereta com a resident exterior CERA de part dels amics de la Junta Electoral provincial per facilitar-me el demanar el "voto rogado". Diu que així podré votar a la propera cita amb les urnes en el que encara avui és l'estat on tinc dret a vot. Mentre l'obro, penso, "caram, no m'ho van enviar pas pel #27S.... quin interès, de sobte, no?".

20D. I ara què he de fer? Arrufo el nas. Llegeixo els companys virtuals de tertúlia política Eduard Cabús, Pere Garriga i Sergi Tarrés. Hi anem o ke ase? No dèiem que desconnectàvem? Què coi hi pintem a Madrid? Als catalans ens encanta discutir-nos per tot, és marca de la casa, i en un cas tant delicat hauria estat estrany no tenir polèmica entre la cantera, reproduint en certa manera la que estem vivint al Parlament amb la negociació CDC-CUP o al mateix consell de govern. Estem de crispetes permanents, som així.

Em torno a mirar la missiva electoral. Terminis, documentació per presentar, posar el ciri a la Mare de Déu del Bodensee perquè arribin les cartes i les butlletes i ho facin a temps, per si de cas.... val la pena? Jo mateixa vaig defensar la Via Claver del Mestre Somatent fa mesos. Ho veia clar: 27S, desconnectem i anem tirant, tu, que tenim pressa.

Però llavors de sobte me n'adono. I sospiro davant la realitat evident: cal ser a Madrid. Perquè cal una delegació com la que el dia de demà enviarem a Nacions Unides o davant les institucions comunitàries. Que vagi a representar-nos-hi. Cal dir ben alt i clar, les 24h del dia des dels lleons, "Ei, senyors, que ja tenim agència tributària pròpia". "Tenim aquestes noves lleis i encara que ens les tombin les pensem aplicar, els agradi o no". "Mirin, hem pensat en aquest repartiment de les obres d'art del Prado, si de cas els hi deixem una setmaneta, aquí sobre la taula, perquè se'n facin a la idea". Hem de tenir una delegació a Madrid que ens representi com a país, amb tripulació potent que els parli en nom nostre. Sense plasma ni kilòmetres pel mig. Cara a cara i sense por. Que els deixi clar dia a dia, pal a pal, que sí. Que marxem. Que se'n facin a la idea, que tenim tota la potestat al Parlament i que sayonara baby, ja no ens fa por res perquè hem passat pantalla.

Però no, clar.... No s'hi pot enviar segons qui, oi? Ja tenim en Rufián i Tardà per les esquerres més reivindicatives, pujant per un lateral del camp, direcció porteria. I per la dreta, quins jugadors hi posarem? Homs i algú de societat civil? Mmmmmm.... de debò? Tindrem festival diari 3% d'aquí al 20D. Aneu a comprar sal de fruita per anar digerint-ho i així l'amortitzeu per Nadal. Tindrem un Ciudadanos pujat de fums -i reforçat per un PP decadent- que pot esdevenir 1a força catalana al Congreso. Ens ho mirem amb els braços creuats? O som més astuts i procurem fer un dream team també per la banda dreta del camp, que pugui arribar davant la defensa i el porter al mateix temps i força que el valent equip republicà? Noms que sonen: algun@ advocad@, jutge, acadèmic, periodista potent... qui pot unir de nou la força dels catalans?

Avís al lector: ara és quan els més "converts" es dividiran entre els qui se'ls cau el mòbil o la tablet a terra, de l'ensurt (o emprenyats), i els qui seguireu, encuriosits: El Dream team passa sempre per posar el millor líder al capdavant. Y lo sabes. I aquest és avui el President. Tenim de fa setmanes la negociació bloquejada al Parlament? Per un nom? Aturarà un nom tot el procés? De debò? Ho deixareu morir, senyors polítics? Per l'entestament d'uns i altres? De debò??? Jo el vaig votar. Vaig votar el President Mas. I ho tornaria a fer amb els ulls tancats. Perquè era la millor aposta.

Artur Mas. El president més valent de la democràcia, el qui ens ha permès votar posant en risc la seva pròpia posició. Qui millor que ell? L'ataquen perquè el temen. Ni se l'esperen a Madrid. I és dels pocs que els pot planxar a tots. PLANXAR. El nostre Sant Jordi, el tenim davant dels nassos, i seguim barallant-nos de manera estèril. Internacionalment -i aquí, és la meva especialitat des de fa més de 10 anys, vull dir que sé de què parlo-, és un dels millors actius que tenim, després del Barça, la ville de Barcelona i alguns futbolistes o icones culturals. S'entendrà perfectament que encapçali delegació catalana a Madrid per plantar cara i evidenciar la nova fase, la del tractament d'igual a igual, de país a país. I s'entendrà que s'opti per desencallar la negociació amb la CUP posant Romeva, Junqueras, o perquè no, Amadeu Altafaj. Apunteu el nom, encara que ell no vulgui a priori marxar de Brussel·les, seria una molt bona alternativa.

Aquest és un moment delicadíssim, un atzucac que es pot convertir en el dia de la Marmota post 9N II. I no hi podem tornar. Com expliquem als nostres fills que ens entestem a caure sempre en els mateixos errors, que no vam saber gestionar correctament la victòria del 27S, tal com escriu l'admirat Cotarelo? No deixem decaure els ànims i les energies, aprofitem la força de la onada, no deixem que tot mori per un nom o l'altre ni passar més dies. El mateix president Mas va dir (i crec que va ser sincer quan ho va fer) que ell podia ser el primer o l'últim. El segueixo volent de primer. Ell ha de ser el capità de la nau que al costat de la que ens porta a Ítaca encari els atacs pirates. Vull sentir orgull quan els deixi sobre la taula, davant dels nassos, cada resolució del Parlament, cada nova llei, fins l'anhelada Declaració d'Independència.... I després, bon vent i barca nova, que m'esperen a sopar a Catalunya.

Sisplau President, segueixi liderant pensant en el país primer. Segueixi fent Història, de la que ens posa la pell de gallina. El proper 20D, lideri el Dream Team cap a Madrid. Ens ho juguem tot, fem el cop d'efecte i acabem amb discussions que només desgasten? El país el seguirà. Només així la gent s'animarà a votar. Plantem cara, capità!

Mireia

Per què ens hem de presentar el 20D?

Segueixo llegint comentaris de gent que opta per l’abstenció a les properes eleccions generals del 20 de desembre. Se senten desconnectats, que ja no votaran més a governs de Madrid. que ja som un Estat, que hem de negociar d’igual a igual l’estat veí... El darrer article llegit és A Madrid me’n vull anar, vols venir tu Rabadà? publicat ahir mateix, quan encara era octubre, i va signat per l'amic Pere Garriga que relaciona la nadala amb la data de les eleccions.

No repetiré els 15 motius de l'article de Gabriel Rufián: Motius per presentar-se a les eleccions espanyoles, que responen l’article del Pere, però sí que vull aprofundir en cinc aspectes claus, lligats als resultats de participar o no a les eleccions del 20D.

A) L’abstenció no servirà de res. CDC i ERC ja han dit que es presenten, probablement amb els seus socis escindits de formacions unionistes: Demòcrates, Avancem, MES, ... . No hi ha cap partit que defensi l'abstenció obertament. Que la CUP opti per no presentar-se és diferent a fer campanya activa per a l'abstenció. Assemblea i Òmnium es mullaran menys del que es van mullar el 27S, però acabaran fent actes i comunicats demant-nos que votem els partits que defensen la independència de Catalunya. Els partidaris de l’abstenció no tenen partits darrera ni els grans moviments socials que s'han teixit amb la independència: Assemblea, Òmnium, Súmate... Van a contracorrent i no seran visibles a la nit del 20D. Un exemple: Encara que el 12% dels catalans (més de 600.000) optés per un acte conscient i militant d'abstenció, "només" es passaria del 77’44% del 27S al 65% que de mitjana s'està fent a les Generals. És a dir, l'abstenció no tindria cap impacte per a la independència. Perdoneu-me l'autoreferència, però hi ha un altre apunt en aquest mateix blog on en parlo.

B) El fet que a les Generals vagin separats ERC i CDC obre una opció clara a C’s de guanyar a Catalunya. La qual cosa esvairia el somni d’independència per als propers 20 anys, com això ja ho vaig publicar en forma de tuits, em limito a transcriure l’argument:
1) La suma ERC i CDC va tenir 1.620.973 vots, C's 734.910. A les generals pot passar que C’s quedi primer, ERC segon i CDC tercer.
2) Això passarà si l’electorat del PP s'adona que Rajoy pateix una malaltia degenerativa i fa vot útil a favor de C’s.
3) També pot ajudar a fer vot útil per a C's recordar que la Chacón dels desnonaments exprés, s'ha estat molt més al Carib que al Congrés.
4) Més vot útil per a C’s vindrà del record de Pepe Zaragoza, del PSC que ven les seus, ajudant la Camacho amb l'afer de la Camarga.
5) Ves que aquest C’s de vot útil no rasqui vots dels que tot ho PODEN, però que no PODEN aprovar res de res a l’Ajuntament de Barcelona.
i 6) Però C's guanyarà gràcies a què som imbècils (sentit de Joan Sales) i no anirem a votar perquè no cal, o perquè no és bo, o perquè...

C) Un escenari d'abstenció massiu facilitaria que Duran i Lleida tornés a tenir escó al Congrés i llit al Palace, no s'ho mereix, per la seva deslleialtat amb Catalunya i perquè és un vulgar corrupte amb sentència i mentida inclosa. David Fernández ho resumeix de conya en dos recents tuits:
1) I la darrera sobre corrupció. "Sin sentencia no puedo decir nada más" (Duran i Lleida) Treball, Turisme i Pallerols: condemnats. Què hi dius?
2) La Santa hemeroteca diu això. Paraules... Facta, non verba. Està demostrada a Treball i Turisme.

D) No vam guanyar el plebiscit del 27S, bé, de fet és no ens el van deixar fer. Vam guanyar unes eleccions plebiscitàries que ens donen els escons i el mandat democràtic per fer un Procés Constituent; però no tenim els vots necessaris per fer una DUI. Com aquest principi és defensat per la CUP que va fer 336.375 vots i compta amb 10 parlamentaris, no cal fer més debats per saber on som. Hem tingut sexe amb “coitus interruptus”, no ha estat malament, però haurem de seguir movent malucs si volem un clímax complert i una independència definitiva.

E) Un dels arguments de l'abstenció a les Generals és la por a què l'independentisme no guanyi, perquè mai no s'ha guanyat a les Generals. Si no guanyem eleccions oblideu la independència, la democràcia funciona així. L’amic Pere Garriga ho resumeix dient: “Quan algú vulgui veure en el resultat del 20-D com està l'independentisme a Catalunya, plorarà molt fort”. Doncs sí, plorarem fort, i pensarem que hem perdut i que ens queda molta feina per aconseguir un país lliure, passarà alguna setmana, ens lleparem les ferides, i ens tornarem a aixecar, cansats, potser sí, però només els cansats fan la feina.

Tot plegat només és opinió, no tinc gaires certeses i el vot és prou personal com perquè cadascú en faci el que vulgui. Jo votaré.

L'independentisme de la FAES

Fa un parell d'anys que dono voltes a la possibilitat que fos la FAES de l'Aznar la que vol separar Catalunya d'Espanya a qualsevol preu, i cada vegada més els esdeveniments semblen anar confirmant aquesta hipòtesi, sobre el paper, totalment absurda. La FAES és un think tank, és ha dir el contenidor de saviesa que el PP fa servir per definir les seves estratègies. L'hem de pensar intel·ligent i pels resultats del PP eficaç. Quan una organització intel·ligent i eficaç fa coses absurdes i les fa al llarg d'un important període de temps, és fàcil pensar que no són absurdes i que obeeixen a una voluntat encoberta de l'organització, a una agenda oculta que li determina els objectius i activitats.

Pel que fa a Catalunya la FAES-PP va fer un important involució en el desenvolupament autonòmic, i si no feia gaires anys votava a favor de la immersió lingüística en el Parlament català, a partir del 2005 comença a declarar-se'n hostil i comença a confrontar-hi famílies i escoles. No va trigar gaire a fer un boicot als productes catalans, en especial al cava, després va començar amb una recollida de signatures contra un Estatut que estava aprovant a la resta de Comunitats autònomes. També va manipular la composició del Constitucional, fins fer-hi president un militant seu, i deixar-la més com a inquisició que com àrbitre imparcial que ajuda el progrés amb una lectura oberta de la Constitució. Fou aquell Constitucional groller i absurd el que va votar contra un Estatut aprovat per dos Parlaments i un Poble. Aquell dia, tan celebrat pels militants del PP, va morir Espanya, com el arbres sí, a poc a poc, però aquell dia aquell tribunal va matar un Estat, i qui sap si en va fer un altre. 

En paral·lel de la manipulació del Constitucional el PP va fer tot un seguit d'accions contra Catalunya que va anar quallant en territori espanyol en una desacomplexada catalanofòbia que recollia aquella tradició atàvica de la cultura castellana, que sempre que ha tingut oportunitat s'ha acarnissat contra els catalans. Ho definia Machado amb aquella frase definitòria de "Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora". Les accions van ser des de la recollida de signatures contra l'Estatut, la sistemàtica denúncia contra el català, el boicot de les inversions a Catalunya, el boicot encobert o palès a les empreses i productes catalans. La denúncia al Constitucional amic de qualsevol llei, ordre, norma o suggerència que fes el Govern o el Parlament catalans, per esbombar l'acció de govern, per arrasar des del tribunals el que no ha tingut mai a les urnes catalanes.

La part més miserable de la FAES amb el seu govern del PP,  ha estat, i és, la ignorància de tota demanda, reivindicació, manifestació catalana. Les més multitudinàries, constants, cíviques i creatives de la història de la humanitat, però que els ínclits ministres de Madrid s'han limitat a ignorar, menystenir i insultar... en definitiva per provocar o bé la fugida de Catalunya d'una Espanya intolerable, o bé l'assimilació de la cultura i llengua Catalana fins a convertir-la en residual. Sembla que el poble català s'ha decidit més per marxar que no pas per deixar morir aquesta nostra manera de ser i de fer, que paradoxalment, tanta riquesa ha aportat al territori.

També crida molt l'atenció el PSOE en tot aquest jocs de disbarats, que va portat pel seus líders més espanyolitzadors ha anat passant de tenir una oposició tèbia, a un silenci clamorós i ha acabat amb un complicitat miserable del dictat d'un PP cada vegada més radicalitzat en la seva catalanofòbia.

El per què la FAES té la ferma voluntat d'independitzar Catalunya és el contingut de les dues sèries de tuits dels dies 12 d'agost i 28 d'octubre de 2015 els quals recullo i contextualitzo en aquesta segona part de text.

La  primera emissió de tuits es va fer el 12 d'agost de 2015, en aquell moment no els vaig saber encadenar per la qual cosa per llegir-los s'ha d'anar d'un en un:

1- Els ideòlegs de la independència de Catalunya, des de la mirada espanyols, són la FAES, sinó no s’explica l’assetjament i rigidesa del NO

2) Aznar no va perdonar mai que Catalunya els robés la victòria després de l’11M (atemptats a Madrid), per regalar la Moncloa a Zapatero.

3) De fet, quan el PP ha perdut eleccions ho ha fet a Catalunya. Sense Catalunya el PP hagués tingut sempre majoria absoluta.

4) El PP no és un partit d’Estat, és una partit instrumental que només mira interessos propis lícits (creixement) o il·lícits (màfia)

5) Que el PP no és un partit d’Estat ho prova que no va votar ni la Constitució ni de l’OTAN i l’ús partidista de la lluita antiterrorista

6- L’encaix de Catalunya a Espanya és basa en l’espoli brutal que permet benestar social a regions totalment improductives.

7- La paradoxa és que quan més improductiva és una regió més #catalanofòbia i boicot verbalitza.

8- Si al PP l’estat l’importa una merda, l’estat del benestar mitja. Recordeu aquell “que se jodan” de la Fabra per als aturats.

9- Amb una Catalunya independent, el principal afectat a Espanya seria el benestar de la gent més vulnerable, però són els que voten PP

10) El silenci del PSOE en tot aquest muntatge és conseqüència del repartiment d’espais de poder i de corrupció.

Per compensar la dificultat de lectura, vaig publicar un Storify el 18 d'agost de 2015 que permet llegir d'una tirada còmode el contingut de tots 10 tuits.

Amb petites matisacions i una ampliació a 12 tuits vaig tornar a publicar l'argumentari de la provocació de l'independentisme per part de la FAES el dia 28 d'octubre de 2015. Aquesta vegada sí que vaig utilitzar la tècnica d'encadenar els tuits de manera que és molt fàcil la lectura de tots ells, només invocant-ne un, no va caler publicar cap altre strorify.

1- La independència de Catalunya ha estat deliberadament provocada i volguda per la FAES, sinó no s’explica que siguem onsom.

2- Aznar no va perdonar que Catalunya li prengués una Moncloa segura i li donés a Zapatero, després dels atemptats del'11M a Madrid (2004).

3- És a partir del 2004 que la FAES trenca el consens constitucional i inicia l'assetjament comercial, polític i judicialcontra Catalunya.

4- En una Espanya sense Catalunya el PP hagués tingut quasi sempre majoria absoluta.

5- El PP no és un partit d’Estat, és un partit que es mou per interessos propis i funciona com una organització criminal, tipus màfia.

6- El PP no és un partit d’Estat, no va votar-la Constitució, ni l’OTAN. Des de l'oposició no va ajudar mai el PSOE contra el terrorisme.

7- L’encaix de Catalunya a Espanya és basa enun immens espoli que permet un cert benestar social a regions totalmentimproductives.

8- La paradoxa és que quan més improductiva ésuna regió més #catalanofòbia verbalitza.

9- Al PP l'estat no l'importa i l'estat delbenestar menys. La seva política social la resumí la Fabra amb el “que sejodan” als aturats

10- El PP tant li fot Catalunya, sap que mai no la governarà i que no hi podrà col·locar la seva casta corrupta.

11- Amb una Catalunya independent, elprincipal afectat a Espanya seria el benestar de la gent vulnerable, però jasón els que voten PP.

i 12- En aquest muntatge el PSOE ha quedatsegrestat pel discurs i s’ha de conformar amb molles de poder i de corrupció.

La muntanya de Mahoma o la percepció internacional del procés filtrada per Madrid

El febrer de 2008, el Centre d'Estudis Jordi Pujol va organitzar un interessant seminari "Catalunya als mitjans de comunicació estrangers" per tal de reflexionar sobre el tractament de la realitat del país als mitjans internacionals. I es va confirmar que el sedàs dels corresponsals, residents en la gran majoria a Madrid, dificultava moltíssim que la informació es presentés des d'un context propi, i no passat pel filtre de la realitat percebuda des de Madrid, amb el soroll incessant de la caverna i dels governs de torn per qui la qüestió catalana ha tingut sempre uns prejudicis que contagia fàcilment als grans mitjans del regne. Recordo especialment com el mateix Pujol va subratllar com n'era de dramàtic que els corresponsals coneguessin tant poc o s'acostessin tant poc a Catalunya, per intentar explicar el relat des de la realitat local i sense el prisma madrileny.

Per això quan el 2012 la Generalitat va posar en marxa el programa Eugeni Xammar de comunicació internacional i relacions públiques, vaig pensar que havien tardat 4 anys en adonar-se que calia posar-hi remei, però que ara sí que es faria el pas. El programa, primer dirigit per Martí Estruch i posteriorment per Jaume Clotet, persegueix la "projecció internacional de Catalunya a través d'un contacte permanent i fluid amb els mitjans de comunicació d'arreu del món". És imprescindible, diuen, tenir una acció de difusió exterior eficaç, un "diàleg proper i continu amb els generadors d'opinió". La feinada feta? Molta, sens dubte. En Jaume Clotet és un puntal i ha fet una feina molt valuosa. Però miro els diaris un dia més, premsa alemanya, francesa, britànica, i tinc més clar que mai que ens hem mogut molt poc d'aquella situació que lamentava l'avui expresident, tant visionari que va ser en el seu moment, malgrat que ara hagi caigut en desgràcia. Nou anys després, segueixen explicant la realitat des de Madrid, pocs van venir ni el 27S ni l'11S, data en la que per cert no se'ls va acollir a la Generalitat com tradicionalment es feia cada Diada com a institució del Govern del país, sinó que es va voler substituir per una partidista roda de premsa de Junts pel Si, convertint-ho en l'obertura mediàtica internacional de la campanya electoral. Si, el president Mas ha fet algunes (poques, sembla que el reserven per Nacional) entrevistes a mitjans estrangers. Si, el president Mas ha publicat alguns (pocs) articles d'opinió a mitjans internacionals. Si, Diplocat fa molta feina pels poquíssims recursos que té. Si, la Secretaria d'afers exteriors ha millorat en eficiència la seva acció, passant d'una gràcies a Déu dimitida Mar Ortega (mantinguda a Berlin sense parlar alemany com a delegada del govern al país de més pes de la UE) al fitxatge estrella d'Amadeu Altafaj, el Harry Potter que aconseguirà amb la seva màgia que a Europa,quan la independència sigui un fet, es trobi una solució pragmàtica per no sortir del paraigües comunitari que tant espanta al món empresarial interior i exterior. Però és suficient tot plegat? No.

La qualitat de la feina s'ha correspost amb el bon equip de difusió internacional. Però per desgràcia, el govern va equivocar l'estratègia i sobretot els recursos. És de calaix i hauria d'haver estat la primera conclusió el 2008. Oi que viuen a Madrid? Oi que el 2009 i 2010 veus que quan els convides per Sant Jordi i l'11S només ve una petita representació, i perceps que no és suficient i t'has quedat a les escopinyes del menú? Doncs llavors: perquè hi destines tant poc equip? I perquè insisteixes en que vinguin a tu, o en visitar-los 1 cop cada dos mesos? Funciona això? Oi que no? Doncs és un senyal. El senyal que cal canviar l'estratègia. Si a 27 d'octubre de 2015 veus que els principals diaris alemanys i francesos compren a ulls clucs el relat de la Moncloa, de furgonetes i 3%, i no els has fet arribar pel que sigui el discurs de la nova presidenta Forcadell amb tota una declaració d'intencions del que farà el flamant nou Parlament d'aquest país, és que alguna cosa falla. I que cal fer una passa més.

La Generalitat no necessita un Centre Cultural Blanquerna a Madrid. Ja no, això és del segle XX per no dir que del s. XIX. Necessita una ambaixada. D'acord, diga'n una RePer (representació permanent) de Catalunya davant el Reino de España. I a dins, hi necessita dos Jaumes Clotets més, que facin no només de caps de premsa. Avui en dia així no es va enlloc. Cal fer de relacions públiques, màrqueting polític, estratègia comunicativa segmentada i personalitzada,... Cal dur a terme una campanya de seducció permanent dirigida als corresponsals, començant per les agències de notícies, l'impacte de les quals té efecte multiplicador; acollint els periodistes que acompanyen les personalitats estrangeres que hi aterren encara que sigui ocasionalment; etc. Cal fer diplomàcia a totes les ambaixades i consolats, als senyors Mastercard i UEFA que tothom sap per on es passegen de la capital de l'"imperi", als assessors d'aquell actor o cantant mundial que van de tapes amunt i avall. I sobretot, cal sortir del niu. Ser proactius. No esperar a que el teu secretari vagi a no sé quina reunió. Sinó que el Clotet que parla francès o el que parla alemany es passegin dos dies aquí, dos dies allà, per Paris, per Berlín, per Londres, per Washington, per trobar-se amb els caps d'internacional del principals mitjans, amb aquells presentadors estrella que esbrinem que són uns enamorats de Barcelona o que simplement poden tenir curiositat per tenir informació de primer mà. Igualment a països més petits però amb pes també, una Suècia, un Luxemburg, una Holanda. No pots pretendre que vinguin a tu. Agafes i vas cap a la muntanya, Mahoma, que fa 7 anys que saps que t'espera.

O el nou govern aposta molt més clarament per la projecció internacional, o no ens en sortirem. Fracassarem a nivell de relat exterior. Ric sovint quan veig alguns digitals fer autobombo: mireu que hem fet uns castells a Londres, mireu que la pàgina 53 del diari diu a la línia 23 que Catalunya no sé què, mireu que avui hem comptat 18 articles que parlen del procés. A quanta gent arriba això a fora, realment? Qui va veure els castellers a fora? Qui es mira la lína 23 de la pàgina 53 del diari? I em direu, "però si el món ens mira, si sortim a molts mitjans americans i europeus!" Si? De debò? Som tant autocomplaents que ens hem arribat a pensar que els articles favorables eren magnífics, sense voler obrir els ulls al fet real que per cada article mitjanament en positiu en surten el triple de regulars i de negatius. I l'impacte d'aquests segons és una barrera enorme a la consolidació de la bona reputació del que ha de ser un nou actor mundial.

Cal un Ministeri d'Afers Exteriors propi que faci evident la desconnexió, i un equip de difusió potent, recursos humans i econòmics, veu pròpia a Madrid i traslladant-la allà on se signen les editorials sempre que faci falta, en tot els idiomes necessaris. Perquè sinó, no hi arribem. Es queden amb tres fotos si tenim sort. La de la diada, la de la votació (9N, 27S)... i la de les furgonetes de policia, corrupció i 3%, que aquesta setmana impregna ja diverses capçaleres de pes on s'ha intoxicat i no s'està aplicant intent d'antídot. Qui sap a fora que volem un país tant net que tindrem tolerància 0 amb la corrupció? Qui? Ningú. Perquè el soroll de Madrid és massa gran. I allà no hi tenim ningú per contrarestar-lo internacionalment. Podem guanyar la partida si finalment ens en sortim i el Messi Altafaj fa la jugada mestra que ja sabem que té assajada i amb resultats garantits. Però qui guanya la batalla a les ments dels nostres conciutadans del planeta? Nosaltres no som aquells escocesos que cauen simpàtics a tothom a base de faldilles de quadres sexys sobre cames peludes i wiskys aromàtics. Nosaltres ara mateix som uns separatistes i uns corruptes, una imatge que anirà in crescendo fins el 20D, fruit de l'estratègia de desprestigi que ja sabem que es durà a terme a 600 km de Barcelona. Com es repara aquest mal a la imatge del país? Pensa fer alguna cosa el nou Govern per contrarestar la situació? No ens cal el salvavides. Ens cal la barca que ens permeti arribar amb total garantia i seguretat a bon port. Ho necessitem com l'aire que respirem. Perquè per molt oberts al món que estiguem, necessitem que el món s'obri a nosaltres també. Volem fer net. I volem ser un país normal. Només ens calen les eines, els recursos i afinar millor els canals per arribar als objectius. Ho fem? 

Mireia

L’abstenció a les Generals del 20-D

Cada vegada llegeixo més comentaris de gent que opta per l’abstenció a les properes eleccions generals del 20 de desembre. Se senten desconnectats i diuen que no votaran més a governs de Madrid. Comparteixo la major part dels seus arguments per a l’abstenció, però cap en el resultat que s’obtindria.

La participació de les Generals a Catalunya.

Si fem un cop d'ull a la participació a Catalunya en les eleccions Generals, veiem que el 2004 hi ha una revifalla com a resposta als atemptats de Madrid de l'11M i la fraudulenta gestió feta pel PP. Després a les eleccions del 2008 i del 2011 semblen  tornar a la xifra de partença al voltant del 65%. Xifra sobre la que jo faria l’estimació per al 2015.

Pel que fa al Parlament Català veiem un ascens continuat a partir de les eleccions del 2006, coincidint amb l'aprovació de l'Estatut i l'esclat independentista a partir del 2010, amb la primera gran manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Constitucional. Ara s'ha superat de 12 punts la participació a les eleccions generals, cosa que semblava impossible.

Com es comportarà l'abstenció a les properes eleccions generals?

1) La Via Claver: un important nombre d'electors que donen per tancada la seva relació amb Espanya i es neguen a votar qualsevol candidatura per independentista que sigui. La major part de seguidors d'aquest corrent els tenim a la CUP, que han tingut 336.000 vots.

2) Els dos grans partits independentistes: CDC i ERC donen per segura la seva participació a les eleccions generals. Faran llistes separades amb pacte de no agressió i acció comuna a Madrid. És probable que es reparteixin el 1.620.000 vots + uns quants dels 336.000 vots de la CUP, tot plegat permet pensar que un dels dos sigui guanyador al Congrés.

3) En el costat unionista hi hagut una incorporació de abstencionistes sobretot entre l’electorat de C’s, que ha arribat als 735.000 vots. És probable que, en la mesura que no hi hagi pressió plebiscitària, molts d’aquests votants tornin a abstenir-se o decantin a posicions més tradicionals. A més, a nivell d’Estat l’opció C’s no és vot útil i això els abaixarà expectatives de vot.

4) La caiguda del PP és total i absoluta, ningú diria que guanya a per majoria absoluta a Espanya. Han quedat a 12.000 vots de la CUP. Aquesta dada pot comprometre la continuïtat de Rajoy a la Moncloa, sembla que serà ell el candidat inconsistent que va fer el ridícul a les eleccions catalanes.

5) El PSC ha seguit en la seva caiguda continua, han arribat en un punt on perdre “nomes” 4 escons és una victòria. És probable que en el context de vot útil espanyol, a les Generals, puguin recuperar un tros del terreny perdut en mans de C's. Si, fins ara, el PSOE ha governat Espanya gràcies als resultats obtinguts pel PSC a Catalunya. Aquest escenari no tornarà a ocórrer en temps.

6) Els que han perdut credibilitat per ser una alternativa espanyola, com a mínim des de Catalunya, és PODEMOS que amb una deriva espectacular ha passat de ser la força més votada a Barcelona (municipals) a tenir una caiguda important al Parlament, caiguda que ha arrossegat els seus socis d’ICV.

Resultats de les eleccions al Parlament Català 2015

En aquest context avancem hipòtesis:

1) És força probable que hi hagi davallada de la participació respecte al 27S, serà estructural i es repartirà entre totes les forces polítiques presentades. És previsible una caiguda de 600.000 vots, mantenint-se en paràmetres similar al 2011 (65%)

2) En el sector independentista d’ERC i CDC és probable la unitat i per tant que hi hagi una resposta de l’electorat raonablement bona i possiblement guanyadora.

3) L'absetencionisme  té una sostre de vidre en el públic més relacionat amb la CUP, que té molt de vot prestat. Són un 8%. Encara que la seva campanya fos un èxit només arribaria als 200.000 vots. Quedant la participació total en el 60% que, potser, no seríem els de més baixa participació d’Espanya.

Per acabar: Madrid a la propera legislatura, mani qui mani ho farà contra Catalunya. Es passarà el rodet del 80% d'espanyolisme contra el 20% de dret a decidir i el 15% independentista, sempre es faran els guanyadors i es burlaran de nosaltres amb la reforma constitucional.

Ser-hi per no anar-hi és la meva proposta #EsconsBuits:

http://intentsproses.blogspot.com.es/2015/10/candidatura-unitaria-pels-escons-buits.html