Arribo a l'article gràcies al tuit de @PererMerono que, si el cliqueu us donarà alguna pista de qui és l'autor i on té la seva història de militància.
Aquest és el títol i l'autor d'un article dels que m'animen a veure que la batalla de la raó la tenim guanyada fa molts anys, la batalla electoral la vam guanyar el 27S i a la batalla administrativa de separació d'estats la liquidarem en els propers 18 mesos. Només cal veure la superficialitat i inconsistència de l'article. Us l'adjunto i el dissecciono. En castellà i cursiva ell, en català i normal jo.
La máxima dignidad humana se alcanza en la lucha por la Justicia, por la Libertad y en la expresión de la Solidaridad. Actos insurreccionales donde los haya. Aunque jamás fui partidario de los Escolásticos, admiro la libertad de pensamiento de aquellos jesuitas, Francisco Suarez y Juan de Mariana, que ya en el siglo XVI preconizaban que la Soberanía reside en el Pueblo, y se atrevían incluso a defender el tiranicidio, siempre –eso sí- “motivado y razonado”. Anem aclarint conceptes escolàstics:
Quan la justícia te la imposen és injusta, però això no cal ser català per dir-ho, Ja ho deia aquell alcalde de Jerez “la justícia es un cachondeo” i no va ajudar gens que l'imputessin per dir-ho. Espanya té una de les independències judicials més falses de les democràcies del món, i està estudiat i publicat en molts estudis de dret comparat.
Quan la llibertat te la limiten mitjançant una actuació de la policia i la justícia se'n fa de còmplice, no hi ha res a fer. Si entro amb una estelada en un pavelló de basquet de Saragossa i per això la policia em fot d'hòsties, i el jutge em multa i m’inhabilita a exercir la meva professió d’entrenador de bàsquet, comprovo que llibertat no conjuga amb ser català. Seguint la metàfora d’Orwell, quan a un català se li pregunta quant fan 2 més 2, ha de mirar la cara del policia que li ho pregunta i la direcció de la porra amb què l’amenaça, abans de contestar 4.
La solidaritat està molt bé quan és un sentiment de generositat i empatia cap a la persona o grup de persones vulnerables. Quan és la imposició d'un Estat que castiga la producció i generació de riquesa i premia la mandra i la subvenció no és solidaritat, és immoralitat. I aquest és el sentiment que tenim milions de catalans els darrers trenta anys de pressupostos generals de l'estat.
L'autor parteix de la referència intel·lectual escolàstica per magnificar el concepte de “Pueblo” i desatendre el de “Tribu”, vol dir que imposa el biaix de classe social contra el biaix de cultura, llengua, territori. Som en el temps de la tecnologia de la informació, de la societat líquida, on el canvi és constat i els conceptes relatius. Sortir en defensa del tronat internacionalisme del proletariat, queda molt bolivarià i força ridícul.
Pero la insurrección, como todo lo que pretende ser decente, tiene que apoyarse en una imprescindible Legitimidad. La Historia está llena de legítimas insurrecciones, que se rebelan contra leyes injustas, sistemas impuestos por la fuerza, ocupaciones de países, y regímenes corruptos. Las dos últimas insurrecciones legítimas vividas en España han sido la de nuestra Transición a la Democracia, y la de la proclamación de la República. En ambas hubo un cambio trascendental de Régimen político. En las dos hubo una expresión democrática ampliamente mayoritaria. Y siempre la rebelión fue motivada y razonada. En ambas comparecencias históricas, Cataluña participó unida al conjunto de España, y su aportación fue decisiva. Macià proclamó en 1931 la República Catalana, pero jamás “desconectando” del conjunto del Estado: República Catalana dentro de la Federación de Pueblos Ibéricos, o Estado Catalán dentro de la República Federal Española. En negociación inmediata con el Gobierno de la República, se acordó crear la Generalitat de Cataluña dentro de la República Española, con su Estatuto de Autonomía. En octubre de 1934, en el contexto insurreccional frente a los intentos regresivos de la CEDA y de Lerroux, Companys proclamó el “Estat Catalá de la República Federal Espanyola”, y propone Barcelona como sede de un Gobierno Provisional de la República. Macià y Companys condujeron sus pretensiones dentro de un intento de legalidad y de legitimidad, y frente a la rebelión franquista de 1936 Companys gobernó desde la legalidad de la República. Cataluña fue uno de los últimos bastiones en la defensa de la República Española. Dicho sea frente a interpretaciones “historicistas” que vienen a falsear la realidad.
Aquí el nostre autor ja es desboca i barreja “decència” amb “legitimitat”. Miri, puc parlar de legitimitat en el sentit que s’ajusti a una determinada llei, però no puc parlar de decència perquè me l’estan canviant cada dia. A Espanya les lleis es fan al marge de la decència ja fa massa anys. Per recordar algun exemple de l’esquerra socialista, la Chacón aprovant desnonaments exprés; pel que fa a la dreta propera, en el temps, la llei “mordaça” o la reforma “ad hoc” del Constitucional per poder engarjolar Mas sense donar-li ni dret a audiència.
Parlar de la IIª República beatificant el federalisme de Companys, com si no l’haguessin afusellat, és una mesquinesa increïble. Per cert aquesta Espanya tan decent i legítima encara no ha anul·lat el judici que li va costar la vida a Companys, tot i les constants demandes populars i legals en aquest sentit.
L’autor explica la segona gran insurrecció espanyola: la transició democràtica. Veient quines són les forces econòmiques i socials que governen Espanya, hom dubta de si hi va haver transició i molt menys que fos democràtica. Ara que ja sabem que aquesta Constitució, que ens està tocant els voravius als catalans, va tenir més d'un article aprovat a punta de pistola. I ho explica Borja de Riquer de qui me'n refio més que de vostè senyor Palacín
L'oda de la participació catalana en les insurreccions decents i legítimes del Segle XX no diu res de les vegades que Barcelona fou bombardejada només perquè qui tenia les bombes, va pensar que aquella insurrecció concreta, no era prou decent
Dos millones de catalanes manifestando en las urnas y en la calle su voluntad de independencia merecen un respeto del resto de españoles y del resto de catalanes. Y más de dos millones de catalanes manifestando en las urnas su voluntad de no independencia tienen que ser respetados por los parlamentarios elegidos en las urnas. Los parlamentarios catalanes están obligados a buscar un camino de legitimidad entre las diferentes posiciones de sus ciudadanos, y a garantizar la convivencia en Cataluña. El 47% de voto con el que obtienen su mayoría parlamentaria no legitima a los secesionistas para una declaración unilateral de independencia. Y la presidenta del Parlament se deslegitima cuando desequilibra su posición institucional y optan por la vía insurreccional llamando a desobedecer la legalidad constitucional en virtud de la cual ha sido elegida.
Aquí ja entrem en el terreny de les matemàtiques que el nostre autor no deu trobar ni decents ni legítimes. Parla del respecte que mereixem els dos milions de catalans que volem la independència està bé, contraposar-lo al respecte que també mereixen els “més” de dos milions que no la volen és la demagogia del sense sentit. M'explico. Senyor Palacín repassi les dades electorals, 1.957.348 de catalans van demanar la independència i el 1.605.563 van dir que no la volien. Clar, és molt fàcil apropiar-se dels 499.149 que ni SÍ ni NO com a propis. Però tenint en compte que els seus dirigents dels partits del ni SÍ ni NO van dir, inequívocament, que no se'ls comptes amb el bloc del NO, atribuir-se’ls és mesquí. En tot cas, per refrescar-li les matemàtiques, la legitimitat i la decència, recordar que hi ha 72 diputats per la independència, 52 que no i 11 que ni SÍ ni NO no saben o no contesten.
Parlar de decència només quan s'aplica contra el procés és indecent, no sentireu el senyor Palacín criticar els titulars de diaris que mentien en dir que Mas i Trias tenien comptes corrents en paradisos fiscals enmig de les eleccions. Tampoc criticarà el desplegament de desenes de furgonetes de Guàrdies civils i fiscals davant de seus d'Ajuntaments i de CDC, amb tota la premsa amiga avisada, a la recerca d'expedients publicats a internet, o de “posits” enganxats a les neveres dels presumptes imputats. Tampoc parla de l'escandalosa tupinada del vot estranger, ni de l'absència total dels nostres en els mitjans de comunicació públics o privats espanyols, ni de les amenaces i constants inspeccions fiscals i multes absurdes contra el teixit associatiu independentista, ni dels boicots en les comunicacions d’aquestes entitats i del robatori de dades, ni del més que dubtós finançament de societat protofraquista amb milers d’hores de publicitat a tots els canals d'una societat, que més que societat és secta, i que no és ni civil ni és catalana.
Aquest és el títol i l'autor d'un article dels que m'animen a veure que la batalla de la raó la tenim guanyada fa molts anys, la batalla electoral la vam guanyar el 27S i a la batalla administrativa de separació d'estats la liquidarem en els propers 18 mesos. Només cal veure la superficialitat i inconsistència de l'article. Us l'adjunto i el dissecciono. En castellà i cursiva ell, en català i normal jo.
La máxima dignidad humana se alcanza en la lucha por la Justicia, por la Libertad y en la expresión de la Solidaridad. Actos insurreccionales donde los haya. Aunque jamás fui partidario de los Escolásticos, admiro la libertad de pensamiento de aquellos jesuitas, Francisco Suarez y Juan de Mariana, que ya en el siglo XVI preconizaban que la Soberanía reside en el Pueblo, y se atrevían incluso a defender el tiranicidio, siempre –eso sí- “motivado y razonado”. Anem aclarint conceptes escolàstics:
Quan la justícia te la imposen és injusta, però això no cal ser català per dir-ho, Ja ho deia aquell alcalde de Jerez “la justícia es un cachondeo” i no va ajudar gens que l'imputessin per dir-ho. Espanya té una de les independències judicials més falses de les democràcies del món, i està estudiat i publicat en molts estudis de dret comparat.
Quan la llibertat te la limiten mitjançant una actuació de la policia i la justícia se'n fa de còmplice, no hi ha res a fer. Si entro amb una estelada en un pavelló de basquet de Saragossa i per això la policia em fot d'hòsties, i el jutge em multa i m’inhabilita a exercir la meva professió d’entrenador de bàsquet, comprovo que llibertat no conjuga amb ser català. Seguint la metàfora d’Orwell, quan a un català se li pregunta quant fan 2 més 2, ha de mirar la cara del policia que li ho pregunta i la direcció de la porra amb què l’amenaça, abans de contestar 4.
La solidaritat està molt bé quan és un sentiment de generositat i empatia cap a la persona o grup de persones vulnerables. Quan és la imposició d'un Estat que castiga la producció i generació de riquesa i premia la mandra i la subvenció no és solidaritat, és immoralitat. I aquest és el sentiment que tenim milions de catalans els darrers trenta anys de pressupostos generals de l'estat.
L'autor parteix de la referència intel·lectual escolàstica per magnificar el concepte de “Pueblo” i desatendre el de “Tribu”, vol dir que imposa el biaix de classe social contra el biaix de cultura, llengua, territori. Som en el temps de la tecnologia de la informació, de la societat líquida, on el canvi és constat i els conceptes relatius. Sortir en defensa del tronat internacionalisme del proletariat, queda molt bolivarià i força ridícul.
Pero la insurrección, como todo lo que pretende ser decente, tiene que apoyarse en una imprescindible Legitimidad. La Historia está llena de legítimas insurrecciones, que se rebelan contra leyes injustas, sistemas impuestos por la fuerza, ocupaciones de países, y regímenes corruptos. Las dos últimas insurrecciones legítimas vividas en España han sido la de nuestra Transición a la Democracia, y la de la proclamación de la República. En ambas hubo un cambio trascendental de Régimen político. En las dos hubo una expresión democrática ampliamente mayoritaria. Y siempre la rebelión fue motivada y razonada. En ambas comparecencias históricas, Cataluña participó unida al conjunto de España, y su aportación fue decisiva. Macià proclamó en 1931 la República Catalana, pero jamás “desconectando” del conjunto del Estado: República Catalana dentro de la Federación de Pueblos Ibéricos, o Estado Catalán dentro de la República Federal Española. En negociación inmediata con el Gobierno de la República, se acordó crear la Generalitat de Cataluña dentro de la República Española, con su Estatuto de Autonomía. En octubre de 1934, en el contexto insurreccional frente a los intentos regresivos de la CEDA y de Lerroux, Companys proclamó el “Estat Catalá de la República Federal Espanyola”, y propone Barcelona como sede de un Gobierno Provisional de la República. Macià y Companys condujeron sus pretensiones dentro de un intento de legalidad y de legitimidad, y frente a la rebelión franquista de 1936 Companys gobernó desde la legalidad de la República. Cataluña fue uno de los últimos bastiones en la defensa de la República Española. Dicho sea frente a interpretaciones “historicistas” que vienen a falsear la realidad.
Aquí el nostre autor ja es desboca i barreja “decència” amb “legitimitat”. Miri, puc parlar de legitimitat en el sentit que s’ajusti a una determinada llei, però no puc parlar de decència perquè me l’estan canviant cada dia. A Espanya les lleis es fan al marge de la decència ja fa massa anys. Per recordar algun exemple de l’esquerra socialista, la Chacón aprovant desnonaments exprés; pel que fa a la dreta propera, en el temps, la llei “mordaça” o la reforma “ad hoc” del Constitucional per poder engarjolar Mas sense donar-li ni dret a audiència.
Parlar de la IIª República beatificant el federalisme de Companys, com si no l’haguessin afusellat, és una mesquinesa increïble. Per cert aquesta Espanya tan decent i legítima encara no ha anul·lat el judici que li va costar la vida a Companys, tot i les constants demandes populars i legals en aquest sentit.
L’autor explica la segona gran insurrecció espanyola: la transició democràtica. Veient quines són les forces econòmiques i socials que governen Espanya, hom dubta de si hi va haver transició i molt menys que fos democràtica. Ara que ja sabem que aquesta Constitució, que ens està tocant els voravius als catalans, va tenir més d'un article aprovat a punta de pistola. I ho explica Borja de Riquer de qui me'n refio més que de vostè senyor Palacín
L'oda de la participació catalana en les insurreccions decents i legítimes del Segle XX no diu res de les vegades que Barcelona fou bombardejada només perquè qui tenia les bombes, va pensar que aquella insurrecció concreta, no era prou decent
Dos millones de catalanes manifestando en las urnas y en la calle su voluntad de independencia merecen un respeto del resto de españoles y del resto de catalanes. Y más de dos millones de catalanes manifestando en las urnas su voluntad de no independencia tienen que ser respetados por los parlamentarios elegidos en las urnas. Los parlamentarios catalanes están obligados a buscar un camino de legitimidad entre las diferentes posiciones de sus ciudadanos, y a garantizar la convivencia en Cataluña. El 47% de voto con el que obtienen su mayoría parlamentaria no legitima a los secesionistas para una declaración unilateral de independencia. Y la presidenta del Parlament se deslegitima cuando desequilibra su posición institucional y optan por la vía insurreccional llamando a desobedecer la legalidad constitucional en virtud de la cual ha sido elegida.
Aquí ja entrem en el terreny de les matemàtiques que el nostre autor no deu trobar ni decents ni legítimes. Parla del respecte que mereixem els dos milions de catalans que volem la independència està bé, contraposar-lo al respecte que també mereixen els “més” de dos milions que no la volen és la demagogia del sense sentit. M'explico. Senyor Palacín repassi les dades electorals, 1.957.348 de catalans van demanar la independència i el 1.605.563 van dir que no la volien. Clar, és molt fàcil apropiar-se dels 499.149 que ni SÍ ni NO com a propis. Però tenint en compte que els seus dirigents dels partits del ni SÍ ni NO van dir, inequívocament, que no se'ls comptes amb el bloc del NO, atribuir-se’ls és mesquí. En tot cas, per refrescar-li les matemàtiques, la legitimitat i la decència, recordar que hi ha 72 diputats per la independència, 52 que no i 11 que ni SÍ ni NO no saben o no contesten.
Parlar de decència només quan s'aplica contra el procés és indecent, no sentireu el senyor Palacín criticar els titulars de diaris que mentien en dir que Mas i Trias tenien comptes corrents en paradisos fiscals enmig de les eleccions. Tampoc criticarà el desplegament de desenes de furgonetes de Guàrdies civils i fiscals davant de seus d'Ajuntaments i de CDC, amb tota la premsa amiga avisada, a la recerca d'expedients publicats a internet, o de “posits” enganxats a les neveres dels presumptes imputats. Tampoc parla de l'escandalosa tupinada del vot estranger, ni de l'absència total dels nostres en els mitjans de comunicació públics o privats espanyols, ni de les amenaces i constants inspeccions fiscals i multes absurdes contra el teixit associatiu independentista, ni dels boicots en les comunicacions d’aquestes entitats i del robatori de dades, ni del més que dubtós finançament de societat protofraquista amb milers d’hores de publicitat a tots els canals d'una societat, que més que societat és secta, i que no és ni civil ni és catalana.
Doncs miri senyor Palacín permetim que li digui, amb el cor a la mà, que la nostra és una insurrecció decent, legítima i democràtica, contra un estat indecent, deslleial i falangista, que compta amb la complicitat de la intel·lectualitat espanyola de dretes o d'esquerres.
La vergonya ja arriba a l’estultícia quan l'article demana a la Presidenta del Parlament, en virtut del càrrec institucional, que voti en contra del seu partit. Això no se li ha demanat mai a Jesús Posada, potser perquè és Espanyol i mascle de bé i del PP.
La insurrección de diseño que pretenden CDC, ERC, ANC y la CUP carece de legitimidad porque se produce contra un Estado Democrático que no resiste una rigurosa comparación con el Estado monárquico de 1931 ni con el Estado procedente de la dictadura en 1975. Las instituciones de nuestro Estado son sólidas y democrática, no existe abuso de poder, y donde hay extralimitaciones se dan mecanismos institucionales para corregirlas, con el funcionamiento de las estructuras parlamentarias, con el ejercicio de la Justicia, o con el arbitraje soberano de las elecciones democráticas.
En ese contexto, la insurrección de 72 parlamentarios catalanes muestra un peligroso nivel de irresponsabilidad y una falta absoluta de realismo. Irresponsabilidad al generar una brecha dramática, con voluntad de hacerla irreversible, en la Sociedad catalana. Y por haber movilizado a un gran número de personas para conducirlo al despeñadero de quedar fuera de la ley como única alternativa. Falta de realismo, porque ellos mismos saben que no tienen poder coercitivo para llevar a la práctica lo que prometen. Imaginemos que en unos meses elaboraran y pusieran en marcha una ley para promover una Agencia Tributaria catalana. ¿Quién va a liquidar con esa Agencia sus impuestos, mientras los reclame a la vez la Agencia Tributaria estatal, con todo su poder para exigirlos, bloquear cuentas bancarias y generar embargos? ¿Y qué poder moral tendrán para hacer cumplir sus leyes quienes están promoviendo un pretendido apagón legal, arbitrario y sin fundamento?
Les mostres d'abús de poder són milers i negar-ho és una irresponsabilitat. Només a títol d'exemple, demano a l’autor que repassi els darrers 30 anys de pressupostos generals de l’Estat i comprovi la quantia d'inversió pública destinada a Catalunya i encara més greu, com els pressupostos migrats de les inversions, acaben, any rere any, sense executar-se. Però això no és tot, només és una part molt minoritària dels 16 mil milions d’€ que cada any Catalunya aporta a l'Estat, sense retorn, i els pocs milions que ens retornen els han d’intervenir, jutjar i potinejar fins a la humiliació, fins a fer-nos sentir que la nostra autonomia política passa "por los atributos de Montoro" virtual President de la Generalitat.
Què fàcil és insultar la meva gent parlant d’irresponsabilitat i falta de realisme pel tema fiscal, l’autor demostra que en sap tant com de legitimitat democràtica i decència. No s’entretingui en els detalls formals de com cobrarem els impostos, senyor Palacín, doncs de la mateixa manera que quan m’arriba un requeriment a casa perquè pagui una multa per excés de velocitat, i amb el mateix embargament de compta que si no el pago. Els ajuntaments catalans, les diputacions i la pròpia Generalitat ja fa anys que està cobrant impostos. I no oblidi, senyor Palacín, que si una administració no pot fer una activitat, sempre la pot externalitzar, conjunturalment, a una empresa perquè la hi faci, i si aquesta empresa lloga funcionaris del Ministerio de Hacienda, tindrem molta feina enllestida. No és un escenari que m’agradi, però m’agrada molt menys la vexació a què em sotmet Espanya.
Quan parla de l’apagada legal demostra que no té gaire idea de la feina feta pel Consell Assessor de la Transició Nacional. De fet una sola llei del Parlament serà capaç de donar continuïtat i seguretat jurídica a la societat, aplicant la continuïtat de la legislació espanyola, i aquesta mesura transitòria, s'allargarà els anys que calgui fins que Catalunya no es doti d'un cos jurídic propi. El primer de tots ells una Constitució escrita per gent lliure, no per polítics encanonats per l’exèrcit des de l’habitació del costat.
Pero que el Estado sea legal y plenamente legítimo no indica que el terco inmovilismo de Rajoy no sea dañino para la convivencia. Su interesada posición de recaudar votos en el resto de España a costa de ese problema le resta legitimidad, y lesiona la eficacia del Estado. La última provocación de Montoro acentúa la brecha y devalúa la acción de gobierno, con una merma de su legitimidad.
A clar, tot plegat és culpa de l’immobilisme de Rajoy i les darreres provocacions de Montoro. No hi ha hagut mai cap malentès amb el Zapatero mentint promeses del Parlament català. Amb la manipulació del Constitucional fins aconseguir que tombés un estatut aprovat per dos parlaments i un referèndum del poble català. La insidiosa i programada destrucció de competències per part de la FAES d’Aznar. La creació finançada pels poders econòmics de partits UPyD i C’s espanyolitzadors i anul·ladors de qualsevol vestigi de diferència. Ni la mentida d'exministres de tots els colors, enriquits per les portes giratòries miserables de la casta espanyola amb sous estratosfèrics. Ni la desmemòria amb què tracta PODEMOS el dret a decidir dels catalans a ritme de desmocòpia.
Hay que restituir la legitimidad por todas las partes, sacando el problema de la relación entre Cataluña y el Estado de la ruptura en la que Mas y Rajoy (y sus respectivos adláteres) lo han situado. Generando un espacio sosegado de diálogo, debate y alternativas, dirigido a la búsqueda del bien común y a crear un marco de convivencia en el que los agravios mutuos queden superados por una forma de Estado abierta, eficaz y generosa, en la que se destierre por todas las partes el miedo a la Libertad, y en la que sobre los sentimientos de rencor, agravio, desquite y egoísmo, se imponga la racionalidad.
A Mas le fracasó el sesgo plebiscitario de las elecciones del 27S. Hagamos que a Rajoy le fracase también la solapada intención plebiscitaria sobre el tema catalán, que quiere imprimir a las elecciones del 20D. E iniciemos en paz el camino hacia un Estado Federal libre, creativo y plural.
I per fi la solució, com sempre a voltes amb la seva legitimitat que no la nostra. Tot és per culpa que Mas i Rajoy no s'entenen. Com si estiguessin al mateix nivell, com si aquest Rajoy franquista o tots els rajoys socialistes no en tinguessin prou en menystenir qualsevol proposta de reconeixement i dignitat per a Catalunya, i després només cal dir, és que no és posen d'acord. Encara poden acabar dient l'estupidesa de, alguna cosa han fet mal feta perquè no se'ls faci cas. No oblideu que estan educats per bisbes que pensen que si hi ha capellans pederastes és perquè els nens els provoquen.
L'altra gran mentida és dir que l'independentisme és una dèria de Mas, que no té res a veure amb una societat civil que l'ha obligat a convocar dues eleccions; i que la segona fou plebiscitària i guanyada per un ample marge de vots i d'escons. Fan com si el 27S l’hagués guanyat els del Rajoy que tenen gairebé els mateixos vots que la CUP i només un escó més.
El 27S és el gran èxit de la independència catalana, el punt de partida definitiu, només el podrà fer malbé la manca d’acord entre els partits que volen la independència, o que a tots plegats ens tremolin les cames. En cap cas les bestieses falangistes com l'analitzada en aquest article, ni les provocacions de Montoro sobre els comptes de la Generalitat, ni les impugnacions del Rajoy contra tot el que no sigui el Real Madrid, ni unes sentències d’un Tribunal Constitucional que no té ni legitimitat ni decència.
La vergonya ja arriba a l’estultícia quan l'article demana a la Presidenta del Parlament, en virtut del càrrec institucional, que voti en contra del seu partit. Això no se li ha demanat mai a Jesús Posada, potser perquè és Espanyol i mascle de bé i del PP.
La insurrección de diseño que pretenden CDC, ERC, ANC y la CUP carece de legitimidad porque se produce contra un Estado Democrático que no resiste una rigurosa comparación con el Estado monárquico de 1931 ni con el Estado procedente de la dictadura en 1975. Las instituciones de nuestro Estado son sólidas y democrática, no existe abuso de poder, y donde hay extralimitaciones se dan mecanismos institucionales para corregirlas, con el funcionamiento de las estructuras parlamentarias, con el ejercicio de la Justicia, o con el arbitraje soberano de las elecciones democráticas.
En ese contexto, la insurrección de 72 parlamentarios catalanes muestra un peligroso nivel de irresponsabilidad y una falta absoluta de realismo. Irresponsabilidad al generar una brecha dramática, con voluntad de hacerla irreversible, en la Sociedad catalana. Y por haber movilizado a un gran número de personas para conducirlo al despeñadero de quedar fuera de la ley como única alternativa. Falta de realismo, porque ellos mismos saben que no tienen poder coercitivo para llevar a la práctica lo que prometen. Imaginemos que en unos meses elaboraran y pusieran en marcha una ley para promover una Agencia Tributaria catalana. ¿Quién va a liquidar con esa Agencia sus impuestos, mientras los reclame a la vez la Agencia Tributaria estatal, con todo su poder para exigirlos, bloquear cuentas bancarias y generar embargos? ¿Y qué poder moral tendrán para hacer cumplir sus leyes quienes están promoviendo un pretendido apagón legal, arbitrario y sin fundamento?
Les mostres d'abús de poder són milers i negar-ho és una irresponsabilitat. Només a títol d'exemple, demano a l’autor que repassi els darrers 30 anys de pressupostos generals de l’Estat i comprovi la quantia d'inversió pública destinada a Catalunya i encara més greu, com els pressupostos migrats de les inversions, acaben, any rere any, sense executar-se. Però això no és tot, només és una part molt minoritària dels 16 mil milions d’€ que cada any Catalunya aporta a l'Estat, sense retorn, i els pocs milions que ens retornen els han d’intervenir, jutjar i potinejar fins a la humiliació, fins a fer-nos sentir que la nostra autonomia política passa "por los atributos de Montoro" virtual President de la Generalitat.
Què fàcil és insultar la meva gent parlant d’irresponsabilitat i falta de realisme pel tema fiscal, l’autor demostra que en sap tant com de legitimitat democràtica i decència. No s’entretingui en els detalls formals de com cobrarem els impostos, senyor Palacín, doncs de la mateixa manera que quan m’arriba un requeriment a casa perquè pagui una multa per excés de velocitat, i amb el mateix embargament de compta que si no el pago. Els ajuntaments catalans, les diputacions i la pròpia Generalitat ja fa anys que està cobrant impostos. I no oblidi, senyor Palacín, que si una administració no pot fer una activitat, sempre la pot externalitzar, conjunturalment, a una empresa perquè la hi faci, i si aquesta empresa lloga funcionaris del Ministerio de Hacienda, tindrem molta feina enllestida. No és un escenari que m’agradi, però m’agrada molt menys la vexació a què em sotmet Espanya.
Quan parla de l’apagada legal demostra que no té gaire idea de la feina feta pel Consell Assessor de la Transició Nacional. De fet una sola llei del Parlament serà capaç de donar continuïtat i seguretat jurídica a la societat, aplicant la continuïtat de la legislació espanyola, i aquesta mesura transitòria, s'allargarà els anys que calgui fins que Catalunya no es doti d'un cos jurídic propi. El primer de tots ells una Constitució escrita per gent lliure, no per polítics encanonats per l’exèrcit des de l’habitació del costat.
Pero que el Estado sea legal y plenamente legítimo no indica que el terco inmovilismo de Rajoy no sea dañino para la convivencia. Su interesada posición de recaudar votos en el resto de España a costa de ese problema le resta legitimidad, y lesiona la eficacia del Estado. La última provocación de Montoro acentúa la brecha y devalúa la acción de gobierno, con una merma de su legitimidad.
A clar, tot plegat és culpa de l’immobilisme de Rajoy i les darreres provocacions de Montoro. No hi ha hagut mai cap malentès amb el Zapatero mentint promeses del Parlament català. Amb la manipulació del Constitucional fins aconseguir que tombés un estatut aprovat per dos parlaments i un referèndum del poble català. La insidiosa i programada destrucció de competències per part de la FAES d’Aznar. La creació finançada pels poders econòmics de partits UPyD i C’s espanyolitzadors i anul·ladors de qualsevol vestigi de diferència. Ni la mentida d'exministres de tots els colors, enriquits per les portes giratòries miserables de la casta espanyola amb sous estratosfèrics. Ni la desmemòria amb què tracta PODEMOS el dret a decidir dels catalans a ritme de desmocòpia.
Hay que restituir la legitimidad por todas las partes, sacando el problema de la relación entre Cataluña y el Estado de la ruptura en la que Mas y Rajoy (y sus respectivos adláteres) lo han situado. Generando un espacio sosegado de diálogo, debate y alternativas, dirigido a la búsqueda del bien común y a crear un marco de convivencia en el que los agravios mutuos queden superados por una forma de Estado abierta, eficaz y generosa, en la que se destierre por todas las partes el miedo a la Libertad, y en la que sobre los sentimientos de rencor, agravio, desquite y egoísmo, se imponga la racionalidad.
A Mas le fracasó el sesgo plebiscitario de las elecciones del 27S. Hagamos que a Rajoy le fracase también la solapada intención plebiscitaria sobre el tema catalán, que quiere imprimir a las elecciones del 20D. E iniciemos en paz el camino hacia un Estado Federal libre, creativo y plural.
I per fi la solució, com sempre a voltes amb la seva legitimitat que no la nostra. Tot és per culpa que Mas i Rajoy no s'entenen. Com si estiguessin al mateix nivell, com si aquest Rajoy franquista o tots els rajoys socialistes no en tinguessin prou en menystenir qualsevol proposta de reconeixement i dignitat per a Catalunya, i després només cal dir, és que no és posen d'acord. Encara poden acabar dient l'estupidesa de, alguna cosa han fet mal feta perquè no se'ls faci cas. No oblideu que estan educats per bisbes que pensen que si hi ha capellans pederastes és perquè els nens els provoquen.
L'altra gran mentida és dir que l'independentisme és una dèria de Mas, que no té res a veure amb una societat civil que l'ha obligat a convocar dues eleccions; i que la segona fou plebiscitària i guanyada per un ample marge de vots i d'escons. Fan com si el 27S l’hagués guanyat els del Rajoy que tenen gairebé els mateixos vots que la CUP i només un escó més.
El 27S és el gran èxit de la independència catalana, el punt de partida definitiu, només el podrà fer malbé la manca d’acord entre els partits que volen la independència, o que a tots plegats ens tremolin les cames. En cap cas les bestieses falangistes com l'analitzada en aquest article, ni les provocacions de Montoro sobre els comptes de la Generalitat, ni les impugnacions del Rajoy contra tot el que no sigui el Real Madrid, ni unes sentències d’un Tribunal Constitucional que no té ni legitimitat ni decència.
Estem parlant de República, la tercera, i serà catalana.
