L'Assemblea Nacional Catalana tindrà 77 membres d'un Secretariat Nacional renovat. Jo seguiré sent un associat ras. Seguiré dient les meves coses per Twitter. Seguiré escrivint les meves parides al blog. Seguirem fent les nostres activitats a Campins. Seguirem llogant autocars que ens duran a les manifestacions d'arreu... Seguirem construint la nostra independència de cada dia. La que ens ha de permetre ser lliures i propis.
No ha pogut ser. Hi ha hagut 1.441 persones que m'han fet confiança, i els ho vull agrair. Potser m'ha faltat saviesa i currículum per tenir un grapat més de vots i poder ser dins del Secretariat. Tant se val, seré fora, amb les mateixes ganes i dedicació; i una mica més lliure per dir la meva, si les coses es torcen.
Ep 77! Ara no feu com els Rajoys, Sánchez, Iglesias i Riveras de Madrid. Poseu-vos d'acord i feu-nos independents. Catalunya i la seva gent ho necessitem i ens ho mereixem.
diumenge, 15 de maig del 2016
diumenge, 8 de maig del 2016
No hi ha guerra a l'Assemblea, és la democràcia de tota la vida.
Sembla que hi ha maror a ca l'Assemblea Nacional de Catalunya. Segons qui ho explica hi ha guerra, escissions, fronts, guerrillers, camps de mines... Tranquils, si us plau, tranquils. Se'n diu democràcia i estem en eleccions. Com es natural és el moment en què s'ha de poder parlar de tot i que tot s’ha de poder confrontar. Segur que els partits volen ser-hi i manegar-ho. Tant segur com que els socis no ho permetrem. L'ANC és gran, el seu Secretariat nombrós (a partir de dilluns 77), i la base social immensa (més de 40.000 socis amb dret a vot). Una immensitat amb bona implantació ideològica (de dreta a esquerra) i molta amplitud territorial. Socis de tots els colors i contrades hi deixen la pell, a diari, per ajudar-nos a riure a la revolució dels somriures.
Catalunya és una terra de gent implicada, ho demostra que 300 anys després d’aguantar els seus Borbons, Primos de Rivera, Francos, González, Aznars, Zapateros, Rajoys... seguim sent-hi; tossudament alçats, amb una llengua viva i volguda; una societat civil dinàmica i unes empreses, de tots els colors i mides, productives i emprenedores. Us proposo un exercici senzill, mireu la festa major de qualsevol poble o barri per petit que sigui i pregunteu quantes entitats componen la seva Comissió de Festes. Us impressionarà la xifra de clubs esportius, entitats culturals, associacions filantròpiques, colles geganteres, castelleres, trabucaires, bastoners, esbarts... que fan colze a colze perquè aquell poble o barri sigui el més florit del món, un parell de dies cada any.
La implicació ens fa savis, tots tenim la millor manera de fer-ho, i a tots ens costa anar darrera de la proposta guanyadora. Sí que empenyem fort però no sempre prou alineadament. Només que l’1% dels que compren samarretes i omplen diades, faci una dissidència; la munten grossa, perquè serien 20.000 dissidents. Poca broma!
Estem governats per un Madrid obtús i mediocre, sense cap projecte d’Estat, enterrat de deutes i corrupte fins al moll de l’os, governat per “cuñados” incompetents, incapaç de pactar cap solució ni per a Catalunya ni per a Kosovo. I ara ens faran repetir eleccions quan toca revetlles, només perquè no saben acomplir l’encàrrec dels resultats. Tota aquesta incapacitat aviat farà pet, com l’ha fet a Portugal i Grècia, i les retallades de prestacions i serveis seran bíbliques. Si no fem la República patirem com els grecs, que avui dilluns, veuran retallar les seves pensions, una vegada més; i a on metges i mestres cobren molt per sota del nostre salari mínim interprofessional.
El dilluns que ve tornarem a tenir un Secretariat nou i l'Assemblea tornarà a empènyer per aconseguir la millor república del món i desfer-nos de la pitjor monarquia possible. És identitat i és dignitat, però sobretot és supervivència i esperança de benestar.
Catalunya és una terra de gent implicada, ho demostra que 300 anys després d’aguantar els seus Borbons, Primos de Rivera, Francos, González, Aznars, Zapateros, Rajoys... seguim sent-hi; tossudament alçats, amb una llengua viva i volguda; una societat civil dinàmica i unes empreses, de tots els colors i mides, productives i emprenedores. Us proposo un exercici senzill, mireu la festa major de qualsevol poble o barri per petit que sigui i pregunteu quantes entitats componen la seva Comissió de Festes. Us impressionarà la xifra de clubs esportius, entitats culturals, associacions filantròpiques, colles geganteres, castelleres, trabucaires, bastoners, esbarts... que fan colze a colze perquè aquell poble o barri sigui el més florit del món, un parell de dies cada any.
La implicació ens fa savis, tots tenim la millor manera de fer-ho, i a tots ens costa anar darrera de la proposta guanyadora. Sí que empenyem fort però no sempre prou alineadament. Només que l’1% dels que compren samarretes i omplen diades, faci una dissidència; la munten grossa, perquè serien 20.000 dissidents. Poca broma!
Estem governats per un Madrid obtús i mediocre, sense cap projecte d’Estat, enterrat de deutes i corrupte fins al moll de l’os, governat per “cuñados” incompetents, incapaç de pactar cap solució ni per a Catalunya ni per a Kosovo. I ara ens faran repetir eleccions quan toca revetlles, només perquè no saben acomplir l’encàrrec dels resultats. Tota aquesta incapacitat aviat farà pet, com l’ha fet a Portugal i Grècia, i les retallades de prestacions i serveis seran bíbliques. Si no fem la República patirem com els grecs, que avui dilluns, veuran retallar les seves pensions, una vegada més; i a on metges i mestres cobren molt per sota del nostre salari mínim interprofessional.
El dilluns que ve tornarem a tenir un Secretariat nou i l'Assemblea tornarà a empènyer per aconseguir la millor república del món i desfer-nos de la pitjor monarquia possible. És identitat i és dignitat, però sobretot és supervivència i esperança de benestar.
divendres, 6 de maig del 2016
Administració pública i corrupció: A voltes amb Felipe González.
Felipe González ha declarat que la corrupció a Espanya és un “joc de nens”, si es compara amb Veneçuela. Desconec què passa fora d’Espanya, però dintre, la corrupció és prou greu com perquè calli.
La contractació pública és tota l’activitat econòmica que les administracions encarreguen al teixit productiu. Bàsicament són serveis (serveis socials, educatius, sanitaris,...); obra pública (aquelles inversions en infraestructures que l’Estat fa fora de Catalunya); compra de productes i subministraments (Submarins que no floten, coberteries de plata a les ambaixades, llum, telefonia, ...) i consultories diverses.
En la contractació pública, Espanya s’hi gasta el 18,5% del PIB, és a dir 194.000.000.000 € (posar tots els zeros ajuda a prendre consciència de la magnitud). 4.100 € a l’any per persona, (multipliqueu pels que sou a casa i esgarrifeu-vos). D’aquesta xifra publicada per la gens sospitosa Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, hi ha 47.500.000.000 € que es desvien per fer la feina malament. Vull dir que 1.000 € a l'any per habitant es malbaraten.
Dels diners malbaratats, es considera que 12.000.000.000 € són corrupció.
La contractació pública no inclou la contractació de funcionaris, el capítol 1 dels pressupostos. Poden ser els metges i professors, absolutament útils, però també poden ser els militars que obren la porta al Rei, els fiscals que defensen princeses, els policies que acusen a PODEMOS de ser ETA, els ambaixadors ganduls, els advocats de l’Estat contra Catalunya, els jutges de l’Audiència Nacional que persegueixen titellaires, els magistrats d’un Constitucional convertit en sectorial del PP, els inspectors d’hisenda perseguint l’Assemblea Nacional de Catalunya o empreses catalanes, tots els senadors, els milers d’assessors d’indubtable lleialtat al règim i de dubtosa vàlua... ... ...
La contractació pública tampoc s’inclouen les subvencions que les administracions fan a privats. En aquesta partida hi entra la Fundació Francisco Franco, als mitjans de comunicació afins al règim (La Razón, 13 TV, COPE...), a l’església...
Si als 12.000.000.000 € de corrupció en la contractació pública li agreguem el cost del funcionariat superflu o afí; més les subvencions repugnants; ens farem la idea de la magnitud de la corrupció a Espanya. No és un “joc de nens”.
Encara hi ha una altra corrupció, la de les portes giratòries. Quan presidents com Felipe González o Aznar entren a treballar en empreses (monopolis) privatitzades per ells, i que apliquen tarifes desmesurades, amb beneficis pantagruèlics. Es parla de pobresa energètica perquè el Constitucional s’hi acarnissa; però que Espanya sigui el país europeu on és més barat produir electricitat i on és més car el rebut de la llum, ha tancat moltes empreses i ha enviat milers de treballadors a l’atur.
Fem una República Catalana que funcioni.
Supercatalans? Va home, va!
Els Podem i Comuns porten al seu programa la idea impossible de la transformació ibèrica i xoquen una vegada i una altra amb una realitat que si coneixen, ignoren. No és que defensin una idea que pugui esdevenir objectiu, i propiciar canvis, és només “modus vivendi”; defensen el seu "modus vivendi".
Pregunto a Podem i Comuns: Qui som els catalans per dir a manxecs, asturians o extremenys que s’han de federar? Que han de renunciar al seu caciquisme atàvic, votat una i una altra vegada? Què ens hem cregut els catalans per dir-los que han de prescindir de la seva monarquia borbònica per corrupta que sigui? Qui som per obligar-los a estimar Catalunya només per les ingents quantitats de diners que ens prenen sense aportar res a canvi, llevat de la Catalanofòbia? Dit d'una altra manera. Quina mena de superhomes es creuen els catalans per comunistes o esquerrans que siguin?
Si Castella permet els catalans participar del destí universal de la mare pàtria és, només, per pagar les factures... en silenci.
dijous, 5 de maig del 2016
La prestació pública de serveis
Crisis? What Crisis?
Començo per informar-vos que estem en crisi. Ara fa 8 o 9 anys, en aquesta Espanya seva, que no nostra, manava el Zapatero d'aquell PSOE, que per aconseguir els suports i formar govern va dir “apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”. Després ni ens va donar suport, ni es va adonar de la immensa crisi econòmica, social, financera que se'ns va tirar a sobre. Al principi deien que era uns núvols a l'horitzó, després que seria una ruixat de mitja tarda, però ha acabat sent la tempesta perfecta, que, a més, ha vingut per quedar-se.
La crisi té dos aspectes que afecten a la prestació dels serveis públics: per un costat la greu reducció d'ingressos, a tots els nivells de l’Administració: es recapten menys impostos. I per l’altre, el creixement de les necessitats socials com a conseqüència dels efectes de la crisi: atur, desnonaments, abaixada de sous, pobresa emergent.... Hi ha menys diners i calen més serveis.
Quins són els serveis que han de cobrir les administracions públiques?
Esment a part mereix el dret al treball, L'estat espanyol ha fet molt poques polítiques actives de promoció de l'ocupació, tot i tenir-ne la competència. Recordeu la consigna del "que se jodan" d'aquella diputada del PP de Castelló. L'Estat ha tractat el dret al treball des de polítiques passives de prestació econòmica per a les persones aturades, cada vegada més migrades i condicionades.
Com es paguen les prestacions que cobreixen els drets?
1) Si, per exemple, aconseguim serveis un 20% més barats, podrem tenir un 20% més de persones que se’n beneficiïn, o podrem fer un 20% més de serveis.
2) L’Administració no té perquè saber fer de tot, ni té perquè tenir especialistes de tots els camps on que ha d’intervenir. Hi ha gent del sector privat especialitzada que pot fer una feina molt útil a l’Administració sense ser Administració.
3) Les formes privades de gestió empresarial són menys resistents al canvi que les formes públiques, i en la societat liquida que vivim això és imprescindible.
Però de quines empreses estem parlant? La col·laboració público-privada és general i inclou les empreses extractives de l’IBEX-35, gestionades per ex-ministres de partits corruptes i "compi yoguis" de torn. Però noc al que ens centrem en aquests podem eixamplar mires i protegir les empreses del tercer sector: cooperatives, clubs esportius, associacions de tota mena; empreses que treballen amb gent vulnerable... També podem treballar el suport a autònoms en projectes innovadors, o protegir petites i mitjanes empreses amb funcionaments ètics i medioambientalment sostenibles. Podem treballar formes ètiques de fer negoci.
Començo per informar-vos que estem en crisi. Ara fa 8 o 9 anys, en aquesta Espanya seva, que no nostra, manava el Zapatero d'aquell PSOE, que per aconseguir els suports i formar govern va dir “apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”. Després ni ens va donar suport, ni es va adonar de la immensa crisi econòmica, social, financera que se'ns va tirar a sobre. Al principi deien que era uns núvols a l'horitzó, després que seria una ruixat de mitja tarda, però ha acabat sent la tempesta perfecta, que, a més, ha vingut per quedar-se.
La crisi té dos aspectes que afecten a la prestació dels serveis públics: per un costat la greu reducció d'ingressos, a tots els nivells de l’Administració: es recapten menys impostos. I per l’altre, el creixement de les necessitats socials com a conseqüència dels efectes de la crisi: atur, desnonaments, abaixada de sous, pobresa emergent.... Hi ha menys diners i calen més serveis.
Quins són els serveis que han de cobrir les administracions públiques?
Fa quinze anys ens vam creure suecs i vam posar-nos a construir el millor estat del benestar possible. La crisi i les retallades ens van posar a lloc i a deixar-nos clar que aquell model és impossible. Hem de definir i legislar sobre quins són els drets inalienables i separar-los dels sumptuosos. En aquesta classificació no dubtem de sanitat, educació, seguretat... Comencen a dubtar de l'habitatge, hi ha gent que està fent esforços ingents per pagar hipoteques. També és un dret el transport, però, potser, els que no tenen cotxe o l’utilitzen poc, no entenen el per què de les inversions en autovies buides i gratuïtes. També dins del transport tenim l'AVE, l'únic “dret“ cobert pel govern de Madrid malgrat no esetigui escrit a cap constitució, i no hi hagi cap llei que l'avali. Per contra un "dret" com són els trens normals, els que fan servir la gent normal que treballa i estudia, aquest està abandonat per un Estat que ens ha dimitit de ser estat. L'AVE enterrarà el benestar dels espanyols, i dels catalans si no fotem el camp.
Esment a part mereix el dret al treball, L'estat espanyol ha fet molt poques polítiques actives de promoció de l'ocupació, tot i tenir-ne la competència. Recordeu la consigna del "que se jodan" d'aquella diputada del PP de Castelló. L'Estat ha tractat el dret al treball des de polítiques passives de prestació econòmica per a les persones aturades, cada vegada més migrades i condicionades.
Com es paguen les prestacions que cobreixen els drets?
La factura principal de la prestació de serveis sempre és per a l'Administració, que per això cobra impostos. Ara bé, pràcticament sempre hi ha copagament entre l’administració i l’usuari; per poc que sigui, hi ha una part dels costos d’educació o salut que és sufragada per les famílies: llibres, material i menjador escolar, horaris o activitats complementàries; medecines, odontologia, planificació familiar, ortopèdia... Aquest copagament pot ser més important si les famílies opten per formes educatives o sanitàries concertades o directament privades.
Estem en un moment social en què els copagaments tenen mala premsa i lluitar-ne en contra permet guanyar eleccions a les esquerres prometedores de la utopia de la universalitat de drets: Si el copagament en salut i educació genera un xic de conflicte, més en generarà altres serveis on la cosa grinyola una mica més. Abans esmentàvem la protecció en l'accés a l’habitatge; semblant passa amb els serveis socials especialitzats (residències o centres de dia). Pot haver-hi gent que ha estalviat tota la vida i ara té un racó amb què pagar part del cost de la prestació, però també pot haver-hi gent que no ha estalviat gens, i en no tenir diners, l'Administració li ha de garantir la gratuïtat plena de la prestació. Així, en genèric, no sembla massa just, ni saludable, i ara no és moment per analitzar situacions particulars, que n'hi per tots els gustos.
Tres pecats de l'Administració Pública.
Abans de seguir amb l’anàlisi, una reflexió sobre què és l’Administració pública, no com a definició, que tothom intueix, sinó esmentar els tres pecats que determinen el seu funcionament.
1) L’Administració pública és una gran empresa, de milers de treballadors, amb la dificultat de gestió que això implica i en la infinitat de racons que s’hi generen. Qualsevol gran empresa, pública o privada, funciona amb un nivell de burocràcia i comandaments intermedis importants que encareix el producte fabricat o el servei prestat.
2) El funcionament de l’Administració no és centra en l'eficiència (màxims objectius mínims costos), per molt que sen's digui, sinó en la garantia. Els principis constitucionals de concurrència, transparència i publicitat allarguen molt els terminis d’execució i omplen l’administració de quadres i òrgans que no fan prestació directa, sinó que garanteixen que els diners dels impostos dels ciutadans es gasten correctament. Només faltaria. No tenim en compte els costos dels òrgans garantistes.
3) Els objectius de l'Administració no són sempre la correcta prestació de serveis, estan condicionats per objectius ideològics i polítics, i ritmes i calendaris electorals. Vull dir que els governs faran més polítiques encaminades a la perpetuació del propi govern, que no pas a la prestació. Si la perpetuació es lliga al programa electoral se’n dirà coherència, i si es lliga a les demandes populars directes i arbitràries se’n dirà populisme. Però sigui com sigui això és un fet natural i, en major o menor escala, passa a tot arreu; per tant deu ser de solució entre difícil i impossible.
Col·laboració público-privada
Estem en un moment social en què els copagaments tenen mala premsa i lluitar-ne en contra permet guanyar eleccions a les esquerres prometedores de la utopia de la universalitat de drets: Si el copagament en salut i educació genera un xic de conflicte, més en generarà altres serveis on la cosa grinyola una mica més. Abans esmentàvem la protecció en l'accés a l’habitatge; semblant passa amb els serveis socials especialitzats (residències o centres de dia). Pot haver-hi gent que ha estalviat tota la vida i ara té un racó amb què pagar part del cost de la prestació, però també pot haver-hi gent que no ha estalviat gens, i en no tenir diners, l'Administració li ha de garantir la gratuïtat plena de la prestació. Així, en genèric, no sembla massa just, ni saludable, i ara no és moment per analitzar situacions particulars, que n'hi per tots els gustos.
Tres pecats de l'Administració Pública.
Abans de seguir amb l’anàlisi, una reflexió sobre què és l’Administració pública, no com a definició, que tothom intueix, sinó esmentar els tres pecats que determinen el seu funcionament.
1) L’Administració pública és una gran empresa, de milers de treballadors, amb la dificultat de gestió que això implica i en la infinitat de racons que s’hi generen. Qualsevol gran empresa, pública o privada, funciona amb un nivell de burocràcia i comandaments intermedis importants que encareix el producte fabricat o el servei prestat.
2) El funcionament de l’Administració no és centra en l'eficiència (màxims objectius mínims costos), per molt que sen's digui, sinó en la garantia. Els principis constitucionals de concurrència, transparència i publicitat allarguen molt els terminis d’execució i omplen l’administració de quadres i òrgans que no fan prestació directa, sinó que garanteixen que els diners dels impostos dels ciutadans es gasten correctament. Només faltaria. No tenim en compte els costos dels òrgans garantistes.
3) Els objectius de l'Administració no són sempre la correcta prestació de serveis, estan condicionats per objectius ideològics i polítics, i ritmes i calendaris electorals. Vull dir que els governs faran més polítiques encaminades a la perpetuació del propi govern, que no pas a la prestació. Si la perpetuació es lliga al programa electoral se’n dirà coherència, i si es lliga a les demandes populars directes i arbitràries se’n dirà populisme. Però sigui com sigui això és un fet natural i, en major o menor escala, passa a tot arreu; per tant deu ser de solució entre difícil i impossible.
Col·laboració público-privada
Si deduïm que l'Administració no és una bona empresa per a la prestació de serveis, caldrà buscar la col·laboració privada, que permetin reduir dimensió i protagonisme a l'Administració en la prestació dels serveis. Apunto tres noves justificacions, aquestes en positiu:
1) Si, per exemple, aconseguim serveis un 20% més barats, podrem tenir un 20% més de persones que se’n beneficiïn, o podrem fer un 20% més de serveis.
2) L’Administració no té perquè saber fer de tot, ni té perquè tenir especialistes de tots els camps on que ha d’intervenir. Hi ha gent del sector privat especialitzada que pot fer una feina molt útil a l’Administració sense ser Administració.
3) Les formes privades de gestió empresarial són menys resistents al canvi que les formes públiques, i en la societat liquida que vivim això és imprescindible.
Però de quines empreses estem parlant? La col·laboració público-privada és general i inclou les empreses extractives de l’IBEX-35, gestionades per ex-ministres de partits corruptes i "compi yoguis" de torn. Però noc al que ens centrem en aquests podem eixamplar mires i protegir les empreses del tercer sector: cooperatives, clubs esportius, associacions de tota mena; empreses que treballen amb gent vulnerable... També podem treballar el suport a autònoms en projectes innovadors, o protegir petites i mitjanes empreses amb funcionaments ètics i medioambientalment sostenibles. Podem treballar formes ètiques de fer negoci.
Abans que l'Administració pública gestioni un servei s'hauria d'analitzar si és la millor opció, o dit d'una altra manera, sinó hi ha una millor opció fora de l'Administració.
Això a Catalunya
No voldria deixar escapar l'ocasió per fer una anàlisi del fet diferencial català, pel que fa a la prestació de serveis.
1) Els estudis diuen que a Catalunya és on hi ha la ràtio més baixa de funcionaris de tot l'estat espanyol. No creiem que això s'hagi de corregir, sinó de potenciar. Vigilem amb les polítiques d'aplantillament que proposen determinades opcions polítiques, perquè poden fer malbé un model d'èxit català. Calen serveis públics, però no tots han de prestar-se des del funcionariat.
2) La crisi a Catalunya té opcions, no tenim dèficit econòmic, sinó fiscal; són els 16.000.000.000 € amb què l'estat ens fa pagar, cada anya, als catalans les nostres ganes de ser espanyols (2.500 € per cap). Catalunya genera prou ingressos per prestar els serveis actuals i millorar els aspectes més lligats a infraestructures i inversions on l'Estat espanyol ens ha castigat durant segles.
3) Amb la independència podrem garantir la prestació de serveis, sempre que no cometem els errors comesos abans de la crisi. Si tornem a creure'ns déus, o suecs, i a lligar els gossos amb llonganisses, amb només 5 anys després de la independència estaríem igual que l'Espanya actual, però sense una Catalunya que ens tregui les castanyes del foc.
Estem en un moment de la història en què la utopia és possible sempre que siguem intel·ligents i toquem de peus a terra.
Això a Catalunya
No voldria deixar escapar l'ocasió per fer una anàlisi del fet diferencial català, pel que fa a la prestació de serveis.
1) Els estudis diuen que a Catalunya és on hi ha la ràtio més baixa de funcionaris de tot l'estat espanyol. No creiem que això s'hagi de corregir, sinó de potenciar. Vigilem amb les polítiques d'aplantillament que proposen determinades opcions polítiques, perquè poden fer malbé un model d'èxit català. Calen serveis públics, però no tots han de prestar-se des del funcionariat.
2) La crisi a Catalunya té opcions, no tenim dèficit econòmic, sinó fiscal; són els 16.000.000.000 € amb què l'estat ens fa pagar, cada anya, als catalans les nostres ganes de ser espanyols (2.500 € per cap). Catalunya genera prou ingressos per prestar els serveis actuals i millorar els aspectes més lligats a infraestructures i inversions on l'Estat espanyol ens ha castigat durant segles.
3) Amb la independència podrem garantir la prestació de serveis, sempre que no cometem els errors comesos abans de la crisi. Si tornem a creure'ns déus, o suecs, i a lligar els gossos amb llonganisses, amb només 5 anys després de la independència estaríem igual que l'Espanya actual, però sense una Catalunya que ens tregui les castanyes del foc.
Estem en un moment de la història en què la utopia és possible sempre que siguem intel·ligents i toquem de peus a terra.
dilluns, 2 de maig del 2016
La deriva del PSC
Dir-se José María Lassalle Ruiz no implica res en especial. Si ets militant actiu del PP obre un aire d'incertesa. Potser cobraves sobres de Bárcenas, convidaves al casament a Correa, sucaves de les pantagruèliques contractacions a València, compraves bitllets guanyadors de loteria, o guardes estalvis a Panamà per "por d'ETA"... Que el premi de ser militant actiu sigui una secretaria d'estat: ganga! tothom té dret a "forrar-se" (terminologia de Zaplana) com bonament pugui. Que la Secretaria d'Estat sigui de Cultura, et situa a les ordres de Wert, aquell ministre españolitzador de catalans, que va fer la més absurda i agressiva de les reformes educatives, i que es va entestar en vida (ministerial) en acabar amb el català. Es va obsedir tant que el van haver de dimitir, això sí, amb paga de luxe i niu d'amor París.
Seguim amb el senyor Lassalle, Secretari d'Estat de Cultura des del dia de Sant Esteve de 2011. La seva Secretaria podria haver passat de puntetes pels desgavells governamentals del PP, de no ser per tenir alguna responsabilitat en apujar l'IVA cultural al 21%, tant patit pels productors i consumidors de cultura de l'Estat espanyol. Per estar per allà quan les "corridas de toros" s'elevaven a la categoria d'interès cultural. Per la gestió contra les llengües minoritàries del seu Instituto Cervantes (que no Sirvent). I responsable, sens dubte, de la fugida de l'Estat espanyol del finançament dels equipaments culturals de Catalunya (Liceu, Auditori, MACBA, Teatre Lliure ...).
El curiós del curriculum cultural de Lassalle, tan "arrelat" a Catalunya, és que el comparteixi amb la seva dona, la Meritxell Batet, activa militant del PSC, a qui el Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez, va col·locar de 2 per Madrid a les darreres i fracassades eleccions. Eleccions aquestes, que en haver-se de repetir (i dimitida Chacón), el PSC resta obligat a recuperar la Batet per posar-la de 1 per Barcelona, amb permís de les primàries impossibles de Carles Martí, aquell tinent d'alcalde per Barcelona, que la va vessar a la consulta de la Diagonal, i de poca sensibilitat i perspicàcia amb aquell hotel proper al Palau de la Música.
Tot plegat: La deriva del PSC
diumenge, 1 de maig del 2016
La meva presentació per al Secretariat de l'Assemblea Nacional de Catalunya
Em presento al Secretariat de l'Assemblea Nacional de Catalunya perquè tinc alguna cosa a dir; poques i moltes coses a fer; moltes.
Porto 34 anys treballant a l'Ajuntament de Barcelona, on hi he jugat tots els papers de l'auca: educació, cultura, participació, serveis socials, esports, joventut, infància, ... Però sempre gestió. Mai no he tingut cap representativitat ni militància política perquè he reivindicat la independència del rol tècnic per no condicionar la meva feina ni la dels meus caps. Sóc tècnic superior en gestió i ara treballo a Serveis Socials, dins d'un excel·lent equip que gestiona serveis i equipaments per a la gent gran de Barcelona.
Abans de treballar a l'Ajuntament vaig estar 8 anys treballant en dues empreses privades, allà em vaig afiliar a Comissions Obreres des d'on es va haver de fer alguna vaga. Hi continuo militant 40 anys després, tot i que l'amic Coscubiela m'ho negui. Tinc 57 anys
Des de l'Ajuntament he treballat molts temes de participació, amb les entitats culturals, esportives, socials, educatives... a consells escolars, consells d'esports, comissions de festes, comissions de seguiment de convenis... Sempre he actuat des del respecte i reconeixement a la feina feta pel voluntariat de les entitats. Aquest país és el que és, gràcies al seu teixit associatiu. L'Administració ha de facilitar l'activitat associativa, i evitar de censurar, supervisar i limitar la feina de les entitats. Volia fer esment a la participació ciutadana, perquè una de les grans feines de l'Assemblea serà el Procés Constituent, i aquesta passarà per un debat de país que haurem de gestionar molt bé.
L’Assemblea és la garantia de la independència. Li devem el que som, li reconeixem la feinada feta i ens hem d’exigir la màxima dedicació i solvència per acabar el procés. No vull la independència per motius identitaris, no la vull per ballar sardanes ni fer immensos castells que toquen el cel; la vull perquè és la garantia de l'educació dels nostres fills, de què els nostres aturats trobin feina, que els nostres avis tinguin pensions dignes i que tots tinguem serveis de salut de qualitat, independentment del nostre origen condició o classe.
Hi ha tres identitats que si que associo a la independència:
- La republicana, estic fart d'uns borbons paràsits de la història espanyola i catalana.
- L'antifeixista: No vull ser d'un estat que conviu amb el feixisme com peix a l'aigua: Fundació Franco, Valle de los Caídos, les fosses comunes de republicans, Societat Civil Catalana, ...
-L’antitaurina. També a Mas de Barberans.
La feina que puc fer és la de implicar-me a suavitzar posicions i buscar consensos dins d'un anonimat personal volgut i necessari. Ara és l'hora d'eixamplar la base independentista i això només ho podem fer sumant.
Em podeu conèixer el que sóc i com penso amb el meu perfil a twitter, un perfil que sempre he volgut transparent, públic i absolutament independentista: @eduardcabus; i en el meu blog: http://intentsproses.blogspot.com.es/
De qui m’independitzi, seré.
Eduard Cabús i Vinyes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)