Arguments 2: El salari mínim.

Les necessitats de la gent sempre hi són. Si no es cobreixen amb salari, es cobriran amb patiment i prestacions de serveis socials. La factura que s’estalvia un empresari que paga salaris precaris l’acabem pagant, i patint, entre tots.

Si un determinat negoci no pot garantir una retribució mínima a les persones que en viuen, més val que no es faci.

El nostre context social no es pot permetre salaris per sota dels 14.000 € anuals. Espanya ha convertit el baix sou en l'única alternativa de foment de l'ocupació, mai no dignificarà el Salari mínim. 

El tema de les pagues extres és una rèmora del franquisme que s'hauria d'evitar.

Abraçada a la gent de "Anem a mil"

Arguments 1: Les pensions.

Espanya els darrers tres anys ha buidat el fons de reserva de les pensions, ha passat dels 70 mil milions als 20 mil que queden ara. De seguir així, amb l’actual ritme de despesa i poc ingrés, la paga extra de desembre del 2017 buidarà aquest fons. La notícia d’ahir (20/7/2016) és que el govern havia retirat 1.000 milions més, per a la liquidació dels IRPF.

Espanya no té cap pla per corregir aquesta greu situació. Al contrari, cada vegada tenim els drets laborals més a precari amb una temporalitat exagerada i uns sous molt baixos, que fa es recapti menys i tinguem dèficit de pensions. El problema no és -com ens diuen- que Catalunya no pagui
les pensions, el problema és quan deixarà de fer-ho Espanya (parafrasejant Gabriel Rufian).
 
Catalunya no té dèficit econòmic, té dèficit fiscal de 16 mil milions d’Euros; pot mantenir l’actual nivell de prestació de les pensions i moltes altres prestacions socials.

Els tres peus al gat.

Comentaris a l’article de Francesc Marc Alvaro: Pentinar el gat del RUI, amb el respecte i admiració que mereix, però fent un contrapunt necessari per seguir treballant de camí a la República Catalana.

Pel que fa la referència a la poca participació de la consulta feta per l’Assemblea, aquest cap de setmana, potser sí que seria desitjable arribar al 100% de participació, però és la que és, i encara gràcies que 9.307 socis responguin una pregunta retòrica de com s’ha de fer la independència. En Jordi Borràs ens informava que en relació a altres consultes i votacions aquesta havia anat molt millor.

Hi ha hagut actes de l’Assemblea on s’han explicat els motius del referèndum. Tatxar antidemocràtic que no s'hagi explicat els motius en contra és exagerat, no li toca al Secretariat defensar el contrari de la seva proposta; això ja ho ha fet el teixit polític, mediàtic, civil i social del país i el teixit penal de l'Estat. Tampoc és que la campanya de l'Assemblea hagi estat gaire intensa ni massiva. Algunes conferències a territori escoltades pels socis de pedra picada. Res més.

Dir que Jordi Sánchez convoca la consulta del referèndum, per treure's de sobre la llufa de Mas és descortès i descontextualitzat, Mas ja no hi és, Sánchez ja és president de l’Assemblea i se'l va acusar de ser del PSUC i de CiU quasi simultàniament. Una de les crítiques que jo compartia del Secretariat del 2015 fou la passivitat. Veig que amb la consulta del Referèndum, el Secretariat del 2016, ho corregeix i me n’alegro.

En Toni Castellà fou el primer dels diputats a parlar de Referèndum, des del mes de maig. Molt abans ho feien l’Anna Arquè i l’Elisenda Paluzié, però en Castellà fou el primer representant d’un partit que s’hi va posar. Dir que ho va fer per diferenciar-se d’aquella Convergència del moment o del Partit Demòcrata d’ara, és més difamador que significatiu. El que és significatiu és que l’argumentari sigui consistent i ho és.

El Referèndum no és dolent perquè la CUP el vulgui. No me’n fio gaire de les decisions que prenen les assemblees de la CUP. Precisament no em veig discutint un procés constituent participatiu, amb 10 diputats de la CUP, qüestionant-me el model de país, amb excuses com el pressupost, Barcelona World o el model sanitari que malda per carregar-se el Fernández Díaz.

Dir que el Referèndum està poc argumentat perquè hi ha manca de musculatura independentista, és processista, si n'hi ha molta o poca és una opinió. Quan haguem fet el referèndum sabrem quants som, si guanyem, guanyarem, i si no perdrem. És així de fàcil i democràtic, gairebé britànic.

Afegir en l'argumentari la capacitat coercitiva de l’Estat és innecessari, ja la coneixem, és un dels motius que ens impera per marxar, amb la dignitat, el finançament, les inversions, la catalanofòbia, la vexació... Estem farts de ser terra conquerida i espanyols de segona. Estem farts de la seva corrupció volguda, permesa i votada pels seus ciutadans. Potser els funcionaris tindrem por, i m’hi incloc per funcionari. Cadascú gestiona la seva por com pot. Vagi per endavant el magnífic treball fet per la sectorial d’Administració Pública de l’Assemblea, que en resum diu que si el Parlament i el Govern fan ben feta la feina, amb un mandat clar i definit, cap funcionari podrà ser acusat de cap delicte de traïció, prevaricació, rebel·lió, desobediència... en cap de les passes que es faran per esdevenir república: Referèndum inclos.

Tots dos arguments vénen a dir que no podem fer el referèndum perquè el perdrem, tampoc aquest és un argument gaire sòlid, i no opinaré sobre els escenaris processistes d'absoluta seguretat que no acabem fent mai cap pas.

Tot el que he escrit fins ara són opinions, no són fets; estem fent un camí nou, sense brúixola ni paral·lelismes que l’avalin. Tenim indicis d'experiències anteriors, totes elles diferents. No tenim fets. Som els propietaris de les nostres opinions i això ens fa protagonistes dels fets que sapiguem fer.

Tot és possible, però tot està per fer.

Com superar el bloquejat

En Ramir de Prorrata ens fa caure en un article del blog del Coscubiela, que porta per títol: “Com superar el bloqueig”. Ell fa un tuit en què ens desvetlla el vassallatge que Coscubiela professa cap a tot el que no sigui català, en aquest cas Europeu.

https://twitter.com/ramirp/status/747853995696340992

L'article de Coscubiela s'omple de lletres parlant de l'emergència social, com si li importés. Ell i els seus es van limitar a esmenar la totalitat de la proposta pressupostària de la Generalitat, sense cap argument més, que no fos la defensa de la unitat de l’Espanya. L’emergència social, la correcció de retallades a la salut, les substitucions dels mestres i professors, el pla de xoc contra la pobresa,... res, només els preocupava el falangisme atàvic de l’Espanya gran i lliure. Escolteu de prova, la patètica entrevista que va protagonitzar Lluis Rabell el 31 de maig parlant del pressupsot de la Generalitat.

Tornant a l'article de Coscubiela, parla de la perfecta viabilitat de la Seguretat Social. Bestieses! També és viable l’indigent que ve cada dia al cubell de deixalles del Caprabo de sota de casa. La prova de la seva viabilitat és que continua venint cada dia, sense que ningú l'ajudi a trencar el seu bloqueig. La guardiola de la Seguretat Social ha estat buidada en un 60% en els darrers 4 anys, de manera que a final del 2017 no quedarà ni cinc. La Seguretat Social haurà de tirar d'impostos el 2018, per pagar el dèficit. Però Espanya té un deute impossible de més del 100% del PIB, estem sota lupa de la UE que no està disposada a llençar més diners en AVEs, Radials i Xalets de polítics comprats des del Palco del Bernabeu i l’IBEX35. La solució del senyor Coscubiela passa per trencar la precarietat laboral, millorar la massa salarial, per incrementar la prestació... Curiosament, el que demana la més gran de les revolucions del mercat laboral, reconeix que estem en pitjors condicions que estàvem el 20D, per encarar un canvi de les polítiques laborals i econòmiques a Espanya. El 26J Rajoy ha guanyat i de més; i  el partit que havia de portar tots els canvis i recanvis s’ha esfondrat. El que  havia de ser la suma del sorpasso entre PODEMOS i IU ha entrat en profunda depressió amb pèrdua de més d’un milió de vots.

No senyor Coscubiela, l’actual Seguretat Social no és viable, i algú ens obligarà a fer-la viable, amb la reducció de pensions del 20%. Solució gens nova a la nostra Europa del Brèxit, que ja s’ha fet a Portugal i Grècia on la retallada va arribar al 40%.

L’article carrega contra els que veiem la impossibilitat de reformar l’Estat espanyol i ens acusa d’estigmatitzar pobles entre elegits i repudiables. No es confongui senyor Coscubiela, aquesta és la seva guerra. Sóc dels catalans, vulgars, que no es considera cap superhome per dir-li a cap castellà, andalús o extremeny, què ha de fer i com ho ha de fer. Els que defensem la independència, no valorem si Espanya és o no reformable, allà ells. Ens centrem en tenir una Catalunya pròpia i lliure, per ajudar a viure millor la gent que pateix, entre d’altres, l’indigent “viable” que cada nit ve a recollir les deixalles del Caprabo, a sota de casa.

Després torna el referèndum pactat, on ens proposa agermanar-nos, per exigir-lo a qui ens l’ha negat 18 vegades. Ja el farem senyor Coscubiela, farem un referèndum per a la independència de Catalunya, i deixarem en mans de l’Estat espanyol que sigui unilateral o pactat. Portem molts anys volent negociar una sortida digna.

Tractar els que proposem una catalunya fora del marc econòmic espanyol, com una fuga endavant és tan desmanegat que no admet ni comentari. La seva és una solució impossible. El propi article ho reconeix amb la patacada electoral. Llavors li posa glossa amb l'exemple del corredor de fons i del sindicalista. Miri, quan el corredor que corre amb mi veu un camí impossible, el canvia. Quan el sindicalista que vaig ser, va veure que la empresa no era viable, ni per a empresari ni per a treballadors, va canviar d'empresa. Quan veig que l'Estat Espanyol no ens vol, ens vexa, ens boicoteja, ens insulta, ens jutja... aplico la sortida catalana: el CATèxit. Si vol vingui i si no continuï fent el seu salt endarrere i torni al segle XX, i de tot cor espero que sigui sense nosaltres.

Per cert, no ens enredi, segur que coneix el figurant de l’esquerra del senyor Rabell en aquest video que ara ens neguen.

https://twitter.com/KasperJuul_0/status/725629906558787585

La remunicipalització dels serveis públics.

En el debat públic-privat hi ha més populisme esquerranós que eficàcia en la prestació de serveis públics. M’ajudo de dos articles de El Periódico, adjuntats, que tracten la remunicipalització de serveis públics.

El primer article, de Toni Sust, explica com la recuperació per part de l’Ajuntament de Barcelona, de tres escoles bressol li costa 600.000€. Revertir a gestió pública és una decisió política, però també és una decisió política deixar fora de l'atenció municipal 100 nens que s'haguessin pogut atendre amb aquella mateixa quantitat de diners. L’article diu que no està demostrat que remunicipalitzar millori la qualitat de la gestió dels serveis públics .

El segon article, interessant opinió de Joan Segarra, sosté que remunicipalitzar serveis públics bloqueja el desenvolupament d’un tercer sector associatiu o cooperatiu, que aporta implicació, innovació i expertesa; qualitats que no sempre té, la gestió directa amb funcionaris públics. 

Aquest article s’ha difós amb una cadena de tuits.

Sobre el relat independentista.

Els partits independentistes han estat víctimes dels mitjans de comunicació i de les estructures judicials i policials de l’Estat, tot els ha anat en contra. Clar que CDC era corrupta, igual que ho van ser UDC i el PSC, i si el PP català no merita casos de corrupció és perquè no ha tingut mai quota de poder. Allà on el PP ha tingut poder, fora de Catalunya, s'ha forrat: València, Balears, Madrid, Castella, Múrcia... Per no parlar del PSOE a Andalusia on els seus dos darrers presidents tenen pendent un judici. La corrupció a l’Espanya de "cuñaos" i "pícaros", és estructural, i per moltes coses que diguin, facin o legislin, en tindran per anys. Senzillament perquè no els preocupa, veneren i envegen els xoriços, fins i tot els voten. No els preocupa la corrupció, com tampoc els preocupa el franquisme, la memòria històrica, l'acollida de refugiats, o les directives europees que se les passen totes per l'arc de triomf. 

La curiositat del relat és que la mateixa corrupció que obliga a CDC a la penitència eterna i a la refundació, dóna majories prou amples al PP com per seguir robant anys i panys. Aquest element des de la perspectiva legal és patètic, però des de la nostra perspectiva nacional és una fortalesa, perquè vol dir que hi ha molta feina feta, a Catalunya la corrupció ens avergonyeix, a Pujol li hem tret títols i prebendes, el deixem sense xofer i secretaria... mentre que a la seu del PP, pagada amb diners negres, encara ressona el whatsapp del Rajoy a Bárcenas amb el “sé fuerte, Luís”, o l'acomiadament “en diferido”. I estic parlant del President del Govern espanyol.

L'Estat, les seves policies, els fiscals amics de la Camacho, els seus inspectors d'hisenda i els seus diaris, han exagerat les causes contra tots els pujols possibles, fins arribar al paroxisme: furgones plens de guardia civils a recollir un expedient que està penjat a internet. Recerca i custodia d'un posit penjat en una nevera. Informes policials falsos contra Mas i Trias. "Periodistes" que publiquen qualsevol mentida sense verificar res de res... tot plegat hagués fet saltar diversos ministres en qualsevol país amb un mínim d'independència judicial i professionalitat policial, però Espanya no és el cas. Aquest mateix relat de la corrupció catalana exagerat a l'infinit, quan és d'altres contrades o no s'investiga, o es dilata la investigació, o s'amaga, sota els documentals de Veneçuela. 

Curiosament, el domini del relat a l'Estat no li ha donat cap victòria a Catalunya, els seus dos partits d'estat: PP i PSOE, van més a residuals, que a guanyar eleccions. 

L'èxit del relat anticatalà l'han recollit els neocomunistes de Comuns i Podemos i els neofalangistes de Ciutadans. Aquests nous partits que han aprofitat de la feina feta per les clavegueres de l'Estat. Ja no treballen per lluitar contra la pobresa, la regeneració, la solvència i l'eficàcia d'Espanya, només treballen per salvar la sagrada unitat d'Espanya i tenir ministeris com a gratificació.

La segona part del relat espanyol ha estat l'anul·lació d'ERC de l'escena política. Hi és, hi és amb una força que no havia tingut mai abans. Però el relat fa que no hi comptin. Se'l prenen com una sucursal de CDC, no aconsegueix definir-se com a marca pròpia, i ha de perdre esforços i credibilitat defensant-se dels pecats convergents com si li fossin propis. Aquesta absència de marca és la que ha fet que ERC es negués a repetir la fórmula de llista única per al Congrés i Senat; tant el desembre del 15, com el juny del 16; fórmula que si va funcionar força al Parlament de Catalunya amb el Junts pel Sí.

Malgrat tot som on som, i estem on no havíem somiat mai que seríem. Tenim una majoria parlamentària independentista i un govern que avança cap a la llibertat del poble. Només cal aprovar uns pressupostos amb la CUP (ho farem), tres lleis que inaugurin el nou estat i cal recuperar un relat propi que ens doni la confiança en el procés i desballesti la mentida i la il·legalitat del relat espanyol. Un relat que només amenaça, conculca drets, malversa fons públics perseguint adversaris polítics. Un relat que no ha aportat ni una sola proposta, ni un sol element de diàleg possible. Un relat que intenta una i una altra vegada fer-nos il·legals quan són ells els que actuen fora de tota llei. Un relat de negació constant que ens aboca a una solució unilateral nostra i definitiva.

Posats a tenir un relat propi, torneu a somriure, perquè esteu guanyant la llibertat del vostre poble i el futur de la vostra gent. Ho tenim tot per ser un dels estats més pròsper d'Europa, només cal que ho desitgem.

A voltes amb la CUP i el pressupost.

Torna el malson d'aquells novembre i desembre passats on el procés s'esmicolava, amb una CUP negada a investir Mas. Recordeu? Ara en Mas no hi és, el país el va canviar per un pacte d'estabilitat, que en començar juny veiem que no era gaire estable. És cert que tenim govern, però el tenim sense pressupost. El tenim sense les ales que l'ajudin a volar. Ara en Mas no hi és, ara hi és en Junqueras, que des d'Econòmica i Vicepresidència comprova com n'és de dura la negociació amb la CUP. Ves que no hagi d'acabar fent un pas al costat, com en Mas.

Vagi per endavant que podem sobreviure amb una pròrroga del pressupost actual; sense els 873 milions de pla de xoc, sense la creació de la hisenda pròpia, sense la conselleria d'exteriors, sense l'1% d'augment als funcionaris, sense algunes reobertures dels recursos sanitaris retallats, sense millorar les condicions dels mestres interins, sense incrementar la dotació a la dependència, sense la rebaixa del transport per als aturats, sense, sense i sense... Si, crec que podrem sobreviure, i sobreviure és un verb que s'adequa força a la vida que ens espera.

Podrem sobreviure sense pressupost. Podrem seguir fent el ridícul una vegada més, Podrem tornar a escoltar els avisos i burletes de la Soraya del PP més corrupte del món. Podrem veure com el Constitucional ens retalla 750 milions, anul·lant les taxes aprovades a Catalunya. Podrem tornar a escoltar les tonteries del Rabell i els seus 2000 milions d'€ (o més) espoliats als rics i repartits entre els pobres. Podrem tornar a escoltar el Coscubiela rient-se del relat independentista. Podrem, podrem, ... podrem seguir fent campanya a un PODEMOS que ens vol espanyols i castigats com sempre. Tot per un petó a la boca del Domènech amb l'Iglesias o per un ministeri de la vivenda per a una Colau que no se'n surt a Barcelona.

Tampoc és  just que la CUP hagi aprovat els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona, on manen els PODEMOS i PSOE de Catalunya i no ens ajudi a aprovar els pressupostos de la Generalitat, governada per un Junts pel Sí, que ens havia de fer independents en 18 mesos. Coi que només eren 18 mesos, i ja en portem 9.

Aproveu pressupostos, si us plau. Aproveu-los perquè no es tracta de sobreviure, es tracta de ser feliços i lliures, i ja ens toca. Que aquest poble nostre porta molts mesos fent molt bona feina de llibertat.