Accident

Camino de pujada pel carrer Amilcar, a punt de girar cap a l’Avinguda Mare de Déu de Montserrat. El soroll és semblant al d’una persiana d’acer, de qualsevol comerç abaixada amb massa força, però no prou com per confondre’m. Cinquanta mestres enllà trobo la camioneta parada al mig de la calçada, la moto per terra i la mare i el fill, quiets, immòbils, ajaguts en la mateixa posició que els havia deixat la caiguda. Des de fora no tenen senyals de ferides, només el pantalon a mitja cama del fill deixava veure una erosió al tou. Cap senyal que justifiqui aquella quietud. Mentre m’hi atanso, truco el 112 d’urgències. Passen l’avís, però que no penges perquè et connecten amb el 061 que era mèdic. Després d’escoltar en tots els idiomes comunitaris i extracomunitaris, que et mantinguis a l’espera que la trucada esta a punt de ser atesa, s’hi posa una dona de veu jove que no sento pel soroll dels cotxes, em demana amb massa insistència la situació dels accidentats: La mare es mou una mica, el fill sembla inconscient. Faig parar quiet un home que intentava aixecar la mare. I penjo la xicota del telèfon a qui ni entenia ni escoltava. M’atanso al fill que tot just acaba d’obrir els ulls i intento articular alguna paraula de suport, de calma, ... No puc més que contenir una glopada de llàgrimes que em salten dels ulls. Se li atansa una dona, que acaba de comunicar destrament amb la mare, i li diu “Estigues tranquil, fill, la teva mare està bé”. Després es va atansar a la mare i li expressa la mateixa tranquil·litat. Sap el que es fa i és l’heroïna del moment. Amb poca estona apareix un primer cotxe de la Guàrdia Urbana, i un minut després un segon cotxe. Fan una mirada ràpida, Demanen que no es toqui els ferits, ja ningú no ho feia, Es comuniquen per ràdio i després de confirmar que l’ambulància està avisada s’interessen pel conductor de la furgoneta a qui li demanen papers. Els altres policies alleugereixen un trànsit que comença a fer embús. Tres minuts després sona una sirena diferent i de seguida baixa la primera ambulància. I de seguida puja, per l’altre costat, una segona ambulància. Amb molt poca estona el personal mèdic atén els ferits. Tot plegat sota control en menys de deu minuts. Llavors em sento a mi mateix, incapaç d’aguantar les llàgrimes. Amb esforç de capteniment informo al policia que no he vist l’accident, que només he sentit el soroll metàl·lic de la caiguda i havia trucat. Permet que marxi. Pujo, camí amunt, on l’Avinguda Mare de Déu de Montserrat deixa veure la plana de la Ciutat amb el seu fons marí, encara amb la frescor del dia nou. Una llum clara de sol estrenat m’il·lumina la cara que no dissimula un plor que ara si em surt a raig i em descobreix que la tristor encara corca l’ànima.

11 de juny de 2012