Jesús

Miri jove a la Guerra la vam passar magra, no em vaig preocupar d’estudiar, només d’omplir la panxa, i vaig perdre molt de temps. Amb la gana que passàvem altra feina teníem. Després vaig haver d’estudiar molt per recuperar el temps perdut. A casa vam amagar un oncle, per part de pare, que era falangista. Jo era petit i no recordo gaire res. La mare em deia que no ho digués a ningú, i a mi se’m va posar una por al cos que no me l’he treta encara. Pensava que se m’escaparia algun comentari que el delataria. Llavors què li passaria al meu oncle, què passaria al meu pare, què ens passaria a tots. Quan van arribar els nacionals, el meu oncle es va vestir de la millor manera que va poder i va marxar, no sé a on. Quan va tornar duia la camisa blava posada, i li recordo la cara feliç de qui llueix amb l’orgull feina ben feta. Pot comptar quina feina havia fet, amagar-se com una rata durant mitja guerra i omplir-nos tota la casa de por i una mica més de gana.

Jo vaig néixer a les Cases Barates d’Horta, bé, no exactament perquè jo sóc del 1928 i aquestes Cases es van construir, a l’any 1929, per l’Exposició Universal. Quan la meva família se n’hi anà jo tenia un any. Veníem del barri de Porta, molt a prop d’allà mateix, sap? A tocar de la plaça Virrei Amat. A les Cases Barates vivia al carrer número 12. En aquella època els carrers no tenien nom, només números, els transversals a la muntanya eren els parells, 2, 4, 6, 8... i els meridionals els senars, 1, 3, 5,.. Va ser molt després que li van posar els noms, i al meu carrer li van dir Matamala, encara se’n diu. A mi sempre em va agrada més que es digués dotze que Matamala.

La meva mare era una dona ferma, de convicció, va néixer a Madrid i sabia molt bé el que es deia. Era ella la que manava a casa, n’era el seny. El pare era pagès, es posava a sou en els masos de les rodalies, i amb el que treia amb prou feines vivíem. Jo era de la mare. Amb el pare anava d’excursions, m’ensenyava els camps, els bestiars, ... amb ell m’ho passava molt bé, però sempre vaig tenir clar que si volia ser alguna cosa a la vida havia de seguir els manaments de la mare. Ella deia que sempre tindria un plat a taula, tant ple com pogués, però que a canvi havia d’anar a estudi. Em deia que no volia que fos com el pare. Sabia que aquells frondosos camps de les rodalies, aquelles vinyes, aquelles hortes, incapaces d’alimentar-nos ja a l’època, quedarien engolides per la ciutat, i la ciutat li va donar la raó amb una velocitat esfereïdora.

Me’n recordo de la caserna que hi havia al peu del Turó de la Peira, era la caserna dels mossos i m’impactaven quan vestien perfectament uniformats però amb les espardenyes d’espart. Després de la Guerra en aquella mateixa caserna s’hi va posar la Guàrdia Civil, i jo estava molt espantat perquè recordo de despertar-me per trets a la matinada i els meus germans grans em deien que eren afusellaments. Aquella va ser l’època de la por i de la gana. El pare hi tenia i treballava un hort petit, però mai no ens va fer profit, ens prenien les coses quan encara eren verdes. Només recordo de menjar algun tomàquet, perquè el pare els tenia emparrats i als de dalt de tot es coneix que la gent no hi arribava. L’hort estava entre dues dreceres i la gana va robar-nos tota la seva producció.

Una vegada, per alguna feina que devia fer per a algun veí em van donar dos cèntims de coure, cregui’m jove, una misèria, que a mi se’m feia una fortuna. Vaig pensar que quan arribés a casa aquells diners em desapareixerien a mans de tots els meus germans o de la meva mare, i vaig decidir amagar-los. Vaig pensar que enlloc estarien més ben amagats que al costat de la caserna. Hi havia la tanca i vaig comptar un , dos, tres, quatre pilars, vaig fer un forat a sota d’aquell quart pilar i me’l vaig memoritzar tan bé que encara el tinc gravat al magí. Quan més endavant vaig voler recuperar els diners, allà no hi eren. Algú m’havia espiat i me’ls va prendre tot seguit d’amagar-los. Miri quina manera de fer tenia de jove.

Recordo la foscor del camí de casa. Un dia de tornada, era de nit tancada, l’Ajuntament havia posat una filera de llums elèctrics, però al tercer dia algú va robar el cable per treure’n i vendre el coure. Darrera d’un d’aquells postes vaig intuir una ombra que s’allargava cap a on jo era i no vaig mirar res més, vaig córrer muntanya a munt fins arribar a casa, i quan vaig arribar em vaig pensar que igual no hi havia res, que tot era una imaginació meva. La por que vaig passar aquell dia encara la tinc posada. A l’escola del barri no vaig aprendre res. L’única cosa que en trèiem era el berenar, alguna galeta, trossos de pa, la llet. En aquella escola del barri no vaig fer més que perdre el temps i prendre llet.

El meu oncle, se’n recorda jove, el falangista que vam tenir amagat durant la Guerra, em va col·locar a l’Escola Industrial, allà hi havia menjador, hi anava a les nou del matí, dinava allà i sortia a les cinc de la tarda, jo encara hi afegia dues hores més, perquè jo havia perdut molt de temps a escola i anava endarrerit. Després anava caminant a casa, dues hores i mitja de caminar cada dia. Sortia de casa plovent i sabia que quan tornés plouria, però no vaig faltar mai, portava massa retard com per permetre’m de faltar.

Als falangistes els recordo amb una ambivalència, però en aquella època, per a mi que era un vailet , devien ser els herois que ens salvarien de totes les desgràcies. Venien ben pentinats amb les seves camises blaves perfectament planxades, amb algun escut, i tot plegat contrastava amb l’estètica tosca que jo vivia a casa de franel·les, camises velles i barrets foradats quan venien a l’escola ens portava pilotes, porteries de futbol, de bàsquet, ens portava equipaments... i a l’estiu se’ns enduien a campaments. És després que vaig comprendre que la multa d’un duro per qui no vingués a les assemblees que organitzaven.

Curiosament em va proposar que anés a treballar amb el Sanahuja, i ja era curiós que seguís les passes del pare que tota la vida havia viscut d’aquella terra, treballant per als seus propietaris i que la possibilitat que se m’obria a mi fos també treballar per al nou propietari de la terra. En aquella època el Sanahuja va fer una gran feina, amb la construcció de tot aquell barri, el Govern li ho va agrair construint-li el metro. Un metro que anava de la Sagrera a enlloc, però allà que el va fer. Aquell enlloc era el Turó. En Sanahuja va acabar com el barri, trenta anys després de construir-se, aquella casa va caure i va matar una dona que dormia i que es va despertar pel trasbals i en sortir al menjador no hi era i es va despenyar pel forat que havien deixat tots els menjadors dels 5 pisos. El ciment amb què es va construir estava corcat i es va trencar. Aquesta patologia és la aluminosi i ha passat a ser una paraula comuna a les nostres converses.

Jo jugar, no jugo gaire, només pel Nadal, per la grossa. Però una vegada, quan era adolescent em va tocar un número dels “cegus”, devien ser, no recordo, tres-centes, ... no cinc-centes pessetes. Amb aquells diners, no m’ho vaig pensar dues vegades, vaig comprar una acció de la telefònica, que valia ... cinc-centes cinquanta pessetes. Encara vaig haver d’afegir-hi cinquanta pessetes. Quan ma mare ho va saber em va dir que si m’havia tornat boig, i em va demanar que li donés l’acció li vaig haver de dir que no “madre esto es mío, no me lo quite”.Jo tota la vida he estat de recollir, i si vas amb compte pots anar fent un patrimoni. Has de tenir una dona com déu mana que fa el que li dius, si la teva dona és de mirar aparadors, malament rai. Així poc patrimoni faràs. Ara és molt difícil estalviar, abans no, abans tothom recollia, els bancs no deixaven diners per res, de manera que si volies comprar alguna cosa havies de tenir els diners a la butxaca. Jo vaig comprar-me un pis a Premia de Mar, era un sisè pis, i quan el vaig comprar es veia el mar. Ara ja no, bé un tros petit entre les noves cases que s’hi han construït. L’hi vaig comprar a un home que s’acabava de barallar amb la dona, i el vaig esprémer una mica i me’l va acabar deixant per, només un milió de pessetes. L’acabaven de muntar tot sencer i hi deixaven tots els mobles, al final no li vaig regatejar el preu, però sí que em va permetre de pagar-li durant tot un any. I entre el que tenia i el que la família em va deixar vaig poder incrementar el patrimoni que encara conservo.

Vaig començar a treballar als catorze i no ho vaig deixar de fer fins cinquanta-dos anys després. Treballava de dia i estudiava de nit, a l’escola industrial, i em vaig acabar traient el títol d’enginyer industrial. Al principi, quan era jove, vaig tenir totes les feines que vaig voler, i amb bones empreses, de les grans, el sous no eren dolents, però tampoc permetien gaires alegries, ja li deia abans, anàvem estalviant a poc a poc, cada mes, i quan necessitàvem alguna cosa la compràvem. A casa no s’ha pagat mai res a terminis sempre amb els diners per endavant, però sempre hem tingut tot allò que necessitàvem. A casa sempre hi havia un racó. És ara que no es pot estalviar, en canvi, ara si necessites diners els bancs te’ls deixen. Com ha canviat tot!

De les feines que vaig tenir vaig haver de viatjar molt, per tot Espanya, anava fent projectes per tot arreu, fins i tot vaig anar a Argèlia a treballar, m’hi vaig estar tres mesos, per muntar una cadena de producció tèxtil, des de la filatura fins als acabats, passant pels teixits. Una fàbrica vertical. Des que vaig posar el peu a l’aeroport d’Argel em van assignar un comissari polític, que no em vaig poder treure de sobre en els 3 mesos que vaig estar-hi treballant, vigilava tots els meus passos. Al final tot el problema era el subministrament elèctric, em deien que de llum ja en tenien, sí, però amb prou feines es podien mantenir enceses tres bombetes, amb aquella intensitat de llum no podien fer anar les màquines, necessitaven un generador elèctric, i l’activitat de tots aquells mesos es va resumir en la recerca del generador, quan el van tenir, ja van veure que no em necessitaven i em van tornar cap a casa.

Vaig anar fent a la feina, fins i tot era representant i viatjava per tot Espanya, m’agradava molt anar a Madrid, perquè la mare era d’allà. Quina gran ciutat que és Madrid!, No goso a dir si és millor o pitjor que Barcelona, jo sóc català i enlloc com a casa, però quina gran ciutat que és Madrid!

Les coses van anar bé mentre anaven bé, fou al finals dels setanta que l’economia d’aquest país s’havia cansat de créixer i va decidir reposar una mica. Llavors les coses es van complicar. Estava d’enginyer industrial en una gran empresa, i va començar a fer una regulació de personal. I per edat i per sou, vaig ser dels primers a entrar en la llista dels acomiadaments. Em van donar una bona picossada de diners, però em vaig trobar als cinquanta anys sense feina, i que totes les portes que trucava se m’anaven tancant. Va ser una molt mala època, se’n van tancar moltes d’empreses. La prestació de l’atur s’acabava i només em quedaven els diners de la indemnització que guardava per si venien mal dades, i van venir maldades perquè seguia sense trobar feina. Una antic company em va dir que provés a entrar de professor de formació professional, que anaven justos d’enginyers, i ja em té a mi, als cinquanta i pocs tornen a estudiar, una altra vegada. A l’examen m’ho van fer passar molt malament, el teòric rai, perquè tota la meva vida he estudiat tard i vaig aprendre’m bé el temari. El problema va ser el pràctic, que me’l van posar amb trampa, i aquella edat que per havia estat un problema em va donar l’experiència necessària per no caure de quatre grapes a la trampa. Vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona en una escola de formació professional, i allà m’hi vaig estar fins que em van jubilar, cinquanta-dos anys després de començar a treballar, tota una vida jove, tota la meva vida.

Després de treballar tant, la jubilació em va deixar a casa sense saber què fer, i per això, amb algun dels veïns del barri de Sant Antoni hem fet aquesta associació, perquè volem promoure la cultura catalana, ja sap les sardanes, els castellers, les puntaires, ... Ara treballo en això hi m’ho passo bé. Ara se’ns ha mort el tresorer, i si no tenia prou feines, ara me les veig i desitjo per tirar endavant el números. Hi ha una noia que m’ha dit que m’ajudarà en els números, que treballava de comptable, i això m’ha animat, perquè si no ho hauríem de deixar córrer. Hi ha molta feina sap, organitzar l’acte, buscar diners, demanar els permisos a l’Ajuntament, fer la publicitat, trobar qui ens ajudi a pagar-la, repartir la publicitat, i després, quan ve el dia de l’acte, patir i patir perquè tot surti bé, que no plogui, que arribi tothom, que ningú no prengui mal,... És molta feina, més de la que puc fer jo sol, i cada vegada és més difícil trobar ajudants. La gent no fa les coses perquè sí, sempre és per cobrar algun diner, i ja pot comptar que nosaltres de diners no en tenim, tot el que fem ho fem de franc, com a màxim podem donar algun regalet als que ens ajuden, res, una tonteria, però de diners, ni cinc.