En Marc se’n va.

1

En Marc se'n va... de l'escola, sí, aquest fou el nostre maldecap de l'any passat, tota l'escola i, fins i tot el barri en van anar plens, van haver-hi molts neguits i incomprensions, però per a tothom va ser una aventura de les de recordar durant molt de temps.

Ai! perdó... Sóc un mal educat. Encara no m'he presentat em dic Josep i us vull explicar la història que vam viure a la meva escola durant el primer trimestre del curs passat.

2

Durant el curs passat trenta-dos companys i jo lluitàvem cada dia per tenir un trosset d'aquella mestra tan eixerida. El seu nom era Carme i ens va saber greu quan vam veure que aquest curs no la tornaríem a tenir, de fet és que era molt divertida, i amb ella vam aprendre moltes, moltes coses. De totes maneres, la mestra que tenim aquest curs també és molt maca, eh!. La Carme sempre s'escarrassava perquè la seva veu arribés a les seixanta-quatre orelles de la classe i tots entenguéssim les coses que ens deia; potser és que hi havia massa orelles per tan poca veu però moltes vegades no sabíem què volia dir, i a la classe es produïa un brogit tal que semblava un galliner amb una guineu dins. Malgrat tot quan s'havia de treballar fèiem feina de valent. Feia, un mes i mig que havia començat el curs, pocs coneixíem en Marc, l'havien fet repetir perquè no en sabia prou per passar de curs. Això ja havia passat amb altres nens, a segon havien vingut la Mireia i en Pau, tots dos van repetir i ara són els més grans de la classe. Cada any hi ha nens que repeteixen curs i al principi ningú els coneix, però després tothom s'hi fa de seguida. En Lluís era l'únic de la classe que coneixia en Marc, vivien a la mateixa escala i les seves mares deuen ser molt amigues perquè, segons el Lluis, tot el dia xerren al replà. En Marc i en Lluis anaven moltes vegades junts al parc a terrejar camins i rius per on corrien amb els seus cotxes i navegaven amb els seus vaixells. En Lluis és molt legal, quan ell xerra a classe tothom calla, sap moltes coses i les sap explicar quasi tan bé com la mestra; sempre ens deixa bocabadats. Ja havíem notat que en Marc és una mica "diferent" ... Bé no és això, és igual que nosaltres,... però, ... de fet, encara que havia repetit no sabia llegir gaire bé i escrivia molt poquet. Li costa més aprendre les coses que oblidar-les i això preocupava molt a la Carme. En Marc seia al costat meu i del Lluís, jo veia com en Lluis l'ajudava sempre a fer les fitxes i feines de la classe, i a vegades, les hi feia i tot. Si la mestra s'adonava s'enutjava molt amb tots dos i deia que d'aquella manera s'enganyaven a ells mateixos. La veritat és que la Carme a vegades deia coses molt rares. Els dibuixos del Marc eren com els del germà petit del Martí, eren diferents als que fèiem nosaltres, però els pintava sempre amb uns colors tan vius que li quedaven preciosos; pintava cels grocs, arbres blaus i nens vermells. Quan jo li deia: si el cel no és groc, ell pujava les espatlles tot dient: "Tant se val". La Carme li feia veure que s'havia de fixar en les coses, i quan les pintés fer-ho del mateix color que sòn, però, la veritat, és que a mi m'agradaven molt aquells dibuixos tan virolats i diferents.

3

El primer en saber-ho va ser en Lluis, ho va sentir a dir en el replà de l'escala a la mare d'en Marc, que, com sempre, xerrava amb la seva mare.

"-...la directora m'ha dit que ho ha parlat molt amb la senyoreta Carme. En Marc no aprèn, no n'hi ha prou en què hagi repetit curs. Diu que coneix una escola on podria estar molt millor atès, i per una gent que coneix millor el que li passa a en Marc."

El Lluis quan ho va escoltar va sentir com una fiblada vespa per tot el cos. A mi m'ha dit, en secret, que l'havia fet plorar. En Lluis i en Marc s'estimen molt, són com germans. Tan bon punt la seva mare va tancar la porta de l'escala ell li va preguntar:

-És veritat que en Marc se'n va de l'escola?

-Que m'has estat espiant el que deia? - diu que li va dir sa mare un xic enfadada.

-És veritat que en Marc se'n va de l'escola?

Ho devia repetir molt indignat, tant que la seva mare va veure que anava de debò i que no si valia fugir d'estudi ni enfadar-se per la tafaneria.

-Sí, potser sí, es veu que no aprèn gaire, i que hi ha una escola on el poden atendre millor.

-Què és dolenta la nostra escola?

-No Lluis, no és això, el que passa és que hi ha molts nens a la classe, i la mestra no pot estar gaire per tots vosaltres. -Però si en Marc va arribar primer que jo, si hi ha massa nens, hauríem de marxar tots els que vam arribar més tard.

-No té res a veure això. En Marc ha de marxar perquè ell no aprèn prou, tu i els teus companys, sí que apreneu. El Marc necessita que el mestre li estigui més a sobre que a vosaltres.

-Jo no vull que en Marc se'n vagi. -Va dir en Lluis.

Es veu que van estar una estona parlant del tema, i en Lluis diu que a la seva mare tampoc no li acabava de fer el pes que en Marc hagués de marxar de l'escola. Al matí, a classe, ens ho va dir de seguida. La notícia va córrer per tota l'escola, els petits no entenien res i els nens més grans deien que era normal, si un nen no aprèn no té perquè estar a l'escola. Fins i tot el Felipe deia que si era ruc l'havien de dur a una escola de rucs. Jo li vaig dir que no n'era de ruc, que el que li passava és que li costava una mica d'aprendre. Si no arriba a ser tant gran li dic que qui se n'havia d'anar en una escola de rucs era ell, però em va fer por.

Quan vam preguntar al Marc tampoc sabia res, La seva mare no li ho havia comentat i no es va creure que allò que dèiem fos veritat i ningú no el va voler convèncer de que això fos cert. Durant l'hora del pati vam decidir que li ho preguntaríem a la Carme a veure què deia.

4

La Carme es va quedar de pasta de moniato quan en tornar del pati i sense que ens digués res tothom va callar en sec, només se sentia el rebombori de les altres classes, que encara no s'havien assegut a fer la feina. No sabia què passava ni a què venia aquell silenci. Va ser el Lluis qui la va treure del dubte.

-Per què se n'ha d'anar el Marc de l'escola?.

Aquelles paraules van ressonar una bona estona, ell se sentia molt important quan les deia, i mentre les deia la mestra es va anar quedant de perdre, no sabia què dir i va començar a moure's com quan la cosa se li complicava.

-Bé, encara no hi ha res segur,... la directora i jo havíem pensat que una manera d'ajudar el Marc a aprendre més podria ser canviar-lo d'escola.

-Si en Marc canvia d'escola aprendrà més?- Va saltar la Gemma i sense deixar que ningú contestés va afegir- Doncs jo també vull canviar d'escola.

En aquell moment tota la classe va esclatar en un rebombori entre somriures i comentaris, semblava que ningú no podia callar més i tothom volia dir la seva, ningú no hi s'assabentava de res.

-I per què no ens ho vàreu preguntar a nosaltres?. -Va sorgir una veu d'algú des del fons de l'escàndol.

Tothom va dir que sí, això es podia haver preguntat a la classe, que no se'ns tenia mai en compte, ... i un parell de queixes cer- tes més. La Carme no sabia que dir es pujava i baixava les ulleres del nas com si fossin un ascensor, i quan ja va veure que la cosa era grossa, va intentar posar ordre a la classe, picant de mans, cridant una mica, escrivint no sé què a la pissarra, ...

-En Marc sempre ha tingut problemes a l'escola, oi que sí Marc? Va dir adreçant-s’hi -Sempre li ha costat molt de seguir tot allò que es diu. Ha trigat una mica més a aprendre a llegir i a sumar ... Necessitaria que el mestre l'ajudi una mica més que a la resta de nens, i a l'escola això no es pot fer perqué sou molts nens.

-Però que pot donar-li una altre escola que aquí no pugui tenir, que aquí no li puguem donar, si tu no el pots ajudar ja l'ajuda- rem nosaltres. -Va dir en Lluis tornant a recuperar la paraula que feia estona que havia perdut.

-Sí és veritat -Va dir en Pau-Jo tinc un germà petit i li ensenyo moltes coses que faig aquí a l'escola, també puc ensenyar a en Marc.

La mestra va posar cara de dir pobre germanet, perquè la veritat és que en Pau és molt despistat. I va seguir dient: -No n'hi ha prou en ajudar a que aprengui, s'ha de fer de la millor manera possible i això ni vosaltres ni jo no sabem fer-ho, ho ha de fer gent que ha estudiat, i que sap com.

-Doncs bé que nosaltres li hem ensenyat a jugar a les bales.- Vaig dir jo.-

-I també ha aprés a jugar a futbol! -Va dir no sé qui des del fons de la classe.

La veritat és que tothom va dir la seva i en aquell moment ningú no va preguntar a en Marc què volia fer, fèiem com la gent gran: Fer i dir allò que els sembla, sense consultar a qui més afecta. Amb tot allò al Marc li va quedar clar que el rumor i els comen-taris del pati eren certs, va estar neguitós i dolgut; en aquells dies no va ser el mateix Marc; anava d’esma, trist, i fins i tot els seus dibuixos havien perdut els colors virolats d'un altre moment.

5

De totes les coses una estava clara, el Marc no volia marxar d'aquella escola que tenia tan a prop de casa i on tenia els seus amics i veïns. Vam proposar de fer un grup que s'encarregués d'anar a parlar amb la directora, demanar-li el per què no s'hi podia estar el Marc en aquella escola. L'entrevista amb la directora es va fer una mica abans de plegar un migdia, vam anar-hi quatre nens, el Luis, la Gemma, el Marc i jo. Li vam exposar el nostre parer amb tots els ets i uts, que si en Marc ens l’estimàvem, que no creiem que a l'altra escola aprengués més, que nosaltres el podíem ajudar,... En Marc també li va dir que ell no volia marxar, que no li preocupava no aprendre més. La veritat és que la senyora directora va prendre nota de totes les coses que li dèiem i després de donar-nos explicacions molt oficials, va dir que ja s'ho estudiaria, però que ho veia molt difícil. Ens va despatxar tot dient: -I ara hem de donar per acabada l'entrevista perquè és l'hora de dinar i els vostres pares us esperen. A la sortida de l'entrevista tota la classe esperava a la plaça que hi ha davant de l'escola. Vam aprofitar per fer una assemblea, els que ens vam entrevistar amb la directora vam dir com havia anat i amb els que eren fora vam decidir que havíem de continuar la lluita. Vam fer un grup que anomenaríem "l'Escamot" que seria encarregat de fer entrevistes i negociacions i es va constituir pels quatre que vam fer la reunió amb la directora i s'hi va afegir en Tomeu perquè la seva germana, la Carla, era la representant dels alumnes en el Consell Escolar. El Consell Escolar és allà on els pares, alumnes, mestres, directors, i l'altre gent que treballa a l'escola, diuen i decideixen les coses que s'hi hauran de fer. En Tomeu va dir que ja parlaria amb la Carla per veure qué. Aquell dia, per culpa de l'assemblea, tothom va dinar més tard, va haver-hi mares que es van atansar a l'escola per cercar els seus fills. i van fer els crits i dir les seves bronques. L'afer s'ho valia. La intervenció de la Carla en aquest assumpte va ser decisiva, va servir perquè els companys grans comprenguessin el problema i s'afegissin a la lluita.

6

Era finals d'octubre i estàvem a punt de celebrar la festa de la castanyada, tota l'escola quedava guarnida amb els treballs i les pintures que fèiem a la classe de plàstica, i així la festa de la tardor quedava més viva. La Glòria era la mestra de plàstica, aquell dia ens va donar a sis de la classe un tros molt gran de paper d'embalar, perquè hi pintéssim fulles de tardor per tal de fer un mural. Ella se'n va anar al taller a preparar la disfressa de la castanyera amb un altre grup de nens i ens va deixar a nosaltres sols al passadís del segon pis amb els pinzells, la pintura i tot aquell tros de paper per pintar. Vam començar a pintar fulles, i arbres nus i més fulles i un esquirol, i un parell de bolets per terra, i un cau de formigues.

-En aquest racó d'aquí podríem fer alguna pintada -Va suggerir el Roger.

-Pintada de què? -Va dir la Noelia.

-Per fer propaganda de l'afer d'en Marc. -Hi tornà en Roger.

A tots se'ns va encendre la llumeta i ens brillaven els ulls de ganes de fer-la, en un moment tothom es va esverar, tothom va dir la seva i encara que teníem una mica de por pel que ens pogués dir la Glòria, quan veiés la pintada entre els arbres, les fulles, els bolets i les formigues; tots sis rumiàvem ja que és el que podríem escriure. Amb aquestes la Míriam va mirar davant i darrera, va veure que ningú la guaitava i com un llamp va anar a la classe, va obrir l'armari del material i va agafar dos retoladors d'aquells tan grossos. Va tornar tot dient: -Ho escriurem amb això!.

Però que és el que havíem d'escriure, no podíem fer una "horterada", sinó la Glòria no ens la deixaria penjar, havia de tenir gràcia i fer referència a la castanyada. Vam dir frases per donar i per vendre, algunes més enginyoses, altres més esbojarrades... després de molt pensar vam decidir fer rodolins que així faria més festa... però quins rodolins. “Si en Marc se'n va la castanyera no vindrà”. Ens va agradar molt a tots, però vàrem seguir rumiant per veure si en trèiem un altre. “La castanyera fa la festa perquè en Marc es queda”. I encara ens en va sortir un altre: “Castanyes, moniatos i panellets i si el Marc es queda, tots contentets”. Vàrem escriure'ls, amb els retoladors que havia portat la Míriam. Teníem por que sortís la Glòria, i estava a punt de fer-ho perquè dins del taller feien el soroll de quan es comencen a desar les coses, es va obrir la porta i era el Lluis que anava a rentar-se les mans que duia plenes de cola. Li vam ensenyar el mural i se li va escapar un crit de satisfacció. Va ser en Lluis qui va aplegar tots els nens que eren en el taller darrera la Glòria, quan aquesta va veure el mural li va caure l'ànima al peus, es va posar blanca de neu, no sabia què dir, darrera seu va esclatar un aplaudiment dels companys. Llavors la Glòria va fer un somriure enigmàtic i va preguntar: -Ja heu pensat on el penjareu? Tothom, van esclatar en somriures i visques, i els sis autors de l'obra vam respirar amb el plaer del ratolí esporuguit que ha despistat el gat. Aquell mural va portar molta cua, algun mestre va esbroncar a la pobre Glòria perquè l'havia deixat penjar, fins i tot li van dir si era ella la que ens havia donat la idea. A vegades la gent gran és curta de gambals. La Glòria va passar a ser la nostra heroïna del grup de mestres. Ara ja tothom sabia que no estàvem disposats que en Marc marxés de l'escola. Tres dies després tots els passadissos eren plens de rodolins anònims enganxats a les parets, tothom a l'escola havia fet el seu rodolí.

7

Va ser la Carla, la germana del Tomeu, que un dia ens va venir a veure a la classe, va parlar amb la Carme amb veu baixa, llavors la Carme ens va fer que calléssim que la Carla ens havia de dir una cosa. Tothom va intuir de què aniria i tothom va callar. La Carla ens va dir que els companys de segona etapa havien fet assemblees per classes per discutir el problema del Marc, i totes les classes estaven d'acord que en Marc s'havia de quedar a l'escola i tothom pensava que s'havia de fer alguna cosa per evitar que el fessin fora. També va dir que demanarien a la directora que convoqués el Consell Escolar, per tal de decidir sobre el tema, amb els pares, els mestres. I que era possible que algú de nosaltres hagués d'anar a la reunió per dir el nostre parer. Tothom va estar d'acord amb la Carla i quan va marxar i després d'una estona de rumors vàrem seguir la classe. Encara que tots érem a la lluna. En el pati la Carla ens va venir a veure un dia i va dir que la directora pensava que no hi havia prou motiu com per convocar el Consell Escolar, que de fet encara no hi havia res decidit, que més valia esperar a veure com anaven les gestions que ella estava fent. També va dir que "l'Escamot" hauríem de parlar amb l’Associació de Pares, que també hi eren en el Consell Escolar i d'a- questa manera les coses rutllarien millor. La veritat és que cada vegada estava més clar que les coses no acabaven de funcionar com voldríem, la directora només feia que donar llargues i la Carme només feia que dir que això ho havia de dir la directora, i nosaltres enmig anàvem d'un costat a l'altre sense que ens escoltéssim. Vam anar a veure la gent de l’Associació de Pares una tarda a la sortida, de fet és que van ser molt trempats i ens van escoltar molt, van estar d'acord amb els per quès el Marc s'havia de quedar a l'escola, però deien que no era tan fàcil, i que si els mestres veien la necessitat de canviar-lo d'escola els seus motius havien de tenir i que tothom havia d'escoltar tothom. També van pensar que seria necessari d'urgir la reunió del Consell Escolar, perquè allà tothom podria dir la seva i podrien prendre una decisió ferma.

8

Va ser la intervenció dels pares la que va acabar de fer que la directora convoqués el Consell Escolar. La Carla va insistir molt en què "l'Escamot" fos qui exposés quin era el problema, la qual cosa volia dir que havíem d'assistir a la reunió, encara que no tinguéssim vot. La veritat és que tots cinc ens vam posar molt nerviosos quan estàvem davant d'aquella gent tan gran i seriosa, només va faltar el comentari d'una mare que quan va veure el Tomeu va preguntar a la Carla, si aquell nen tan maco era el seu germà. Nosaltres vam dir tot el que havíem de dir, gairebé de carrereta i sense parar, ho havíem estat assajant durant tres patis, tothom ens va escoltar molt. Després va parlar la directora tot dient que ningú no volia fastiguejar en Marc, sinó que volien per ell allò que li anés millor, pensant en el seu futur. Després va parlar la Carme, la nostra mestra, que va dir quines eren les dificultats que tenia en Marc. Després va prendre la paraula la Carla que deia que si el que volien era el millor per al nen, havien de preguntar al nen, i en Marc volia quedar-se a l'escola. Un pare va dir que també s'havia de tenir en compte el que pensaven el pares d'en Marc, i aquests no veien gens clar que el canvi d'escola pugues ajudar tant al seu fill com es deia. Una mare va dir que si el nen es quedava a l'escola, tota la classe es podia endarrerir perquè els mestres li haurien de dedicar molta estona, i els altres nens en podrien sortir perjudicats. I després tothom va dir i va tornar a dir la seva fins a afartar-nos-en de sentir-ho, quan van veure que ningú no s'aclaria la directora va prendre la paraula enmig del rebombori tot dient, que li semblava que era un tema prou delicat com per decidir-lo amb una votació, que més valdria esperar una mica quina era l’evolució del Marc per decidir si es feia o no el canvi d'escola. Llavors la Carme va dir que ella no estava disposada a seguir en aquella situació d'incertesa i demanava que la gent decidís què s'havia de fer. Després tothom li van demanar paciència i li van dir que la directora tenia raò, més valia esperar una mica per tal de veure l’evolució del Marc. De la reunió del Consell Escolar tampoc en vam treure l'aigua clara, i així ho vam dir als companys de la classe.

9

Després de la buidor que ens va deixar el Consell Escolar vam fer una assemblea per explicar com havia anat als companys. Vam decidir que havíem de fer una altra acció forta, però no sabíem quina podria ser l’acció. Hi havia qui proposava una vaga, no anar a escola fins tenir clar que en Marc es quedava amb nosaltres, Però molta gent va dir que no podia ser i que no podíem estar al carrer. Un altre va dir que podríem tancar-nos tots a la sala d'actes i no sortir fins saber segur que en Marc es queda. Però algú va dir que si arriba més tard de les vuit el seu pare el mata; per tant va ser desestimat. Per fi fou el Ramon qui va tenir la brillant idea: -Podríem quedar-nos cada dia deu minuts al pati, després de l'esbarjo, perquè tothom sàpiga que seguim la lluita. Tothom va estar-ne d'acord i van començar a sorgir propostes per acabar-ho de fer bonic. Faríem una pancarta amb un llençol vell agafat amb bastons d'escombra, on digués perquè ho fèiem. Quan acabés el pati tothom s'aplegaria sota la pancarta i cridaríem consignes. I deu minuts després pujaríem a la classe. A tothom li va semblar molt bé la idea, i dos dies després ja la vàrem dur a terme. Quan la Carme va venir a recollir la fila del pati, tota la classe es va aplegar al mig del pati sota la pancarta i cridaven fins quedar-nos roncs. Deuria ser molt fort l'escàndol que fèiem perquè moltes classes van sortir per les finestres a veure què passava, llavors van començar a picar de mans des de la finestra, l'espectacle era eixordador; tant que la directora va deixar el seu despatx i ho va venir a veure. Es va enfadar molt. Quan deu minuts després vàrem fer la fila i vàrem entrar a la classe, va venir la directora dient que no hi havia dret que utilitzéssim aquells mitjans per manifestar-nos, que si ja havíem parlat amb el Consell Escolar, que si això no era democràcia. Va ser en Lluis qui li va contestar dient-li que ens sabia molt greu molestar els companys de les altres classes, que ens sabia molt greu perdre el temps escolar, però que el fet que en Marc pogués canviar d'escola era prou important com perquè ens manifestéssim, i que ho faríem fins que no es solucionés. Que valent era el Lluis i que bé explicava les coses. Tothom va aplaudir les seves paraules, la directora va veure que no hi havia res a fer i que més valia marxar d'aquella classe endimoniada. Va xerrar no sabem què a la Carme i va tocar el dos.

10

Quan va marxar la directora de la classe li vam preguntar a la Carme què pensava ella de que el Marc canviés d'escola. La pregunta l'hi havíem fet moltes vegades i sempre ens deia que si el Marc havia d'estar millor en una altra escola s'havia de fer. Aquell dia no ens va contestar el mateix, tothom ho va notar i va callar, vam comprendre que aquell era un moment molt important, llavors ens va parlar amb el cor com no ho havia fet mai. Quina sort teníem que la Carme fos la nostra mestra!. -Quan jo vaig començar a fer classes, d'això ja fa uns quants anys, tenia molt clar què era el què vosaltres havíeu d'aprendre i què és allò que us havia d'ensenyar.-Va respirar una estona molt fons i va seguir. -Tot aquesta història amb el Marc m'ha servit per veure que hi ha altres coses que tots hem d'aprendre, coses que no estan en els llibres de llenguatge, ni de matemàtiques,... però que tots plegats necessitem tant com el llenguatge i les matemàtiques i que mai no acabem de conèixer prou, em refereixo a l’amistat, l’estimació, el companyonia, la necessitat d'ajudar-nos ... El ulls li brillaven cada vegada més. I tothom vivia el pes de cada paraula que deia. -En Marc ens ha ensenyat a tots una lliçó, i vosaltres l'heu aprés molt millor que jo -va seguir dient la Carme- Ens ha ensenyat el valor de tenir amics, i la importància del . El Marc s'ha de quedar amb nosaltres, si aprèn més o menys, tant se val, perquè l'estimem i perquè ell ens estima i això és el que de veritat té valor. Tothom va entendre que ho havíem aconseguit i amb un silenci màgic ningú no va dir res, ja havíem parlat prou, només havíem de gaudir de la sensació que vivíem. Aquell matí no vam fer classe, alguns van dibuixar, altres van escriure, jugaven al dominó, llegien contes, ... tothom estava content d'aquella escola i tothom se sentia molt i molt gran.

11

Un dia va venir la directora a dir-nos oficialment com havia acabat la història, havia parlat amb els pares del Marc perquè tingués un senyoreta que l'ajudi una mica a casa a fer els deures, a llegir i a escriure. els pares del Marc estaven molt contents i que aviat seria el seu aniversari i que farien una gran festa per celebrar-ho amb tots el nens de la classe. Després quan va aconseguir que tothom callés, allò de la festa havia encès els ànims. Ens va felicitar per com havíem portat les coses i ens va dir que era molt feliç de ser la directora d'uns alumnes tan eixerits. I entre visques i somriures va marxar tornant a deixar la Carme al front de la classe i la pobra es va tornar a escarrassar perquè la seva veu arribés a les seixanta-quatre orelles de la classe.

F I