Hi ha tendència a definir tot el nacionalisme com a excloent i totalitari. És un reduccionisme que, curiosament, fan aquells que defensen el seu propi nacionalisme excloent. El nacionalisme excloent és únic i unívoc, no admet estructures nacionals ni per sota, ni per sobre seu. En el millor dels casos aquest nacionalisme excloent és de caire multicultural; podrà associar-se amb altres nacionalisme, però definint les diferències, i maximitzant fronteres. El nacionalisme excloent en el pitjor dels casos intentarà negar o destruir els nacionalismes menors justificant-se en els arguments ètnics o racistes que li atorguen una superioritat moral una supremacia sobre els altres.
Com a contrapunt d'aquest nacionalisme excloent hi ha el nacionalisme inclusiu capaç d'establir relacions interculturals amb la resta de nacionalismes, maximitza els elements similars i minimitza les diferències, per tal de millorar l'associació i la qualitat de convivència.
Les fronteres del nacionalisme excloent són fermes, separen totes i cada una de les manifestacions culturals. A Aragó parlen d’aragonès oriental perquè anomenar-lo català els faria perdre la força conceptual de la frontera. El nacionalisme inclusiu té consciència de frontera, però aquesta és mòbil i diferent per a les diferents expressions de la cultura: música, gastronomia, art,... l'exemple més clar és la llengua, s'entén i agrada que es parli més enllà de les fronteres, però també s'accepten llengües diferents a la pròpia que vénen de més enllà de les fronteres. A Catalunya té molt millor imatge el castellà, de la que té el català en els territoris espanyols on es parla.
El nacionalisme inclusiu és basa en elements culturals i no ètnics. Sent curiositat per manifestacions d'altres nacions o cultures, i les accepta. Quan les rebutja és perquè aquestes manifestacions van en contra dels drets humans o dels drets dels animals.
El nacionalisme excloent rebutja els trets identitaris d'altres nacionalitats que no siguin la pròpia. Té un prejudici moral que el posiciona per sobre de qualsevol diferència. Si pot anul·larà, marginarà, perseguirà aquests trets identitaris aliens, que sempre viurà com amenaçadors
El nacionalisme inclusiu és agregador no li preocupa la convivència intercultural, la busca; treballarà en positiu per reforçar trets identitaris propis i seduirà els aliens per incorporar-los en les manifestacions culturals pròpies.
El nacionalisme excloent és excloent per definició, el nacionalisme inclusiu només és excloent quan es defensa de les agressions dels nacionalismes excloents.
Com els absoluts no existeixen, per molt que s'entossudeixin els excloents, cal entendre que hi ha un continuum entre els nacionalismes excloent i inclusiu. En una anotació, que pretén col·locar, no valorar, de 0 per a excloent i 10 per a l’inclusiu, podríem fer l’exercici i posicionar-nos cadascú de nosaltres, els nostres partits, la cultura de la nostra empresa, la nostra nació, el nostre estat i les nostres supranacions. Jo apunto que el nacionalisme espanyol està a la posició 3 i el nacionalisme català de 7.
Tot plegat és opinable i aquesta només és la meva opinió.
Les fronteres del nacionalisme excloent són fermes, separen totes i cada una de les manifestacions culturals. A Aragó parlen d’aragonès oriental perquè anomenar-lo català els faria perdre la força conceptual de la frontera. El nacionalisme inclusiu té consciència de frontera, però aquesta és mòbil i diferent per a les diferents expressions de la cultura: música, gastronomia, art,... l'exemple més clar és la llengua, s'entén i agrada que es parli més enllà de les fronteres, però també s'accepten llengües diferents a la pròpia que vénen de més enllà de les fronteres. A Catalunya té molt millor imatge el castellà, de la que té el català en els territoris espanyols on es parla.
El nacionalisme inclusiu és basa en elements culturals i no ètnics. Sent curiositat per manifestacions d'altres nacions o cultures, i les accepta. Quan les rebutja és perquè aquestes manifestacions van en contra dels drets humans o dels drets dels animals.
El nacionalisme excloent rebutja els trets identitaris d'altres nacionalitats que no siguin la pròpia. Té un prejudici moral que el posiciona per sobre de qualsevol diferència. Si pot anul·larà, marginarà, perseguirà aquests trets identitaris aliens, que sempre viurà com amenaçadors
El nacionalisme inclusiu és agregador no li preocupa la convivència intercultural, la busca; treballarà en positiu per reforçar trets identitaris propis i seduirà els aliens per incorporar-los en les manifestacions culturals pròpies.
El nacionalisme excloent és excloent per definició, el nacionalisme inclusiu només és excloent quan es defensa de les agressions dels nacionalismes excloents.
Com els absoluts no existeixen, per molt que s'entossudeixin els excloents, cal entendre que hi ha un continuum entre els nacionalismes excloent i inclusiu. En una anotació, que pretén col·locar, no valorar, de 0 per a excloent i 10 per a l’inclusiu, podríem fer l’exercici i posicionar-nos cadascú de nosaltres, els nostres partits, la cultura de la nostra empresa, la nostra nació, el nostre estat i les nostres supranacions. Jo apunto que el nacionalisme espanyol està a la posició 3 i el nacionalisme català de 7.
Tot plegat és opinable i aquesta només és la meva opinió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada