Guanyarà el NO

Pretenc, sense gaire pretensions, explicar perquè guanyarà el NO, amb contundència, la pregunta presentada per UDC, per acompanyar o fotre el camp del procés independentista de Catalunya.

1) La militància d’UDC és gent compromesa i documentada, llegeixen diaris, miren internet, ... l'opinió dominant en els mitjans és de consternació per l'absurda pregunta. La resta de mitjans miren cap al nord i feliciten el bé que es mou Felip VI a la República francesa, repeteixo República.

2) Diuen tenir 4.000 militants, dels quals, més de 1.000 han signat la proposta independentista que la cúpula s’ha menjat amb patates. Qualsevol procés participatiu dels partits, amb prou feines aconsegueix mobilitzar un 40% de militants. Fa quatre dies Esquerra mobilitzava un 35% per escollir president, i era una molt bona dada. Vull dir que només demanant que els signants independentistes es mobilitzin, com ja han fet, la derrota de la pregunta és absoluta i escandalosa.

3) Una UDC aprovant una resposta del SÍ queda en l’espectre ideològic del PSC. El mapa de les eleccions municipals situa la l'espai PSC en el cinturó industrial, no són aquests els barris i pobles amb implantació democratacristiana. La massa social d’UDC es mou ens espais diametralment oposats a on els intenta posar el Duran.

4) UDC té un molts càrrecs en relació als pocs militants que tenen. Es podria pensar que els militants amb càrrec votarien com la cúpula. El tema que si guanya el SÍ la ruptura amb CDC serà total i UDC es trobarà que amb prou feines supera el 5% que dóna dret a representativitat, i sense cap poder.

5) La solidesa argumental de la campanya serà clau i ja ha començat. Escoltar en Joan Rigol explicar, amb una pedagogia clarivident, el per què votarà NO i confrontar-ho amb les explicacions de l’Espadaler defensant el SÍ d’una pregunta que enfarfega, no admet dubtes. L’entrevista del Toni Castellà al diari Ara fou molt ben trenada i contundent. És difícil defensar una pèssima pregunta amb pèssims arguments i per mediocres polítics.

6) Tampoc s’amaga que hi ha una majoria de militants que estan fins a la pipa de les excentricitats del senyor Duran, recordem que són aquests militants els que paguen la factura de la suite del Palace, i no és ni barata ni exemplar. El propi Duran reconeix sense embuts l’error de les fotografies de fa més dos anys, però ell segueix, a cos de rei, al Palace.

7) El temps estan canviant, es demana a la política que faci la feina des de baix, que sigui participativa, que sumi sensibilitats diferents, que miri les formes, es demana que els partits tinguin parets de vidre ... i aquesta no ha estat mai la manera de fer de Duran, que ens ha maltractat a tots cada divendres des del seu blog (puntual com el Consell de Ministres) defensant unes postures personals que l’han fet deslleial a tot i a tothom, en especial al President Mas i al procés sobiranista.

8) Un últim argument dels que defensen del SÍ és que UDC no quedi absorbida per CDC, el fumut és que aquest argument s’ha de fer amb la boca petita, perquè ja l’utilitza la gent de la Colau i de la CUP que no defensaran mai cap procés participat per la dreta extractiva catalana.

I una vegada ha guanyat el NO, què?... Això un altre dia.

Una abraçada.

Pepita

 Twitter és una caixa de sorpreses, una font de debats i coneixements inesgotables, d'aprenentatges concrets, sincrètics, d'informacions, de somriures. He pogut materialitzar moltes de les relacions tuitejades, d'altres no, però a vegades han tingut, i tenen, més franquesa de la que tinc amb gent que veig a diari. Un exemple:

 
Posem que es diu Pepita. M'encadena set tuits per explicar una història. Ho fa d'una manera espontània, com si ho necessités. No reprodueixo les meves respostes. No cal.

1) Ahir a la nit vaig recordar perquè penso i parlo en castellà.

2) És molt fort, vaig recordar les baralles amb el meu pare perquè parléssim català. Vaig odiar el meu pare.

3) Anava en un col·legi franquista i cantàvem el "cara al sol" i resàvem.

4) Clar, però com ho feia amb tanta ràbia jo no ho entenia. També hi havia amor.

5) És com si hagués estat segrestada.
 
6) Recupero el meu pare perquè ja no hi és.
 
7) I de moment no puc parlar més. Gràcies per contestar

I aquí acaba. Repasso els tuits i em commoc representant-me la història i els personatges, com en són de víctimes dels odis aliens, amorals, immensos, absurds.

A Franco no li perdonarem mai la guerra, els morts, la destrucció. Tampoc els vuitanta anys de foscors repartides en tres generacions.

Canviem-ho per sempre, ara que podem.

Els eixos electorals, o en defensa d'ERC.

Aquest cap de setmana hem assistit a l’anorreament, per enquesta, de la força guanyadora a les darreres eleccions, a l’hora que s’entronitzava una força nova a qui just ara li coneixem la gent i a qui amb prou feines li coneixem el programa. Sense valorar els enquestadors, a qui la realitat posarà a lloc, sí que vull incidir en el debat sobre els eixos en què s’hauran de moure les eleccions municipals del 24 de maig. Avui Vicenç Villatoro deia per ràdio que demà publicarà un article on reflexionarà sobre els eixos que vertebren la política catalana. Avançava entre eix dreta i esquerra on col·locava el PP i BCN en Comú als que enfrontava a l’Eix sobiranista, on col·locava CiU. Tot plegat feia desaparèixer ERC, i repetia l’estratègia de l’enquestes. Potser m’he malfixat i demà, a l’article del Villatoro, ERC brillarà com es mereix. Disculpeu-me si així és. En tot cas he aprofitat per fer una reflexió sobre els eixos i aquí va:

1) Espanya – Catalunya.- Hi ha qui diu que no són excloents, que tots dos poden simultaniejar-se. Opino que, per cultura o per canons, Espanya anul·la qualsevol cultura que no sigui castellana, i ha convertit el Tribunal Constitucional en un braç armat contra tot allò que fos català. Es parla d’evitar posicions unilaterals, quan la unilateralitat ha estat espanyola que han fet del noïsme una religió i de la Constitució una eina contra la democràcia i contra Catalunya.

2) Dreta – Esquerra.- Aquest tothom té clar que són excloents, els de la dreta practiquen el liberalisme model “salvi’s qui pugui”, mentre que els de l’esquerra són més d’ajudar a solucionar els problemes de la gent. En aquest eix l’esquerra defensa polítiques de solidaritat a partir de la distribució de la riquesa amb la càrrega fiscal. La dreta tendeix a la insolidaritat de pagar pocs impostos i evadir riqueses a paradisos fiscals.

3) Creatiu – utòpics. Aquest eix és més personal. Parteix de la tesi que la riquesa no creix en els arbres i que cal treballar-la per tenir-la. Quan Marx parlava del Capital no parlava de la gènesi, sinó de la distribució. De manera que els països marxistes van empobrir-se ràpidament perquè ningú no els havia dit com havien de generar la riquesa. L’Eix creatiu aposta per economies industrials, productives i de recerca. Mentre que l’eix utòpic aposta per economies de rendes, d’especulació i de drets. Els primers són emprenedors, els segons són rendistes. Els primers són els únics que aporten valor a l’economia.

A la llum dels tres eixos com ens situem les diferents opcions polítiques que es presenten a les municipals.

Català, dreta, emprenedora: CDC

Espanyol, dreta, emprenedora: UDC, PP, C’s

Espanyol, esquerra, emprenedora: PSC

Català, esquerra, emprenedora: ERC

Català,  esquerra, utòpica, Procés constituent

Espanyol, esquerra, utòpica: ICV, BCN en Comú, Podem

Com què tenim una crisi recalcitrant, el primer que demanarem al partit a votar és que sigui emprenedor, és a dir, que sàpiga generar riquesa o que protegeixi les forces productives que generen riquesa.

Si a més volem que la sortida de la crisi sigui solidària, i que permeti eradicar la pobresa i la marginació social, ens haurem de fixar amb partits emprenedors que siguin d’esquerra.

Però si tenim forces emprenedores i d’esquerra però tota la riquesa que generem se l’embutxaca Madrid ni sortirem de la crisi, ni serem solidaris.

Necessitem que qui guanyi sigui català, emprenedor i d’esquerres... M’agrada que, a més, sigui republicà.

23 F del quinze.

Resposta a Toni Comin

Resposta a l'article: Podem i el sobiranisme del Toni Comin publicat al diari  Ara el 17 de febrer de 2015 

1) Podemos no és un soci fidel, té un discurs poc constant. Massa lligat a tacticisme i càlcul demoscòpic.

2) Podemos potser guanya les eleccions espanyoles, però en no tenir la massiva participació favorable de Catalunya, que si tenia el PSOE amb el PSC, no es farà amb una majoria de govern.

3) Sense un PODEMOS amb majoria de govern, l’escenari espanyol seria de pacte constitucional del PPSOE. El PP suavitzarà maneres i el PSOE s’escorarà a la dreta per acontentar la troica. La proposta de llei contra la  jihad, la successió monàrquica i el frontisme contra Catalunya demostren ja aquest pacte.

4) La ruptura espanyola és impossible, la seva Constitució no permet cap reforma. L’encaix català només serà possible des de la repressió, a un nivell que Generalitat podria gestionar. El camí del no retorn ja és real. La història dubtarà en quin dels onzes de setembre fou, o si fou el 9 de novembre; però el retorn és impossible. Comentar que a Espanya hi ha nivells de catalanofòbia que rallen el racisme i que s’amplifiquen en els media més massius.

5) Ara votarem el 24 de maig a les municipals, és probable que es consolidi la representació sobiranista en els ajuntaments, i aquells ajuntaments que abans del 9N declaraven per al dret a decidir, ara decidiran independència. Potser a Espanya Podemos brilli a les CCAA on es presenti, però a Catalunya la seva representació serà testimonial.

6) Després de les municipals tot fa baixada cap el 27S, serà plebiscitari, guanyarà el sobiranisme i només cal saber si tindrem més vots que l’unionisme per tenir el mandat democràtic i fer la  proclamació d’independència. Amb el ben entès que la unilateralitat ha estat sempre espanyola que s’ha negat una i mil vegades a qualsevol proposta d’encaix des de l’any 2006 que va començar aquest infern. Perdó, des del 1714.

7) Catalunya ara ja sap que no pot refiar-se de cap pacte amb una Espanya, que té el constitucional pel mànec per incomplir-lo.

8) La sortida a l’escocesa fou denegada per un 80% dels parlamentaris. Repeteixo, 80%. Que Podemos insisteixi, allà ells, però no ens deixarem enganyar.

Gràcies Toni, per l’article, la reflexió i la resposta. Ens llegim.

Aviat serem lliures

Toni Comín

16/02/2015

Fa algunes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, un article de Jaume Asens responia a aquesta pregunta en els següents termes: “En aquest entorn [d’una part del sobiranisme català] es veu el nou actor com una mena de competidor il·legítim que ve a pertorbar el seu son. […] La veritat és que, no obstant això, el bloc independentista d’esquerres té motius per veure’l com un fort aliat”. Una conclusió que justificava en la convicció que la independència basada en “la via unilateral de la desobediència sembla poc factible”. I continuava: “Requereix, per començar, amplis suports interns i externs ara inexistents. I una voluntat ferma d’insubmissió que pocs estan disposats a assumir”. Una idea que la portaveu de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, ha explicat en altres ocasions en els següents termes: si el govern de CiU no va desobeir explícitament el 9-N, per què hem de pensar que ho farà en el futur? I sense desobediència explícita, al·lega, la via unilateral és senzillament impossible.

Des d’aquesta perspectiva, la independència només serà una possibilitat real si prèviament s’obre un procés constituent a Espanya que obligui les forces polítiques espanyoles a acceptar el dret d’autodeterminació de la societat catalana i, per tant, la celebració a Catalunya d’un referèndum similar al d’Escòcia. Un procés constituent que, no cal dir-ho, des de Podem consideren que només ells volen i poden liderar. En aquest sentit, és lògic que Podem es presenti a Catalunya com un “fort aliat” per al sobiranisme, en la línia del que la mateixa Ubasart va dir ahir a RAC1.

Al mateix temps, l’article d’Asens apuntava sinergies també en el sentit contrari: “Assestar un cop mortal al règim [espanyol] sense comptar amb les esquerdes obertes a la perifèria no és un pla senzill d’executar. Els dos projectes [la ruptura a Espanya i la independència a Catalunya] estan condemnats a fer-se costat mútuament més del que molts s’imaginen”.

Crec que mereix ser considerada la tesi segons la qual els dos processos constituents, el de Catalunya i el d’Espanya, estan íntimament lligats i es condicionen mútuament. Des de Podem se subratlla sobretot fins a quin punt el procés constituent espanyol és convenient per al procés constituent català. Però crec que és tan o més rellevant l’altre sentit del vincle. Si la independència de Catalunya comporta, per definició, una ruptura amb l’ statu quo espanyol, ¿no la converteix això en una condició com aquell qui diu imprescindible de la ruptura amb aquest mateix statu quo que promet Podem?

Podem té com a objectiu “fer fora la casta”, per dir-ho en el seu propi llenguatge. Dit tècnicament: una regeneració radical del sistema polític espanyol. A més -i en un ordre diferent de prioritats- ha proposat una reforma del model territorial que permeti als catalans exercir el dret a decidir. En relació amb això, tal com ha explicat Pablo Iglesias en diverses ocasions, no amaguen el seu desig que els catalans decideixin seguir a Espanya -la nova Espanya que ells proposen.

Però Podem, tot sol, no podria aconseguir cap de les dues coses. Per fer fora la casta necessita aliats. I aquests aliats no seran el PP, òbviament, però sembla que tampoc el PSOE. Per mantenir Catalunya dins d’Espanya, ni que sigui de manera democràtica i respectant la seva llibertat nacional, també necessita aliats. Però no seran ni ERC, ni la CUP, ni tampoc CDC.

Per això Pablo Iglesias i els seus tenen un complicat dilema. ¿Amb qui s’han d’aliar? ¿Compten amb les forces del sobiranisme d’esquerres per tombar la casta espanyola? En aquest cas, han de ser conscients que aquesta aliança farà més difícil, si no impossible, l’altre objectiu -a saber, l’encaix de Catalunya dins d’Espanya-. ¿O bé busquen una aliança per mirar d’assolir aquest segon objectiu, per exemple amb el PSOE? Aleshores, el propòsit de “fer fora la casta” quedaria notablement difuminat, en la mesura que ells han estat els primers a identificar la casta amb el règim bipartidista espanyol -i, per tant, també amb el PSOE.

En síntesi, Podem no pot trobar uns mateixos aliats amb qui fer realitat tots dos propòsits: els aliats que té a disposició fan que aquests dos objectius siguin gairebé incompatibles. Així doncs, haurà de triar amb qui s’alia i, per tant, quin dels dos objectius procura. O, dit al revés, haurà de decidir quin objectiu vol prioritzar i, en funció d’això, triar aliat.

Els dos processos constituents -les dues ruptures, l’espanyola i la catalana- són potencialment complementaris, però només ho seran efectivament si es compleix una condició: que cap actor no obligui l’altre a renunciar als seus objectius. Només ho seran efectivament si Podem no posa traves al camí cap a la independència i si el sobiranisme català no posa impediments a la “jubilació de la casta”.

Fem plebiscitàries les municipals.

La independència és un procés no un acte puntual. Hi ha hagut i hi haurà pujades i baixades a l’ànim, però tots tenim clar que hem travessat i confirmat el camí del no retorn: Eleccions, onzes de setembre i 9-N. En sis ocasions, mínim, hem superat per nombre i legalitat un unionisme que, sense cap proposta, intenta imposar-nos per llei uns sentiments que ja no compartim.

Les municipals del 24 de maig són una baula més en el procés. No hi ha millor estructura d’estat que uns ajuntaments sobirans i sobiranistes que acompanyen la il·lusió de la gent. Em vénen a la memòria aquells quatre ajuntaments mal contats que no van facilitar que la seva gent votés el 9-N, però també els nou-cents restants van sí donar suport al dret a decidir, al Govern i a la gent voluntària que posaven les urnes perquè tots decidíssim. Aquells ajuntaments van fer que Rajoy no s’atrevís a ordenar ni enviar ordres en contra i va perdre el territori.

Ara ja hem fet el pas, no parlem de dret a decidir, parlem d’independència, parlem de respecte a la nostra cultura i llengua, parlem de promoció per a les nostres empreses, parlem d’ocupació per als nostres aturats, parlem de dignitat per als vulnerables, parlem d’educació i oportunitats per als joves, parlem de la salut de tots, parlem d’invertir en infraestructures que generin riquesa i articulin el territori, parlem de tenir un estat amic i amigable, parlem de desempallegar-nos d’un estat enemic que any rere any ens roba 16 mil milions d’€ i ens boicoteja les nostres iniciatives, parlem de construir un futur transparent sense enfangar-nos en unes maneres de fer que s’han demostrat fraudulentes i corruptores, parlem d’una justícia independent al servei de la gent.

Fem que les municipals del 24-M siguin plebiscitàries, votem les llistes independentistes, consolidem el punt de no retorn en el territori i donem-nos l’esperança i l’oportunitat que Catalunya mereix. Aplanem el camí cap el 27-S que farem definitiu.

Comentaris a un tuit de @guanyem

Aquest tuit de @guanyem, aquest matí, m’ha fet pensar sobre el tema de la capitalitat de Catalunya. En calent i des del mòbil he respost amb un altre tuit:



Després he vist que calia complementar la resposta amb una explicació més llarga dels 140 caràcters del Twitter, per evitar que les afirmacions fetes semblin arbitràries.

Senyores i senyors de @Guanyem, si voleu governar la Capital de l'Estat, haureu de centrar-vos en polítiques fiscals i de planejament que aturin al màxim els processos d'especulació urbanística, conseqüència de tenir els 16 mil milions d’euros, cada any, que ara es gasten a Madrid. L'especulació vindrà per la necessitat de fer seus per a les noves institucions públiques catalanes d'àmbit estatal, per a les ambaixades exteriors dels països que ens reconeguin, i per a les corporacions internacionals i grans empreses de serveis, que voldran tenir seu a la nova capital Europea. Tot plegat farà pujar molt els preus de pisos i oficines, i pot generar una altra bombolla immobiliària com la patida ara fa entre cinc i deu anys a tot l’estat espanyol.
 
La proposta que faig per prevenir aquesta bombolla és que es deslocalitzin, al màxim, les seus institucionals per tota la geografia catalana. De manera que aquesta riquesa sobtada, no només reverteixi a la capital sinó que es reparteixi entre tot el territori català.

A la capital del nou Estat europeu, la lluita contra la contra la pobresa i els serveis socials per a gent vulnerable serà residual (afectarà a poca gent) i es podrà centrar en drets perquè hi haurà recursos de sobres per atendre-les.

Per contra, si voleu governar una capital la província espoliada, haureu de posar-vos les piles en els serveis socials i la lluita contra la pobresa que amb el boicot de l'Estat espanyol contra Catalunya, crescut per la seva victòria sobre l’independentisme, arribarà a extrems mai no vistos.

A més, aquestes polítiques socials les haureu de fer sense recursos per la qual cosa deixareu la ciutadania vulnerable, en mans d'aquelles entitats del tercer sector, capaces d'obtenir un finançaments privats, que seran més escassos que les immenses necessitats generades. Aquests finançaments privats tenen una important càrrega ideològica: sigui religiosa, social o política; de manera que no treballareu pels drets dels ciutadans sinó amb la caritat dels patrocinadors.

Que l'escenari barceloní sigui d'èxit o de fracàs depèn, en gran part, del que facin els ciutadans, però també de la intervenció dels partits polítics que hauran de gestionar aquesta voluntat popular. Si quan una immensa majoria de ciutadans us demana que estigueu al seu costat, i us inhibiu, després no sereu dignes per gestionar els seus destins.

Resposta a l'article del Pere Garriga

T'adones company que ja hem perdut, t'adones que seguirem lligats al feixisme d'Espanya, a l’espoli fiscal, la vexació dels conqueridors, la cultura dels toros, l’anorreament de la llengua i la cultura, ... només perquè cadascú treballa per la seva independència i n’hi ha tantes com independentistes: La de l'Assemblea és tova, la de Convergència covarda, la d'ERC pactista, la de la CUP contundent, la d'Òmnium classista, la del SÚMATE impostada... Fem accions per aconseguir la nostra independència, i critiquem i insultem les que no s'alineen fil per randa a la nostra, la millor, l'única que mereix guanyar.

Tenim uns egos que ens els trepitgem.

T’has fixat contra qui lluitem, és un pack ample, immens, contundent. Tenen els assassins feixistes que perdonen a València, els falangisme que criden “Viva España y mueran los rojos”, el PP del Constitucional amic, el PSOE del “cepillo”, el PSC de la consulta “pactada ara sí, ara no”, tenen la UPyD de la ibèrica Joana d’Arc, els C’s despullats contra Catalunya, el PODEMOS del Villarejo, el GUANYEM solidaris amb els pobres espanyols, el PROCÉS CONSTITUENT encerclant la Caixa... però tots ells es posen d’acord i van rectes com un clau contra Catalunya i el seu procés. Només han de votar SI-NO, NO o prohibir-nos votar. Tenen lleis, constitucions i jutges, tenen exercits d’armes i de periodistes ben pagats, diaris i televisions, institucions i ambaixades. Poden encobrir delictes o airejar-los, a conveniència, per desmoralitzar-nos.

Pots no venir a la manifestació de l’onze de setembre, pots criticar-nos als que hi serem, pots dir que érem molts menys dels que érem, pots dir que molts dels que hi eren estaven manipulats, altres eren federalistes, i uns quants de cartró pedra. Només caldrà mirar els diaris espanyols i catalans del dia 10 o escoltar les dues-centes emissores de ràdio que ens negaran o els quaranta-cinc canals de televisió que ens ridiculitzaran i insultaran. Sereu la majoria silenciosa que es queda a casa i per actius o per passius veureu desinflar el procés.

L’onze de setembre jo seré allà, amb la samarreta que calgui, fent un somni possible, o, com a mínim, fent el possible per un somni. Només sóc un més, anònim, al servei de la independència del meu poble. I potser no guanyarem, però no serà per culpa meva.

En resposta a l'escrit.