Dues setmanes de la hisenda espanyola contra Catalunya

Aquests dies comença la campanya de la Declaració de la Renda, la llosa anual per als ciutadans ibèrics que per als catalans és la consumació de la gran estafa de l’Estat. No entraré en la dada dels 16.000 milions de dèficit fiscal que ens asfixia, i que per coneguda, naturalitzem com si fos la llei de la gravetat, el fred de l’hivern o la calor de l’agost. Em centraré només en les notícies llegides aquestes dues darreres setmanes sobre el despropòsit fiscal contra Catalunya

16 de març del 2016: La notícia diu que a Catalunya s’han increment el 45% les inspeccions fiscals i hi hagut un augment del 8% dels ingressos, mentre que a la resta de l’Estat espanyol l’increment del 7% de les inspeccions ha permès ingressar un 27% més. Si Hisenda mantingués el zel inspector, que té amb Catalunya, a la resta de l'Estat espanyol aconseguiria un increment del 173% dels ingressos. Espanya té molt de paradís fiscal a mida. Hisenda no vol recaptar sinó assetjar fiscalment Catalunya.

18 de març del 2016. El Tribunal Suprem avala que el 0,7% de la part social de la Renda dels ciutadans de Catalunya vagi a les entitats socials espanyoles menystenint les catalanes. La sentència va en direcció contrària a les 13 sentències anteriors dictades en els darrers 20 anys. Patètica incongruència fiscal, legal i social.
 
2 d’abril del 2016. Amb el rerefons de la guerra judicial i Constitucional dels ministres de Rajoy contra l’Acció exterior catalana. Apareix la notícia que les seves sumptuoses ambaixades, no només són il·legals en les tupinades contra els vots dels nostres ciutadans, sinó que també fan transaccions amb diner negre sense cap tipus de vergonya.

2 i 6 d’abril del 2016. Quan parlem de les inversions compromeses i no fetes parlem de la pèrdua d’oportunitats i les incomoditats. També parlem de les inseguretats que costen massa vides. Els 7 morts pel no desdoblament de la N-II, emparaulat fa 20 anys, o el mort d’ahir en una Montcada impossible de viure per unes vies d’un tren que 9 anys després de la promesa, encara no s’han soterrat.

5 d’abril del 2016. Arribava la notícia dels números vermells de l’Assemblea Nacional Catalana per una multa inventada per hisenda després d’un assetjament fiscal intensíssim. Contrasta aquest zel amb la pau fiscal de la protofranquista Societat Civil Catalana, amb menys d’un centenar d’afiliats i un pressupost milionari que ningú no sap d’on surt.

6 d’abril del 2016. Després d’escoltar Montoro, fa un parell de dies, culpar Catalunya i València pel dèficit fiscal de l’Estat, escoltem com l’Autoritat Fiscal (AIREF) el desmenteix sense cap contemplació. Tenir aquesta mena d'inutilitats ministerials és un clàssic del govern espanyol. Demostra que no té cap interès en solucionar el problema del dèficit amb insultar Catalunya ja fa.

Voldria, com a comentari final, fer una reflexió en com ha de ser la hisenda catalana: Justa, legal i col·laboradora; exactament al revés del que és la hisenda espanyola.

Les tres mentides de Pedro Sánchez

Perdoneu-me si exploto, però el que ha dit el Pedro Sánchez en un sol tuit és massa fals, i ja va massa vegades. Ens diu que el full de ruta català és il·legal i unilateral, i ho remata dient que el que volen la majoria de catalans és, ni més ni menys que seguir sent imbècils (en el sentit de Joan Sales).

Quina il·legalitat?

La que fa inviolable el Rei. La de la corrupció del PP callada pel PSOE per evitar que el PP xerri la corrupció del PSOE. La que permet incomplir la reforma del finançament, recollida en l’Estatut. La que fa que Madrid atorgui les beques que hauria d’atorgar Catalunya, segons el Constitucional i ens les robin. L’incompliment de tots els compromisos d’inversió. La vexació dels catalans per la llengua, ahir es presentava un estudi a Europa. La utilització dels inspectors d’hisenda per perseguir catalans. Les filtracions mentideres de la policia contra Mas i contra Trias. Les portes giratòries que fan que tinguem l’electricitat més cara d’Europa. El tractament judicial favorable de totes les agressions feixistes. El seu ministre d’Interior posant medalles a les verges. Cobrar interessos del FLA a qui li deus els diners de les Bestretes. La tupinada del vot estranger, feta per les ambaixades. El maltracte a la conselleria d’exteriors malgrat ser la que més valor afegit aporta de tota Espaya. La patètica composició del Constitucional. El “catxondeo” bancari, amb desnonaments a dojo i preferents miserables. Que Espanya sigui el país de la UE amb més querelles als tribunals europeus. La catalanofòbia... etcètera, etcètera, etcètera, etcètera, etcètera.

De quina legalitat ens parla senyor Pedro Sánchez Castejón?

Quina unilateralitat?

La del Constitucional manipulat en la composició i ideologia, que es va carregar aquell Estatut aprovat pel Parlament català, el Parlament espanyol i pel poble català en referèndum. La dels espanyols, de tots els colors, incapaços d’escoltar, veure i mirar les 5 més grans manifestacions de la història de la humanitat demanant el dret a decidir primer i la independència després. La de la vintena d’intents en què Catalunya ha demanat, a les Cortes, un referèndum, com l’escocès o quebequès i que sempre ha estat meynstingut i insultat pel 80% dels seus representants. La deslleial i injusta aplicació unilateral de normes i procediments judicials contra Catalunya: Pobresa energètica, llei de l’esport, impostos a la banca, ... 

De quina unilateralitat ens parla senyor Pedro Sánchez Castejón?

Quina majoria?

De la que no poden votar no sigui que ens votin el que no ens agrada. Miri els resultat de les darreres eleccions, miri la immensitat de les darreres mobilitzacions, miri la mediocritat de les mobilitzacions espanyolistes... miri'ns d'una vegada i afronti la realitat en directe. Catalunya no els vol, ni a vostès, ni a Rajoys desorientats, ni a Borbons corruptes, ni a Ritas mentideres, ni a Fernández Díaz al·lucinats, ni a Montoros vexadors, ni a Sorayas ressentides, ni a Letizias CompiYoguis, ni a Pérez-Reverters insultadors, ni a Florentinos Pérez lladres de Castor, ...

De quina majoria ens parlar senyor Pedro Sánchez Castejón?

Això s’acaba, igual que la ideologia d’esquerres al PSOE o el catalanisme al PSC. Massa vegades es diuen massa mentides i massa vegades els catalans hem perdonat mentides i deslleialtats. Encara li farem enveja, senyor Pedro, quan siguem República.

A voltes amb els peatges

7 tuits encadenats per dir la meva sobre els peatges i les autopistes:

1) Respecte als peatges d'autopistes hi ha massa populisme i poca economia. Cal mirar-los des de la racionalitat des ingressos. M'explico...

2) Els peatges no són un problema, són una solució. El problema és que la solució està tant mal repartida a Espanya que ens fa tontos.

3) El normal és que qui fa servir autopistes les pagui, el contrari vol dir que les paga qui no les fa servir, això els fa tontos.

4) Els peatges mantenen i milloren les infraestructures. Això permet dedicar els diners als drets socials reals: Salut, educació, pensions...

5) Hem d’aprofitar que som destinació turística, i pas per a persones i mercaderies a la Península i Magreb. El peatge és ingrés estratègic.

6) Per a la majoria els peatges són nosa. Per a empreses i autònoms són despesa i han de tenir un tractament fiscal just.

i 7) El País que vull ha de saber on posa els pocs recursos que tenim per cobrir els drets socials. Les autopistes no són un dret universal.

La unitat de comunicació.

Tot comença el divendres 12 de febrer, amb la inauguració del metro a l'aeroport, quan Carles Puigdemont, el President, es queixa que l'Estat havia dimitit de les seves obligacions d'inversions a Catalunya. Aquesta veritat científica i contundent va molestar Xavier Garcia Albiol, que no suporta cap veritat que no li vingui dictada per la Moncloa, i va abandonar la celebració, no sense aprofitar el moment per dir les tonteries que va dir per semblar que tenia una raó de fum.

Tres dies després l'Alberto Fernádez Díaz, germà del ministre que condecora verges i propietari de l'àngel aparca-cotxes, fuig de l'acte de lliurement de premis Ciutat de Barcelona perquè no li agrada la manera personal de resar parenostres de la Dolors Miquel. Això de dirigents del PP fugint d'actes públics marca tendència.

Fins aquí el PP i les seves ridiculeses. Però no acaba aquí, i sap greu. No fa gaires hores Xavier Trias ha publicat un tuit de difícil comprensió amb aquests antecedents.

En els #PremisCiutatBCN es va cometre un error institucional. L'organització de l'acte no hauria d'impulsar la provocació i l'ofensa.

El text del tuit és correcte, el context no. Sembla donar suport al petit dels Fernández que s'esperonarà a demanar la dimissió de tot aquell que tingui a veure amb la celebració dels premis Ciutat de Barcelona, i sap greu; portem massa dies pendents de la decisió d'una Audiència Nacional, que no sé si no va amb z, per una actuació d'uns titellaires.

La unitat de la comunicació ha de saber articular el text amb el context per donar un missatge sòlid i coherent, sinó estem convivint amb dubtes innecessaris.

Acabo demanant disculpes a Xavier Trias per utilitzar el seu tuit en la crítica. Sempre recordaré la feina tant ben feta que va saber fer, en aquells quan dies d'octubre del 2014, quan un dels diaris dels amics dels Fernández, va mentir sobre un compte corrent suís. En aquella ocasió la unitat de comunicació va funcionar de meravella.

La comunicació vexatòria.

Els que controlen més de què va el tema, diuen que tot va començar amb un seguit de “periodistes” esportius que duien el concepte “caverna” a les grades dels estadis i es despatxaven a gust contra els que no eren propis. Molts d'ells “hooligans” del Real Madrid, insultadors professionals i mentiders de tot el que no els agrada; que sol ser el Barça dels bons resultats. Els he  escoltat poc, però he sentit centenars de programes paròdia, tuits i comentaris rient-se d'aquesta mena de “periodistes”. 

Aquest estil barroer de fer “periodisme esportiu” ha quallat de ple en la comunicació política, el PP, que lliga negocis i comissions des de les grades del Bernabeu; segueix aquesta manera hilarant de comunicar, No parlo de bases de poc senderi; parlo del seu President, dels seus ministres i dels seus càrrecs i portaveus. Tots ells no es cansen de trobar etarra, dictador nazi o yihadista tot allò que no són ells. No hi ha matisos, només insult i vexaxió. Serveix per despatxar-se amb el PSOE trancapàtries, amb els PODEMOS bolivarians i no cal dir amb partits i persones que pretenen, només, deixar de ser espanyols.

A poc a poc el model barroer es generalitza. Tot passa pel broc gros. Els insults, la mentida, la demagògia i el populisme van molt bé per guanyar els vots mesells, de súbdits que no pregunten, i sobretot per amagar la pitjor de les corrupcions europees. Quan els insultadors són lladres i tenen els mitjans de comunicació, la consistència moral de la societat està en perill, i la societat mateixa.

Exemplifico l'argument en la gala de lliurament dels premis Goya. Un altaveu de la Cultura maltractada per un PP que l’ha retallat a mínims i li ha pujat els impostos a màxims. Tot plegat sense cap criteri econòmic, social o cultural, només amb la voluntat de destruir la cultura que el qüestiona. El conductor de la gala, Dani Rovira; va dir, amb molta gràcia, les coses que havia de dir i contra qui les havia de dir. Com a resultat es va trobar amb un escarni públic gratuït i desproporcionat. Ell mateix, des de l’amargor, va escriure un tuit que ho resumia molt bé:

Tras todas las críticas, desprecios, insultos, acusaciones y decepciones, he de decir que no me ha merecido la pena presentar @PremiosGoya

En aquest context d'immoralitat social, la independència és una esperança a Catalunya, i em sap greu per la bona gent que quedarà a l'altra banda, tindran molta feina a fer, si volen construir una societat positiva i de valors. A Catalunya el PP és residual.

PD. No parlo de C's perquè són PP. Parlaven de lluitar contra la corrupció, però ara callen i perdonen per participar-hi.

Sobre la legalitat de l'independentisme i les il·legalitats unionistes

1) L’independentisme és una ideologia i com a tal ni és delicte, ni és il·legal. Així d’obvi i clar.

2) Tractar d’il·legal una ideologia només perquè no t’agrada és prevaricar: una il·legalitat per ministre, fiscal o jutge que siguis.

3) Actuar contra l'independentisme amb policies, fiscals i jutges és malversació de fons públics. Un delicte castigat amb presó.

4) També són il·legals els informes policials falsos contra els polítics favorables a la independència, siguin catalans o letons.

i 5) Sigueu dignes i legals: deixeu en pau @assemblea, AMI i ACM i perseguiu els vostres lladres del PP.
L'article de Vilaweb que explica com l'Audiència Nacional vol inculpar l'Assemblea per sedició o rebel·lió.…

Vigileu els tuits, que els carrega el diable.

Avui la pífia tuitera l'ha feta el Santi Vila: "A Catalunya, la pertinença a Espanya no hauria de ser vista com una limitació sinó com una possibilitat" Gabriel Magalhães. Seny perifèric!

Que qualsevol de nosaltres deixi anar una "parida", no passa res. Que un escriptor, professor, poeta, cristià i portuguès ens inspiri i provoqui una tuit estrany de com ens relacionem amb la resta del territori espanyol: passarà desapercebut. És diferent si el tuit el fa Santi Vila, ell no és un de nosaltres; ni millor, ni pitjor; és diferent. Ell va estar des del 2012 fins fa 4 dies conseller de Territori, amb una relació sadomasoquista amb la ministra de Foment, Ana Pastor. La ministra deia que sí a totes les demandes del conseller bufó, aquest amb servitud feudal li ho agraïa; i al final l'enredaven en tot. I així 5 anys: Rodalies, desdoblaments de la N340, de la NII, corredor del mediterrani, tren a l'Aeroport, L9 del metro, doble via de Tarragona a Alacant... Enmig dels agraïments Santi Vila deixava anar frases i titulars de diari sobre la legalitat, la unitat d’Espanya, ... que l’allunyaven molt del sentir col·lectiu de la gent i d’un govern català decidit a buscar formes més independents de relacionar-nos amb Espanya.

Amb els amics independentistes hem vist amb estranyesa que Santi Vila hagi estat nomenat conseller de Cultura. I aquí el tenim, amb els seus tuits, disposat a ser la pedra de la sabata del procés, a ser el Duran de l'extinta CiU. Disposat a generar centenars de debats innecessaris que confonguin la parròquia, no gaire sobrada de certeses i claredats.

Ho deia en l'anterior post d'aquest mateix blog. Els polítics que no controlin molt bé quina comunicació fan, plegaran perquè la gent els farà plegar.