La deriva del PSC

Dir-se José María Lassalle Ruiz no implica res en especial. Si ets militant actiu del PP obre un aire d'incertesa. Potser cobraves sobres de Bárcenas, convidaves al casament a Correa, sucaves de les pantagruèliques contractacions a València, compraves bitllets guanyadors de loteria, o guardes estalvis a Panamà per "por d'ETA"... Que el premi de ser militant actiu sigui una secretaria d'estat: ganga! tothom té dret a "forrar-se" (terminologia de Zaplana) com bonament pugui. Que la Secretaria d'Estat sigui de Cultura, et situa a les ordres de Wert, aquell ministre españolitzador de catalans, que va fer la més absurda i agressiva de les reformes educatives, i que es va entestar en vida (ministerial) en acabar amb el català. Es va obsedir tant que el van haver de dimitir, això sí, amb paga de luxe i niu d'amor París.

Seguim amb el senyor Lassalle, Secretari d'Estat de Cultura des del dia de Sant Esteve de 2011. La seva Secretaria podria haver passat de puntetes pels desgavells governamentals del PP, de no ser per tenir alguna responsabilitat en apujar l'IVA cultural al 21%, tant patit pels productors i consumidors de cultura de l'Estat espanyol. Per estar per allà quan les "corridas de toros" s'elevaven a la categoria d'interès cultural. Per la gestió contra les llengües minoritàries del seu Instituto Cervantes (que no Sirvent). I responsable, sens dubte, de la fugida de l'Estat espanyol del finançament dels equipaments culturals de Catalunya (Liceu, Auditori, MACBA, Teatre Lliure ...). 

El curiós del curriculum cultural de Lassalle, tan "arrelat" a Catalunya, és que el comparteixi amb la seva dona, la Meritxell Batet, activa militant del PSC, a qui el Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez, va col·locar de 2 per Madrid a les darreres i fracassades eleccions. Eleccions aquestes, que en haver-se de repetir (i dimitida Chacón), el PSC resta obligat a recuperar la Batet per posar-la de 1 per Barcelona, amb permís de les primàries impossibles de Carles Martí, aquell tinent d'alcalde per Barcelona, que la va vessar a la consulta de la Diagonal, i de poca sensibilitat i perspicàcia amb aquell hotel proper al Palau de la Música.

Tot plegat: La deriva del PSC

La meva presentació per al Secretariat de l'Assemblea Nacional de Catalunya

Em presento al Secretariat de l'Assemblea Nacional de Catalunya perquè tinc alguna cosa a dir; poques i moltes coses a fer; moltes.

Porto 34 anys treballant a l'Ajuntament de Barcelona, on hi he jugat tots els papers de l'auca: educació, cultura, participació, serveis socials, esports, joventut, infància, ... Però sempre gestió. Mai no he tingut cap representativitat ni militància política perquè he reivindicat la independència del rol tècnic per no condicionar la meva feina ni la dels meus caps. Sóc tècnic superior en gestió i ara treballo a Serveis Socials, dins d'un excel·lent equip que gestiona serveis i equipaments per a la gent gran de Barcelona.

Abans de treballar a l'Ajuntament vaig estar 8 anys treballant en dues empreses privades, allà em vaig afiliar a Comissions Obreres des d'on es va haver de fer alguna vaga. Hi continuo militant 40 anys després, tot i que l'amic Coscubiela m'ho negui. Tinc 57 anys

Des de l'Ajuntament he treballat molts temes de participació, amb les entitats culturals, esportives, socials, educatives... a consells escolars, consells d'esports, comissions de festes, comissions de seguiment de convenis... Sempre he actuat des del respecte i reconeixement a la feina feta pel voluntariat de les entitats. Aquest país és el que és, gràcies al seu teixit associatiu. L'Administració ha de facilitar l'activitat associativa, i evitar de censurar, supervisar i limitar la feina de les entitats. Volia fer esment a la participació ciutadana, perquè una de les grans feines de l'Assemblea serà el Procés Constituent, i aquesta passarà per un debat de país que haurem de gestionar molt bé.

L’Assemblea és la garantia de la independència. Li devem el que som, li reconeixem la feinada feta i ens hem d’exigir la màxima dedicació i solvència per acabar el procés. No vull la independència per motius identitaris, no la vull per ballar sardanes ni fer immensos castells que toquen el cel; la vull perquè és la garantia de l'educació dels nostres fills, de què els nostres aturats trobin feina, que els nostres avis tinguin pensions dignes i que tots tinguem serveis de salut de qualitat, independentment del nostre origen condició o classe.

Hi ha tres identitats que si que associo a la independència:

- La republicana, estic fart d'uns borbons paràsits de la història espanyola i catalana.

- L'antifeixista: No vull ser d'un estat que conviu amb el feixisme com peix a l'aigua: Fundació Franco, Valle de los Caídos, les fosses comunes de republicans, Societat Civil Catalana, ...

-L’antitaurina. També a Mas de Barberans.

La feina que puc fer és la de implicar-me a suavitzar posicions i buscar consensos dins d'un anonimat personal volgut i necessari. Ara és l'hora d'eixamplar la base independentista i això només ho podem fer sumant.

Em podeu conèixer el que sóc i com penso amb el meu perfil a twitter, un perfil que sempre he volgut transparent, públic i absolutament independentista: @eduardcabus; i en el meu blog: http://intentsproses.blogspot.com.es/

De qui m’independitzi, seré.

Eduard Cabús i Vinyes

La llista unitària

Vagi per endavant que vull una llista untiària dels partits independentistes a les properes eleccions del 26 de juny a les Corts espanyoles. Posats, demano que estigui encapçalada per dos dels diputats que millor han sabut dibuixar el perfil opositor que caldrà fer a Espanya: Gabriel Rufián i Miriam Nogueras o a l’inrevés. Cares joves, amables contundents i sense embuts, que han sabut fer en dos dies l’oposició que el PSOE no ha sabut (pogut o volgut) fer en quatre anys. 

Feta aquesta declaració inicial dic que tot i voler la llista unitària, no penso esmerçar gaire energia a forçar-la. Vaig trobar coherent Artur Mas quan, a Cal Cuní, demanava la unitat, i ho feia des d'un respecte exquisit cap als que la havien de formar, i comprenent els que no la volien. Potser va ser una mica pretensiós en postular-se per a encapçalar-la, però amb prou elegància com per no fer lleig.

En aquest moment de la història d’Ex-panya, semblant a l’Espanya de sempre, però sense el quadrant nord-est; ens és igual si hi ha 4 o 40 diputats indepes a Madrid tocant els nassos al altres 346 o 310, respectivament. L'aritmètica és sempre desoladora. Podran seguir formant tots els tribunals que vulguin contra Catalunya; podran seguir pagant tots els mitjans de propaganda anticatalana, sense que els nostres diners garanteixin ni imparcialitat, ni professionalitat; podran seguir aprovant tots els pressupostos que vulguin, amb dèficits fiscals de jutjat de guàrdia, sense que cap jutjat de guàrdia els jutgi... ... ... 

Hi torno, l’aritmètica és desoladora, Catalunya té el 16% de la població, però només té el 13% de la representació, per molt que aporti el 25% del PIB, és així i seguirà sent-ho tinguem 4 o 40 diputats. 

Així és que si hi ha unitat m'hi tindran, i si no hi ha unitat em tindran, però només uns.

En aquests moment de la història de Catalunya la unitat que cal preservar és la majoria independentista del Parlament Català i la del govern del Junts pel Sí. Hores d’ara amb una fermesa sòlida i, sobretot, molt, molt, molt esperançadora. 

Visca Catalunya LLIURE!!!

PD. La unitat al Senat sí. Oi? Si ja sé que no serveix per res, però...

El dia que Espanya va tenir Presidenta

Us en recordeu d'aquells cinc mesos que Espanya va estar sense Govern? Si, amigues i amics, era allà cap a la primavera del 2016. La trucada europea que va arribar a la Moncloa i més enllà, també al Pardo, als voltants del Sant Jordi. Obriu l'APP de Fotos de l'any, va. Us ha de sortir segur la de d'Obama passejant tot somrient per un parc d'Alemanya amb els coleguilles "Europa", xal·lant tota la colla. Merkel, Cameron, Hollande, Renzi... Espanya, exclosa, per variar. Això de fet ja deia molt del que era el club d'Estats de la UE. Pobres il·lusos, els de Madrid, s'havien cregut que lideraven la recuperació europea... No rigueu, no sigueu dolents. En fi. Us la rememoro perquè va ser un senyal pel futur d'Espanya, aquella foto.

Cliiiiing!!

Cric.

"Dígame?"

"Marrrrianno???"

"Oiga, señora, no queremos cambiar de compañía telefónica..."

"Krrreo que cometes un grrrrave error. No puedes en junio otrrras elecciones por culpa de vuestra incapacidad de negociar en España konvocarr. Gobierno de concentrración a la alemana, y punto!" Cric. Tut-tut-tut-tut

"...." (sospir final)

I a partir de llavors a la capital de l'encara "Reino" van disposar-se a interpretar el darrer acte del petit gran teatre que ha estat sempre la política al sud d'Europa. Es van repartir els papers i les perruques. Calia escenificar tot drama per donar valor al final feliç. Els estirabots, els estira-i-arronsa definitius. El "és culpa teva!! / No, teva!!! / I tu més!!" que aconseguien que hom no acabés de tenir clar si el TN era real o s'havia ja convertit en un capítol de la sèrie veneçolana del migdia.

L'escena va començar amb el Rei, quan va convocar la segona ronda de converses amb els líders polítics del Congreso. El pobre, havia d'intentar millorar la imatge de la Monarquia, desprès d'allò tant penós de l'elefant i les farres del pare. Ah, i d'aquell judici interminable de la germana i cunyat, que mentrestant vivien ben acomodats a Ginebra amb els nanos al Liceu francès. Heu de pensar que s'ho jugava tot, el noi, començant per la credibilitat. La primera missió que li donaven, i ja estava repetint examen. No la podia pas espifiar. Que no només ho feia pel futur de la Monarquia, eh? També perquè aquell país seu havia de respondre davant de tots aquells creditors de fora, que no podien esperar fins la tardor per tenir Govern que funcionés, fruit d'unes noves eleccions que tampoc haguessin donat cap guanyador clar. 9 mesos sense un govern a Europa era crear una inestabilitat afegida intolerable en moments de recuperació. I sobretot unes noves eleccions significaven una despesa extra, tant per les arques públiques com pels partits, amb campanyes electorals que poc canviarien de les anteriors i que els sobre-endeutarien més encara. Ei, i això que la gent ja s'ho veia, eh? Apa, noves eleccions! A Catalunya -que aleshores encara hi concorria enviant diputats autòctons- heu de pensar que hi havia juguesques i tot. Si, tu, ja no recordaven el mal de panxa de quinze dies entre Nadal i Reis anteriors amb el mateix disgust a casa.

Llavors va passar. Van trobar allò que va fer el "click": Catalunya, altre cop. El terror a la independència i a l'efecte dominó els unia. "La unidad de España está en juego, no podemos seguir así". Es van mirar, emocionats. Al Marià li va caure una llagrimeta i tot. Es van alçar i fondre en una abraçada d'aquelles que acaben picant l'esquena l'un de l'altre. La mort anunciada trucava a la porta, i ni un plat ni un got ho podrien deixar més clar aquest cop. Abatut, només va pensar a endur-se la foto de família que tenia a l'angle de la taula del despatx. Va sortir per la porta i es va acomiadar de la secretària, tot compungit. I va ser així i no d'una altra manera que Espanya va tenir com a líder de consens per presidir el país a la primera dona de la Història. Va costar, eh? Coses de l'unionisme, no només va aconseguir portar una dona de mà de ferro i mare a primera línia sinó que va desencadenar al cap de poc la tant esperada independència. Sort en van tenir de tot plegat, sinó encara hi seríem.

I ara és quan els que teniu més memòria o ja heu entrat a la wiki direu, amb ganes de debat: però com va poder ser possible, si es van estar tirant els plats pel cap fins el darrer minut! Si aquell... com es deia? El que quedava bé als cartells? Bé, ell. Va arribar a anunciar unes Primàries per tornar a ser escollit candidat, posant ja el marcador de la campanya a punt... Ah, a vegades sembla que no els conegueu. No recordeu que l'home estava penjant d'un fil, amb un andalusa a punt d'arrabassar-li la trona en anunciar el fracàs del pacte d'Esquerres? Primàries... Ha! Havia de fer un gest inesperat i mostrar-se fort i preparat fins el final per evitar punyalades que l'haurien precipitat abans d'hora... Altres em recordareu: Però si el propi Rajoy va anunciar en roda de premsa que les noves eleccions eren inevitables...! Aix, fillets. Alguns sembleu no recordar que la política és la més gran de les comèdies del nostre temps, i que per això el blat de moro per a crispetes segueixen essent un valor segur avui en dia.

Després, com a epíleg final, "namés" quedava per decidir si fer realitat o no el tant desitjat Ministeri català. Podia quedar taaaaant bé de portes enfora, per presentar a Brussel·les que bé que tractava Madrid al cuadrante noreste. En Duran??! Despistats! El compiyogui d'uns i altres, no ho recordeu? Si, home, els de centre, d'esquerres i de dretes alhora, oiga, que ho tenien tot aquella gent, menys vergonya. I sobretot les ganes de ser Ministre, s'ho havia currat en Rivera...

En fi, deixem el cliffhanger aquí. Total, tot això i molt més a partir de demà.

Mireia @holaiquetal

Dues setmanes de la hisenda espanyola contra Catalunya

Aquests dies comença la campanya de la Declaració de la Renda, la llosa anual per als ciutadans ibèrics que per als catalans és la consumació de la gran estafa de l’Estat. No entraré en la dada dels 16.000 milions de dèficit fiscal que ens asfixia, i que per coneguda, naturalitzem com si fos la llei de la gravetat, el fred de l’hivern o la calor de l’agost. Em centraré només en les notícies llegides aquestes dues darreres setmanes sobre el despropòsit fiscal contra Catalunya

16 de març del 2016: La notícia diu que a Catalunya s’han increment el 45% les inspeccions fiscals i hi hagut un augment del 8% dels ingressos, mentre que a la resta de l’Estat espanyol l’increment del 7% de les inspeccions ha permès ingressar un 27% més. Si Hisenda mantingués el zel inspector, que té amb Catalunya, a la resta de l'Estat espanyol aconseguiria un increment del 173% dels ingressos. Espanya té molt de paradís fiscal a mida. Hisenda no vol recaptar sinó assetjar fiscalment Catalunya.

18 de març del 2016. El Tribunal Suprem avala que el 0,7% de la part social de la Renda dels ciutadans de Catalunya vagi a les entitats socials espanyoles menystenint les catalanes. La sentència va en direcció contrària a les 13 sentències anteriors dictades en els darrers 20 anys. Patètica incongruència fiscal, legal i social.
 
2 d’abril del 2016. Amb el rerefons de la guerra judicial i Constitucional dels ministres de Rajoy contra l’Acció exterior catalana. Apareix la notícia que les seves sumptuoses ambaixades, no només són il·legals en les tupinades contra els vots dels nostres ciutadans, sinó que també fan transaccions amb diner negre sense cap tipus de vergonya.

2 i 6 d’abril del 2016. Quan parlem de les inversions compromeses i no fetes parlem de la pèrdua d’oportunitats i les incomoditats. També parlem de les inseguretats que costen massa vides. Els 7 morts pel no desdoblament de la N-II, emparaulat fa 20 anys, o el mort d’ahir en una Montcada impossible de viure per unes vies d’un tren que 9 anys després de la promesa, encara no s’han soterrat.

5 d’abril del 2016. Arribava la notícia dels números vermells de l’Assemblea Nacional Catalana per una multa inventada per hisenda després d’un assetjament fiscal intensíssim. Contrasta aquest zel amb la pau fiscal de la protofranquista Societat Civil Catalana, amb menys d’un centenar d’afiliats i un pressupost milionari que ningú no sap d’on surt.

6 d’abril del 2016. Després d’escoltar Montoro, fa un parell de dies, culpar Catalunya i València pel dèficit fiscal de l’Estat, escoltem com l’Autoritat Fiscal (AIREF) el desmenteix sense cap contemplació. Tenir aquesta mena d'inutilitats ministerials és un clàssic del govern espanyol. Demostra que no té cap interès en solucionar el problema del dèficit amb insultar Catalunya ja fa.

Voldria, com a comentari final, fer una reflexió en com ha de ser la hisenda catalana: Justa, legal i col·laboradora; exactament al revés del que és la hisenda espanyola.

Les tres mentides de Pedro Sánchez

Perdoneu-me si exploto, però el que ha dit el Pedro Sánchez en un sol tuit és massa fals, i ja va massa vegades. Ens diu que el full de ruta català és il·legal i unilateral, i ho remata dient que el que volen la majoria de catalans és, ni més ni menys que seguir sent imbècils (en el sentit de Joan Sales).

Quina il·legalitat?

La que fa inviolable el Rei. La de la corrupció del PP callada pel PSOE per evitar que el PP xerri la corrupció del PSOE. La que permet incomplir la reforma del finançament, recollida en l’Estatut. La que fa que Madrid atorgui les beques que hauria d’atorgar Catalunya, segons el Constitucional i ens les robin. L’incompliment de tots els compromisos d’inversió. La vexació dels catalans per la llengua, ahir es presentava un estudi a Europa. La utilització dels inspectors d’hisenda per perseguir catalans. Les filtracions mentideres de la policia contra Mas i contra Trias. Les portes giratòries que fan que tinguem l’electricitat més cara d’Europa. El tractament judicial favorable de totes les agressions feixistes. El seu ministre d’Interior posant medalles a les verges. Cobrar interessos del FLA a qui li deus els diners de les Bestretes. La tupinada del vot estranger, feta per les ambaixades. El maltracte a la conselleria d’exteriors malgrat ser la que més valor afegit aporta de tota Espaya. La patètica composició del Constitucional. El “catxondeo” bancari, amb desnonaments a dojo i preferents miserables. Que Espanya sigui el país de la UE amb més querelles als tribunals europeus. La catalanofòbia... etcètera, etcètera, etcètera, etcètera, etcètera.

De quina legalitat ens parla senyor Pedro Sánchez Castejón?

Quina unilateralitat?

La del Constitucional manipulat en la composició i ideologia, que es va carregar aquell Estatut aprovat pel Parlament català, el Parlament espanyol i pel poble català en referèndum. La dels espanyols, de tots els colors, incapaços d’escoltar, veure i mirar les 5 més grans manifestacions de la història de la humanitat demanant el dret a decidir primer i la independència després. La de la vintena d’intents en què Catalunya ha demanat, a les Cortes, un referèndum, com l’escocès o quebequès i que sempre ha estat meynstingut i insultat pel 80% dels seus representants. La deslleial i injusta aplicació unilateral de normes i procediments judicials contra Catalunya: Pobresa energètica, llei de l’esport, impostos a la banca, ... 

De quina unilateralitat ens parla senyor Pedro Sánchez Castejón?

Quina majoria?

De la que no poden votar no sigui que ens votin el que no ens agrada. Miri els resultat de les darreres eleccions, miri la immensitat de les darreres mobilitzacions, miri la mediocritat de les mobilitzacions espanyolistes... miri'ns d'una vegada i afronti la realitat en directe. Catalunya no els vol, ni a vostès, ni a Rajoys desorientats, ni a Borbons corruptes, ni a Ritas mentideres, ni a Fernández Díaz al·lucinats, ni a Montoros vexadors, ni a Sorayas ressentides, ni a Letizias CompiYoguis, ni a Pérez-Reverters insultadors, ni a Florentinos Pérez lladres de Castor, ...

De quina majoria ens parlar senyor Pedro Sánchez Castejón?

Això s’acaba, igual que la ideologia d’esquerres al PSOE o el catalanisme al PSC. Massa vegades es diuen massa mentides i massa vegades els catalans hem perdonat mentides i deslleialtats. Encara li farem enveja, senyor Pedro, quan siguem República.

A voltes amb els peatges

7 tuits encadenats per dir la meva sobre els peatges i les autopistes:

1) Respecte als peatges d'autopistes hi ha massa populisme i poca economia. Cal mirar-los des de la racionalitat des ingressos. M'explico...

2) Els peatges no són un problema, són una solució. El problema és que la solució està tant mal repartida a Espanya que ens fa tontos.

3) El normal és que qui fa servir autopistes les pagui, el contrari vol dir que les paga qui no les fa servir, això els fa tontos.

4) Els peatges mantenen i milloren les infraestructures. Això permet dedicar els diners als drets socials reals: Salut, educació, pensions...

5) Hem d’aprofitar que som destinació turística, i pas per a persones i mercaderies a la Península i Magreb. El peatge és ingrés estratègic.

6) Per a la majoria els peatges són nosa. Per a empreses i autònoms són despesa i han de tenir un tractament fiscal just.

i 7) El País que vull ha de saber on posa els pocs recursos que tenim per cobrir els drets socials. Les autopistes no són un dret universal.