Sobre el debat amb Marea Blanca i la Salut de tots

Us explico un curiós debat mantingut a Twitter amb representants de Marea Blanca. Tot arrenca de un tuit de suport a l’autobús que l’Assemblea ha presentat per fer les seves campanyes de sensibilització. Aquest tuit concret, n’hi ha 20 de temes diferents, diu: “Un autobús contra els delinqüents que volen destruir el nostre sistema de salut”. No cal esmentar el ministre i magistrat a què feia referència.

Seria normal que aquest tuit tingués l’acord de la Plataforma pel Dret a la Salut, atès que es presenten a si mateixos com unitaris, i que diu el que diu. Doncs no, em responen amb un tuit incendiari on parlen d’un model català que omple butxaques privades i un altre tuit que annexa l’impresentable comunicat de Marea Blanca contra la campanya de l’Assemblea. Ens acusen de donar suport a la política de l’extingida CiU, que tot és un problema de les dretes de Mas i Puigdemont, que ERC només és una crossa, no dóna cap importància al finançament insuficient; i acaben amb solució única i màgica d'“un servei nacional de salut 100% públic”.

Com el tema és profund he volgut recollir les respostes fetes a Twitter i ampliar-ne el contingut:

1) El Sistema Català de Salut és el que millor funciona de tot Espanya (al costat del Basc). Com a prova, el progressos en investigació mèdica i excel·lència hospitalària. Com a prova també la munió de ciutadans de fora de Catalunya que vénen a fer tractaments al Principat. No conec casos de catalans que vagin a fer tractaments a la resta d’Espanya.

2) Si el Sistema Català de Salut és el millor d’Espanya, exagerar la crítica i fer-la sistèmica, és per manipular el debat entre territoris i competències. Molt en la línea del “Les hemos destrozado el sistema sanitario”.

3) Aquest Sistema Català de Salut és cobejat a molt territoris de la UE. Aneu un dia d’urgències a França, i si no teniu una bona Visa o assegurança, no rebreu cap atenció.

4) La campanya de l’Assemblea és unitària, i compta amb la complicitat de molta gent, i professionals del ram, que treballen en les mobilitzacions de suport al sistema de Salut.

5) M’agradaria que Marea Blanca fos unitària de veritat, ara sembla més una eina de PODEMOS.

6) Continuar aprofitant l’odi contra CiU, per guanyar eleccions, cansa. I més després de la separació d’UDC i de la refundació de CDC, en el nou PDC que ja veurem com li va.

7) Negar el paper d’ERC en la construcció d’alternatives progressistes per a la prestació de salut és fals i injust.

8) Clar que el Dret a la Salut és un dret universal. Solemnitzar les obvietats va bé en mítings, però és innecessari en un context més madur.

9) Un dret és un dret si ens el podem pagar. Tot dret ha de comptar amb una voluntat política per tirar-lo endavant i uns recursos per costejar-lo. Val per educació, seguretat, drets civils, justícia, ... també per a la Salut.

10) Els recursos són limitats, no creixen infinitament en els arbres, i les limitacions de recursos en temps de crisi són dramàtiques. És obligació del govern l’eficiència en la despesa i buscar fórmules creatives per obtenir els resultats demanats al menor cost possible.

11) No està escrit enlloc què el Dret a la Salut, hagi de ser de prestació pública al 100%, com a Corea del Nord. És un dret de l’Estat, i els seus governs, definir com es fa la prestació. I és legítim que compti amb el partnetariat de teixits associatius, ONG, cooperatives, empreses de funció social o empreses amb ànim de lucre, de les de tota la vida.

12) En tot cas els ciutadans, amb eleccions o mobilitzacions definiran com volen que sigui el model de prestació de la salut. Si arribem a ser República serà un debat apassionant. Ara estem a les ordres del FLA. Es critica molt la Generalitat i gens l'Estat espanyol.

13) Negar importància a la insuficiència financera a què ens sotmeten Madrid i Montoro és cinisme i complicitat amb els espoliadors. És fer-nos córrer els 100 metres, havent-nos trencat una cama i acusar-nos de no posar-hi interès.

14) Dir que si el model de salut no és 100% públic genera desigualtats socials és confondre. Un sistema de reclamacions eficaç (i públic) garantirà la igualtat en tots els models de prestació siguin privats o publics.

15) Pensar que el model públic al 100% garanteix la igualtat tampoc és cert. Hi ha massa exemples de qui per ser amic de no sé qui, la prova o operació s’avança, per molt públic que sigui l’hospital.

Parlem clar, inclusiu és que inclou i excloent és que exclou. La campanya de l’Assemblea compta amb tots els membres de la Marea Blanca per tirar endavant propostes de construcció nacional en el tema de la Salut. La resposta de la Marea Blanca és excloent, odia CiU i per a ells tots som CiU. Està més preocupada en què PODEMOS guanyi eleccions, que en la salut dels catalans. Tant de bo m’equivoqui.

Arguments 9: Els partits polítics

Permeteu-me algunes obvietats:

1) La democràcia és el segon millor tipus de govern d’una societat. Els que han buscat el primer han anat sempre, de moment, en direcció contrària.

2) El funcionament de la democràcia es basa en el bon funcionament dels partits polítics

3) Ni tots els partits polítics són iguals, ni són iguals a tot arreu. Un partit és una síntesi d’una empremta ideològica i d’una adaptació a la realitat de l’entorn. La prova que Catalunya és un estat diferent és que els seus partits i resultats electorals són molt diferents.

Espanya tendeix al bipartidisme PPSOE, per molt que C’s i PODEMOS s'entestin al contrari. Catalunya, en canvi, té 11 partits diferents amb representació al Parlament, i algun moviment social. Això aporta riquesa de matisos, obliga a diàleg i consens, millora el control social de la política, facilita la implicació de la gent i dóna alternatives al poder molt menys travades.

El procés independentista ha col·locat els partits en dos paràmetres diferents: Esquerra versus dreta i independentisme versus unionisme. Els temps de la puta i ramoneta o terceres vies han acabat; qui no s’ha definit ja no surt a la foto, i segons com s’ha definit, tampoc.

Per acabar, el triomf d’unificar els paràmetres social i nacional de les eleccions del 27-S, no amaga el reforç de la diversitat de partits; no tots els partits van renunciar a la seva idiosincràsia i molts ciutadans ho van entendre. La lliçó és que només un referèndum pot legitimar l'independentisme i permetre que el país és projecti cap al futur.

Arguments 8: Educació

Sobre el paper, l'educació és de les coses que ha de canviar poc amb el nou estat, ja que teníem competències plenes des del principi. Això sí, ens traurem de sobre la pressió contra el català que va motivar el naixement de C's i que va obligar el PP català a ser coherent amb la Catalanofòbia de la resta de PP.

L'educació ha de ser obligatòria dels 6 als 16 anys i garantida la resta.

L'educació ha de ser un servei públic, amb prestació pública, concertada o privada. El concerts han de ser possibles i condicionats a factors de qualitat, igualtat de gènere, educació inclusiva, laïcisme, transparència de gestió, equilibri financer i control sobre els beneficis empresarials.

La llei haurà de regular les condicions en què es dóna l'educació privada, aquella que no tindrà cap finançament públic. Haurà d'estar subjecte a la responsabilitat de servei públic i condicionada a les programacions de l'Administració Educativa que en farà la inspecció i homologació.

Arguments 7: El projecte.

Un dels arguments per a la independència més subtils i alhora més demolidors és el projecte. Quin projecte té Espanya per a oferir als catalans? I als espanyols? La resposta és cap. Zapatero va surfejar sobre la bombolla immobiliària creient-se president d'una de les economies més fortes del món. En esclatar-li, va mantenir el miratge transferint diners als ajuntaments perquè els invertissin en el que fos, i no parés la màquina de la construcció. Un any després, el dèficit es disparava i només havíem aconseguit carrers bufons.

En arribar Rajoy es va limitar a esperar que economia i desocupació s'arreglessin sense intervenir-hi. I així va: un increment esfereïdor del deute, unes taxes d’atur maquillades per la precarietat laboral, el fons de pensions buit, a l'espera d'una multa brutal de la UE per l’incompliment del dèficit. Malgrat l'escenari dantesc, Rajoy i els seus han seguit amb despeses descontrolades de l’Exercit, han inaugurat 1.000 km d’AVE buit cada any; han indemnitzant bancs, autopistes radials i Castors. Cap és el projecte del PP, que la mediocre democràcia espanyola li ha avalat en dues ocasions, i a la segona amb més vots. Rajoy, el sobresous, afronta la seva segona presidència, amb un país ensorrat i sense cap projecte per als seus ni per a nosaltres.

Què ha fet Catalunya en aquest context absurd. Doncs el que calia. Consolidar les bases per la independència, aprofundir la diversificació industrial. Convertir l'amenaça del boicot espanyol en una oportunitat d'exportació. Invertir en recerca i universitats. Esdevenir un centre logístic del sud d’Europa. Fer la marca Barcelona. Promoure un turisme punter. Atraure inversions estrangeres...

Al costat d'una Espanya sense projecte hi ha una Catalunya que vol ser la Dinamarca del sud, i tots els indicadors diuen que ho tenim a l'abast.

Arguments 6: Exèrcit

En el debat del nou estat l'exèrcit és el que més conflicte aporta. Molta gent n'està en contra, alguns proposen substituir-lo amb el pagament a l'OTAN. Catalunya haurà de fer el debat de si necessita o no tenir un exercit propi, i per això vull fer algunes consideracions per al debat:

1) La principal funció de l’exercit és més de dissuadir enemics que no pas d'atacar. No dubteu que l’Estat espanyol intentarà fer mal.

2) L'OTAN no admetrà cap soci que només pagui. Potser transitòriament sí. Però el compromís d'aportar-hi personal serà imprescindible. No veig una OTAN gestionant mercenaris.

3) No és gaire solidari renunciar a participar en missions humanitàries i forces d’interposició.

4) Si un petrolier de bandera de conveniència neteja dipòsits davant de la Costa Daurada i ens la deixa negra, alguna cosa s'hi ha de poder fer.

5) Necessitem replantejar la funció de l'exercit, si n'hi ha d'haver, ha de ser tenir una permeabilitat de funcions i relacions, que faci més civil la clàssica inflexibilitat militar.

6) L'exercit pot ser una sortida social i professional per a determinats col·lectius de joves.

Acabo. El fet més rellevant és que el nou estat podrà decidir si vol o no tenir exèrcit i si diu que sí, el podrà fer radicalment diferent a l'exercit espanyol.

Arguments 5: La justícia

Hi ha centenars d'actes jurídics que se'ns han resolt en contra perquè afavorien Catalunya, els catalans o els nostres interessos. És igual l'òrgan judicial que els dirimís: Constitucional, Suprem, Audiències, Consell General, juntes electorals, jutjats socials,... Sentències i més sentències de resultat esbiaixat i a vegades absurd. La justícia espanyola té un nivell d'independència, eficàcia i legalitat indignes de qualsevol escenari democràtic i europeu. Que l’Audiència provincial, en comptes de jutjar de Alfonso, el readmeti, n’és exemple.

És variada la tipologia de les sentències contràries: impostos, tutela de fills, la llengua, temes d’educació, Constitucional, estelades, obres d’art, vot exterior, agressions a patriotes, quotes electorals en els mitjans públics, finançament de les entitats socials... sentències i més sentències on prejudici i catalanofòbia han determinat el resultat. Aquesta setmana tenim la interlocutòria contra Altafaij i la declaració d'Homs al suprem pel 9N.

El fet més greu de la Justícia és l’omissió, no sempre és que la sentència ens vagi en contra, sinó que el cas arriba molt abans al jutge si serveix per atacar el poble català i el seu procés. El cas més flagrant és el tributari, que el 50% de les inspeccions es facin contra el 16% dels catalans és racisme. Que només futbolistes del Barça tinguin sentència per delicte fiscal, és més que casualitat. Quants casos de policies espanyols, que han torturat joves per dur estelades o insultat i retingut gent per parlar català, han tingut judici i condemna? Hi ha una infinitat de casos de corrupció que triguen anys a arribar a jutjats (a vegades prescrits), mentre que els casos catalans s'omplen de fiscals especials, guàrdies civils i molt de circ mediàtic. Això són delictes d'estat, o per omissió o per excés i malversació de fons; però qui hauria de jutjar aquest delicte és la mateix justícia, i no ho farà mai.

Paguem molts diners per tenir una justícia independent, eficaç i justa, la necessitem per ser una REPÚBLICA neta i transparent, i ens la mereixem perquè tenim els valors i la consciència per fer-la possible.

Arguments 4: Els peatges de les autopistes de peatge

Amb els peatges de les autopistes es fa més populisme que economia o ecologia. Els peatges no són un problema, són una solució. El problema és que estan tan molt mal repartits a Espanya, que hi ha ciutadans privilegiats a Madrid i tòtils espoliats a Catalunya.

Les autopistes les ha de pagar qui les fa servir, el contrari voldria dir que les ha de pagar tothom, fins i tot els que no tenen ni cotxe i són contraris a tenir-lo. Una de les funcions dels peatges és dissuadir el transport privat i fomentar el transport públic; aquest és un objectiu de sostenibilitat que cap estat modern no hi ha de renunciar.

Una altra funció dels peatges és l'ingrés de diners per mantenir i millorar les infraestructures que els generen. Como de diners no en sobren, els que no es recapten amb peatges s'han de treure dels impostos. Seria més social i sostenible dedicar els impostos a temes de salut, educació, serveis socials i pensions.

Amb els peatges podem aprofitar que Catalunya és una destinació turística i de pas de persones i mercaderies a tota la Península i el Magrib. El peatge pot ser un ingrés estratègic.

Per a empreses i autònoms els peatges són una despesa més, igual que ho és el combustible dels vehicles. Com a despesa que és, ha de tenir el tractament fiscal just.