No, no crec en l'equidistància.

Em nego a l’equidistància, no puc creure que tots s'hagin esforçat igual per arribar enlloc. Si ho pensés em faria abstencionista militant i absentista de totes les actuacions dels 11 de setembre. Això no passarà. Necessito saber qui ha mentit, qui ha manipulat, qui ha exagerat i qui ens ha traït.

Tot rau en l'odi a Mas. Tot allò de l'espoli, la catalanofòbia, l'espanyolització dels alumnes, el maltractament en les inversions, la sumptuositat de les seves ambaixades que ens boicotegen productes i eleccions, els AVEs inservibles, els aeroports buits, l'estafa del Castor... ... ... Res, res de res. Tot rau en l'odi a Mas.

L'odi a Mas el van inaugurar les retallades obligades d'aquella Generalitat del Tripartit en fallida, que gastava el que no tenia i el que no tindrem fins que siguem independents.

L'odi a Mas el van adobar des del Ministeri d'Interior i de Justícia utilitzant policies i fiscals per escarnir la corrupció de CDC, mentre passaven de llarg o amagaven la del PP, protegien la Borbó o dissimulaven els abusos bancaris i empresarials de l'IBEX-35. El PP no ha perseguit la corrupció l'ha utilitzada per enriquir els seus i per lluitar contra els adversaris.

L'odi a Mas el va inventar la policia acusant-lo amb uns comptes bancaris falsos, esbombats per diaris del PP que n'han sortit indemnes.

L'odi a Mas el va utilitzar el PODEMOS de la Ubasart magnificant retallades, mentre protegia els seus socis d'ICV que amb la pèssima gestió del Tripartit van agreujar la fallida de l'economia catalana.

Mentre els espanyols de dretes i d'esquerres tenien en comú l'odi a Mas, la CUP forjava un tarannà diferent, amb abraçades, frases poètiques i llibertats noves defensades amb sandàlies velles. Una manera nostrada de prendre l'altre com adversari i no com a enemic, que ha permès creuar el país amb les mans agafades i ha omplert Grans Vies, Diagonals i Meridianes d'estelades i colors.

Amb aquesta manera es va presentar la CUP a les eleccions del 27S al marge de Junts Pel Sí, però amb una promesa ferma de fer la República catalana, de posar per sobre el país, de ser garantia de procés i de transparència. No cal explicar els resultats. La participació més gran de la història en unes eleccions catalanes, va donar a l'independentisme una majoria absoluta en la representació i una majoria suficient en els vots per començar la desconnexió i somiar la República.

I és aquí on maldo de l’equidistància. He vist en els de Junts pel Sí diàleg, creativitat i propostes per fer un acord de país amb al CUP, una darrera de l'altre, dia a dia, amb avenços de negociació que la CUP ha esbombat, d'una en una, fins arribar a totes. A la CUP només li ha interessat apartar Mas i seguir fil per randa la consigna d'odi de la policia, jutges, tribunals constitucionals, fiscals, ministres postfranquistes, PODEMOS, monges exclaustrades, economistes que ja no saben sumar, antropòlegs ventilats, ...  La CUP no ha fet cap cas del mandat del poble que no va votar l'odi i va fer confiança en les mans agafades i les samarretes de colors. Conec massa gent que va votar CUP perquè eren diferents als que odiaven, i que ara odien la CUP perquè els han enganyat.

Ara la CUP ha quedat dividida en dos. Per tota la geografia li surten dissidències, hi ha periodistes i observadors que parlen sense embuts de tupinades, de manipulació a les assembles, que dubten de la presumida democràcia interna. El seu cap de files va dimitir, incapaç de defensar el que era indefensable. Aquesta CUP mira de salvar-se com a partit, contra Catalunya, encara que sigui malbaratant la il·lusió de dos milions de catalans que el 27S van creure en la llibertat i la República.

No, no crec en l’equidistància. Crec, he cregut i votat Junts pel Sí. És probable que el 6 de març no vagin junts, però sé que són els que voten sí a una República Catalana, sense excuses. I aquí és on tinc una esperança de victòria, perquè em sento com els milions de les mans agafades i les samarretes de colors, que tornarem a guanyar.