dilluns, 30 de novembre de 2015

La revolució dels somriures?


És dilluns i no perdono la CUP d'aquest diumenge. Ens han robat la victòria del 27 de setembre guanyada contra tot. Els enemics ho saben i, avui dilluns, se'n riuen de tots, ens tracten de vulgars, nacionalistes, perdedors i ens fan callar. I avui he callat. La tristor no m'ha deixat respondre.


Els que deien "antes roja que rota" han tornat a guanyar, els que deien "dejad que se maten entre ellos" han tornat a tenir raó. Hem tornat a ser incapaços de fer un govern. Tenim damunt la taula una declaració d'independència que fa riure per impugnada i inaplicable i que ningú podrà gestionar. Els que havien de servir de garantia s'han perdut en consignes. Els que prometien que primer era la independència s'han venut a impossibles revolucions bolivarianes. Mentre des de Madrid no han fallat, de res han servit les bufetades econòmiques i vexacions humiliants a què ha sotmès Madrid, aquests darrers dies, els nostres representants. Ells no fallen mai, tots a una, des dels comunistes més utòpics, fins als falangistes més repugnants, passant per socialdemòcrates de paper i liberals que protegeixen el seu mercat de "cuñaos" corruptes. Tots ells a la UNA, mentre Catalunya avui ha quedat "desCUPcertarda".

Com que molts respondran que Mas s'havia d'apartar, avui no parlaré de matemàtiques, només faré un apunt de dinàmica de grups: Quan el grup no pot triar el líder, deixa de ser grup. Això també serveix en política.

Constitucioanalista?

Nacionalista? No, no gaire, bàsicament independentista; i de no fa molt, només des del 10 de juliol del 2010, en aquella primera i immensa manifestació, on un Passeig de Gràcia sencer cridava contra una sentència d'un Constitucional esperpèntic del qual el PP n'havia potinejat la composició omplint-lo de jutges amics. Aquests van poder tombar allò que havien aprovat dos parlaments, i un referèndum on el poble català va tornar a fer el ple, apostant per enèsima vegada per la transformació d'una Espanya impossible. 

Aquell dia vaig començar cridant desorientat per un Estatut occit, i vaig acabar cridant, com tots: "Independència". Fou aquell 10 de juliol de vergonyós record per a aquell president de la Generalitat, socialista i cordovès, que a mitja manifestació es va haver d'esmunyir perquè se li escapava de les mans i perquè s'hi jugava la pensió de panxa contenta. Amb el President fugit vam saber que només ens teníem a nosaltres, que calia organitzar-nos. Les consultes populars la transformació política d'Òmnium i l'Assemblea són conseqüències d'aquells dies. 



Avui he tornat a recordar aquell Constitucional, mentre reia el tuit de Gabriel Rufián"A mí de las territoriales del PP la que más me gusta es el TC". Recordava la composició del Constitucional de fa cinc anys. I aquella famosa fotografia dels tres ponents contra l'Estatut, fumant-se puros a la plaça de toros de la Maestranza de Sevilla. Res no era per casualitat, feia pocs dies Catalunya era insultada per l'Espanya profunda per legislar contra les "corrides de toros", i allà estaven ells rient del Parlament Català i de tot un poble.

Ahi va tornar a haver-hi sentència constitucional contra la declaració d'independència. No han passat ni tres setmanes del 9 de novembre en què es va proclamar, i ja la tenim aquí. El ex-diputat del PP Andrés Ollero, només 17 anyets de diputat de l'ala ultra del PP i membre numerari de l'OPUS. El tipus de personatge que en un país democràtic et guarden en un museu i aquí ja el tens de ponent de sentències contra Catalunya des d'un Constitucional esperpèntic de composició i de maneres.



 

dissabte, 28 de novembre de 2015

Anàlisi d'un article.- Catalunya: Insurrecció i legitimitat de José Luís Martin Palacín

Arribo a l'article gràcies al tuit de @PererMerono que, si el cliqueu us donarà alguna pista de qui és l'autor i on té la seva història de militància.

Aquest és el títol i l'autor d'un article dels que m'animen a veure que la batalla de la raó la tenim guanyada fa molts anys, la batalla electoral la vam guanyar el 27S i a la batalla administrativa de separació d'estats la liquidarem en els propers 18 mesos. Només cal veure la superficialitat i inconsistència de l'article. Us l'adjunto i el dissecciono. En castellà i cursiva ell, en català i normal jo.

La máxima dignidad humana se alcanza en la lucha por la Justicia, por la Libertad y en la expresión de la Solidaridad. Actos insurreccionales donde los haya. Aunque jamás fui partidario de los Escolásticos, admiro la libertad de pensamiento de aquellos jesuitas, Francisco Suarez y Juan de Mariana, que ya en el siglo XVI preconizaban que la Soberanía reside en el Pueblo, y se atrevían incluso a defender el tiranicidio, siempre –eso sí- “motivado y razonado”. Anem aclarint conceptes escolàstics:

Quan la justícia te la imposen és injusta, però això no cal ser català per dir-ho, Ja ho deia aquell alcalde de Jerez “la justícia es un cachondeo” i no va ajudar gens que l'imputessin per dir-ho. Espanya té una de les independències judicials més falses de les democràcies del món, i està estudiat i publicat en molts estudis de dret comparat.

Quan la llibertat te la limiten mitjançant una actuació de la policia i la justícia se'n fa de còmplice, no hi ha res a fer. Si entro amb una estelada en un pavelló de basquet de Saragossa i per això la policia em fot d'hòsties, i el jutge em multa i m’inhabilita a exercir la meva professió d’entrenador de bàsquet, comprovo que llibertat no conjuga amb ser català. Seguint la metàfora d’Orwell, quan a un català se li pregunta quant fan 2 més 2, ha de mirar la cara del policia que li ho pregunta i la direcció de la porra amb què l’amenaça, abans de contestar 4.

La solidaritat està molt bé quan és un sentiment de generositat i empatia cap a la persona o grup de persones vulnerables. Quan és la imposició d'un Estat que castiga la producció i generació de riquesa i premia la mandra i la subvenció no és solidaritat, és immoralitat. I aquest és el sentiment que tenim milions de catalans els darrers trenta anys de pressupostos generals de l'estat.

L'autor parteix de la referència intel·lectual escolàstica per magnificar el concepte de “Pueblo” i desatendre el de “Tribu”, vol dir que imposa el biaix de classe social contra el biaix de cultura, llengua, territori. Som en el temps de la tecnologia de la informació, de la societat líquida, on el canvi és constat i els conceptes relatius. Sortir en defensa del tronat internacionalisme del proletariat, queda molt bolivarià i força ridícul.

Pero la insurrección, como todo lo que pretende ser decente, tiene que apoyarse en una imprescindible Legitimidad. La Historia está llena de legítimas insurrecciones, que se rebelan contra leyes injustas, sistemas impuestos por la fuerza, ocupaciones de países, y regímenes corruptos. Las dos últimas insurrecciones legítimas vividas en España han sido la de nuestra Transición a la Democracia, y la de la proclamación de la República. En ambas hubo un cambio trascendental de Régimen político. En las dos hubo una expresión democrática ampliamente mayoritaria. Y siempre la rebelión fue motivada y razonada. En ambas comparecencias históricas, Cataluña participó unida al conjunto de España, y su aportación fue decisiva. Macià proclamó en 1931 la República Catalana, pero jamás “desconectando” del conjunto del Estado: República Catalana dentro de la Federación de Pueblos Ibéricos, o Estado Catalán dentro de la República Federal Española. En negociación inmediata con el Gobierno de la República, se acordó crear la Generalitat de Cataluña dentro de la República Española, con su Estatuto de Autonomía. En octubre de 1934, en el contexto insurreccional frente a los intentos regresivos de la CEDA y de Lerroux, Companys proclamó el “Estat Catalá de la República Federal Espanyola”, y propone Barcelona como sede de un Gobierno Provisional de la República. Macià y Companys condujeron sus pretensiones dentro de un intento de legalidad y de legitimidad, y frente a la rebelión franquista de 1936 Companys gobernó desde la legalidad de la República. Cataluña fue uno de los últimos bastiones en la defensa de la República Española. Dicho sea frente a interpretaciones “historicistas” que vienen a falsear la realidad.

Aquí el nostre autor ja es desboca i barreja “decència” amb “legitimitat”. Miri, puc parlar de legitimitat en el sentit que s’ajusti a una determinada llei, però no puc parlar de decència perquè me l’estan canviant cada dia. A Espanya les lleis es fan al marge de la decència ja fa massa anys. Per recordar algun exemple de l’esquerra socialista, la Chacón aprovant desnonaments exprés; pel que fa a la dreta propera, en el temps, la llei “mordaça” o la reforma “ad hoc” del Constitucional per poder engarjolar Mas sense donar-li ni dret a audiència.

Parlar de la IIª República beatificant el federalisme de Companys, com si no l’haguessin afusellat, és una mesquinesa increïble. Per cert aquesta Espanya tan decent i legítima encara no ha anul·lat el judici que li va costar la vida a Companys, tot i les constants demandes populars i legals en aquest sentit.

L’autor explica la segona gran insurrecció espanyola: la transició democràtica. Veient quines són les forces econòmiques i socials que governen Espanya, hom dubta de si hi va haver transició i molt menys que fos democràtica. Ara que ja sabem que aquesta Constitució, que ens està tocant els voravius als catalans, va tenir més d'un article aprovat a punta de pistola. I ho explica Borja de Riquer de qui me'n refio més que de vostè senyor Palacín

L'oda de la participació catalana en les insurreccions decents i legítimes del Segle XX no diu res de les vegades que Barcelona fou bombardejada només perquè qui tenia les bombes, va pensar que aquella insurrecció concreta, no era prou decent

Dos millones de catalanes manifestando en las urnas y en la calle su voluntad de independencia merecen un respeto del resto de españoles y del resto de catalanes. Y más de dos millones de catalanes manifestando en las urnas su voluntad de no independencia tienen que ser respetados por los parlamentarios elegidos en las urnas. Los parlamentarios catalanes están obligados a buscar un camino de legitimidad entre las diferentes posiciones de sus ciudadanos, y a garantizar la convivencia en Cataluña. El 47% de voto con el que obtienen su mayoría parlamentaria no legitima a los secesionistas para una declaración unilateral de independencia. Y la presidenta del Parlament se deslegitima cuando desequilibra su posición institucional y optan por la vía insurreccional llamando a desobedecer la legalidad constitucional en virtud de la cual ha sido elegida.

Aquí ja entrem en el terreny de les matemàtiques que el nostre autor no deu trobar ni decents ni legítimes. Parla del respecte que mereixem els dos milions de catalans que volem la independència està bé, contraposar-lo al respecte que també mereixen els “més” de dos milions que no la volen és la demagogia del sense sentit. M'explico. Senyor Palacín repassi les dades electorals, 1.957.348 de catalans van demanar la independència i el 1.605.563 van dir que no la volien. Clar, és molt fàcil apropiar-se dels 499.149 que ni SÍ ni NO com a propis. Però tenint en compte que els seus dirigents dels partits del ni SÍ ni NO van dir, inequívocament, que no se'ls comptes amb el bloc del  NO, atribuir-se’ls és mesquí. En tot cas, per refrescar-li les matemàtiques, la legitimitat i la decència, recordar que hi ha 72 diputats per la independència, 52 que no i 11 que ni SÍ ni NO no saben o no contesten.

Parlar de decència només quan s'aplica contra el procés és indecent, no sentireu el senyor Palacín criticar els titulars de diaris que mentien en dir que Mas i Trias tenien comptes corrents en paradisos fiscals enmig de les eleccions. Tampoc criticarà el desplegament de desenes de furgonetes de Guàrdies civils i fiscals davant de seus d'Ajuntaments i de CDC, amb tota la premsa amiga avisada, a la recerca d'expedients publicats a internet, o de “posits” enganxats a les neveres dels presumptes imputats. Tampoc parla de l'escandalosa tupinada del vot estranger, ni de l'absència total dels nostres en els mitjans de comunicació públics o privats espanyols, ni de les amenaces i constants inspeccions fiscals i multes absurdes contra el teixit associatiu independentista, ni dels boicots en les comunicacions d’aquestes entitats i del robatori de dades, ni del més que dubtós finançament de societat protofraquista amb milers d’hores de publicitat a tots els canals d'una societat, que més que societat és secta, i que no és ni civil ni és catalana.

Doncs miri senyor Palacín permetim que li digui, amb el cor a la mà, que la nostra és una insurrecció decent, legítima i democràtica, contra un estat indecent, deslleial i falangista, que compta amb la complicitat de la intel·lectualitat espanyola de dretes o d'esquerres.

La vergonya ja arriba a l’estultícia quan l'article demana a la Presidenta del Parlament, en virtut del càrrec institucional, que voti en contra del seu partit. Això no se li ha demanat mai a Jesús Posada, potser perquè és Espanyol i mascle de bé i del PP.

La insurrección de diseño que pretenden CDC, ERC, ANC y la CUP carece de legitimidad porque se produce contra un Estado Democrático que no resiste una rigurosa comparación con el Estado monárquico de 1931 ni con el Estado procedente de la dictadura en 1975. Las instituciones de nuestro Estado son sólidas y democrática, no existe abuso de poder, y donde hay extralimitaciones se dan mecanismos institucionales para corregirlas, con el funcionamiento de las estructuras parlamentarias, con el ejercicio de la Justicia, o con el arbitraje soberano de las elecciones democráticas.

En ese contexto, la insurrección de 72 parlamentarios catalanes muestra un peligroso nivel de irresponsabilidad y una falta absoluta de realismo. Irresponsabilidad al generar una brecha dramática, con voluntad de hacerla irreversible, en la Sociedad catalana. Y por haber movilizado a un gran número de personas para conducirlo al despeñadero de quedar fuera de la ley como única alternativa. Falta de realismo, porque ellos mismos saben que no tienen poder coercitivo para llevar a la práctica lo que prometen. Imaginemos que en unos meses elaboraran y pusieran en marcha una ley para promover una Agencia Tributaria catalana. ¿Quién va a liquidar con esa Agencia sus impuestos, mientras los reclame a la vez la Agencia Tributaria estatal, con todo su poder para exigirlos, bloquear cuentas bancarias y generar embargos? ¿Y qué poder moral tendrán para hacer cumplir sus leyes quienes están promoviendo un pretendido apagón legal, arbitrario y sin fundamento?


Les mostres d'abús de poder són milers i negar-ho és una irresponsabilitat. Només a títol d'exemple, demano a l’autor que repassi els darrers 30 anys de pressupostos generals de l’Estat i comprovi la quantia d'inversió pública destinada a Catalunya i encara més greu, com els pressupostos migrats de les inversions, acaben,  any rere any, sense executar-se. Però això no és tot, només és una part molt minoritària dels 16 mil milions d’€ que cada any Catalunya aporta a l'Estat, sense retorn, i els pocs milions que ens retornen els han d’intervenir, jutjar i potinejar fins a la humiliació, fins a fer-nos sentir que la nostra autonomia política passa "por los atributos de Montoro" virtual President de la Generalitat.

Què fàcil és insultar la meva gent parlant d’irresponsabilitat i falta de realisme pel tema fiscal, l’autor demostra que en sap tant com de legitimitat democràtica i decència. No s’entretingui en els detalls formals de com cobrarem els impostos, senyor Palacín, doncs de la mateixa manera que quan m’arriba un requeriment a casa perquè pagui una multa per excés de velocitat, i amb el mateix embargament de compta que si no el pago. Els ajuntaments catalans, les diputacions i la pròpia Generalitat ja fa anys que està cobrant impostos. I no oblidi, senyor Palacín, que si una administració no pot fer una activitat, sempre la pot externalitzar, conjunturalment, a una empresa perquè la hi faci, i si aquesta empresa lloga funcionaris del Ministerio de Hacienda, tindrem molta feina enllestida. No és un escenari que m’agradi, però m’agrada molt menys la vexació a què em sotmet Espanya.

Quan parla de l’apagada legal demostra que no té gaire idea de la feina feta pel Consell Assessor de la Transició Nacional. De fet una sola llei del Parlament serà capaç de donar continuïtat i seguretat jurídica a la societat, aplicant la continuïtat de la legislació espanyola, i aquesta mesura transitòria, s'allargarà els anys que calgui fins que Catalunya no es doti d'un cos jurídic propi. El primer de tots ells una Constitució escrita per gent lliure, no per polítics encanonats per l’exèrcit des de l’habitació del costat.

Pero que el Estado sea legal y plenamente legítimo no indica que el terco inmovilismo de Rajoy no sea dañino para la convivencia. Su interesada posición de recaudar votos en el resto de España a costa de ese problema le resta legitimidad, y lesiona la eficacia del Estado. La última provocación de Montoro acentúa la brecha y devalúa la acción de gobierno, con una merma de su legitimidad.

A clar, tot plegat és culpa de l’immobilisme de Rajoy i les darreres provocacions de Montoro. No hi ha hagut mai cap malentès amb el Zapatero mentint promeses del Parlament català. Amb la manipulació del Constitucional fins aconseguir que tombés un estatut aprovat per dos parlaments i un referèndum del poble català. La insidiosa i programada destrucció de competències per part de la FAES d’Aznar. La creació finançada pels poders econòmics de partits UPyD i C’s espanyolitzadors i anul·ladors de qualsevol vestigi de diferència. Ni la mentida d'exministres de tots els colors, enriquits per les portes giratòries miserables de la casta espanyola amb sous estratosfèrics. Ni la desmemòria amb què tracta PODEMOS el dret a decidir dels catalans a ritme de desmocòpia.

Hay que restituir la legitimidad por todas las partes, sacando el problema de la relación entre Cataluña y el Estado de la ruptura en la que Mas y Rajoy (y sus respectivos adláteres) lo han situado. Generando un espacio sosegado de diálogo, debate y alternativas, dirigido a la búsqueda del bien común y a crear un marco de convivencia en el que los agravios mutuos queden superados por una forma de Estado abierta, eficaz y generosa, en la que se destierre por todas las partes el miedo a la Libertad, y en la que sobre los sentimientos de rencor, agravio, desquite y egoísmo, se imponga la racionalidad.

A Mas le fracasó el sesgo plebiscitario de las elecciones del 27S. Hagamos que a Rajoy le fracase también la solapada intención plebiscitaria sobre el tema catalán, que quiere imprimir a las elecciones del 20D. E iniciemos en paz el camino hacia un Estado Federal libre, creativo y plural.


I per fi la solució, com sempre a voltes amb la seva legitimitat que no la nostra. Tot és per culpa que Mas i Rajoy no s'entenen. Com si estiguessin al mateix nivell, com si aquest Rajoy franquista o tots els rajoys socialistes no en tinguessin prou en menystenir qualsevol proposta de reconeixement i dignitat per a Catalunya, i després només cal dir, és que no és posen d'acord. Encara poden acabar dient l'estupidesa de, alguna cosa han fet mal feta perquè no se'ls faci cas. No oblideu que estan educats per bisbes que pensen que si hi ha capellans pederastes és perquè els nens els provoquen.

L'altra gran mentida és dir que l'independentisme és una dèria de Mas, que no té res a veure amb una societat civil que l'ha obligat a convocar dues eleccions; i que la segona fou plebiscitària i guanyada per un ample marge de vots i d'escons. Fan com si el 27S l’hagués guanyat els del Rajoy que tenen gairebé els mateixos vots que la CUP i només un escó més.

El 27S és el gran èxit de la independència catalana, el punt de partida definitiu, només el podrà fer malbé la manca d’acord entre els partits que volen la independència, o que a tots plegats ens tremolin les cames. En cap cas les bestieses falangistes com l'analitzada en aquest article, ni les provocacions de Montoro sobre els comptes de la Generalitat, ni les impugnacions del Rajoy contra tot el que no sigui el Real Madrid, ni unes sentències d’un Tribunal Constitucional que no té ni legitimitat ni decència.

Estem parlant de República, la tercera, i serà catalana.

dijous, 26 de novembre de 2015

CUP 2

Avui fa 10 dies escrivia CUP i les coses no han millorat gaire, va haver-hi uns dies que semblava que el #PressingCUP els estovava i es feia possible un acord amb Junts pel Sí, però ara tinc la sensació que hem tornat a una pantalla anterior amb el soroll de sempre.

En molt pocs dies molts periodistes s'han convertit en CUPòlegs i ens han descobert la cara oculta de la CUP, amb un aglomerat de tendències i partits que la configuren. Alguns metropolitans altres comarcals, alguns marxistes-leninistes altres més independentistes. Això sí, tots contra Mas. A vegades pot semblar que algun sector posa per davant les matemàtiques i el procés; i entenen que els 336.375 vots, no permeten pressionar prou els 1.620.973 de JxS com per canviar-ne el lideratge i pensen que allò que toca és tancar un acord que ens permeti plantar cara al Madrid més implacable de la història.



Hi ha un altre grup de CUP que no volen Mas i ja està, no hi ha res a fer i no perden ocasió per proclamar-ho a quatre vents i fer-ne cartells com aquest, que no són els més indicats per participar en una taula de negociació. És legítim que no investeixin Mas, no ho és que l'humiliïn. 

No sóc un defensor de Mas, per molt que escrits com aquest em converteixin en un "massista" adjectivat i el meu TL en vagi ple. Però si que vull ser estricte amb la realitat. El Mas que va retallar venia de guanyar unes eleccions contra un Tripartit de gestió lamentable i deute bíblic, que va estar a punt de portar Catalunya a la fallida financera. Calia posar ordre en aquell desfici i Mas se'n va sortir. Amb retallades sí, però que en un 80% eren imprescindibles. Aquell Mas retallador va fer els deures imposats per Rajoy i Merkel, fins que va veure que ser l'autonomia més aplicada, en una Espanya on la festa de la despesa desbocada seguia, no l'ajudava a mantenir la popularitat necessària en les eleccions. Hi van ajudar els acords amb ERC que li van forjar un perfil més social i nacional. A les dues darreres eleccions convocades per pressió independentista, no perquè fossin obligades, ha anat guanyant prou com perquè no es discuteixi el seu lideratge.

Avui el que fa de portaveu de la CUP, Benet Salellas, diu que el NO a Mas no ens pot apartar de l'objectiu de la independència, però també que ERC és culpable d'inacció. Ja han rebut els pobres d'ERC, només perquè es mantenen fidels al compromís de ser i participar a JxS. Aquesta posició immadura i adolescent de la CUP fa que encara que hi hagi acord d'investidura, el futur es presenti incert, massa més incert del que necessita un procés complex com el que estem fent.

Avui Ada Colau també s'apunta a la festa anti Mas i confia en què la CUP no l'investeixi. És curiós que ella pugui governar Barcelona amb un 25% de regidors i estigui en contra que Mas governi Catalunya amb un 46% de diputats. Governada de facto per Montoro. Si la Colau entra en campanya és pressionada pels seus amics de PODEMOS que volen menjar-se un tros del pastis d'antimassisme d'una CUP que no es presenta a Madrid. Els CUPaires queixosos del #PressingCUP ja l'han criticada força. Ves que demà no la trobem retratada en cartells, cap per baix.

Jo tampoc em preocuparia massa perquè Mas sigui o no President, el Constitucional l’inhabilitarà el primer dia que exerceixi i signi qualsevol de les dues-centes lleis i decrets que necessitem per fer la República. No trigarem en entrar en una roda de presidents de la Generalitat inhabilitats fins que no diguem prou al sistema jurídic espanyol i el substituïm pel propi i això va per llarg.

Tornant a la CUP, recorda molt a aquell senyor que escolta, a la ràdio del cotxe, l'alerta que hi ha una boig que va contra direcció i crida: "Un? Tots hi van! Tots!!!".

Entre Mas i Marx, sempre queda Març. Tampoc passa res perquè ens tornem a trobar el març en unes eleccions que ens facin lliures o espanyols, definitivament.

Un tuit recuperat del 2012


Un apunt del deute de la Generalitat i quan s'ha generat, ho dic pels que parlen de retallades amb alegria, com si fossin evitables, pels que creuen que els diners els imprimeixen els bancs i només cal gastar-los.




dimecres, 25 de novembre de 2015

Prou silencis

Dijous al vespre. L'Eva ha tornat tard de la universitat. Agafa el tren en una cèntrica estació de Barcelona, en direcció cap a Vinaròs. Generalment torna els divendres, com tots els estudiants. Però ha decidit que demà farà campana, i que marxa a passar el cap de setmana a casa els pares un dia abans. Són quarts de 10, és el darrer tren. Mira al seu voltant, no hi ha ningú. Serà un viatge tranquil, sense sorolls, sense mòbils. Comença a fer fresca, i la companyia s'estalvia la calefacció a la tardor si no està clarament justificada. Mira el rellotge, una hora i mitja encara per arribar a destinació. Badalla exageradament. Cansament acumulat després d'una setmana d'estudi i festa nocturna, com toca a finals de carrera. Es posa la jaqueta a sobre, per tapar-se una mica. Acomoda el cap com pot, entre el capçal del seient i el finestral, i tanca els ulls. El balanceig del tren l'adorm.
 

No sap quanta estona ha passat, però alguna cosa la desperta. Unes pessigolles que mentre torna a l'estat conscient es pregunta com identificar. Al pit. Fregues al pit. I seguidament baixa fins a l'entrecuix. És una mà, suau. Manté els ulls tancats tot i l'estat de xoc. Sent el soroll del tren, té el cap sobre el finestral i es nota tapada. Però una mà està envaint sigil·losament la seva intimitat. Sense el seu consentiment. Intenta mantenir la respiració. El cor s'accelera. Decideix callar. Li fa massa fàstic i vergonya alhora obrir els ulls i descobrir-ne l'autor. Decideix finalment moure's. Fer veure que canvia de posició i que es pot despertar. És l'única esperança de deslliurar-se'n. I ho fa. Funciona. Sent com la persona enretira la mà ràpidament, s'aixeca i s'allunya amb el ritme accelerat, vagó enllà.
 

Ha estat un nou episodi de silenci. D'aquells silencis que pateixen milers de dones cada dia i que callen. Per vergonya. Per por. Inclús per una incomprensible sensació de culpabilitat. La violència masclista té moltes formes, molts agressors impunes i massa víctimes amagades. Destapem els silencis i denunciem-los, no podem callar més. Les nostres amigues, dones, mares i filles són el pilar d'aquest país i de les nostres vides. És injust que s'hagi de celebrar un Dia Mundial contra la violència masclista i és intolerable que aquestes agressions passin a milers cada dia en una societat com la nostra que pretén ser madura. Per totes vosaltres. Lluitarem.

E

divendres, 20 de novembre de 2015

20-N

Avui, 20-N el Govern espanyol ha decidit intervenir els comptes de la Generalitat, amb la manipulació del Fons de Liquiditat Autonòmic. Una manera d’acabar amb el poc autogovern que ens queda i que permet al senyor Montoro decidir què, qui i com paga i fins a on paga. És a dir, entrega la Generalitat de Catalunya a un partit que només té 11 diputats dels 135 que composen el Parlament Català.

Avui també es fa pública la brutal multa contra l'Assemblea i Òmnium de 440.000 € per una excusa tan grollera com la protecció de dades. El serrell de 40.000 € és contra l’Assemblea perquè fou víctima d’un robatori de dades a Tarragona, fa un parell d'anys. Aquesta manera tant franquista de fer justícia, a l'espanyola, que castiga la víctima i deixa impune el delinqüent. Tot normal, és 20-N

Avui 20-N he anat a un acte de presentació a Nou Barris de la candidatura d’ERC, hi eren els 4 primers de la llista per Barcelona: Gabriel Rufián, Joan Tarda, Ester Capella i Ana Surra. Expliquen les consignes del què s’hi ha d’anar a fer a Madrid i de com construïm la República. Fins aquí tot normal. En el torn de paraules, i entre el públic, dos combatents antifranquistes prenen el micròfon i narren la seva història de guerra, presó, tortura, vexació. Em colpeix sobretot el segon, té 95 anys i acaba la seva llarga i lúcida explicació preguntant-se, amb tristor, com és que hi ha tanta gent que no va a votar. 
La seva defensa de la democràcia i la dignitat ha estat un sacrifici immens com per sentir massa gent dient que està cansada de votar.

Només per escoltar aquestes dues experiències ja ha valgut la pena la trobada, ho diu Gabriel Rufián, que també ens recorda que avui fa 40 anys que Franco va morir al llit i que en fa 79 que Durruti fou assassinat a Madrid en plena guerra civil. Acaba amb una esperança: La tercera República serà Catalana.

dimecres, 18 de novembre de 2015

A voltes amb l'abstenció

La societat catalana està molt mobilitzada i no serà fàcil que qualli una proposta d'abstenció independentista prou massiva com perquè tingui impacte. A les darreres Parlamentàries vam fer un 77'44% de participació, mentre que a les generals del 2011 només hi va participar un 66'82%. Aquesta diferència que es tradueix en més de 600.000 vots és quasi el doble de vots que va tenir la CUP (336.375) el 27S; únic partit que s'absté i fa campanya d'abstenció a les generals. En aquest context uescenari d'abstenció independentista contundent que permeti explicar desconnexions és impossible, mentre que les contraindicacions d'aquesta abstenció podrien ser delicades:
1) Aquesta abstenció podria fer que C's fos la força més votada a Catalunya (l'enquesta del CEO ja els dóna guanyadors a la província de Barcelona). Poca broma.

2) Ajudaria que el vividor de UDC arribi al percentatge mínim de vots per tenir escó al Parlament i suite al Palace. I amb l'historial de corrupció i de deslleialtat del senyor, fa molta mandra.

3) La mateixa abstenció faria que els altres partits unionistes (PPC, ICV i PSC), maquillin els resultats, cosa que els donaria subvencions i poca cosa més perquè el seu prestigi en el context espanyol és molt residual.

La nostra força és el vot. L'independentisme és un moviment cívic, participatiu i democràtic. Vivim de manifestacions immenses, però sobretot del vot. No tenim altra manera de declarar la nostra sobirania i que ens la reconeguin que no sigui guanyant eleccions. Si per l'abstenció independentista, dels desconnectats, guanya l'unionisme, el "procés" s'acabarà en sec. Ho tenen en programa el PP, el PSOE i C's i el poc oxigen que tenim en l'actual escenari autonòmic es pot cremar en mesos. Preparem-nos a viure l'assimilació i la venjança de l'estat espanyol.


No està escrit enlloc que les forces independentistes no puguin guanyar en unes Generals a Catalunya. A les darreres ja va guanyar CiU. Només cal que ens hi posem i fem una campanya que ens exciti, que ens faci creure en nosaltres mateixos una altra vegada.

Evidentment que no és plebiscit. Aquest ja el vam fer el dia 27 de setembre i ens va sortir molt millor que a ells.

dilluns, 16 de novembre de 2015

CUP

Tot rau en un èxit inesperat d'un tuit que fins i tot va acabar respost per David Fernàndez per a qui, com el 70% dels catalans, professo admiració. El tuit feia referència a què cap dels 10 diputats de la CUP era a la llista d'advertits pel Tribunal Constitucional, mostrant la portada de l'ABC. Estil de portada que no fa massa anys va costar presó a Xavier Vinader, el més valent d'entre els periodistes i el més periodista d’entre els valents. La resposta de David Fernàndez la vaig trobar fora de lloc, ja que des del seu partit es quedava la feina d'aquells patriotes, que l’any 1992, van patir presó, tortures i exili, amb la complicitat criminal del jutge Baltasar Garzón. Patriotes molts d'ells que o bé han deixat la política o bé l'exerceixen des de posicions diferents a la CUP.

El tuit és demagògic, d'acord, però qui no hagi fet demagògia des de Twitter que em faci el primer unfollow. Haver d’expressar una idea complexa en 140 caràcters és difícil; i si vols tenir impacte, caure en demagògia és massa fàcil. La demagògia no s'ha de mirar en un tuit, s'ha de mirar en la trajectòria, i si un tuit no agrada s'ha de respondre amb vehemència, que per això som a Twitter.

El tuit, parla de la poca implicació de la CUP en el procés i està escrit a la matinada del dia 12 de novembre, ja havien passat massa coses com per no callar. La CUP havia rebutjat participar de la mesa del Parlament, motiu que faria que no estiguessin amenaçats pel Constitucional. Amb la CUP s’havia aprovat la resolució d'independència amb l'annex de mesures socials. A partir de les dues sessions d’investidura la CUP va negar cap possibilitat per investir Mas i fins i tot hi va votar en contra, igual que els de la unitat de la pàtria  PPSC’s i els desorientats i dissidents del CSQEP.

Per a mi va tenir importància que la CUP no s’abstingués (hagués passat el mateix) i acabés votant NO. Aquest fet va donar oxigen a un Coscubiela molt criticat per les amenaces fetes contra Joan Giner, diputat seu, que havia gosat escriure contra l’alineament de CSQEP amb PPSC’s.

Tampoc va ajudar en la formació d'una opinió tranquil·la que en plena negociació i debat d'investidura, els joves de la CUP fessin aquestes pintades en locals de CDC. La sensació és de descontrol. Aquells 10 diputats de la CUP, que molts amics havien votat per accelerar el procés d'independència, ara estaven més cap a l'enderrocament de Mas.


- No entenc perquè la CUP no es presenta a les Generals. Qualsevol diria que ja ho hem guanyat tot i que ja tenim passaports catalans que ens obren totes les fronteres del món. Només tenim una resolució impugnada pel Constitucional, que no és executiva perquè no hi ha cap Govern que la gestioni. I en unes eleccions espanyoles, que poden guanyar els de C's perquè els nostres ja han "desconnectat" i s'abstenen.

-Puc entendre que no es presentin a les Generals perquè els fa mandra, però no entenc que facin campanya en contra els partits sí que es presenten no els faci mandra.

-No entenc que no participin de la Mesa del Parlament, la política es fa des de la gestió, no des de l’oposició. No ser a la Mesa els ha permès no estar amenaçats pel Constitucional. El curiós és que sí afecta a diputats del PPSC’s.

-No entenc quan la CUP fa propostes de possibles substituts de Mas, avui a Romeva, demà  Munté. Fins i tot algun dels seus diputats demanava ajuda a ERC per fer fora Mas. Jo no havia vist mai acords de govern centrats en vetar persones. Es tracta de pactar programes i distribució de competències. Per a mi, aquestes maniobres de la CUP són humiliants pel que representa Junts pel Sí i pel milió sis-centes mil persones que els hem votat. Si no poden investir Mas que no ho facin, però que no humiliïn.

La construcció d'un Estat és molt complicada, i més si no tens socis fidels i fiables. O bé hi ha un canvi inequívoc en el posicionament de la CUP i comencen a assumir propostes en positiu i un rol actiu en el desenvolupament de la República Catalana o no hi ha res a fer. Som en un punt mort, en un bloqueig que només podrà arreglar unes noves eleccions, amb una nova distribució de majories que treballin per la independència del país amb eficàcia, sense que ningú és pari a cordar les sabates en el moment en què sortim, esporuguits, d'un avió en flames (gran imatge de Martí Anglada).

PD: Pel que fa a les pintades, i en homenatge a la vida de Brian, s'ha de dir "Fem fora Mas", sense la preposició "a".

dimecres, 4 de novembre de 2015

La gestió de la por

La consciència de què qui decidirà el futur de Catalunya són els catalans, és general i generalitzada, això sí, necessitarem alguna empenta de factors externs, com per exemple, la prima de risc.

Ara que Ministres, polítics, tertulians i pseudoperiodistes, a cara destapada, amb argot militar ens amenacen per terra, mar i aire, de sufocar-nos la sublevació i de prendre'ns els nostres diners perquè no puguem pagar ni proveïdors, ni funcionaris; tot plegat perquè no volem ser espanyols, perquè només volem ser catalans.

Però clar, ser espanyol no és una bicoca, a Espanya, només les seves administracions, deuen un milió de milions d’€, equival i supera el 100% del PIB. Aquest deute és impossible de tornar, no només no el paguen sinó que el fan créixer a diari amb els seus deliris de grandesa. Ja veureu que aquests darrers dies preelectorals el senyor Rajoy anirà per les espanyes profundes i improductives inaugurant milers de km d’AVEs buits que només serveixen per generar comissions a les constructores i financeres del “Palco del Bernabeu”.

El curiós de tota aquesta amenaça és que parteix de la impossibilitat de la reacció catalana. Pensen que ens quedarem asseguts, al sofà de casa, mirant com les seves teles ens menystenen, neguen, insulten i vexen; mirarem com els carrers de les nostres ciutats s’ompliran de guàrdies civils, de policies nacionals, de militars professionals i de mossos d’esquadra; que començaran a ocupar TV3, el Palau de la Generalitat, el Parlament Català, 130 o 140 ajuntaments i aquí no passarà res, res de res.

No sé jo, si després de tantes diades ben parides i 9Ns apoteòsics ens quedarem a casa tranquils, demanarem perdó per la sublevació, preguntarem el “¿qué se debe?, pagarem i farem la ona a les tropes en la seva triomfal entrada per la Diagonal de Barcelona.

Jo mateix, covard com sóc de mena, es probable que acabés amb un dels meus habituals atacs de por, aquells de suor freda, que t'immobilitzen i que amb prou feines et donen temps per arribar a la tassa del vàter. Em resultaria impossible d'anar a treballar en aquestes circumstàncies i em quedaria arraulit a casa per evitar que cap militar, d'aquells que passegen cabres el 12 d’octubre, em fes mal.


Vigilem que això meu no li passés a massa més gent, perquè si és possible que les revolucions parin els països, també ho és que els pari la por; i el que dèiem, no estan els números de les administracions per fer gaires bestieses. Ves que aquesta sensació de por sigui col·lectiva i es traslladi a uns mercats espantats que no s'enfilar-se per les parets, però que t'enfilen la prima de risc d'avui per demà en 2 o 3 punts. I això que sembla tant banal té un cost 20 mil o 30 mil milions d’€ i, com aquell que diu, el primer dia. El crescendo és exponencial, mireu què li va passar a Grècia, i clar la sotragada la rebrà l'euro ja va agafat amb pinces i els "cagunlou" se sentiran des de Ginebra a Brussel·les.

Amb tot això, el deutors poderosos, aquells que ara amaguen el cap sota terra per no mirar que no cobraran mai el seu bilió, no els quedarà cap altre remei que enfrontar-se a la pròpia ruïna. Es posaran nerviosos i fotran el crit al cel i ja sabem com se les van gastar a Grècia. 

De cop diran el que ja sabem, Espanya no té el dret a decidir que Catalunya no té dret a decidir i que negociïn, en una setmana tenim el referèndum (com a Grècia) i en 15 dies tot resolt. Recordeu que aquella reforma exprés de la seva corcada Constitució que van pactar a trio la Merkel, el Zapatero i el Rajoy, doncs si fa o no fa.

Que deixin de fer-nos por perquè som molt més perillosos de porucs que de valents.



Aquí el primer de l'encadenat de tuits del dia 4 de novembre de 2015 on s'explica tot plegat:
1- Qui decidirà el futur de Catalunya seran els catalans, ajudats això sí per la prima de risc.








dimarts, 3 de novembre de 2015

Aquí l'únic que cal sufocar són els seus fogots, senyor Ministre

Repasso en el diccionari.cat el significat de la paraula "sufocar" i les seves tres accepcions:
1) Impedir o dificultar la respiració a algú.
2) Apagar o extingir, que pot servir per un foc o per un tumult.
3) Avergonyir algú.

Poques vegades les tres accepcions de la trobes una paraula que en totes tres accepcions defineixi tant bé l'objecte que pretén definir.

1) A Catalunya se’ns asfixia, no d’ara, des de fa 300 anys. Bé de tant en tant arriba un mil homes mesetari, i a més ens arcabussa, enforca, bombardeja, ... Però, llevat d’aquestes habituals excepcions l'asfíxia no passa de ser financera, és a dir, una aplicació abusiva d’impostos, peatges o inspeccions fiscals realitzades per una hisenda espanyola que, incapaç de fer treballar massa gent a les espanyes, fot mà al “patacada a la mula que més tira” i a cobrar dels catalans que com deia el poeta Joan Sales, són imbècils.

2) Pel que fa a l'extinció dels incendis o dels tumults, el més curiós de la Catalunya dels imbècils, insisteixo en el sentit de Joan Sales, és aquí ni hi ha incendis, ni tumults. Ens limitem a aixecar-nos d’hora ben d’hora; anar a la feina, els que tenim la sort; produir la nostra humil part del PIB, escoltar a ràdios i teles que ens diuen que som nazis, lladres, feixistes, extraterrestres, il·legals, antidemocràtics, ... i anar fent. Som un poble de silencis continguts, que de tant en tant sortim a passejar estelades tan pacíficament que no necessitem que ningú ens sufoqui.

3) La part d’avergonyir ja dóna més de si, perquè n’hi pels dos costats, per poca vergonya que es tingui i pocavergonya que se sigui. Des del punt de vista espanyol no els avergonyeixen les mentides sobre les balances fiscals; els impostos d’inversions que només fan que llençar diners a les espanyes de projectes absurd perque els de sempre cobrin comissions vergonyants. No senten cap vergonya del franquisme assassí, que encara justifiquen, subvencionen, homenatgen i respecten com si fos de missa. No senten cap vergonya dels borbons que els representen tot i el vergonyós enriquiment per, hom diu, pagat cada vegada que posàvem benzina als cotxes. Ni tenen vergonya de votar amb majories vergonyoses un partit de sobresous, comissions i seus fetes de diners negre. Ni tenen cap vergonya en utilitzar el vergonyós estat amb les seves estructures (fiscals, judicials, policials, militars, ...) contra la voluntat cívica, democràtica i ferma del poble català.

Per part catalana les vergonyes són més limitades, però també ens fan envermellir: Haver tingut de referent una casta pujoliana tan casta com les seves, ni millor ni pitjor. Tenir una partits polítics a l’alçada de l’espardenya de set betes, barallant-se pels matisos metre les espanyes foten totes les seves vergonyes per sobre. Creure i votar polítics tercer viïstes que viuen en Palace de les molles del boicot contra Catalunya. Creure i votar polítics revolucionaris incapaços de veure, davant dels seus nassos, la revolució més cívica, multitudinària, democràtica i ferma de tot el món; mentre abanderen la seva revolució de misèries, que demana permís i perdó al feixisme per ser i pensar el que són...

Per tot això li dic senyor Margallo aquí l'únic que cal sufocar són els seus fogots.

Perquè n'hem de dir DI, i no DUI: the dark side de la U.

Una constant en els meus darrers dos anys d'intens activisme internacional a favor del procés ha estat la meva obsessió per fer servir a cada moment i a cada país la terminologia correcta. L'adequada. La que conté aquella connotació que en aquell idioma vol dir justament aquesta idea que volem transmetre, i no una altra. El dia que vaig rebre un dossier de premsa d'una entitat de cuyo nombre no quiero acordarme on pretenien vendre a Alemanya el sobiranisme com a "nacionalisme català tradicional", em van caure les calces a terrra -amb perdó, però ja m'enteneu: suor freda, tremolors, maleir Sant Google Translator... Sí, amics, es pretenia vendre "nacionalisme català tradicional" a Alemanya. Una gran, GRAN idea. Aquell dia vaig decidir que no només es tractava de fer pedagogia dins la casa, sinó que era URGENT fer-la a fora. Perquè és tant fàcil cagar-la presentant el moviment social que ha impulsat el procés amb el terme culturalment equivocant i fer-nos quedar com a addictes a un règim passat associat encara a la llengua que parlo cada dia amb els meus conciutadans actuals, que cal pensar-ho molt -molt- a l'hora de posar cada paraula. Com a políglota nata, sempre he odiat les traduccions literals. No tenen sentit, i menys a l'hora de vendre un procés tant sensible, diferent i nou com el nostre, on cal mesurar matisos i traduir en funció de la cultura/història/background del teu públic objectiu. I cal dir amb orgull que és quelcom molt cuidat per algunes organitzacions que entenem que la traducció és molt més que simplement traduir: és fer comprensible el missatge adaptant-lo minuciosament al context del teu destinatari. I aquí a casa nostra és un luxe comptar amb Mestres com Miquel Strubell, Liz Castro, Patrick Roca o Krystyna Schreiber que, apunteu, són alguns dels Jedis de la traducció del procés al món.

Per tot plegat, des del 2014 batallo inclús entre els meus per fer-los entendre que NO podem parlar de DUI, sinó de DI. A banda que ens estalviem la conyeta fàcil que farien servir els trolls habituals més lligada a la contracepció que a la creació d'un nou país, és imprescindible que tots fem una reflexió sobre el concepte "unilateral". Què és la Unilateralitat? Unilateralitat és passar-se pel forro l'"Apoyaré" d'un President i tombar els anhels de tot un poble i llei d'un Parlament elegit democràticament. Unilateralitat és anul·lar una llei de pobresa energètica sense preguntar-te a qui perjudicarà realment, per cert, a la gent sense recursos a qui per altra banda t'omples la boca dient que són la teva prioritat. Unilateralitat és prohibir un referèndum com el del 9N, passant per sobre de la voluntat del 80% del que volen els ciutadans. 

Senyors, siguem seriosos: nosaltres no som aquesta gent que truquen de matinada i sabem perfectament què volen perquè fa massa temps que els hem clixat. Nosaltres NO som unilaterals. Nosaltres justament hem trucat tants cops a Madrid que ens ha caigut el pom a terra, de desgastat que ha quedat. Nosaltres hem intentat el diàleg fins la sacietat, encara sabent que a l'altra banda del fil ningú escolta o qui hi ha juga al Candy Crush. Nosaltres som aquests bona fe que paraven la galta fins que vam decidir que the broquil is over, my friend.

El meu admirat Mestre Strubell va explicar-nos una vegada la importància del llenguatge en positiu, el SÍSÍ -el mateix que vam defensar el 9N. I com no podíem parlar de DUI perquè als britànics els evoca el malson de l’Ian Smith a Rhodèsia (a mitjans dels 60). Aquell dia em van saltar les llàgrimes de l'emoció i d'aleshores tinc davant la porta de l'entrada l'estora vermella fins el carrer per quan es digni a trepitjar casa meva.

Ens hem diferenciat justament del #PaChuloYoStyle perquè som així, constructius, positius. La revolució dels somriures. A banda que és de sentit comú que totes les declaracions d'independència, des de la d'Estats Units fins la del darrer indret remot del món, s'han fet sense demanar permís a ningú. Per què, com a poble, l'hauríem de demanar nosaltres? No, amics. No volem una DUI. Volem una DI com un piano. I per cert, la volem aviat, que se'ns covarà l'arròs a aquest ritme...

dilluns, 2 de novembre de 2015

20D: operació Dream Team a Madrid

▲ 27S superat
▲ Majoria de parlamentaris a la Ciutadella
▲ Carme Forcadell, líder de la societat civil que ha dut el país fins avui, presidenta del Parlament

Pantalla superada, nois. I ara què? Quin és l'altre drac?

Dissabte vaig rebre per sorpresa la papereta com a resident exterior CERA de part dels amics de la Junta Electoral provincial per facilitar-me el demanar el "voto rogado". Diu que així podré votar a la propera cita amb les urnes en el que encara avui és l'estat on tinc dret a vot. Mentre l'obro, penso, "caram, no m'ho van enviar pas pel #27S.... quin interès, de sobte, no?".

20D. I ara què he de fer? Arrufo el nas. Llegeixo els companys virtuals de tertúlia política Eduard Cabús, Pere Garriga i Sergi Tarrés. Hi anem o ke ase? No dèiem que desconnectàvem? Què coi hi pintem a Madrid? Als catalans ens encanta discutir-nos per tot, és marca de la casa, i en un cas tant delicat hauria estat estrany no tenir polèmica entre la cantera, reproduint en certa manera la que estem vivint al Parlament amb la negociació CDC-CUP o al mateix consell de govern. Estem de crispetes permanents, som així.

Em torno a mirar la missiva electoral. Terminis, documentació per presentar, posar el ciri a la Mare de Déu del Bodensee perquè arribin les cartes i les butlletes i ho facin a temps, per si de cas.... val la pena? Jo mateixa vaig defensar la Via Claver del Mestre Somatent fa mesos. Ho veia clar: 27S, desconnectem i anem tirant, tu, que tenim pressa.

Però llavors de sobte me n'adono. I sospiro davant la realitat evident: cal ser a Madrid. Perquè cal una delegació com la que el dia de demà enviarem a Nacions Unides o davant les institucions comunitàries. Que vagi a representar-nos-hi. Cal dir ben alt i clar, les 24h del dia des dels lleons, "Ei, senyors, que ja tenim agència tributària pròpia". "Tenim aquestes noves lleis i encara que ens les tombin les pensem aplicar, els agradi o no". "Mirin, hem pensat en aquest repartiment de les obres d'art del Prado, si de cas els hi deixem una setmaneta, aquí sobre la taula, perquè se'n facin a la idea". Hem de tenir una delegació a Madrid que ens representi com a país, amb tripulació potent que els parli en nom nostre. Sense plasma ni kilòmetres pel mig. Cara a cara i sense por. Que els deixi clar dia a dia, pal a pal, que sí. Que marxem. Que se'n facin a la idea, que tenim tota la potestat al Parlament i que sayonara baby, ja no ens fa por res perquè hem passat pantalla.

Però no, clar.... No s'hi pot enviar segons qui, oi? Ja tenim en Rufián i Tardà per les esquerres més reivindicatives, pujant per un lateral del camp, direcció porteria. I per la dreta, quins jugadors hi posarem? Homs i algú de societat civil? Mmmmmm.... de debò? Tindrem festival diari 3% d'aquí al 20D. Aneu a comprar sal de fruita per anar digerint-ho i així l'amortitzeu per Nadal. Tindrem un Ciudadanos pujat de fums -i reforçat per un PP decadent- que pot esdevenir 1a força catalana al Congreso. Ens ho mirem amb els braços creuats? O som més astuts i procurem fer un dream team també per la banda dreta del camp, que pugui arribar davant la defensa i el porter al mateix temps i força que el valent equip republicà? Noms que sonen: algun@ advocad@, jutge, acadèmic, periodista potent... qui pot unir de nou la força dels catalans?

Avís al lector: ara és quan els més "converts" es dividiran entre els qui se'ls cau el mòbil o la tablet a terra, de l'ensurt (o emprenyats), i els qui seguireu, encuriosits: El Dream team passa sempre per posar el millor líder al capdavant. Y lo sabes. I aquest és avui el President. Tenim de fa setmanes la negociació bloquejada al Parlament? Per un nom? Aturarà un nom tot el procés? De debò? Ho deixareu morir, senyors polítics? Per l'entestament d'uns i altres? De debò??? Jo el vaig votar. Vaig votar el President Mas. I ho tornaria a fer amb els ulls tancats. Perquè era la millor aposta.

Artur Mas. El president més valent de la democràcia, el qui ens ha permès votar posant en risc la seva pròpia posició. Qui millor que ell? L'ataquen perquè el temen. Ni se l'esperen a Madrid. I és dels pocs que els pot planxar a tots. PLANXAR. El nostre Sant Jordi, el tenim davant dels nassos, i seguim barallant-nos de manera estèril. Internacionalment -i aquí, és la meva especialitat des de fa més de 10 anys, vull dir que sé de què parlo-, és un dels millors actius que tenim, després del Barça, la ville de Barcelona i alguns futbolistes o icones culturals. S'entendrà perfectament que encapçali delegació catalana a Madrid per plantar cara i evidenciar la nova fase, la del tractament d'igual a igual, de país a país. I s'entendrà que s'opti per desencallar la negociació amb la CUP posant Romeva, Junqueras, o perquè no, Amadeu Altafaj. Apunteu el nom, encara que ell no vulgui a priori marxar de Brussel·les, seria una molt bona alternativa.

Aquest és un moment delicadíssim, un atzucac que es pot convertir en el dia de la Marmota post 9N II. I no hi podem tornar. Com expliquem als nostres fills que ens entestem a caure sempre en els mateixos errors, que no vam saber gestionar correctament la victòria del 27S, tal com escriu l'admirat Cotarelo? No deixem decaure els ànims i les energies, aprofitem la força de la onada, no deixem que tot mori per un nom o l'altre ni passar més dies. El mateix president Mas va dir (i crec que va ser sincer quan ho va fer) que ell podia ser el primer o l'últim. El segueixo volent de primer. Ell ha de ser el capità de la nau que al costat de la que ens porta a Ítaca encari els atacs pirates. Vull sentir orgull quan els deixi sobre la taula, davant dels nassos, cada resolució del Parlament, cada nova llei, fins l'anhelada Declaració d'Independència.... I després, bon vent i barca nova, que m'esperen a sopar a Catalunya.

Sisplau President, segueixi liderant pensant en el país primer. Segueixi fent Història, de la que ens posa la pell de gallina. El proper 20D, lideri el Dream Team cap a Madrid. Ens ho juguem tot, fem el cop d'efecte i acabem amb discussions que només desgasten? El país el seguirà. Només així la gent s'animarà a votar. Plantem cara, capità!

diumenge, 1 de novembre de 2015

Per què ens hem de presentar el 20D?

Segueixo llegint comentaris de gent que opta per l’abstenció a les properes eleccions generals del 20 de desembre. Se senten desconnectats, que ja no votaran més a governs de Madrid. que ja som un Estat, que hem de negociar d’igual a igual l’estat veí... El darrer article llegit és A Madrid me’n vull anar, vols venir tu Rabadà? publicat ahir mateix, quan encara era octubre, i va signat per l'amic Pere Garriga que relaciona la nadala amb la data de les eleccions.

No repetiré els 15 motius de l'article de Gabriel Rufián: Motius per presentar-se a les eleccions espanyoles, que responen l’article del Pere, però sí que vull aprofundir en cinc aspectes claus, lligats als resultats de participar o no a les eleccions del 20D.

A) L’abstenció no servirà de res. CDC i ERC ja han dit que es presenten, probablement amb els seus socis escindits de formacions unionistes: Demòcrates, Avancem, MES, ... . No hi ha cap partit que defensi l'abstenció obertament. Que la CUP opti per no presentar-se és diferent a fer campanya activa per a l'abstenció. Assemblea i Òmnium es mullaran menys del que es van mullar el 27S, però acabaran fent actes i comunicats demant-nos que votem els partits que defensen la independència de Catalunya. Els partidaris de l’abstenció no tenen partits darrera ni els grans moviments socials que s'han teixit amb la independència: Assemblea, Òmnium, Súmate... Van a contracorrent i no seran visibles a la nit del 20D. Un exemple: Encara que el 12% dels catalans (més de 600.000) optés per un acte conscient i militant d'abstenció, "només" es passaria del 77’44% del 27S al 65% que de mitjana s'està fent a les Generals. És a dir, l'abstenció no tindria cap impacte per a la independència. Perdoneu-me l'autoreferència, però hi ha un altre apunt en aquest mateix blog on en parlo.

B) El fet que a les Generals vagin separats ERC i CDC obre una opció clara a C’s de guanyar a Catalunya. La qual cosa esvairia el somni d’independència per als propers 20 anys, com això ja ho vaig publicar en forma de tuits, em limito a transcriure l’argument:
1) La suma ERC i CDC va tenir 1.620.973 vots, C's 734.910. A les generals pot passar que C’s quedi primer, ERC segon i CDC tercer.
2) Això passarà si l’electorat del PP s'adona que Rajoy pateix una malaltia degenerativa i fa vot útil a favor de C’s.
3) També pot ajudar a fer vot útil per a C's recordar que la Chacón dels desnonaments exprés, s'ha estat molt més al Carib que al Congrés.
4) Més vot útil per a C’s vindrà del record de Pepe Zaragoza, del PSC que ven les seus, ajudant la Camacho amb l'afer de la Camarga.
5) Ves que aquest C’s de vot útil no rasqui vots dels que tot ho PODEN, però que no PODEN aprovar res de res a l’Ajuntament de Barcelona.
i 6) Però C's guanyarà gràcies a què som imbècils (sentit de Joan Sales) i no anirem a votar perquè no cal, o perquè no és bo, o perquè...


C) Un escenari d'abstenció massiu facilitaria que Duran i Lleida tornés a tenir escó al Congrés i llit al Palace, no s'ho mereix, per la seva deslleialtat amb Catalunya i perquè és un vulgar corrupte amb sentència i mentida inclosa. David Fernández ho resumeix de conya en dos recents tuits:
1) I la darrera sobre corrupció. "Sin sentencia no puedo decir nada más" (Duran i Lleida) Treball, Turisme i Pallerols: condemnats. Què hi dius?
2) La Santa hemeroteca diu això. Paraules... Facta, non verba. Està demostrada a Treball i Turisme.


D) No vam guanyar el plebiscit del 27S, bé, de fet és no ens el van deixar fer. Vam guanyar unes eleccions plebiscitàries que ens donen els escons i el mandat democràtic per fer un Procés Constituent; però no tenim els vots necessaris per fer una DUI. Com aquest principi és defensat per la CUP que va fer 336.375 vots i compta amb 10 parlamentaris, no cal fer més debats per saber on som. Hem tingut sexe amb “coitus interruptus”, no ha estat malament, però haurem de seguir movent malucs si volem un clímax complert i una independència definitiva.

E) Un dels arguments de l'abstenció a les Generals és la por a què l'independentisme no guanyi, perquè mai no s'ha guanyat a les Generals. Si no guanyem eleccions oblideu la independència, la democràcia funciona així. L’amic Pere Garriga ho resumeix dient: “Quan algú vulgui veure en el resultat del 20-D com està l'independentisme a Catalunya, plorarà molt fort”. Doncs sí, plorarem fort, i pensarem que hem perdut i que ens queda molta feina per aconseguir un país lliure, passarà alguna setmana, ens lleparem les ferides, i ens tornarem a aixecar, cansats, potser sí, però només els cansats fan la feina.

Tot plegat només és opinió, no tinc gaires certeses i el vot és prou personal com perquè cadascú en faci el que vulgui. Jo votaré.