Pàgines

dimarts, 15 de novembre del 2016

Des de la generositat cap a la independència.

El fracàs polític d'Espanya és no haver articulat un moviment social al marge dels partits polítics. Semblava que el 15M ho podria fer, però no ha tingut prou implicació de gent com per reeixir. El resultat final ha estat la creació de PODEMOS, un partit polític, que va fer coses importants, fins que va deixar de fer-les. El poder segueix on era, el Borbó segueix tan real com abans, l'IBEX 35 continua enduent-se els contractes de l'Estat, la Casta conspira més que mai, i el PP més corrupte d'Europa governa una Espanya immoral i decadent. PODEMOS no ha canviat res, tot i girar cap a una centralitat per ampliar la base social i millorar resultats.


A Catalunya els moviments socials, que han encapçalat les grans mobilitzacions, des del 2010, no han pretès mai esdevenir partit polític. Òmnium Cultural no té cap vocació de governar el país, els seus 60.876 socis no tenen altra funció que la promoció de la llengua i la cultura catalana. La saviesa que els fa tenir tants socis els fa veure que en el context del Nacional de l'espanyolisme ibèric, el català està amenaçat, i en paral·lel a les activitats culturals, treballen per la construcció d'un estat propi que preservi la nostra cultura.

L'Assemblea Nacional de Catalunya tampoc no és un partit polític, és una organització que treballa per la independència, i que té ganes de desaparèixer, perquè voldrà dir que l'objectiu fundacional s'ha assolit, i som República Catalana.

Altres moviments socials han fet el mateix. L'Associació de Municipis per la Independència, Súmate... no substitueixen cap partit, només els condicionen per assolir l'objectiu de la independència. Que ningú vagi contra ningú permet, partits i moviments socials teixir complicitats interessants, i Junts pel Sí és exemple d'èxit.

Aquesta clau d'èxit vé de lluny. l'hem apresa del nostre teixit associatiu, social, cultural, sindical, esportiu, veïnal, polític,... centenars de milers de persones, que des del voluntariat han ofert generosament la seva dedicació i energia a millorar el País. Catalunya és una terra de gent implicada i generosa que participa, des de sempre, en la seva construcció, i ara, per fi, aquesta construcció és republicana.

dimarts, 8 de novembre del 2016

Javier Fernández Fernández

Javier Fernández Fernández és el President del Principat d'Astúries des de les eleccions del 2012; La Wikipèdia diu que té 68 anys, i si és cert els porta força bé. Seria un personatge desconegut lluny d'Astúries, sinó fos perquè és el President de la Comissió Gestora del PSOE que despatxà Pedro Sánchez de la secretaria del partit, i que va fer president del Govern al Rajoy del PP més corrupte d'Europa. Amb pocs dies tothom li conegué vileses i prioritats.

El ressalto en aquest blog perquè ahir va fer dues piulades d'alt nivell:




La primera


Poso les fotografies dels tuits perquè segurament el seu gestor de comunicació li aconsellarà que els esborri:

1) Condiciona les pensions dels asturians a la unitat d'Espanya, això vol dir que Catalunya és imprescindible per pagar-les, la qual cosa és falsa. A Espanya, les pensions no estarien en dificultats si es gestionés bé, és a dir, si no s'haguessin rescatat bancs amb 100.000 milions, radials de Madrid amb 6.000 milions, Castor amb 1.800 milions, si s'ajustés la despesa militar al pressupost aprovat i no es multipliqués per 3 la despesa executada. Si no es gastessin fortunes immenses en ambaixades sumptuoses i residències d'ambaixadors absurdes. Si tinguéssim una Corona sense capricis de nous rics. Si s'hagués racionalitzat la inversió de l'AVE. Si s'hagués fet el corredor del Mediterrani. Si la despesa pública no pagués un sobrecost de 47.500 milions anuals, només perquè l'Estat està governat per una panda d'inútils i corruptes... Aquesta mortífera incapacitat de gestió a l'Estat espanyol, cada any, multiplica per 6 o 7 els 16.000 milions d'Euros de dèficit fiscal que marxen de Catalunya per llençar-los a les escombraries de la inversió fastuosa, la despesa sumptuosa o la corrupció consentida. No senyor Fernández qui compromet les pensions d'asturians i de la resta d'espanyols és el govern del PPSOE que vostès formen i que han triat. De fet, les pensions de Catalunya també se n'aniran a fer punyetes si seguim sota la dinastia borbònica a finals del 2017.

La segona bestiesa demostra el nivell del personatge. El senyor Fernández diu que "l'esquerra no pot estar callada si es trenca la solidaritat perquè s'imposen els territoris a les persones", és a dir Catalunya és un territori sense catalans i Asturies són uns asturians sense terra, i això és solidari, Amb un comentari tuitejat fa estona, sobre la solidaritat tancaré aquesta segona bestiesa: Si tots els veïns de l'escala voten que el 3r 2a pagui la neteja sencera, és robatori, no solidaritat, per constitucions que ho avalin

Acabo la glossa del personatge amb un homenatge sentit al domini de l'estratègia. Aquests tuits seus formen part del debat parlamentari d'aprovació dels pressupostos d'Asturies. Ell, que ha fet fora Pedro Sánchez, per evitar el pacte amb PODEMOS a nivell d'Estat, que ha consentit que Rajoy sigui President del Govern, ara demana a PODEMOS que li aprovi els pressupostos. Jo també els hi aprovaria... ... 

Marxem de pressa, sense mirar enrere, abans no ens convertim en estàtues de sal

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11,12 i 13 tuits sobre el tema.