dimecres, 25 de novembre de 2015

Prou silencis

Dijous al vespre. L'Eva ha tornat tard de la universitat. Agafa el tren en una cèntrica estació de Barcelona, en direcció cap a Vinaròs. Generalment torna els divendres, com tots els estudiants. Però ha decidit que demà farà campana, i que marxa a passar el cap de setmana a casa els pares un dia abans. Són quarts de 10, és el darrer tren. Mira al seu voltant, no hi ha ningú. Serà un viatge tranquil, sense sorolls, sense mòbils. Comença a fer fresca, i la companyia s'estalvia la calefacció a la tardor si no està clarament justificada. Mira el rellotge, una hora i mitja encara per arribar a destinació. Badalla exageradament. Cansament acumulat després d'una setmana d'estudi i festa nocturna, com toca a finals de carrera. Es posa la jaqueta a sobre, per tapar-se una mica. Acomoda el cap com pot, entre el capçal del seient i el finestral, i tanca els ulls. El balanceig del tren l'adorm.
 

No sap quanta estona ha passat, però alguna cosa la desperta. Unes pessigolles que mentre torna a l'estat conscient es pregunta com identificar. Al pit. Fregues al pit. I seguidament baixa fins a l'entrecuix. És una mà, suau. Manté els ulls tancats tot i l'estat de xoc. Sent el soroll del tren, té el cap sobre el finestral i es nota tapada. Però una mà està envaint sigil·losament la seva intimitat. Sense el seu consentiment. Intenta mantenir la respiració. El cor s'accelera. Decideix callar. Li fa massa fàstic i vergonya alhora obrir els ulls i descobrir-ne l'autor. Decideix finalment moure's. Fer veure que canvia de posició i que es pot despertar. És l'única esperança de deslliurar-se'n. I ho fa. Funciona. Sent com la persona enretira la mà ràpidament, s'aixeca i s'allunya amb el ritme accelerat, vagó enllà.
 

Ha estat un nou episodi de silenci. D'aquells silencis que pateixen milers de dones cada dia i que callen. Per vergonya. Per por. Inclús per una incomprensible sensació de culpabilitat. La violència masclista té moltes formes, molts agressors impunes i massa víctimes amagades. Destapem els silencis i denunciem-los, no podem callar més. Les nostres amigues, dones, mares i filles són el pilar d'aquest país i de les nostres vides. És injust que s'hagi de celebrar un Dia Mundial contra la violència masclista i és intolerable que aquestes agressions passin a milers cada dia en una societat com la nostra que pretén ser madura. Per totes vosaltres. Lluitarem.

E

1 comentari: