Luz, la "luna de la noche"

Luz, la "luna de la noche", no sabia d'on arrencava aquell motiu, que ara, després de tants anys, corria el risc de esdevenir esperpèntic. Recordava que en una època fou jove i preuada, que se la rifaven entre els més rics i que podia dir no a tots als que amb el temps va haver d'anar acceptant. La solcaven les arrugues a la cara i els anys havien desdibuixat les seves formes i havien reduït la seva planta. Aquells mateixos anys que a força de desencisos s'havien endut la seva simpatia i cordialitat. Anys que li havien esborrat aquell somriure a la cara que algú va definir com a la "Luna de la noche". La rossor del cabell aconseguida amb els artificis de perruqueries brutes. La vermellor dels llavis que servien per cobrir-hi les esquerdes. La pintura d'uns ulls que intentaven obrir-se pas entre parpelles caigudes i bosses plenes, potser de llàgrimes. "Luna de la noche" vaguejava pels carrers amb la bossa de plàstic de cada dia amb la collita de desfeta del mercat que li ajudaria a apaivagar una fam, convertida ara, en la seva única companyia.