dilluns, 5 d’agost de 2013

Obstetrícia

Fa alguns anys, aquella menopausa que Ella tant havia reivindicat, va entrar. però lluny de ser fàcil es va acompanyar d'uns terribles dolors i unes immenses hemorràgies. Portava el dia patint, era diumenge i, es va negar, tossudament, durant tot el matí i mitja tarda a moure’s de casa. Per fi, obligada, la vaig portar a l’Hospital de Sant Celoni, la vaig entrar per la rampa d'urgències i quan la van veure la van encabir en una cadira de rodes i la van arrossegar dintre d'una revolada. No es van atrevir a fer-li res i en deu minuts la sirena d'una ambulància tallava el Vallès Oriental cap a l’hospital de Granollers. A on va quedar ingressada. Li van calmar el dolor, li van aturar l’hemorràgia, i vàrem passar la nit a la planta d'obstetrícia, espantats per una operació de no sé què programada per al dia següent.
A mitja nit vàrem assistir, en àudio, a un part medieval, d'aquell que dura dues hores amb una desesperada mare cridant dolor i recordant l’ascendència de tot el que se li posava per davant. Ella estava feble i medicada, s’anava despertant i amb veu llunyana em preguntava com anava aquell part. Va durar dues hores ben llargues, fins que al final vam sentir el plor d'un nen i es va fer un agradable silenci a tota la planta.
A les set de matí va entrar una infermera, amb cara de carcellera. Em vaig interessar pel succés preguntant-li:
- Ha estat un part dolorós?
- Tots els parts són dolorosos- Em contestà amb un aire irritant de superioritat i li vaig dir.
- Doncs a Barcelona ja fan servir L'epidural- No va contestar res i amb una mecànica precisió va fer la seva feina.

Aquell episodi, per a Ella, va acabar amb unes meravelloses explicacions d'una ginecòloga sàvia i compromesa amb el servei. I a mig matí me la vaig poder endur a casa, amb un tractament conservador, sense que hagués de passar per aquell afamat quiròfan del soterrani. Vàrem marxar molt alleugerits de por.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada