dissabte, 30 d’abril de 2016

La llista unitària

Vagi per endavant que vull una llista untiària dels partits independentistes a les properes eleccions del 26 de juny a les Corts espanyoles. Posats, demano que estigui encapçalada per dos dels diputats que millor han sabut dibuixar el perfil opositor que caldrà fer a Espanya: Gabriel Rufián i Miriam Nogueras o a l’inrevés. Cares joves, amables contundents i sense embuts, que han sabut fer en dos dies l’oposició que el PSOE no ha sabut (pogut o volgut) fer en quatre anys. 

Feta aquesta declaració inicial dic que tot i voler la llista unitària, no penso esmerçar gaire energia a forçar-la. Vaig trobar coherent Artur Mas quan, a Cal Cuní, demanava la unitat, i ho feia des d'un respecte exquisit cap als que la havien de formar, i comprenent els que no la volien. Potser va ser una mica pretensiós en postular-se per a encapçalar-la, però amb prou elegància com per no fer lleig.

En aquest moment de la història d’Ex-panya, semblant a l’Espanya de sempre, però sense el quadrant nord-est; ens és igual si hi ha 4 o 40 diputats indepes a Madrid tocant els nassos al altres 346 o 310, respectivament. L'aritmètica és sempre desoladora. Podran seguir formant tots els tribunals que vulguin contra Catalunya; podran seguir pagant tots els mitjans de propaganda anticatalana, sense que els nostres diners garanteixin ni imparcialitat, ni professionalitat; podran seguir aprovant tots els pressupostos que vulguin, amb dèficits fiscals de jutjat de guàrdia, sense que cap jutjat de guàrdia els jutgi... ... ... 

Hi torno, l’aritmètica és desoladora, Catalunya té el 16% de la població, però només té el 13% de la representació, per molt que aporti el 25% del PIB, és així i seguirà sent-ho tinguem 4 o 40 diputats. 

Així és que si hi ha unitat m'hi tindran, i si no hi ha unitat em tindran, però només uns.

En aquests moment de la història de Catalunya la unitat que cal preservar és la majoria independentista del Parlament Català i la del govern del Junts pel Sí. Hores d’ara amb una fermesa sòlida i, sobretot, molt, molt, molt esperançadora. 

Visca Catalunya LLIURE!!!


PD. La unitat al Senat sí. Oi? Si ja sé que no serveix per res, però...

4 comentaris:

  1. Visca Catalunya lliure! estaria be anar tots junts encara que siguin les estatals ...amb govern o sense continuen carregant-se totes les lleis catalanes

    ResponElimina
  2. desconnectar vol dir actuar com si l'altre no tingués influència en els meus comportaments.
    Si som conseqüents, en les eleccions espanyoles podem fer dues coses: aconseguir una abstenció històrica que demostri el desinterès o deixar els escons buits i no participar de les sessions.
    La resta és perdre el temps i no ser creïbles

    ResponElimina
  3. No estaria malament que en les properes eleccions les estratègies d fer campanya no fossin les mateixes q l'anterior perquè és massa perillós pensar que es poden incorporar al procés determinades poblacions deixant-les a les mans de partits antiindys i creure que posteriorment es sumaran gràcies al joc d'aliançes de partit.Donar-li les claus de la ciutat a algú quan no està gens clar si és amic o enemic -més quan tot apunta que podria ser el pitjor enemic -és podria considerar d'una irresponsabilitat o d'una covardia terribles. Tant d bo en lloc d pensar en dependre d'altres i fer aliances contranatura (q passaran factura electoral) s'estudiessin noves estratègies de campanya, a on s'escollissin els arguments precisos que haurien d'interessar i fer replantejar el discurs unionista als amplis sectors de la població que el tenen interioritzat.
    Ahir, a la plaça del Pou de la Figuera l"Alfred Bosch va anar a fer una conferència, el public asistent no superava les quinze persones. Que hagi passat això implica que no s'està entenent res del que passa i que no saben com fer-s'ho. En definitiva, estant confonent la seva incapacitat amb la incapacitat de poder convencer ningú. I en aquest context només queda la por i per tant la justificació de donar per bons els pactes amb l'enemic. Que Déu ens agafi confesats, si això no es canvia.

    ResponElimina
  4. No estaria malament que en les properes eleccions les estratègies d fer campanya no fossin les mateixes q l'anterior perquè és massa perillós pensar que es poden incorporar al procés determinades poblacions deixant-les a les mans de partits antiindys i creure que posteriorment es sumaran gràcies al joc d'aliançes de partit.Donar-li les claus de la ciutat a algú quan no està gens clar si és amic o enemic -més quan tot apunta que podria ser el pitjor enemic -és podria considerar d'una irresponsabilitat o d'una covardia terribles. Tant d bo en lloc d pensar en dependre d'altres i fer aliances contranatura (q passaran factura electoral) s'estudiessin noves estratègies de campanya, a on s'escollissin els arguments precisos que haurien d'interessar i fer replantejar el discurs unionista als amplis sectors de la població que el tenen interioritzat.
    Ahir, a la plaça del Pou de la Figuera l"Alfred Bosch va anar a fer una conferència, el public asistent no superava les quinze persones. Que hagi passat això implica que no s'està entenent res del que passa i que no saben com fer-s'ho. En definitiva, estant confonent la seva incapacitat amb la incapacitat de poder convencer ningú. I en aquest context només queda la por i per tant la justificació de donar per bons els pactes amb l'enemic. Que Déu ens agafi confesats, si això no es canvia.

    ResponElimina