dijous, 13 d’octubre de 2016

Democràcia de qualitat.

Resum lliure de la conferència de Josep Maria Vallès, feta el 13 d’octubre de 2016

Partim d'una democràcia no gaire ben percebuda pels ciutadans, pràcticament a tot arreu, això sí amb diferències. A Espanya la satisfacció de com funciona la democràcia ha caigut en molt poc temps, i a Catalunya més.
Fotografia 1. Grau de satisfacció del funcionament de la democràcia, dades del 2015. Bèlgica, Holanda, Unió Europea, Dinamarca, Gran Bretanya, Alemanya, França, Espanya, Itàlia i Catalunya.

Quan es demana a estudiants de polítiques que associïn el concepte de política a un altre concepte (associació intuïtiva) responen tres grans grups de idees. Totes tres dramàtiques per al funcionament democràtic:

1) Corrupció,...
2) Incompetència, mediocritat...
3) Desinterès, indiferència...

La visió negativa conviu amb la sensació que abans anava millor, cosa que no sempre ratifiquen els historiadors.


La definició més fàcil de democràcia és: Autogovern més igualat. La democràcia representa un escenari de seguretat, prosperitat i justícia. Es sustenta en 5 elements:

1) Inclusió social. Ningú queda exclòs. En tot cas hi ha col·lectius en debat de límits: estrangers, menors...


2) Eficiència institucional. Que l'Estat funcioni, i amb ell les institucions, no només els òrgans i serveis, sinó també les normes i les lleis.

3) Comunicació lliure i veraç. Dret d'expressió i el deure d'escoltar. La democràcia viu de la dialèctica i correcció de principis propis. Les actuals tertúlies televisives són exemples patètic del que no és la democràcia. També passa amb els diaris (la veu de l'amo) i als parlaments que ja no debaten, ningú mai no canvia d'opinió.

4) Compromís ciutadà. Contribuir a què la societat funcioni. La democràcia sense ciutadania compromesa no rutlla.

5) Equilibri en recursos socials i econòmics. Donen estabilitat. La cohesió social és la base de la democràcia.

Fotografia 2: la distribució dels 5 elements de la democràcia: Inclusió, eficiència, comunicació i compromís fan de pilar i la igualtat n'és la base. Tot plegat sustenta una organtizació que garanteix la seguretat, la prosperitat i la justícia.

En aquest sentit, Jefferson, tot i tenir plantacions amb esclaus, deia que la democràcia funciona quan tots som propietaris de propietats equiparables.

El problema rau quan a finals del SXIX s'intenta casar democràcia i capitalisme. No encaixa, és una relació esquizofrènica. Mentre el mercat és insolidari, competitiu, immoral. La democràcia es basa en la igualtat, cooperació, participació. En aquest conflicte rauen els grans desastres de la primera meitat del XX: dues Guerres Mundials, nazismes, comunismes... És acabada la Segona Guerra Mundial que es produeix l'anomenat el gran armistici al món occidental i es desplega una socialdemocràcia com a manera de fer, amb més o menys èxit, pertot. Va funcionar bé, sense gaires fissures, fins a finals dels 70. Moment en què hi ha autors que comencen a parlar d'un deteriorament que 40 anys després, el 2008, esclata amb l'actual crisi econòmica, financera, social... El capitalisme és incapaç de controlar res i entra en una profund col·lapse que arrossega la democràcia i els valors que la sostenien.


Ara ja hem comprovat que la democràcia no és irreversible. La democràcia és més un procés que no un estat. Si no es mou, cau. Ens obliga a una actitud amatent per evitar tornar a formes autoritàries. Potser no hi haurà un col·lapse d'esfondrament, però sí una degradació constant i efectiva. Si de veritat la democràcia ens preocupa caldrà mirar la qualitat i preservar-la. Ara estem intentant una regeneració democràtica mentre es deteriora la cohesió social i, clar, això no funciona. Estem avançant cap a una postdemocràcia de degeneració. Davant d’això, tres escenaris de futur possibles:

1) La tecnocràcia. El govern, en mans de "savis" reclutats adhoc per a solucions de convivència: La troika, els constitucionals, els bancs centrals... són òrgans gens democràtics amb molta capacitat executiva sobre la governabilitat d'un país i molt allunyats de la gent. És una nova aristocràcia, no de llinatge, sinó per reclutament. A Itàlia van formar govern amb aquest procediment.

2) Reconstrucció de la socialdemocràcia a nivell mundial, amb retorn de veu a ciutadania i que controli el mercat. No sembla que hi hagi gaires voluntats polítiques, ni mobilitzacions en aquest sentit.

3) El tercer escenari va en la línia del cooperativisme, de la producció en comú, de l'autogovern, del “do it yourself”, del tercer sector... Liderat des de formes amfíbies de mobilització al carrer i ocupació de càrrecs institucionals a moments concrets, que per la seva poca història encara no sabem cap a on van, si perviuran, si acabaran engolits per les institucions o acabaran dissolts al carrer.

Per acabar dues batalles que cal fer:

1) La batalla de les idees. Cal un compromís ciutadà per recuperar els elements més humanistes de l'educació que s'estan perdent per deixar més temps als elements instrumentals. Cada vegada el currículum escolar té menys filosofia, història, art, literatura. Les humanitats ens ajuden a comprendre el bo i dolent que és capaç de fer l'ésser humà. I això té molt a veure en la construcció de l'home i la seva moral.

2) La batalla de les polítiques socials, no tant per treure la gent de la pobresa, que també, sinó per consolidar i protegir la democràcia.

Dues cites per cloure:
Einstein: “La democràcia no falla pels atacs dels adversaris, sinó per passivitat dels demòcrates”.


Max Weber “No s’aconsegueix el possible, si abans no s’intenta l’impossible”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada