El diàleg a l'espanyola.

Ara que Espanya s'omple la boca amb el diàleg, permeteu-me reflexionar tres temes bàsics del diàleg: Diners, eficàcia i fiabilitat.

DINERS

Els pocs diners que té l’Estat espanyol, són nostres. Poden dir que ens deixaran de robar, però això no hi ha “diàleg” que ho aguanti. Fa quatre anys haguessin pogut acceptar el concert a la basca que Mas els va demanar. S'hi van negar, en aquell moment per catalanofòbia, i ara perquè el sistema econòmic espanyol està a punt de col·lapse.

L'activisme constitucional anticatalà ha servit perquè Catalunya prengui consciència del brutal espoli fiscal a què la sotmet l’Estat espanyol. Al robatori descarat dels 16.000 milions d’€ a l’any d’espoli, cal afegir-hi el boicot contra la capacitat recaptadora de Catalunya. i els càlculs falsos de les aportacions que ha de fer l'estat. 

Ara ja sabem que les sentències del Constitucional han costat a la Generalitat de Catalunya, la gens despreciable xifra de, 2.300 milions d’€, en un moment en què tenir més recursos era imprescindible per atendre millor les greus necessitats de la gent. També sabem que l’Estat ha falsejat el càlcul de les aportacions que ha de fer a Catalunya, i ha estafat 4.233 milions d’€ entre els anys 2010 i 2014. Diners que Catalunya ha hagut de demanar a crèdit, a través del FLA, per als que ha hagut de pagar interessos i adaptar-se a les imposicions de Madrid.

GESTIÓ

Seguir a Espanya vol dir acceptar el seu pèssim sistema de gestió. Temes com el Càstor, les autopistes radials de Madrid, la inversió de l'AVE, les rodalies de Barcelona, el deute amb les elèctriques, el fons de pensions, la compra dels mitjans de comunicació, l'eix ferroviari del Mediterrani, el desastre de Bankia supervisat per un Banc d'Espanya i una Comissió Nacional de Valors, la incapacitat per abordar la corrupció, la parcialitat judicial, les poquíssimes inspeccions fiscals fora de Catalunya, el submarí que no sura, ... ... ...

Una dada, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, en informe del febrer del 2015 estima que la contractació pública espanyola tenia un sobrecost de 47.000 milions d’€, dels quals, 12.000 milions es consideren corrupció. Llencen i roben els diners a cabassos.

No podem deixar la nostra gestió ens mans de l’estat més corrupte i inútil d’Europa. Deixar de ser Espanya és la manera de garantir que les escoles ensenyin, els trens arribin, els hospitals curin i el país funcioni.

FIABILITAT

El diàleg és negociació d'acords i acompliment d'aquests acords. Espanya no és gens fiable, i la sèrie d'incompliments és infinita. Com a mostra les Rodalies que pateixen centenars de milers de ciutadans cada dia, tot i la infinitat de promeses mentides.

A Espanya la política es mou sota la síndrome del Lazarillo de Tormes. Aquesta mena de picardia grotesca amb que s'incompleixen tots els acords que es signen. El darrer, l'acollida de refugiats. A les negociacions per entrar a la UE, els negociadors britànics expliquen que ells, llegien, rellegien, miraven comes i els sentits figurats de tots els documents de treball, abans no el signaven. Els negociadors espanyols ho signaven tot, sense, pràcticament, ni mirar-s'ho. Els britànics van acabar entenent que no pensaven complir el contingut de cap dels documents signats. Espanya és al capdavant dels estats que incompleixen les directives europees.

Per què els hauríem de creure en qualsevol acord que el diàleg portés a Catalunya?