dimecres, 28 d’octubre de 2015

La muntanya de Mahoma o la percepció internacional del procés filtrada per Madrid

El febrer de 2008, el Centre d'Estudis Jordi Pujol va organitzar un interessant seminari "Catalunya als mitjans de comunicació estrangers" per tal de reflexionar sobre el tractament de la realitat del país als mitjans internacionals. I es va confirmar que el sedàs dels corresponsals, residents en la gran majoria a Madrid, dificultava moltíssim que la informació es presentés des d'un context propi, i no passat pel filtre de la realitat percebuda des de Madrid, amb el soroll incessant de la caverna i dels governs de torn per qui la qüestió catalana ha tingut sempre uns prejudicis que contagia fàcilment als grans mitjans del regne. Recordo especialment com el mateix Pujol va subratllar com n'era de dramàtic que els corresponsals coneguessin tant poc o s'acostessin tant poc a Catalunya, per intentar explicar el relat des de la realitat local i sense el prisma madrileny.

Per això quan el 2012 la Generalitat va posar en marxa el programa Eugeni Xammar de comunicació internacional i relacions públiques, vaig pensar que havien tardat 4 anys en adonar-se que calia posar-hi remei, però que ara sí que es faria el pas. El programa, primer dirigit per Martí Estruch i posteriorment per Jaume Clotet, persegueix la "projecció internacional de Catalunya a través d'un contacte permanent i fluid amb els mitjans de comunicació d'arreu del món". És imprescindible, diuen, tenir una acció de difusió exterior eficaç, un "diàleg proper i continu amb els generadors d'opinió". La feinada feta? Molta, sens dubte. En Jaume Clotet és un puntal i ha fet una feina molt valuosa. Però miro els diaris un dia més, premsa alemanya, francesa, britànica, i tinc més clar que mai que ens hem mogut molt poc d'aquella situació que lamentava l'avui expresident, tant visionari que va ser en el seu moment, malgrat que ara hagi caigut en desgràcia. Nou anys després, segueixen explicant la realitat des de Madrid, pocs van venir ni el 27S ni l'11S, data en la que per cert no se'ls va acollir a la Generalitat com tradicionalment es feia cada Diada com a institució del Govern del país, sinó que es va voler substituir per una partidista roda de premsa de Junts pel Si, convertint-ho en l'obertura mediàtica internacional de la campanya electoral. Si, el president Mas ha fet algunes (poques, sembla que el reserven per Nacional) entrevistes a mitjans estrangers. Si, el president Mas ha publicat alguns (pocs) articles d'opinió a mitjans internacionals. Si, Diplocat fa molta feina pels poquíssims recursos que té. Si, la Secretaria d'afers exteriors ha millorat en eficiència la seva acció, passant d'una gràcies a Déu dimitida Mar Ortega (mantinguda a Berlin sense parlar alemany com a delegada del govern al país de més pes de la UE) al fitxatge estrella d'Amadeu Altafaj, el Harry Potter que aconseguirà amb la seva màgia que a Europa,quan la independència sigui un fet, es trobi una solució pragmàtica per no sortir del paraigües comunitari que tant espanta al món empresarial interior i exterior. Però és suficient tot plegat? No.

La qualitat de la feina s'ha correspost amb el bon equip de difusió internacional. Però per desgràcia, el govern va equivocar l'estratègia i sobretot els recursos. És de calaix i hauria d'haver estat la primera conclusió el 2008. Oi que viuen a Madrid? Oi que el 2009 i 2010 veus que quan els convides per Sant Jordi i l'11S només ve una petita representació, i perceps que no és suficient i t'has quedat a les escopinyes del menú? Doncs llavors: perquè hi destines tant poc equip? I perquè insisteixes en que vinguin a tu, o en visitar-los 1 cop cada dos mesos? Funciona això? Oi que no? Doncs és un senyal. El senyal que cal canviar l'estratègia. Si a 27 d'octubre de 2015 veus que els principals diaris alemanys i francesos compren a ulls clucs el relat de la Moncloa, de furgonetes i 3%, i no els has fet arribar pel que sigui el discurs de la nova presidenta Forcadell amb tota una declaració d'intencions del que farà el flamant nou Parlament d'aquest país, és que alguna cosa falla. I que cal fer una passa més.

La Generalitat no necessita un Centre Cultural Blanquerna a Madrid. Ja no, això és del segle XX per no dir que del s. XIX. Necessita una ambaixada. D'acord, diga'n una RePer (representació permanent) de Catalunya davant el Reino de España. I a dins, hi necessita dos Jaumes Clotets més, que facin no només de caps de premsa. Avui en dia així no es va enlloc. Cal fer de relacions públiques, màrqueting polític, estratègia comunicativa segmentada i personalitzada,... Cal dur a terme una campanya de seducció permanent dirigida als corresponsals, començant per les agències de notícies, l'impacte de les quals té efecte multiplicador; acollint els periodistes que acompanyen les personalitats estrangeres que hi aterren encara que sigui ocasionalment; etc. Cal fer diplomàcia a totes les ambaixades i consolats, als senyors Mastercard i UEFA que tothom sap per on es passegen de la capital de l'"imperi", als assessors d'aquell actor o cantant mundial que van de tapes amunt i avall. I sobretot, cal sortir del niu. Ser proactius. No esperar a que el teu secretari vagi a no sé quina reunió. Sinó que el Clotet que parla francès o el que parla alemany es passegin dos dies aquí, dos dies allà, per Paris, per Berlín, per Londres, per Washington, per trobar-se amb els caps d'internacional del principals mitjans, amb aquells presentadors estrella que esbrinem que són uns enamorats de Barcelona o que simplement poden tenir curiositat per tenir informació de primer mà. Igualment a països més petits però amb pes també, una Suècia, un Luxemburg, una Holanda. No pots pretendre que vinguin a tu. Agafes i vas cap a la muntanya, Mahoma, que fa 7 anys que saps que t'espera.

O el nou govern aposta molt més clarament per la projecció internacional, o no ens en sortirem. Fracassarem a nivell de relat exterior. Ric sovint quan veig alguns digitals fer autobombo: mireu que hem fet uns castells a Londres, mireu que la pàgina 53 del diari diu a la línia 23 que Catalunya no sé què, mireu que avui hem comptat 18 articles que parlen del procés. A quanta gent arriba això a fora, realment? Qui va veure els castellers a fora? Qui es mira la lína 23 de la pàgina 53 del diari? 
I em direu, "però si el món ens mira, si sortim a molts mitjans americans i europeus!" Si? De debò? Som tant autocomplaents que ens hem arribat a pensar que els articles favorables eren magnífics, sense voler obrir els ulls al fet real que per cada article mitjanament en positiu en surten el triple de regulars i de negatius. I l'impacte d'aquests segons és una barrera enorme a la consolidació de la bona reputació del que ha de ser un nou actor mundial.

Cal un Ministeri d'Afers Exteriors propi que faci evident la desconnexió, i un equip de difusió potent, recursos humans i econòmics, veu pròpia a Madrid i traslladant-la allà on se signen les editorials sempre que faci falta, en tot els idiomes necessaris. Perquè sinó, no hi arribem. Es queden amb tres fotos si tenim sort. La de la diada, la de la votació (9N, 27S)... i la de les furgonetes de policia, corrupció i 3%, que aquesta setmana impregna ja diverses capçaleres de pes on s'ha intoxicat i no s'està aplicant intent d'antídot. Qui sap a fora que volem un país tant net que tindrem tolerància 0 amb la corrupció? Qui? Ningú. Perquè el soroll de Madrid és massa gran. I allà no hi tenim ningú per contrarestar-lo internacionalment. Podem guanyar la partida si finalment ens en sortim i el Messi Altafaj fa la jugada mestra que ja sabem que té assajada i amb resultats garantits. Però qui guanya la batalla a les ments dels nostres conciutadans del planeta? Nosaltres no som aquells escocesos que cauen simpàtics a tothom a base de faldilles de quadres sexys sobre cames peludes i wiskys aromàtics. Nosaltres ara mateix som uns separatistes i uns corruptes, una imatge que anirà in crescendo fins el 20D, fruit de l'estratègia de desprestigi que ja sabem que es durà a terme a 600 km de Barcelona. Com es repara aquest mal a la imatge del país? Pensa fer alguna cosa el nou Govern per contrarestar la situació? No ens cal el salvavides. Ens cal la barca que ens permeti arribar amb total garantia i seguretat a bon port. Ho necessitem com l'aire que respirem. Perquè per molt oberts al món que estiguem, necessitem que el món s'obri a nosaltres també. Volem fer net. I volem ser un país normal. Només ens calen les eines, els recursos i afinar millor els canals per arribar als objectius. Ho fem? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada